10.7.12

Ernest Borgnine, tots els papers de l'auca, en la realitat i en la ficció!





Per llei de vida tothom marxa, un dia o un altre, a l'imprevisible món del més enllà. Tot i que de vegades pugui semblar que tinc debilitat pels obituaris la veritat  és que quan el difunt o difunta és una persona que ha tingut una vida sostenible i que ha arribat a una edat raonablement dilatada, la cosa és molt diferent de quan mor algú abans d'hora o patint en excés.

Ernest Borgnine, de pares italians, era un d'aquells lletjos que podia ser simpàtic, entranyable o terrible i temible. Ha mort amb noranta-cinc anys, després d'uns quants matrimonis, el darrer prou llarg. L'havíem vist, gaudit i patit fent de secundari de tota mena. Va ser un d'aquells nois de la segona guerra mundial els quals, després de retornar als Estats Units  beneïts per tothom es van trobar sense feina ni perspectives. 

Aquest és un fet que ha retratat sovint el cinema, la literatura, el retorn del soldat i les dificultats per a incorporar-se a la vida quotidiana. La seva mare, expliquen, li va dir que espavilés i ell tenia certes difuses ambicions. Expliquen que ella mateixa el va empènyer a fer funció, li agradava fer el pallasso, tenia carisma humorístic. Es va dedicar al teatre, al cinema. Un físic diferent de vegades serveix més, a l'hora de la veritat, que no pas ser un guaperes. 

La pel·lícula que els de la meva generació potser recordem més és Marty, la història d'un carnisser conco, amb una mare una mica pesada i que té la seva oportunitat, una oportunitat que està a punt de deixar passar, encarnada en una gran dama de l'escena també amb un físic poc convencional, Betsy Blair, la nostra solterona de Calle Mayor, una pel·lícula d'aquelles que guanya punts i qualitat amb els anys

Tan Borgnine com Blair van tenir els seus èxits amorosos reals, malgrat aquells papers una mica diferents dels tradicionals noi ben plantat lliga amb xicota de bon veure i no respondre al tipus convencional amb cos danone. Aquestes coses sempre animaven a les qui no havíem estat seleccionades per als concursos de bellesa veïnals o ens passàvem estonetes posant discos als guateques adolescents. Blair va estar casada amb Gene Kelly qui, diuen, va insistir molt per tal que aconseguís el paper a Marty. Va ser una xicota d'idees progressistes, castigada durant la cacera de bruixes anticomunista del món del cinema. 

Blair no va treballar en excés al cinema. Va morir el 2009, als vuitanta-cinc anys. Borgnine és conegut, entre el jovent, per ser l'inspirador i la veu original d'un personatge de la sèrie del Bob Esponja. Com que ja no tinc criatures petites i no la miro gaire no li sabia aquesta faceta. Un dels motius de desitjar ser àvia és el de voler posar-me al dia pel que fa a la producció cinematogràfica, televisiva i musical dedicada als infants. És un sector en el qual si no hi tens una motivació directa et costa d'entrar-hi.

Borgnine també va treballar a la televisió, en diferents sèries. Gairebé cent anys, una llarga vida de feina i entusiasme, descansi en pau i al cinema el poguem veure pels segles dels segles. La mort el va trobar pràcticament treballant en el que li agradava i que, a més, era una feina ben pagada, tan de bo tots poguéssim dir el mateix. Bé, més aviat de nosaltres poguessin dir el mateix.

9 comentaris:

miquel ha dit...

Recordo que fa anys, una amiga em deia que Borgnine li produïa una certa tendresa, sobretot perquè sempre li veia una mirada trista (suposo que com la de la primera imatge que has posat). No sé per què, en llegir la seua mort és en el primer que he pensat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

recordo la seva convincent interpretació a Marty, o a la Conspiración del Silenci. Un gran secundari condicionat pel seu físic.

Júlia ha dit...

És possible, de tota manera també li he vist fer cara de dolentíssim, per exemple. Jo crec que el paper de Marty va marcar aquesta percepció.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, com el Edward G. Robinson i d'altres. És clar que els 'guapos' també estan condicionats.

GLÒRIA ha dit...

Era un gran actor natural amb un registre molt ampli,
No és bon senyal que Blair es cases amb Gene Kelly. Quasi tot sabem que ballava meravellosament però les senyores no li agradaven gens. Ara bé, li eren necessàries per marcar els passos i tapar les aparences.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, crec que no ho era, pot ser, com molts actors,que tingués alguna relació, cosa habitual en aquest camp professional, més liberal,però va ser un senyor molt convencional, es va casar tres vegades, la darrera li va durar fins a la mort, ja molt gran, va tenir fills, cosa que tampoc no vol dir res però avui, en general, es pensa que era heterosexual. En tot cas la majoria de biògrafs creuen que és així.

A internet encara hi ha debats sobre el tema, sembla que tot el que ballava es creia que era gay.

http://www.levante-emv.com/opinion/2010/09/22/mirada-gay-cine/741087.html

Fins i tot es va dir que havia tingut un afer amb Minelli que va trasbalsar Garland. Cosa que sembla que és absolutament falsa.

Evidentment, m'és igual que ho fos o no, però em temo que és d'aquells que ho semblaven i no ho eren, més aviat es donava en el cinema el cas a l'inrevés.

Blair també es va tornar a casar després de quinze anys amb Kelly i el divoric. Va ser amb el director Karel Reisz, van estar junts fins a la mort d'aquest.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
T'agraeixo les teves explicacions però m'hi jugaria el coll que quan dic que ho era, ho endevino. Els estudis els tenien molt lligats pel que fa a l'aparença -veure el cas Rock Hudson- i te'n diria molts més que ha filtrar el gay power en èpoques que, segons què, aquí no hi arribava.
Tmpoc és mentida ni desmereix per res que el ballet i el musical broadwaïans estan del tot vinculats.
Vincent Minelli era un gai de tothom conegut. En una gresca va deixar embarassada a la Judy Garland que es va mostrar disposada a avortar. El genial papà s'hi va negar i Liza va esdevenir la nina dels seus ulls sempre agrada per haver-li perdonat la vida.
En temes de cinema sempre he tret bona nota.
Salut!

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment, això només ho sap ell, i Minelli. De tota manera avui per internet es pot trobar informació a bastament sobre aquests temes i més aviat he trobat desmentiments, en aquest cas, en webs que sembla que no tenen cap mania en constatar sospites i fets, però, vaja, jo no puc posar la mà al foc per ningú.

Júlia ha dit...

Sobre Minelli i la seva homosexualidad sí que hi ha molta més 'unanimitat'.