A una caixa de fusta que tenen instal·lada a la Biblioteca del meu barri hi pots deixar llibres que no vols conservar i et pots endur els que hi porta altra gent. Al principi la majoria eren rampoines però la cosa ha millorat molt des que ens hem desacomplexat en això de desprendre'ns de llibres que no tornarem a llegir.
Fa uns dies en vaig agafar un parell, tots dos de l'editora Áncora y Delfín. D'un d'ells, Eleuterio, que venia amb una dedicatòria manuscrita entranyable, n'he escrit a bastament en el meu blog en castellà, així que no repetiré tot el que he esbrinat sobre el seu autor i l'efecte que m'ha produït la lectura d'aquesta història d'un futbolista d'origen humil i rural en l'Espanya dels cinquanta. És un premi Elisenda de Moncada, el de l'any 1960 i es va publicar el 1961. M'ha sorprès també trobar, a les hemeroteques, referències al premi i comprovar com això dels guardons era molt més transparent en aquells anys, tan grisos en molts aspectes.
L'altre ja és més modern, de l'any 1972, i recull trenta entrevistes fetes per Baltasar Porcel a personatges clau de l'època. Molta gent té mania a Porcel i a mi d'ell, com de gairebé tothom, no m'agrada tot. Però compta amb alguns llibres magnífics i fins i tot en els que no ho són tant hi trobes fragments inoblidables. Com a periodista també va ser un gran entrevistador, incisiu i, en ocasions, fins i tot impertinent. Molts de nosaltres seguíem i comentàvem els seus encuentros del Destino. Com a persona té moltes ombres, no ho negaré, però qui sigui lliure de pecat... Molta gent que admirava m'ha caigut de l'escambell quan n'he sabut traïcions, covardies, canvis de jaqueta. Barrejar literatura i sentiments personals lligats a l'ètica, a la política, no és bo per a la literatura tot i que admeto que amb els nostres contemporanis es fa difícil no fer-nos aquest garbuix. El temps va posant les coses a lloc i avui ens és igual que, per exemple, Rousseau fos un impresentable o Ausiàs March no fos un sant.
La nòmina d'entrevistats per Porcel és impressionant, tots ells eren vius aleshores, és clar, Víctor Català, Carner, Pau Casals, Rubió i Balaguer, Ramon d'Abadal, Bosch Gimpera, Miró, Pla, Soldevila, Treuta, Rafael Benet, Josep Lluís Sert, Joan Oliver, Francesc de B. Moll, Villalonga, Joan Sardà, Rodoreda, el pare Batllori, Espriu, l'Abat Escarré, Ferrater Mora, Triadú, Badia i Margarit, Pedrolo, Fuster, Tàpies, Molas, Raimon, Castellet, Gabriel Ferrater. Només dues dones, com es pot comprovar, coses de l'època. Continuaré escrivint sobre aquest llibre i sobre les opinions dels entrevistats i de l'entrevistador, que mai no és tan sols un preguntador.
Em pregunto com sortiria una selectivitat en la qual als aspirants a historiador o periodista els fessin escriure quatre o cinc línies sobre cadascun d'aquests personatges. O sobre els molts que desfilen per les Cartes a Clara de l'Agustí Pons, un llibre aquest que no he trobat al calaix de la biblioteca sinó que tenia pendent de lectura des de fa temps. Crec que aquest és el motiu que va empènyer Pons a escriure'l, la ignorància, l'oblit. Un oblit que en temps passats tenia la seva justificació en l'escola que havíem hagut de viure però que avui es fa estrany i culpable. Admiro molt Agustí Pons i em sap greu que no es prodigui més, en un altre país seria objecte de grans devocions periodístiques i literàries. Pot ser que gran part de la meva admiració vaig lligada al fet que es tracta d'un home de la meva generació, que va viure molt de prop l'època i els seus canvis i trasbalsos. Va estar durant molt de temps vinculat al desaparegut -de fet- diari AVUI, l'evolució del qual és també una mostra dels pecats, misèries i eufòries de la nostra societat catalana.
No m'agrada escriure gaire sobre llibres en aquest blog, la gent s'ho pot prendre com a una recomanació i en el tema literari cada vegada recomano menys. I intento condemnar també menys ja que molt del que llegeix la gent amb entusiasme, més actual, no em fa ni fu ni fa. La pèrdua de pes dels estudis humanístics ha fet que la literatura, des de la segona dècada del segle passat, hagi perdut força en gruix literari. Admeto que en el passat també s'escrivien i consumien fulletins infumables i novel·letes que hem oblidat. De tota manera els llibres i els escriptors ens han d'enganxar en el moment adient i hi ha un moment per a cada cosa, per això es fa difícil recomanar o criticar a fons. Un llibre pot no agradar-te ara i haver-te agradat molt fa vint anys. O a l'inrevés. El mateix passa amb el cinema.
La política d'edicions i reedicions és erràtica i complicada. Amb això dels centenaris de Tísner, Sales i Calders s'ha constatat tot el que ja no es pot trobar d'ells si no és en llibreries de vell i encara. Els centenaris i tot això propicien una revifalla que sovint és foc d'encenalls. Potser ha de ser així car tots serem cendra i pols, ni que sigui pols enamorada. Poder recuperar tot el que s'ha perdut, si es generés una política seriosa d'ebooks a un preu més assequible que no pas l'actual seria una gran solució. Vaja, m'ho sembla. Tot i que potser els ebooks es moriren de fàstic al cap de quatre dies, qui sap.
19 comentaris:
Els grans escriptors tenen grans llums i grans ombres, com sembla no podria ser d'una altra manera quan l'escriptura i la personalitat són brillants o controvertides, com en el cas de Porcel. Però la nòmina és llarga: Pla, Rodoreda i tants. Crec que l'obra s'ha de llegir no al marge del personatge de l'escriptor, però procurant aque el personatge no interfereixi. Si no es corre el perill de perdre's bona literatura!
PORCEL feia molt bones entrevistes, sobretot de més jove, més endavant li va agafar la síndrome Vargas Llosa i simplement es va transformar en un idiota.
D'acord amb la vàlua de les entrevistes de Porcel, algunes de les quals són de referència obligada en el cas que es vulgui conèixer una mica més alguns entrevistats.
Sobre les recomanacions de llibres també sóc del teu parer, em costa de deixar anar si cal llegir o no un llibre; encara que, per altra banda, agraeixo que es parli de llibres, de les seues virtuts i defectes, segons l'òptica del crític, perquè és una de les maneres d'arribar a obres que potser et passen desapercebudes.
Finalment, i sense entrar en cap tipus de valoració, una de les maneres de tenir els llibres sempre a l'abast en un futur és la seua digitalització, no caldria fer pasta de paper i sempre es podria editar a la manera tradicional pel propi interessat a llegir l'obra o per la mateixa editorial, és a dir, el llibre per encàrrec.
Jo sí penso que la solució està a l'ebook. D'una banda les novetats s'han de pagar, és evident, perquè la gent, i els escriptors són gent, té per costum menjar cada dia (quines coses, aquests escriptors!). Però les obres antigues a mi em sembla genial que circulin de forma ilegal. Et pots creure que tinc 12.500 llibres molt diversos tots en castellà, evidentment pirates, i tot just mitja dotzena en català. Les llengues també competeixen en la pirateria, n'estic convençut. Seria genial llegir aquest llibre, que acabo de constatar que no és el que tenia el meu pare, i evidentment no puc entendre perquè no circula lliurement per internet.
Jo crec que quan l'obra transcendeix l'artista, la vida privada d'aquest últim ens pot interessar sempre i quan no ens privi fruir del seu llegat.
Porcel m'entusiasmava quan escrivia, fa molts anys, a La Vanguardia dels diumenges. Era molt literari i de qualsevol motiu en feia un poema en prosa. Més tard em va anar molestant tot i que algunes de les seves entrevistes a destino les vaig llegir amb un somriure irònic quan se li notava tant el seu afany de fer-se notar. Era, en aquells temps, un escriptor que s'escoltava massa i els seus entrevistats eren una mera excusa perquè ell pogués lluir la seva traça.
Amb el que no estic d'acord, Júlia és en que passis a tothom pel mateix raser. Ho fas quan parles de la vida de porcel i afegeixes que..."qui estigui lliure de culpa". Jo crec que hi ha molta degent que no té culpa i que, com jo, execrem personatges com el mallorquí d'Andratx i, en especial, de les seves baralles amb Juan Marsé i els seus origens.
Un petó, Júlia!
Cert, Teresa, és així, s'ha de separar una mica i, en tot cas, fer-ho coincidir tot plegat en la 'literatura'.
Francesc, va ser així però de jove ja prometia, es va comportar malament amb Conxa Alós i d'aquí ve molt material del seu enfrontament amb Marsé. Idiota o no, com Vargas Llosa, té coses molt ben escrites, és el que vull dir. I d'altres d'alimentícies, evidentment.
Miquel, jo crec que això arribarà, la digitalització i la impressió en paper segons demanda, aquesta disbauxa d'ara potser no durarà sempre.
Eastriver, segurament pel fet que ningú no ha tingut cap mena d'interès en digitalitzar-lo o escanejar-lo, això també compta.
Glòria, parlo dels escriptors, no de nosaltres, ja que ignoro les biografies dels blogaires comentadors. Potser no m'he explicat bé. Pel que fa al món literari i artístic encara no he trobat cap gran escriptor o artista sense ombres. El mateix pel que fa a polítics, historiadors. Conèixer les biografies a fons és adonar-nos de que tots són humans. N'hi ha que les fan més grosses que no pas altres, això sí.
També percebo que a alguns se'ls perdonen els pecats més que a no pas uns altres, és curiós.
Crec que era Ana María Matute que un dia va dir més o menys el mateix que jo volia dir, que les persones que més deceben quan les coneixes són sovint els escriptors perquè desvetllen moltes expectatives i en ocasions no està d'acord el que escriuen -fins i tot molt bé- amb la seva coherència vital.
Júlia, aquest cop et felicito, no tant pel que has escrit (que també), com per la qualitat dels comentaris. Si això fos el Facebook, seria ple de "m'agrada".
Júlia,
Gràcies per les teves explicacions. Sóc jo que no m'he expressat bé doncs s'entén perfectament que el "qui estigui lliure de culpa" es refereix als escriptors. Jo continuo pensant, potser per falta d'informació, que n'hi ha, com en tot, de més honestos que altres.
És cert que rarament quadren l'obra i el creador i no només en el món literari. He vist un poeta sublim furgant-se el nas i fent boletes, ec!. Ara bé, fer una mica de safareig sobre aquesta gent tan consagrada té el seu punt.
Un petó!
Gràcies, Allau.
Segurament és així, evidentment, Glòria i, a més, se'ls ha de valorar en les seves circumstàncies vitals, el que passa és que crec que sovint tenim tendència a idealitzar-los en excés. No només passa amb ells, el cas Guardiola és un paradigma del que es demana a determinats personatges, aleshores qualsevol 'relliscada' decep molt. A mi el safareig m'agrada, la veritat, per això les biografies m'encanten si són bones tot i que la veritat absoluta, sobre poetes o sobre qui sigui, no la podem saber.
Ara m'ha vingut al cap un llibre que em va agradar molt fa anys, de Jorge Amado, Uniforme, frac y camisón de dormir, en la qual un escriptor molt esquerrà i compromès així que el sacsegen una mica canvia de jaqueta i 'es passa' i un altre que sembla un frívol carallot quan van mal dades es comporta amb dignitat, no se sap mai.
Sobre això dels 'lliures de pecat' fa anys es ficaven molt amb Sagarra, per exemple, persones que no li arribaven èticament ni a la sola de la sabata. El món literari és ple d'envegetes i travetes. Vaja, com tots, però pel tema que tracte n'esperen capteniments més sòlids tot sovint. Era en aquest sentit que volia anar.
Allau, els comentaris són la salsa dels blogs, per això no entenc que hi hagi qui no els vulgui ni veure.
Hola No en tenia ni idea de que hi hagués aquest servei a les bibliotèques, d'ara. Penso que es una molt bona idea. Beneficie per igual al que no pot guardar mes llibres i el que o en pot comprar.
Me l'apunto.
salutacions ben cordials.
Montserrat, no sé si és a totes les biblioteques, a la del meu barri, el Poble-sec, sí. També he vist que han fet quelcom semblant al CAP Les Hortes, a l'entrada hi ha un lloc per agafar i deixar llibres.
Publica un comentari a l'entrada