Nora Ephron, el pas del temps i la supervivència del romanticisme

El primer que llegeixo és la darrera pàgina d'un llibre, així si em moro abans d'acabar-lo, ja sé el que passarà.

    Nora Ephron

Tot el que ens agrada és il·legal, immoral o engreixa

  (Charles Boyer a Tu i jo-Love affair)

En algun dels divertits llibres d'Ingrid Noll una dona gran fa una irònica reflexió sobre un moment trist de la seva vida, aquell en el qual veu com la seva pròpia filla treu unes ulleres per llegir, pel fet que ja ha arribat a l'edat de la vista cansada. És trist haver de recórrer a les ulleres a causa de l'edat però quan ho fan els fills, evidentment, la cosa ja arriba al súmmum.

Semblant al tema de les ulleres és el comprovar com gent a la qual has vist de petit, fills, filles, alumnes, veïnets, arriben al temps de la nostàlgia i la seva juventut sembla ja gairebé tan llunyana com la teva. Ahir mateix escoltava Jofre Bardagí recuperant de forma puntual els Glaucs, de la mateixa manera que durant els vuitanta recuperàvem els Sírex o els Mustang o durant la meva adolescència revifaven Machín i Jorge Sepúlveda.

El facebook em permet certificar com molts exalumnes els quals vaig conèixer petits i entremaliats són ara tots uns senyors i senyores, entendrits amb els seus fills, alguns dels qual ja són a frec de l'adolescència, i planyent el ràpid, inexorable, pas del temps i de les coses. 

Una pel·lícula emblemàtica del romanticisme adolescent del temps de la meva filla va ser, evidentment, When Harry Met Sally. En vam comprar una còpia evocadora, en vídeo, als encants, un diumenge de ja fa uns quants anys, quan la peli ja en devia tenir més de deu. Va ser aquella una pel·lícula romàntica i divertida i el gènere romàntic, per més que es tendeixi a la igualtat, desvetlla més afició en les noies. La directora era Nora Ephron, que també n'havia escrit el guió i que va morir fa un parell de dies, com és sabut, a una edat en la qual, avui, considerem que la gent encara és jove, setanta-un anys.

Aquella peli del Harry i la Sally gosaria dir que és una de les de culte de la meva filla, d'aquelles que sempre, fins que es faci molt velleta, tornarà a contemplar amb tendresa. Va ser una pel·lícula que li va sortir rodona, a la directora, que també n'era la guionista. Després en va fer d'altres, del mateix gènere, que no estaven malament del tot però que no van acabar de reeixir d'una forma tan completa, a més de fer-nos patir a causa dels esforços rejuvenidors de Meg Ryan. Fer una pel·lícula romàntica i distreta al mateix temps, que no caigui en la carrincloneria, que diverteixi però que també emocioni i que es pugui contemplar sense complexos és molt difícil. La bona comèdia sempre ha estat molt més difícil d'endegar que no pas la tragèdia desfermada, costa molt més fer riure que no pas fer plorar.

Sleepless in Seattle, Alguna cosa per a recordar, va ser un altre dels seus títols i, precisament, era una història que homenatjava una altra pel·lícula de culte, Tu i Jo, un conte una mica delirant de grans amors entre ricatxos desvagats i penedits, accidents inesperats i final feliç amb gratacel romàntic. La primera versió, la de 1939, amb Charles Boyer i Irene Dunne era també una de les pel·licules de culte de la meva mare, que la tenia en dvd i vídeo i em demanava molt sovint que li tornés a posar. Se'n va fer una versió en el meu temps, que no estava malament, amb Cary Grant i Deborah Kerr, i encara una altra que no va fer gaire soroll, amb Warren Beatty i Annette Bening. Em temo que el Harry i la Sally patiran posteritats revisitades. 


Per cert, la coneguda frase, tan repetida, sobre les coses que agraden i son il·legals, immorals o engreixen, la deia precisament Charles Boyer en aquella pel·lícula, per cert. Cosa que confirma les meves sospites, l'any 39 ja estava mal vist engreixar-se. A casa nostra, en aquell moment, no teníem problemes, el problema era subsistir i endrapar el que fos. De vegades no es vol entendre que en èpoques de misèria agradi llegir o contemplar en la ficció contes de fades sobre milionaris elegants i amors incombustibles, però és així, al menys per a la gent normaleta que no vol anar al cinema a patir sinó a somniar. També sol passar a l'inrevés, en èpoques de vaques grasses agrada anar a mentalitzar-se contemplant tot el contrari, potser per fer penitència de la nostra inevitable insolidaritat a nivell global.

Tenim tendència a pensar que les primeres versions són les millors, encara més si estan lligades a la nostra joventut, és clar, la memòria és traïdora i subjectiva. De tota manera el Harry i la Sally aguanten molt més bé el pas del temps que d'altres títols mítics de l'època com ara aquell pretensiós club dels poetes morts, cosa que ja vaig profetizar a la meva cinèfila filla en aquells darrers anys de la dècada dels vuitanta. 

Nora Ephron no podrà fer més cinema ni escriure de nou, ni ironitzar sobre coses com ara la suposada felicitat i riquesa personal i espiritual que comporta l'envelliment. quan el que passa és que tot et penja, estiguis prima o grassoneta. Ha mort de leucèmia, una malaltia que avui sembla que es pugui curar sense problemes, si lluites, en un país en el qual sembla que també tot es pugui arranjar si tens diners. La tendència a aquest orgull vitalista dels nostres temps arriba a cotes ridícules que, si jo fos creient, definiria com a pecat capital de supèrbia. Tots morirem i per això Ephron, que ho sabia molt bé, llegia sempre el final de les novel·les, cosa que fa alguns anys que també tinc tendència a fer jo, deu ser l'edat.