Les dames del sisè pis -sense ascensor ni terrat-

Ahir vaig anar al cinema a veure aquesta pel·lícula sobre criades de rics, amb una amiga a qui no agrada haver de llegir subtítols, així que, malauradament, me la vaig empassar doblada, en un doblatge pintoresc que fa parlar els parisencs, -que viuen a París-, en castellà amb accent francès macarrònic, m'imagino que per diferenciar-los de les dames hispàniques del servei domèstic. No és el primer cas d'aquesta mena de despropòsits. La molt bona pel·lícula Moulin Rouge, no pas la darrera amb aquest títol sinó aquella antiga que explicava la vida de Toulouse-Lautrec, feia parlar alguns personatges amb accent francès, en el doblatge original. No pas tots, curiosament més aviat les dames de vida dubtosa, per cert, que devien ser el paradigma de la francesa pecadora. 

Em va passar una cosa estranya amb aquesta història de criades espanyoles dels anys seixanta, perdudes entre burgesos parisencs avorrits. Tot i que el conte -de fet sembla un conte- és ple de tòpics i absurds, i malgrat tant sentir parlar castella amb la 'egue' i fent totes les paraules agudes, vaig passar una bona estoneta. És una narració amable, ben interpretada i amb final més o menys feliç. Els tòpics no esquitxen tan sols les espanyoles sinó també la burgesia francesa, cosa que sobta més quan la factura del film és francesa. De tota manera, tampoc no és la primera vegada que els nostres veïns del nord es retraten de forma caricaturesca i simplista. Tampoc no són només ells, ho fem tots molt sovint.

Les criades espanyoles tenen bon cor i són felices, malgrat les mancances, gràcies a la solidaritat, ja se sap que l'home feliç no portava ni camisa i que els diners no fan la felicitat, tot i que la milionària Hutton discrepava d'aquesta afirmació. Una de les xicotes és fins i tot comunista indignada. La resta només volen treballar i millorar. A casa del burgès avorrit i la seva esposa hi va a parar la més maca i jove, cosa que, de forma inevitable, provocarà amors i desitjos. Les criades, tot i que la majoria són de terres castellanes, quan beuen vi el beuen andalús i quan s'animen ballen flamenc i canten doce cascabeles. Les catalanes pobretes, en aquella època, ja trobàvem feinetes més agraïdes a la vora de casa.

Malgrat tot això he de dir que el retrat de l'època té coses bones i fins i tot els tòpics sobre la visió -o ignorància- del món dels pobres i del servei, per part dels ricatxos, té punts acceptables. Ja l'any 71 ens va portar una pel·lícula de l'època, no tan amable, Españolas en París, però em temo que la gran pel·lícula sobre la immigració de l'època, sobretot la femenina, encara està per fer. Potser perquè les pel·lícules sobre criats les acaben fent els qui ja són senyorets, aquí rau el problema principal. Per molt que es passi de criat a senyor les relacions sempre es repeteixen o empitjoren, doncs ja diu una dita que no hi ha pitjor feina que servir qui fou servidor. Fa anys, el 1975, va tenir un cert ressò per França un llibre testimonial escrit per una criada espanyola, Maria Arondo, que es titolava Moi, la bonne. 


A mitjans dels vuitanta un periodista alemany es va fer passar per immigrant turc i va acabar per escriure també un llibre, Cap de turc, sobre el tracte que es donava als treballadors d'aquest país a Alemanya. En aquest cas cal comptar amb el fet que el periodista es feia passar per cosa que dóna una visió molt diferent de la que pots tenir quan ets. En tot cas, aquest tipus de periodisme, quan es practica seriosament, resulta imprescindible. 


Amb el temps els criats milloren i arriben nous criats o nous treballadors i treballadores que faran allò que no volem fer malgrat hi hagi poca feina. La nostra visió acostuma a ser, com la d'aquesta parella burgesa i ensopida, de no veure o no voler veure el que hi ha uns pisos més amunt o uns carrers més avall de casa. 


La senyora rica de la pel·lícula, que té un paper una mica galdós en la història però bon cor i que intuïm que acaba alliberant-se dels prejudicis burgesos, té xamba de no topar amb criades com les de Genet o amb servents com el de Losey. Els criats enriquits potser són insufribles però els criats rebels són perillosíssims. Al menys, en la literatura, el teatre i el cinema.


Malgrat el que pogueu pensar sobre la pel·lícula i la seva temàtica, si es vol passar una estoneta de bon rotllo i d'entreteniment afrancesat, o veure com érem o com ens veien en els seixanta, nord enllà, no està malament del tot, la veritat.