Estius, silencis, amor i política

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

(...)

La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern.

(...)

(Declaració d'Independència dels Estats Units, 4 de juliol de 1776)

Avui hi ha un corrent indiscriminat d'antiamericanisme per tot l'univers progre però moltes de les idees de llibertat i justícia modernes tenen el seu origen en aquelles terres i en aquells fets del segle XVIII. Molts aspectes ideològics i reivindicatius que s'atribueixen als francesos, molt hàbils a l'hora d'abduir paternitats convenients, van venir dels Estats Units.

Després, com sol passar, les grans idees no van anar acompanyades de realitats incondicionals, els homes no som perfectes, més aviat tot el contrari. Els llibres d'història, com escrivia ahir mateix, estan condicionats a les circumstàncies del present i els escriuen els guanyadors, tot i que avui aquesta és una afirmació que també caldria matisar, ja que després d'escriure'ls els guanyadors passen els  anys i de vegades els reescriuen els antics perdedors, que tampoc són objectius, vegis la nostra guerra, per exemple. I el poder, ai, és el poder, i ja sabem per quins relliscosos camins ha de transitar. 

Fa anys vaig llegir que havien detingut en aquell país durant uns aldarulls de protesta, un jovenet que repartia octavetes amb un text que va resultar ser... de la Declaració de Drets de la constitució. Em temo que per aquests verals nostrats podria passar qualsevol dia el mateix. 

El segle de les llums va acabar amb foscors i força sang i pensar que la història té un camí lineal i progressiu és un miratge, molt del gust dels vius. Per això ens enfonsem en el victimisme i la queixa quan tot no és com hauria de ser o pensàvem que seria. Tot és fràgil i cal anar amb compte abans de fer trencadisses, malgrat que tampoc les advertències ni els consells més o menys savis serveixen per a gran cosa. 

Vaig conèixer un director d'escola, durant la meva joventut, que estava molt amargat a causa dels fets de la història de les darreres dècades, havia admirat de forma incondicional la cultura alemanya i el nazisme l'havia sotraguejat amb força a més de, és clar, la nostra guerra, a la qual havia sobreviscut com havia pogut i l'havien deixat. 

Recordava com en els anys republicants s'havia estès una mena de fervor educatiu. M'explicava que a l'hora del pati els mestres joves no feien res més que discutir sobre pedagogia i metodologia educativa amb una profunditat que havia passat a la història dels grans moments perduts. Em temo que patia més a causa de la mediocritat casposa perceptible en les converses del pati d'aleshores que no pas a causa del franquisme estatal. Sobreviure als desastres amb dignitat és quelcom molt admirable, la veritat. Als desastres i fins i tot als canvis i a les crisis. 

No m'agrada gaire l'estiu, sempre m'ha passat. I no pas per la calor sinó pels seus silencis i separacions, la vida normal queda trencada, els amics se'n van aquí i allà, les activitats habituals s'acaben, cursos, cursets, trobades. L'agost és encara pitjor que el juliol, la ciutat queda, o bé solitària o bé envaïda pels forasters, la nostra i totes les altres. Es perden moltes coses que no retornaran i un exemple evident era, a escola, el comiat dels nois i noies que acabaven el cicle escolar, abans els de vuitè, darrerament els de sisè, en la meva època, els de quart de batxillerat. No acabava tan sols l'escola sinó també, en certa manera, per a tot un grup generacional, la infantesa. 


Els trencaments són dolorosos i tenim el desig de refer i recuperar, de reinventar el que sigui. Potser per això el mes de setembre ens porta una mena de dèria a apuntar-nos a tota mena d'activitats, cursets, de vegades de forma excessiva i sense cap mena d'objectivitat possibilista. 

La meva mirada és, però, la mirada d'algú que mai estiuejava. Els afortunats infants que tenien casa al poble, segona residència, torre a la platja, avis acollidors a la muntanya, festes majors en perspectiva, iniciaven una nova vida que també tenia el seu final nostàlgic en acabar l'estiu. D'aquí ve tanta cançoneta sobre amors que s'abalteixen, platges melangioses, amors de temporada. 


Un xicot que jo coneixia quan era adolescent em rebatia les meves consideracions antiestivals amb l'argument de què l'estiu era el millor temps per a l'amor però la saviesa popular amb allò de pel juliol ni dona ni cargol contradiu les consideracions romàntiques. És clar que ara tenim aquesta plaga bíblica dels aires acondicionats que no sé si contribueixen a l'amor o als refredats i les al·lèrgies.

L'estiu és també el moment adient per tal que els polítics facin de les seves aprofitant la dispersió, això si no guillen i passen de tot. La declaració americana és del juliol i pel juliol del 36 va passar el que va passar. També la primera gran guerra es va iniciar a l'estiu i la segona, més o menys, potser també. En tot cas, no sóc determinista i malgrat el meu rebuig estacional admeto que he viscut estius molt alegres i feliços i espero viure'n molts més, vaja.