Oficis que es perden: lladres clàssics i serenos populars

Imatge: Azulejos artísticos Bondia

Ahir, després de la xerrada sobre Jujol, es va improvisar una tertúlia informal en la qual van sortir propostes sobre futurs temes relacionats amb el barri. El senyor Agustí Mercader, una mena d'erudit local amb una memòria prodigiosa, va suggerir que caldria algun dia parlar dels delinquents clàssics poble-sequins. Ell mateix ens en va evocar uns quants, entre els quals un tal Boira i un altre al qual deien el Muntanya a causa de la seva alçada i presència física. Aquests lladres, com és força habitual, eren al barri uns bons veïns i no es ficaven amb ningú que no es fiqués amb ells. Aquest Muntanya mantenia una família convencional i feia gairebé un horari funcionarial.Sembla que el seu camp d'acció era més aviat cap a les Corts. El Boira sortia cada dia de casa amb alguna disfressa, capellà, dona, frare, tramviaire... Aquestes disfresses sembla que feien les delícies dels veïns, sobretot dels infants. Tant l'un com l'altre dominaven diferents especialitats de robatori ja que n'hi havia un munt, moltes de les quals ja existien en segles passats.

El Navarro pare, un dels implicats en l'assassinat de Carmen Broto, era també un lladre especialitzat i que havia col·laborat amb la polícia fent de confident i escrivint un manual que especificava els mètodes i eines de robatori més habituals, tot un clàssic. 

Tafanejant per l'hemeroteca de La Vanguardia m'he ensopegat amb una notícia que explica la mort d'aquest Boira, amb només trenta anys, a mans d'un altre delinqüent. Els fets van passar la vigilia de Nadal de 1950, van trobar Alfons Boira a la porta de casa seva, al carrer de Blai, amb ferides d'arma blanca que li van causar la mort. El seu atacant havia estat un altre delinqüent al qual van detenir a L'Hospitalet, en un bar, i sembla que el motiu va ser una discussió per coses de l'ofici. 

Sempre ens sembla que moltes coses abans no passaven però el fet és que sempre hi ha hagut de tot i més.  La delinqüència de poca volada, com aquesta -cap d'aquests dos lladres no va fer mai mal a ningú en el moment de robar- acostuma a trobar-se entre les classes més humils i marginals. Per això durant la postguerra va anar, sigui dit amb tots els respectes, parlant en castellà. I per això sovint se'ns fa estrany llegir literatura de ficció on hi trobem algun tipus d'argot lingüístic relacionat amb el tema. Vam perdre aquest argot després de Vallmitjana, autor que va saber reflectir de forma molt colorista i realista aquell català barrejat de caló que era el característic de les barriades més pobres de la ciutat, abans de la guerra. Les formes dialectals barcelonines han estat absolutament menystingudes, etiquetades de xava i considerades incorrectes i lletges. Encara hi ha qui creu, de bona fe, que el català de Girona o de Lleida són millors. Vallmitjana no va tenir seguidors i aquí no hem tingut cantants de coses com els tangos, que van recollir l'argot lunfardo, per exemple. 

La delinqüència, la crònica negra i fins i tot les crims sagnants tenen, per a la gent normaleta, una estranya i morbosa atracció, que explica l'afició a la novel·la negra, avui desbordada, i a les pel·lícules de violència, sang i fetge. Potser en el fons és por i una manera com una altra de conjurar el mal, passar per la catarsi de viure aquesta mena de coses de forma simulada. 

Al meu barri hi va residir durant molt de temps, ja en èpoques modernes, una bona part de la banda dels peruans. Una persona que conec va explicar que un d'ells era un molt bon veí que fins i tot arreglava panys i forrellats, i que a ella li va fer una d'aquestes feines en una ocasió. Més endavant es va assabentar que era un dels caps de la banda. Etiquetar una banda amb quelcom que faci referència al seu origen geogràfic és perillós, es presta a malentesos i fins i tot a què els pobres peruans normals i corrents que treballen, viuen i estudien per les nostres terres hagin de ser objecte de brometes amb poca gràcia. Quan el Vaticà va ser monopolitzat pels Borja és ben sabut que deien quelcom com ara O Dio, La Chiesa romana in mani dei catalani i segurament se'ns identificava com una mena de banda ambiciosa amb aspiracions de poder absolut, a tots plegats.


De fet, la nostra ha estat també una terra de bandolers i lladregots autòctons, com explica Cervantes quan fa arribar el Quixot a Barcelona per camins vorejats de penjats a causa de les seves malifetes. O com recull La punyalada, en el context d'uns anys sense cap mena de control dels camins i les muntanyes. No sé si entre la delinqüència catalanista més moderna, de poca volada, hi podríem incloure el Pijoaparte, tot i que vivia i treballava a ciutat i la seva relació amb la burgesia més genuïna va esdevenir complexa. De tota manera, no tots, ai, eren fabricants, pagesos i botiguers. Ni ho eren, ni ho són.