BALTASAR PORCEL I LA SEVA ÈPOCA

Baltasar Porcel ha estat un gran escriptor però també molt més que això. Va esdevenir  durant uns anys la figura emblemàtica de la cultura catalana i de la seva projecció a l’estat espanyol i Europa. No provenia, com altres, del restringit món universitari i acadèmic, va arribar a Barcelona des de Mallorca, comptaria des de ben jovenet amb mentors de categoria com ara Villalonga, Cela o Pla. Va ser molt llegit a la premsa majoritària i culta del moment, com Destino o Serra d’Or. També serien molt llegides i comentades les seves col·laboracions a La Vanguardia o ABC.

La seva brillant personalitat i la seva immensa cultura, oberta a les novetats però sense defugir la tradició, no deixava indiferent ningú. Queia bé, en general, i molta gent el festejava, com José Manuel Lara, en l’editorial del qual -Planeta- va publicar i ocupar llocs rellevants. Va desvetllar devocions però també enveges i algunes bones amistats van acabar per refredar-se ja que l’escriptor tenia un punt d’enfant terrible i en molts casos la seva ironia, sovint amarada de sinceritat inconvenient, no agradava a la gent que entrevistava. En la majoria de casos, però, les amistats, ni que fossin abaltides, es refeien.

És cert que cercava, sobretot al principi, amistats convenients a les seves ambicions, tot i que més endavant va ser ell el festejat. Sobre Porcel s’han fet molts comentaris, no sempre objectius ni ben intencionats. Quan mors, relativament jove per a aquesta època, encara en actiu, com va ser el seu cas, els relats es matisen però també es fan córrer brames injustes. Sergio Vila-Sanjuán ha escrit un llibre apassionant, El jove Porcel (Ediciones 62/Destino), que sobrepassa la biografia canònica i fins i tot la figura del seu protagonista de qui ens n’ofereix un retrat lluminós, sense amagar els aspectes negatius i les contradiccions. Unes contradiccions, però, que rauen en un tarannà ben poc habitual, el que fa que la gent intel·ligent i oberta sigui capaç de caviar d’idea i admetre que ha canviat. A través de Porcel coneixem les misèries, limitacions, projectes i assoliments de la cultura catalana de l’època que, agradi o no als dogmàtics, també s’ha fet en castellà.

Sorprèn el nivell d’activitat de Porcel que -és la meva opinió personal- va perjudicar una mica la creació literària dels seus darrers anys de vida, tot i que va elaborar un estil molt personal que fa que qualsevol llibre seu tingui interès i fragments extraordinaris. Porcel és molt més que un escriptor, esdevindrà un activista cultural, un gran viatger, un assagista d’alta volada, fàcil fins i tot d’enlluernar-se amb la Xina de Mao, amb una actitud davant del món que respon a la seva curiositat i el seu interès per la vida. 

De la seva privacitat en sabem algunes coses, com ara la relació amb Conxa Alós o l’enamorament sobtat que el va empènyer a construir una sòlida família convencional, tot i que l’escriptor era molt discret amb aquests temes. Però no tant com d’altres personatges del món de la cultureta que ens arriben a semblar gairebé asexuats. Porcel és humà, proper, malgrat la seva innegable grandesa vital. Per això es veurà empès a criticar les postures catalanistes conservadores, per molt avançades que puguin semblar, i no connectarà mai del tot amb la gent de la colleta del Bocaccio.

Recordo quan els seus «Encuentros» del Destino eren comentats a tot arreu i com -el mateix que les entrevistes de Roig o Soler Serrano- ens van donar a conèixer un munt de personatges interessants. Donava gust escoltar-lo parlar, en les poques ocasions en què, en els darrers anys, la televisió li va donar audiència. La relació amb Pujol, l’afer del final de la revista Destino i d’altres esdeveniments en els quals es va trobar implicat, no sent-ne sempre el responsable directe, en van bastir una imatge de persona oportunista i aprofitada que aquest llibre desmenteix i matisa. Hauria estat, de viure més anys, un bon candidat al Nobel, tot i que potser hauria topat amb els puristes reticents. Malgrat tot, li van donar el controvertit Premi d’Honor que no van voler donar a Pla.

Moltes opinions seves que van resultar incomodes als al·ludits o als qui s’hi relacionaven avui se’ns mostren absolutament lúcides i modernes, i aspectes del país, com ara la relació entre les suposades elits i la gent humil dels barris, avui més complexa, fins i tots, que fa algunes dècades, són absolutament vigents.

Els qui no formàvem part del context intel·lectual, relativament minoritari i elitista, d’aquells anys, ens el miràvem, de joves, amb un estrany respecte. Unes quantes publicacions actuals ens han mostrat les ombres i les inevitables capelletes d’aquell món mitificat, cosa que, paradoxalment, me’l fa més humà i apreciat. Els autors mallorquins, a més, tenien una mena d’exòtic valor afegit. Tot era més llunyà i inaccessible, aleshores. Rellegir Porcel, avui, tant la seva narrativa en català com la producció periodística o assaigs històrics imprescindibles, com ara el llibre dedicat als Xuetes, hauria de ser obligatori per a les noves generacions amb aspiracions literàries.

Vaig veure per darrera vegada Porcel al Clínic, el 2006, malalt, jo hi tenia ingressada la mare, aquells dies. Em va impressionar i emocionar veure’l en un d’aquells passadissos, entre la resta de convalescents i malalts, desconegut i anònim per a molta gent del present. Va fer una revifalla breu i el vaig tornar a escoltar i veure per televisió, amb un munt de projectes i fent impagables reflexions sobre la vida i la mort, encara atractiu malgrat la malaltia perquè Porcel era, a més, un home molt interessant, des de jove. I això també compta, a la vida, fins i tot Riba envejava l’atractiu que li suposava a Sagarra. 

Malauradament va morir el 2009. Aquest és un llibre que va molt més enllà de la personalitat de l’escriptor, ens immergeix en una època apassionant que encara pot generar molta més literatura. Per sort l’autor ha dit que potser recollirà i ampliarà alguns dels molts temes que hi convergeixen. El llibre inclou fotografies, un índex documental molt acurat, sobre la procedència de les fonts, i un índex onomàstic.

Publicat a Llegir.cat. 

SOBRE POEMES, AUTORIES I XARXES SOCIALS

Aquests dies he tingut un breu debat literari pel facebook amb la Maica Duaigües, (Naslluna, poesia) i amb la Glòria Calafell, ambdues poetes i amigues. Tot va començar amb uns comentaris sobre Espriu i el poc que es parla avui d'un poeta que va esdevenir gairebé monocultiu durant molts anys. En un curs sobre literatura al qual vaig assistir fa un munt de temps, a principis dels vuitanta, ja algú, amb ironia, ens va comentar que això de la literatura és com la borsa, els valors pugen i baixen segons èpoques, tendències i modes. 

Pere Calders, en l'època en la qual Espriu remenava totes les cireres, feia broma explicant que la literatura catalana era com un prestatget en el qual si n'hi posaves un no n'hi cabia un altre. Avui potser les coses han canviat, el prestatget està atapeït però desordenat i s'hi van amuntegant suposats nous valors i resurreccions diverses, però també desqualificacions i sacralitzacions. El fet és que de molts escriptors i escriptores n'he sentit i llegit penjaments i lloances intocables, depèn del moment i de la persona. Potser passa a tot arreu, això, però com que som un país petit i el pastís a repartir és limitat, aquí es nota més.

No entraré en valoracions qualitatives, si la literatura, en general, s'entoma de forma subjectiva i condicionada a allò que ens diuen els experts, el gènere poètic encara resulta més fràgil. Jo diria que no hi ha poetes sinó poemes i que no hi ha novel·listes sinó novel·les. És una mica com si dic que m'agraden els homes, no pas tots ni en tot moment i els gustos també canvien.

En la conversa virtual, en aquest admirable poblet que és el feisbuc, va sorgir allò de si Espriu era difícil. Tot és relatiu, els poemes i la literatura, en general, tenen diferents nivells de lectura i, com en el tema de l'art, no cal entendre-ho tot. Encara més, en ocasions, quan es vol entendre es perd la màgia de la primera impressió. En la valoració de la literatura, quan ets jove, hi té un pes allò que et diuen els professors i professores, encara més si aquests són carismàtics. El que passa és que aquestes opinions fan forat i sovint ja ets incapaç de valorar qualitats de forma objectiva.

Parlant virtualment de poetes, doncs, va sorgir Carles Riba. Riba ha patit una mena d'etiqueta d'intel·lectual pesadet. A la universitat, crec que era Ricard Salvat, ens explicava allò de què els poetes neixen o es fan i que l'excel·lència arriba quan ambdues coses coincideixen. Riba seria dels que es fan, al contrari de la seva dona, Arderiu, que seria poeta d'origen. Amb totes aquestes opinions hi té un pes el fet de què poques vegades ho hem llegit tot de tothom i ens refiem d'allò que ens diuen. Amb el pas del temps i l'increment de les lectures m'he adonat de què Riba té poemes amb sentiment, emotius i que defugen la fredor que se li suposa. 

Aquesta tanka, per exemple, sempre m'ha emocionat, des de la primera vegada que la vaig llegir, que va ser a una coberta del Cavall Fort. 

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.

Vaig voler exemplificar el tema de la poesia de Riba amb més poemes i vaig copiar aquest:

(Publicat a El Pont, núm. 4, 1956)

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen;

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l'aigua fa el seu pur

començament de perdre's.

Doncs resulta que Maica Duaigües, que col·labora en programes radiofònics dedicats a la poesia l'havia recitat en alguna ocasió i, refiant-se d'un lloc d'internet d'on havia baixat el poema, l'havia atribuït a Baltasar Porcel. Ha enviat una nota a la web on es pot llegir aquesta inversemblant autoria, potser ho rectificaran. L'any 1952, data en la qual situen, en aquesta web, el poema, Porcel era gairebé una criatura. Va escriure alguns poemes que no crec haver llegit però penso que deuen ser ben diferents dels de Riba. 

Internet té fama de contenir errades però això ha passat sempre i jo, per exemple, he trobat moltes errades a la GEC, a manuals escolars, a llibres d'història i a tot arreu. I abans aquestes errades eren difícils d'arranjar, avui, a internet, si algú les troba resulta relativament fàcil canviar els textos i aclarir les coses. I, a més a més, tens la possibilitat de consultar i contrastar fonts diverses sense moure't de casa. Abans, a més a més, si una cosa sortia en un llibre canònic, com que hi ha una gran tendència a copiar i plagiar, l'error ja quedava fixat per sempre, en podria posar molts exemples.

Aquesta web de l'errada en té d'altres, atribueix a Porcel, fins i tot, la coneguda Oda a Espanya, de Maragall. És possible que hagin atribuït a Porcel poemes que potser aquest va mencionar per algun motiu, en algun moment? O potser Porcel va col·laborar en alguna antologia crítica de poesia catalana. No ho sé.  Misteris. En tot cas he de dir que vaig passar una bona estona virtual parlant de poesia i esbrinant errades estranyes. I és que tot es qüestió de fe, al capdavall, car no ho podem comprovar tot ni en tot moment i és relativament senzill fer-nos passar bou per bèstia grossa, de vegades, fins i tot, sense mala intenció.

BALTASAR PORCEL, DE MALLORCA AL MÓN PASSANT PER BARCELONA

Al Palau Robert hi ha una exposició sobre actrius catalanes i una altra dedicada a Baltasar Porcel. Ignoro el motiu pel qual la de les dames de l'escenari té una durada temporal més llarga que l'altra. L'exposició sobre les actrius n'aplega un gran nombre tot i que jo potser encara n'hi hauria afegit algunes més. Com que n'hi ha tantes tot queda en una visió de conjunt però és un goig, per als qui ens agrada el teatre, recuperar noms que han quedat oblidats o mig oblidats ja que en aquest camp, com en tots, sempre hi ha els principals i els secundaris, que de vegades són tan bons o millors que els principals però que no  han tingut sort, o promoció o el que sigui. 

Algunes de les actrius nostrades i oblidades, com Maria Vila, mereixerien ben bé un monogràfic. També ens podem preguntar per què actrius i no actors i actrius, per exemple. No sé si aquestes discriminacions positives no fan més mal que bé, la veritat.

El passeig per l'exposició de les actrius, al menys, ofereix la possibilitat de seure de tant en tant, ni que sigui en bancs incòmodes. La de Baltasar Porcel, res de res, a patir. Es pot veure una interessant entrevista que se li va fer per la televisió catalana de finals dels setanta, avui oblidada en part de forma injusta ja que sembla que tot va començar amb TV3, la qual mereixeria més amplitud de pantalla i uns bons seients a prop i pel davant de la qual la gent s'atura tot just uns moments, en general. Sobta comprovar com en aquells temps es feien aquelles entrevistes i moltes coses més i el poc pòsit que han deixat.

Aquestes exposicions estan muntades, com d'altres que es fan en espais més grans, perquè passis i espigolis i no pas perquè aprofundeixis. Una exposició sobre Porcel hauria d'oferir la possibilitat de comprar llibres de Porcel el mateix que la de les actrius hauria d'oferir DVDs on poguéssim gaudir d'algunes de les obres en les quals van participar, sobretot les menys famoses. De tota manera, tant l'una com l'altra ens permeten repassar el passat més o menys recent i reflexionar sobre els llençols perduts i els canvis gaudits i patits.

Porcel va ser un home complex, atractiu, brillant, intel·ligent, que va desvetllar odis, amors, admiracions, enveges i passions diverses. La seva obra té un gruix de categoria ja que cal incloure-hi la part periodística, indefugible i extraordinària. Pel que fa a la narrativa em quedo amb els grans títols, que també es remarquen a l'exposició, Cavalls cap a la fosca, Difunts sota els ametllers en flor, Els argonautes... Els llibres del mite d'Andratx i alguna coseta més. En les darreres novel·les, ni que fossin premiades, Porcel conservava l'ofici però no pas aquella màgia una mica salvatge del principi, cosa que, per altra banda passa a molts altres escriptors però també a músics o artistes plàstics. 

Algun llibre que en el seu moment em va impressionar com ara Les pomes d'or em va decebre una mica en rellegir-lo. Porcel va poder rebre l'inefable Premi d'Honor, no li va passar com al seu admirat Pla amb qui té certs paral·lelismes i no tan sols mariners o viatgers. L'exposició compta amb algunes boutades prescindibles però, vaja, això passa a les millors exposicions modernes ja que sembla que amb la literatura no n'hi ha prou per tal que la cosa quedi vistosa. En tot cas és un goig passejar per l'obra de l'escriptor però també pel seu món i les seves circumstàncies, un món que avui sembla ja crepuscular quan tants dels seus protagonistes no són entre nosaltres. 

Durant uns anys molta gent seguia Porcel en el seu espai d'entrevistes del Destino, Los encuentros. Les seves entrevistes i els articles d'Eliseo Bayo eren la perla de la corona i recordo que quan treballava al despatx acostumàvem a comentar unes i altres fins i tot amb gent a la qual no titllaria de gran lectora ni d'excessivament interessada en aspectes socials i polítics. 

És avui irrellevant incidir en si Porcel era més bon periodista que narrador però tenia una grapa immensa per atrapar els lectors de diaris i revistes. Sovint traspuava un cert sarcasme, un punt de crueltat irònica però tot feia gruix en el context de l'escrit. Va viatjar molt i el seu periodisme d'actualitat que ens acostava a llocs com Israel o la Xina de l'època era una meravella. Escrivia molt bé en castellà i és que els narradors i poetes catalans que han fet periodisme han estat molt bons també escrivint en castellà en diaris i publicacions diverses, fins i tot Pla, el castellà del qual ha rebut injustos penjaments durant anys.

En l'entrevista que menciono comenta això de la llengua. En un moment determinat se li demana que evoqui un personatge i cita MaoTséTung, avui Mao Zedong per a la normativa. Potser avui no triaria aquest senyor, però aquells eren d'altres temps i fins i tot alguns personatges d'Amar es para siempre llegeixen el llibre roig d'amagat. És clar que també cita Ava Gardner. Porcel és un d'aquells personatges que em sembla encara mentida que hagi desaparegut. En l'entrevista reconeix la seva por a la mort i la creença en què no hi ha res més enllà del nostre passi temporal per la vida. Va morir el 2009, la meva mare ho va fer el 2007 i en alguna ocasió l'havíem vist pel Clínic, així em vaig assabentar de què no estava bé tot tot i que va fer una revifalla temporal i inesperada.

Porcel diu en un moment, en aquella entrevista de fa més de trenta anys però que té aspectes interessants que la fan moderna i actual, que no vol parlar de virtuts o defectes personals sinó de característiques, som com som i potser no podem ser d'una altra manera. La veritat és que he sortit del Palau Robert amb ganes de rellegir els seus títols emblemàtics i recuperar algunes de les seves entrevistes, ja que també tinc per casa un llibre que en recull una pila. Porcel és un d'aquells heterodoxos catalans tan necessaris per a la nostra cultura si no volem que ranciegi en excés. 

Va guanyar molts diners amb la seva tasca diversa, polièdrica, polèmica, i això també produeix fred de peus a molts aspirants a immortalitats literàries. L'exposició del Palau Robert no deixa de ser convencional, no es poden demanar complexitats espinoses als organitzadors, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Obra Social de La Caixa. Malgrat tot el Porcel complex, irritant a voltes, un punt ombrívol i fins contradictori en determinats aspectes aconsegueix defugir el context talment com aquells contrabandistes mallorquins aconseguien passar les mercaderies disfressant-se de bubotes i alicorns.

SI LA CANDELERA RIU, EL FRED ES VIU (O NO)

Dilluns és la Candelera i demà aniré, com cada any, si Déu vol, a Molins de Rei, a veure la família i la fira, en aquest ordre. Per la Candelera, en d'altres temps, es desfeien i desaven els pessebres però ara, en general, ja ho fem passat festes. No era festa d'escola, llevat del cas de caure en diumenge, però quan era petita les monges del Sortidor ens feien anar a la seva capella i assistir a una cerimònia breu en la qual ens lliuraven una candeleta prima. Aquelles candeletes eren de coloraines i sempre hi havia debats infantils sobre quin dels colors era el millor. Així, amb això de les candeletes, també ens estalviàvem classes.

La festa, com gairebé totes, té uns origens ancestrals, relacionats amb l'allargament de les hores de sol. Coincideix per aquest motiu amb el dia americà de la marmota. En aquests dies sempre em ve al cap un vers d'un poema de Maragall, allò de no ets encara el millor temps però en tens tota l'alegria. La cristianització va reconvertir el tema i celebrem allò de la presentació de Jesús al temple i la purificació de Maria qui ben mirat no sé de què caram s'havia de purificar, la veritat. Masclisme pretèrit, vaja. M'imagino que avui deuen fer el sant les Llums, Candeles, Candelàries i Presentacions, noms que no són pas d'aquells que gaudeixen de més devoció en l'actualitat. Marmota, de moment, tampoc no és un nom que es posi a ningú però aneu a saber, avui es posen noms molt rarets a persones i gossos. 

La pintura religiosa i les estampetes de la meva infantesa van entomar moltes vegades l'escena entranyable del nen Jesús, ja una mica refet, davant d'un sacerdot seriós i en presència del resignat Sant Josep.

L'any que em vaig casar el dia abans de la Candelera van emetre per la tele El concierto de San Ovidio, ho recordo perquè vaig anar a netejar el pis on vaig viure al principi de casar-me, a Molins de Rei, on aleshores també treballava. Tot i que ara la festa s'ha traslladat al cap de setmana, com tantes altres, aleshores no era així i a l'escola es tancava per festa local. L'obra em va agradar molt, és clar que la protagonitzava el gran Rodero i Bódalo feia de dolent i jo era molt jove, tot pesa. També hi sortien Victoria Rodríguez, l'esposa de Buero, Galiana, Jesús Puente, Gabriel Llopart. Les mateixes obres de teatre, de vegades, m'han semblat ben diferents segons la visió dels directors, el muntatge o els actors que les interpreten. 

Bonica fotografia familiar de Buero Vallejo, menys seriós que de costum, amb la senyora i la sogra (1959)

He mirat per la xarxa per veure si trobava alguna referència, Buero era aleshores un autor molt representat, als teatres convencionals i a la televisió, però també tenia els seus crítics. M'he ensopegat amb un breu article de Baltasar Porcel, a La Vanguardia, una mica àcid i contradictori, com era ell, al capdavall. Sembla que a Porcel no li va acabar de fer el pes la versió televisiva i de forma subtil, o no tant, critica el fet que Buero s'hagués acomodat a la situació política i cultural. Buero havia estat condemnat a mort després de la guerra, va compartir presó amb Miguel Hernández, del qual va fer el conegut i impressionant retrat a llapis, tan divulgat. Va sobreviure i va poder viure i envellir. I va tenir èxit i va rebre reconeixements oficials i en algunes ocasions no els va pas defugir. 

¡

Porcel, 1969, encara enfant terrible i martell d'heretges

Demanem puresa i honradesa als altres, de forma retòrica, però la vida  és com és i al capdavall Porcel també es va acomodar a moltes situacions i té una biografia prou humana, amb ombres i ambigüitats i oportunismes. En tot cas sembla que Porcel, després de tirar la pedra, se'n penedeix i agraeix que la tele passi obres de Buero, obres que, per cert, avui tenim poques ocasions de veure. La secció del diari ja es diu doble filo, és clar. Tant l'un com l'altre eren grans escriptors, fills del seu temps i una cosa és la vida i l'altra, la literatura. O el teatre, malgrat que la vida tingui molt de teatre, és clar que sempre la representem com a única funció, irrepetible i definitiva.

Buero va utilitzar molt la ceguera, en les seves obres, una ceguera simbòlica però que va provocar protestes absurdes en el sector dels invidents en més d'una ocasió. És curiós que a tocar de la Candelera, festa de la llum, emetessin aquesta obra. No crec pas que fos intencionat. Amb candeles o sense, des d'una visió religiosa, pagana, laica o multicultural, m'agrada comprovar que la tarda s'allarga com sempre i que les marmotes, encara que no siguin les mateixes, com les mareselves de Bécquer, surten del cau una altra vegada.

DOBLE FILO

SAN OVIDIO,PARA TODOS 

No me refiero a a que vaya a socializarse la memoria del santo, sino a que «El concierto de San Ovidio», de Antonio Buero Vallejo, fue escenificado hace poco por Televisión Española. No sé si estas cordiales relaciones de Buero, persona de preocupaciones progresistas, pese a su actual sillón académico, con la pequeña pantalla, son recientes o antiguas. Cuando menos, resultan curiosas. 

El «concierto» tiene probablemente una excesiva ramificación sentimental, a la que se sumó una afectada y mediocre interpretación, recortando todo lo cual el sombrío y absorbente patetismo que posee la pieza. En ella, ciegos y videntes se enfrentan en trágica relación humana, que, a su vez es un reflejo de las tensiones clasistas, en su más extremado sentido social: explotadores y explotados. 

Sobre esta tendencia suya, en ocasiones, al maniqueísmo —pienso también en «Un soñador para un pueblo» y otras de sus obras—, alguna vez he discutido con Antonio Buero. Entiendo que las cosas —el arte, los conflictos— son más complejas. El, en cambio, suele postular, clara e implícitamente, una función ejemplarizadora del teatro, una denuncia de las fuerzas «del bien y del mal». Buero es un gran dramaturgo racionalista, velazqueño, y después del Valle Inclán goyesco y de «La casa de Bernarda Alba», es quien ha dignificado el teatro peninsular en lengua castellana. Pero yo ahora haría una rectificación circunstancial a mis discrepancias con él: que desde TVE den obras suyas me parece útil para todos. 

Baltasar PORCEL (22/2/73, La Vanguardia)

Sobre llibres no hi ha res escrit i poca cosa editada

A una caixa de fusta que tenen instal·lada a la Biblioteca del meu barri hi pots deixar llibres que no vols conservar i et pots endur els que hi porta altra gent. Al principi la majoria eren rampoines però la cosa ha millorat molt des que ens hem desacomplexat en això de desprendre'ns de llibres que no tornarem a llegir. 

Fa uns dies en vaig agafar un parell, tots dos de l'editora Áncora y Delfín. D'un d'ells, Eleuterio, que venia amb una dedicatòria manuscrita entranyable, n'he escrit a bastament en el meu blog en castellà, així que no repetiré tot el que he esbrinat sobre el seu autor i l'efecte que m'ha produït la lectura d'aquesta història d'un futbolista d'origen humil i rural en l'Espanya dels cinquanta. És un premi Elisenda de Moncada, el de l'any 1960 i es va publicar el 1961. M'ha sorprès també trobar, a les hemeroteques, referències al premi i comprovar com això dels guardons era molt més transparent en aquells anys, tan grisos en molts aspectes.

L'altre ja és més modern, de l'any 1972, i recull trenta entrevistes fetes per Baltasar Porcel a personatges clau de l'època. Molta gent té mania a Porcel i a mi d'ell, com de gairebé tothom, no m'agrada tot. Però compta amb alguns llibres magnífics i fins i tot en els que no ho són tant hi trobes fragments inoblidables. Com a periodista també va ser un gran entrevistador, incisiu i, en ocasions, fins i tot impertinent. Molts de nosaltres seguíem i comentàvem els seus encuentros del Destino. Com a persona té moltes ombres, no ho negaré, però qui sigui lliure de pecat... Molta gent que admirava m'ha caigut de l'escambell quan n'he sabut traïcions, covardies, canvis de jaqueta. Barrejar literatura i sentiments personals lligats a l'ètica, a la política, no és bo per a la literatura tot i que admeto que amb els nostres contemporanis es fa difícil no fer-nos aquest garbuix. El temps va posant les coses a lloc i avui ens és igual que, per exemple, Rousseau fos un impresentable o Ausiàs March no fos un sant.

La nòmina d'entrevistats per Porcel és impressionant, tots ells eren vius aleshores, és clar, Víctor Català, Carner, Pau Casals, Rubió i Balaguer, Ramon d'Abadal, Bosch Gimpera, Miró, Pla, Soldevila, Treuta, Rafael Benet, Josep Lluís Sert, Joan Oliver, Francesc de B. Moll, Villalonga, Joan Sardà, Rodoreda, el pare Batllori, Espriu, l'Abat Escarré, Ferrater Mora, Triadú, Badia i Margarit, Pedrolo, Fuster, Tàpies, Molas, Raimon, Castellet, Gabriel Ferrater. Només dues dones, com es pot comprovar, coses de l'època. Continuaré escrivint sobre aquest llibre i sobre les opinions dels entrevistats i de l'entrevistador, que mai no és tan sols un preguntador.

Em pregunto com sortiria una selectivitat en la qual als aspirants a historiador o periodista els fessin escriure quatre o cinc línies sobre cadascun d'aquests personatges. O sobre els molts que desfilen per les Cartes a Clara de l'Agustí Pons, un llibre aquest que no he trobat al calaix de la biblioteca sinó que tenia pendent de lectura des de fa temps. Crec que aquest és el motiu que va empènyer Pons a escriure'l, la ignorància, l'oblit. Un oblit que en temps passats tenia la seva justificació en l'escola que havíem hagut de viure però que avui es fa estrany i culpable. Admiro molt Agustí Pons i em sap greu que no es prodigui més, en un altre país seria objecte de grans devocions periodístiques i literàries. Pot ser que gran part de la meva admiració vaig lligada al fet que es tracta d'un home de la meva generació, que va viure molt de prop l'època i els seus canvis i trasbalsos. Va estar durant molt de temps vinculat al desaparegut -de fet- diari AVUI, l'evolució del qual és també una mostra dels pecats, misèries i eufòries de la nostra societat catalana.

No m'agrada escriure gaire sobre llibres en aquest blog, la gent s'ho pot prendre com a una recomanació i en el tema literari cada vegada recomano menys. I intento condemnar també menys ja que molt del que llegeix la gent amb entusiasme, més actual, no em fa ni fu ni fa. La pèrdua de pes dels estudis humanístics ha fet que la literatura, des de la segona dècada del segle passat, hagi perdut força en gruix literari. Admeto que en el passat també s'escrivien i consumien fulletins infumables i novel·letes que hem oblidat. De tota manera els llibres i els escriptors ens han d'enganxar en el moment adient i hi ha un moment per a cada cosa, per això es fa difícil recomanar o criticar a fons. Un llibre pot no agradar-te ara i haver-te agradat molt fa vint anys. O a l'inrevés. El mateix passa amb el cinema. 

La política d'edicions i reedicions és erràtica i complicada. Amb això dels centenaris de Tísner, Sales i Calders s'ha constatat tot el que ja no es pot trobar d'ells si no és en llibreries de vell i encara. Els centenaris i tot això propicien una revifalla que sovint és foc d'encenalls. Potser ha de ser així car tots serem cendra i pols, ni que sigui pols enamorada. Poder recuperar tot el que s'ha perdut, si es generés una política seriosa d'ebooks a un preu més assequible que no pas l'actual seria una gran solució. Vaja, m'ho sembla. Tot i que potser els ebooks es moriren de fàstic al cap de quatre dies, qui sap.

Tot arriba i passa...

Fa anys, molts, en els bons temps de la revista Destino, hi havia dos espais a la revista que llegia la majoria de la gent que m'era propera, un d'ells era el d'entrevistes que feia Porcel i l'altre el de denúncia d'Eliseo Bayo, periodista aleshores molt popular i avui gairebé oblidat. En ocasions hi ha articles de premsa que, per estranys motius, esdevenen motiu de conversa general durant un temps i són llegits per moltes persones de diferent tarannà. Va passar durant un temps amb Espinàs, quan publicava a la contraportada de l'Avui, amb la Capilla Sixtina del també desaparegut setmanari Triunfo; actualment crec que s'esdevé amb La Contra de La Vanguardia i, de forma tan general, amb poca cosa més.

En aquelles entrevistes, intel·ligents i iròniques, hi traspuava l'estranya iconoclàstia de l'autor, aleshores jove i ambiciós, contradictori en moltes ocasions. Quan es va publicar Difunts sota els ametllers en flor molta gent del meu entorn el va llegir i el comentàvem a fons en debats improvisats amb aspiracions intel·lectuals. A mi, aleshores, em va impressionar força tot aquell món de la Mallorca profunda, amarat d'una estranya crueltat però fascinant. El mateix em va passar amb els Cavalls cap a la fosca. Alguns anys després, durant una escola d'estiu, em vaig comprar Les pomes d'or que em va continuar fascinant. Però que m'ha decebut en una relectura recent, ja que es va reeditar fa poc. No sé què em passaria amb els altres, el fet és que la seva narrativa posterior, amb fragments brillantíssims, plens d'una estranya màgia, no m'acaba de convèncer, ja que s'estructura al volt d'arguments, al meu entendre, una mica fràgils.

Però això és el de menys, perquè el Porcel personatge va superar el Porcel narrador. La seva figura ha passat per alts i baixos pel que fa a la valoració mandarinera; en l'època de la primera edició de Les pomes d'or anava de baixa, semblava que la nostra cultureta l'hagués condemnat a l'ostracisme pels seus pecats, que en tenia uns quants, les coses com siguin, i es va parlar poc de la novel·la. Quan la moral dominant vol controlar la literatura, no anem bé. Darrerament, amb motiu de la seva malaltia, superada temporalment, li van ploure homenatges, cosa que suposo que el devia afalagar força, com també que es tornés a parlar d'ell per al Nobel, suprem honor literari bescantat i desitjat. A qui promocionarem ara com a candidat al Nobel, en el context de la nostra cultura, traspassats Espriu i Porcel?

Polèmic i provocador, admeto que m'agradava més escoltar-lo que no pas llegir-lo, perquè m'hipnotitzava amb la seva veu i la seva facilitat i bellesa d'expressió, cosa que em passava també amb Maria Aurèlia Capmany. Tinc ganes de tornar a repassar aquells ametllers en flor, d'un temps i d'un país en què molt de jovent llegíem tot el que sortia en català, -que no era massa-, i ens compràvem els discos en català, -pocs també-, per fer país, de forma devota i entregada. Parlàvem fa poc de Sagarra, amb la seva mort va acabar una època literària i històrica, com va passar, crec, amb la mort d'Espriu. La desaparició de Porcel penso que també resulta molt emblemàtica i representativa del final d'una manera d'entendre la cultura i l'ambició literària i personal. Tots ells i alguns altres formen part de la meva mitologia particular, poblada ja d'inquietants bubotes que potser no són res més que contrabandistes disfressats, qui sap.