25.7.12

FLASSADES SENTIMENTALS


M'he assabentat fa poc, pel facebook d'una amiga, del tancament proper i anunciat de La casa de las mantas, al carrer Jonqueres, un d'aquells establiments antics i amb solera de la ciutat. La notícia del diari incideix en el tema de la crisi, la crisi, que ho explica tot, tot, tot. Portem anys i panys veient tancar negocis diversos en temps de crisi i en temps de no crisi. Encara pitjor, veiem com els canvis en el negoci comporten fer malbé l'espai de forma destralera, cosa que no caldria ja que es podria mantenir l'aspecte canviant la propietat i l'orientació comercial. Un exemple lamentable ha estat la Plaça del Pi que en pocs anys ha passat d'indret amb personalitat a un espai turístic més. Precisament en èpoques de bonança i aparent creixement la tendència a matar la gallina dels ous d'or i munyir les vaques de l'enriquiment fins a l'extenuació del ramat ha generat un munt de disbarats en aquest camp.

L'estamperia del Pi va desaparèixer i en lloc seu hi ha avui una botiga de bosses de mà pocasoltes, encara bo que la façana història més o menys s'ha conservat. La mateixa església és avui un indret turístic amb un munt de concerts d'aquests dirigits als guiris despistats en lloc del recer silenciós per a meditacions autòctones que havia estat sempre. Les Galeries Maldà ja feia anys que anaven decandint-se i ja veurem quina mena de coses ens hi posaran. Per no parlar del carrer de Petritxol o del carrer de la Llibreteria. O de l'emblemàtica sastreria Amat de la Plaça del Pi ocupada avui per un basar xinès. I el pitjor no és que hi hagi un basar, és que es van malmetre aparadors i interiors de mala manera. Això, al centre de la ciutat. Però és que als barris passa el mateix. Molts lloguers antics han prescrit i generalment s'aprofita l'avinentesa per fer bugada expeditiva. I ja no entro en el tema de la contaminació ambiental produïda per les portes obertes i la música a tota pastilla de tantes botiguetes de moda.

La casa de les mantes va lligada de forma inevitable, per als qui ja som grandets, a aquells contes de la ràdio, Tambor, que escoltàvem quan érem petits, amb delectació, als migdies, en una època en la qual, de forma general, no es dinava a l'escola. Els contes els promocionava aquest establiment el mateix que un altre del mateix estil, La Mallorquina, que aleshores era a les Galeries Maldà i avui encara sobreviu a la Plaça Universitat, en promocionava un altre de música i brometa fet per uns locutors que es deien Esperança Navarro i Estanis González. L'Estanis González encara va fer moltes coses per la televisió, anys després, entre les quals un concurs molt interessant i educatiu que es deia Ayer noticia, hoy dinero, y que repassava els fets d'un any en concret.

La falca del  programa d'Esperança i Estanis, Música para el aperitivo, va ser molt popular i va sobreviure al programa. Feia:

-¿Qué me dices, Josefina?
-Que para mantas y colchas, la Mallorquina.
-¿Y ya sabes dónde está?
-En les Galerías Maldá.

Més endavant es van substituir les Galerías Maldá per la Plaza Universidá que, més o menys, rimava igual.

Durant anys La casa de les mantes feia una promoció consistent en regalar una manta si en compraves una altra. Això ha propiciat que per casa tingui algun parell de flassades bessones. Les pobres mantes i els llençols es van substituir amb fatxenderia pels edredons i les fundes nòrdiques ja que aquí som molt amics de les novetats encara que el fred nòrdic sigui molt diferent del fred mediterrani. Tenir mantes i llençols era una assegurança de vida en d'altres temps de més escassedat, fins i tot, que en aquests de crisi recurrent. La meva mare recordava que quan la guerra i la postguerra podies baratar pa per llençols o flassades, per exemple. Avui tot ha canviat, la roba de casa s'ha abaratit, trobes coses que estan molt bé als basars del present, els aixovars tèxtils es renoven i tovalloles, llençols, cobrellits i flassades ja no són per a tota la vida ni s'inclouen en els testaments. Una botiga del sector, estranyament ressistent, és la del Indio, tot i que ja veurem com acaba. 

Les botigues de roba de casa s'han decandit pel fet que tot ha canviat molt, no només a causa de la crisi. Qualsevol canvi social s'etiqueta amb això de la crisi i l'abús ja fa una mica d'angúnia, dies enrere Monzó ironitzava sobre el fet de la impotència masculina, que alguns metges atribueixen hores d'ara a la situació, cosa que serveix per a comercialitzar productes miraculosos. És habitual contemplar fotografies al diari de gent dormint al carrer etiquetades amb la crisi quan ja fa molt i molt de temps que el panorama és habitual tot i que hi ha gent que no vol veure les evidències quan no el toquen de prop. Explicar-ho tot de forma unitària i recurrent justifica moltes mancances ancestrals i moltes ximpleries a tots els nivells.

15 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Casa de las Mantas? No, no, Mirró, Mirró tu gou tu Mirró, ies, and Sagrrrada femilía, end de bitx is veri biutiful, ies...of cors.

Personalitat, juot is dis?

Júlia ha dit...

Ep, Shirucaman, estàs molt de broma, he, he.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia.
Si que m´ enrecordo de La Casa de las Mantas i també del Trajes Casaramona de Primera Comunión.
Mes o menys son de la mateixa quinta.
Les mantas de quan amb vareig casar eran comprades a la Casa de las Mantas.
Crec que aquests anuncis eran a Radio Espanya, avans del conte Cascabel, que cada nit feian a las 8,30.
A mi m´encantaba pasejar per la Plaça del Pi i pel carrer Petrixol, mentres llegia l´auca del Sr. Esteve.
I visitar la Galeria de Pîntura Parés
I algún diumenge anar menjar xocolata a la Granja del mateix carrer

Saps fa 36 anys que visc a Valencia,
Va ser justament quan va morir aquell senyor gallego que gobernaba Espanya, aleshores jo tenia 26 anys.
Un petó, Montserratbliropellu

Marta ha dit...

M'has fet recordar moltes botigues que a casa en diem: "de tota la vida" com la cereria Subirà, hi anava amb l'àvia a comprar espelmes, i també recordo una botiga a prop del carrer Ferran de barrets, l'avi s'hi anava a comprar les boines. Ja no sé si encara existeixen.

Júlia ha dit...

Montserrat, Casarramona, un clàssic, també em va saber molt de greu que canviés aquell negoci, una abraçada.

El Tambor el feien a Ràdio Barcelona al migdia i el Cascabel a Radio España als vespres, tens raó.Els de Tambor eren més aviat d'animalos i els de Cascabel de princeses, molts eren d'Armand Matias Guiu, gran escriptor.

Júlia ha dit...

Los trajes Casarramona de primera comunión, son para todos los niños el traje de la ilusión...

Júlia ha dit...

Marta, la de barrets que dius encara gaudeix de bona salut, de moment, no així El Rey de las Gorras, de Sants, que fa poc que va tancar pel fet que van obrir un carrer on es trobava.

Sovint diem 'de tota la vida' quan fem referència a 'la nostra vida', els meus pares i el meu avi deien el mateix.

Quan et fas gran va saben greu perdre aquests referents tot i que em temo que poca cosa hi podem fer.

La cereria encara existeix, eren uns negocis que van revifar de forma inesperada amb la moda de les espelmetes, a veure si duren.

Galderich ha dit...

Barcelona ja és un parc temàtic amb les botigues que podem trobar a Singapur o París.

La globalització i la caiguda dels antics lloguers amb les ganes de cobrar dels propietaris ha fet que tot plegat sigui un desori i aquests canvis de comerços que ara hi són i demà no.

Els comerços de tota la vida desapareixen com desapareixen les feines per tota la vida!

Per una altra banda totalment d'acord amb el tema de les nòrdiques! Jo vaig haver de regalar la que em van regalar perquè només és per dos dies a l'any!

Francesc Puigcarbó ha dit...

ei! i Norit 'el Borreguito'

Júlia ha dit...

Galderich, el tema dels lloguers s'hauria hagut de regular fa anys però ningú no hi ha tingut interès, és un tema poc senzill, no només és culpa dels propietaris, hi ha de tot.

Això de les nòrdiques és una mostra més de la nostra papanateria de nou rics.

Júlia ha dit...

El Norit encara existeix, Francesc, per cert, patrocinava un concurs que es deia 'Lo toma o lo deja' i que presentava un senyor que es deia Vicente Calpe 'Toni'.

Júlia ha dit...

Galderic, el que trobo més greu no és que el negoci hagi de canviar sinó que l'ajuntament no protegeixi l'espai com en protegeix d'altres, amb les façanes -amb algunes- s'ha fet però amb les entrades i els interiors, o amb els aparadors, s'han fet grans disbarats.

Galderich ha dit...

EStic d'acord amb tu. Alguns, pocs, respecten el que hi havia fins i tot el rètol però la majoria entren sense tenir en compte que treuen personalitat al futur comerç que hi instal·len i que queda adotzenat.

El bloc que tant visites de Tot Barcelona ens porta forces exemples del que parlem.

Júlia ha dit...

Galderich, és que crec que la normativa hauria de venir de dalt, els estrangers que hi posen basars no saben què hi havia abans ni poden tenir la mateixa sensibilitat, hi hauria d'haver una regulació.

Cert, el Miquel és un explorador barceloní de greuges, curiositats i mancances.

Mercè Piqueras ha dit...

Jo vaig créixer amb el Cascabel de la Casa de las Mantas. Els meus germans i jo l'escoltàvem cada vespre abans de sopar. I al migdia, Tambor, que, com deies era més d'animalons (ens agradava molt el "ciempiés curioso").

La Casa de las Mantas no és un lloc on jo tingués tirada a l'hora de comprar roba per a la llar, però em sap greu que desaparegui. Sento també que desapareix una part de la història de la ciutat.