23.7.12

CAMINS: SITUACIONS, TEMES, PERSONATGES









Sempre he tingut afició als camins, emocionalment parlant. Com que he anat des de joveneta amb gent excursionista sovint m'ha estranyat una mica l'afició a fer cims i fins i tot la frustració dels caminadors quan circumstàncies meteorològiques impedien arribar al capdamunt de determinada muntanya. A mi sempre m'ha interessat més el procés que no pas el resultat, el mateix quan he estudiat alguna cosa, tot i que quan ets jove no tens més remei que treure el títol.

Fa anys, quan ens vam casar, vam decorar el menjador amb un d'aquells pósters aleshores de moda, que es penjaven en lloc de quadres i, precisament era un bonic camí tardorenc entre faigs. Com que aquells pósters eren de paper i es penjaven amb xinxetes s'acabaven fent malbé i avui, en tot cas, es pengen emmarcats de forma acurada.

Uns altres llocs que m'agraden molt són les fonts. Avui un bon nombre de fonts no ragen o t'avisen amb un rètol de la dubtosa potabilitat de les aigües. D'altres s'han recuperat gràcies als esforços d'ajuntaments o grups de gent interessada pel tema. Quan s'anava a la font s'acostumaven a portar anissos, aquelles llaminadures rodonetes que acompanyaven l'aigua fresca i que de moment no he trobat a cap botiga propera, encara que potser els venen encara en algun lloc que desconec.

La imatge d'una persona o d'un grupet de persones avançant per un camí resulta sempre poètica i evocadora, inspiradora d'històries diverses. En uns cursets que vaig fer, de teatre per a l'escola, fa molts anys, quan encara tot era en castellà, un dels treballs consistia en classificar unes fotografies retallades de diaris en aquelles que suggerien temes, personatges o situacions i, després, inventar una història que es pogués representar. Un camí amb algú que hi camina és a la vegada tema, situació i personatge i podríem triar qualsevol dels apartats per a fer-ne una representació, una novel·la o un conte. O un poema.

Precisament ara, en recordar aquells cursos i la persona que ens els va impartir, la inoblidable Ana María Pelegrín, he vist a wikipedia que va morir, encara relativament jove per als nostres temps, l'any 2008, a Madrid. Tinc llibres amb reculls de poemes dirigits als infants,  fets per ella i malgrat que tot era en castellà, en aquells cursos també ens va recomanar llibres en català alguns dels quals eren més adients per a treballs d'expressió plàstica que no pas per allò que durant un temps ens van batejar com a expressió dinàmica, com ara un de Nova Terra que es deia El nom de cada cosa.

Això de l'escriptura també és un camí estrany, he començat evocant el misteri dels camins i he arribat a una fita inesperada. La veritat és que en aquella època de finals dels seixanta i primers setanta vaig tenir la sort d'ensopegar-me, a diferents cursos i cursets, amb gent d'una categoria immensa, només cal mirar la nòmina de les primeres escoles d'estiu, encara no oficials. Més endavant el tema dels cursets i reciclatges per a mestres va derivar vers la burocràcia i la mediocritat. De vegades, en broma, comento que en vaig arribar a donar fins i tot jo mateixa... I no era de les pitjors.


Un camí! 
Quina cosa més curta de dir! 
Quina cosa més llarga de seguir! 
Quin so vulgar i estrany! 
Un camí!... 
Quina sentida de pena i patir, 
quina promesa de calma i de guany! 
Un camí!... 
Els camins són l’angúnia primera 
del rústec cor llunyà, 
que ni ell sabia el que era 
o per saber es posava a caminar... 
Camins, serps d’encantària, 
que feu amable el feix 
del qui es vol lliurar d’ell mateix, 
de la pròpia tristesa solitària, 
i vol cercar un altre somriure, 
una altra sang o un altre crit, 
i fins un altre món més ennegrit 
per poder viure! 

Josep Maria de Sagarra, 'El Poema de Nadal'

4 comentaris:

Roser ha dit...

Tens molta raò, jo vaig tenir el privilegi d'assistir en una de les escoles d'estiu i a una classe magistral amb la Maria Aurelia Campmany . Esun bon record que em provoca molta nostalgia
Roser

Marta ha dit...

Júlia, com teniu el tema dels incen- dis per aquí i les connexions telefòniques? Maçanet de Cabrenys també l'han inclòs amb la manca de telecomunicacions!.

Júlia ha dit...

Roser, encara em sobta comprovar la gent de categoria que vaig tenir aquells anys a les escoles, després tot va anar de baixa, m'imagino que les coses no estaven 'insitucionalitzades' i tot era més unitari i desinteressat.

Júlia ha dit...

Marta, gràcies per l'interès, però ja som a casa, des de divendres, per pèls no ens hem trobat amb tot això.