25.8.12

A TOT ARREU SE'N FAN, DE BOLETS QUAN PLOU



No es boig, han dit els jutges, tot i que la definició de bogeria ha anat variant amb el temps i els canvis en els coneixements mèdics i, també, amb els canvis pel que fa als conceptes ètics i morals. Ha estat un d'aquells casos que ens ha esquerdat els esquemes fàcils i recurrents amb els quals volem explicar les coses que no tenen explicació. Quan les coses passen a Amèrica l'antiamericanisme d'estar per casa gairebé se n'alegra.  Quan passen a Alemanya, més o menys el mateix. De nazis n'hi havia per tota Europa, àdhuc a Catalunya, però no van assolir el poder necessari per realitzar els seus somnis megalòmans i d'estossinament dels qui no són de la tribu. França n'era plena i encara n'hi ha uns quants, per exemple, tot i que tenim tendència a emmirallar-nos en el país veí de dalt i a menystenir el de baix. En canvi, per allà el món dels escandinaus, quins paisatges tan bonics, quines escoles més exemplars, quin benestar generalitzat! En aquests darrers anys, no m'explico com, amb tanta crisi, però alguns coneguts han viatjat als fiords noruecs, anar a Sevilla, a Pont de Suert o a Perpinyà ja és una vulgaritat. La novel·la negra congelada, de tant d'èxit, al capdavall és novel·la i ha generat més turisme cap a aquells remots verals, doncs una altra característica dels nostres temps és reconvertir en turisme de masses les tragèdies més repugnants de fa quatre dies i fins i tot la literatura d'èxit mediàtic.

Una mica, a gran nivell, ha estat això de Noruega una mica com allò del caixer a casa nostra, la dona cremada i els nois bufons i d'escola d'elit, catalana, activa i democràtica, fent el brètol i fent el nazi, en definitiva. Sempre hi haurà qui incidirà aleshores sobre els secrets ocults en l'entorn familiar, en el cas del caixer es va cercar també aquesta mena d'explicacions, tot i que recordo que en una trobada d'amics un amic català i d'esquerres de veritat ens va explicar  que coneixia algun dels nois d'un agrupament al qual assistien els seus fills, de més petits, i que eren una gent normal. Encara més, culta, desvetllada i aparentment feliç, com definia Espriu els del nord enllà on ens deien, però, els del franquisme sociològic, que hi havia molts suïcidis perquè estaven massa farts de tot quan la realitat és que aquí la majoria de suïcidis els tapem de forma maldestra i hipòcrita i ens els disfressem d'accidents i casualitats dramàtiques o d'imprudències inconscients. I és que el suïcidi és també una d'aquelles coses que ens fan trontollar els esquemes i que costa dir pel seu nom.

Som en una època en la qual tot es vol definir, explicar i etiquetar, suposant que l'etiquetatge en millorarà la prevenció, un altre miratge dels nostres temps, tan febles i galdosos com els altres i amb tantes preguntes sense resposta com sempre. Res no ens vacuna en contra d'epidèmies inesperades i l'infern és empedrat de bones intencions. La resta és parlar per parlar i escriure per escriure. En todas partes cuecen habas, en algunas calderadas, i, com diem en català, a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou. I de vegades sense ploure. I de ben verinosos.


18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

sempre han passat aquestes coses, i de sonats n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà, en quant al cas de Noruega el més greu va ser la ineficència de la Policia que podia haber evitat una bona part de la massacre i no ho va fer. És curiós com aquestes societats nórdiques aparentment tant civilitzades i amb un gran nivell de qualitat de vida tenen un rerefons fosc en els seus propis ciutadans, com es veu en les novel·les de Larssen i en aquest mateix cas.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo recordo el suicidi d'aquell pobre noi a la presó pel cas dels marqueses de urquijo.
Vaig passar una nit a Estocolm i no hi fa tant de fred. Havia de obtenir plaça en un Hostel i vaig anar a parar... bé era al costat del hostel el bar dels espanyols i vaig haver de prendrem una Cruzcampo a triar entre Mahou i la referida. No vaig gosar demanar allotjament i no es parlava espanyol. Això sí: feia ferum d'haixix. Salutacions cordials.

Albert ha dit...

El meu avi matern, que va morir abans de la II Guerra Mundial, que era persona informada car a casa seva entraven dos diaris i havia estat secretari de governador, quan llegia el diari, davant de segons quina notícia, deia, amb befa, "això és una americanada". Ho deia quan l'antiamericanisme no s'havia inventat, crec jo.

Helena Bonals ha dit...

Em sembla que els jutges són bojos, davant el que és evident.

Júlia ha dit...

Francesc, no voldria disculpar la polícia però jo crec que era quelcom inimaginable i, a més, no es pot controlar tots els ximples que posen disbarats per les xarxes. Les societats nòrdiques no tenen més ni menys foscor que la resta, jo crec que els humans som així de diversos, pel bé i pel mal.

Júlia ha dit...

Josep, gràcies pel testimoni.

Júlia ha dit...

Albert, no creguis, aquí amb el tema de les guerres colonials ja hi havia un cert sentiment antiamericà d'abans.

Júlia ha dit...

Helena, la bogeria no ho és gens, d'evident. Si acceptem que els disbarats responen sempre a la bogeria acabaríem per disculpar tothom, encara hi ha molt per investigar en el camp de la conducta humana i en aquest cas els jutges s'han basat en informes d'especialistes en el tema.

I cauríem, sense voler, i per l'altra banda, en allò del Vallejo Nájera pare que creia que les idees comunistes responien a malalties mentals.

Fins i tot faríem un flac favor als bojos de veritat, molts dels quals no són gens violents.

Eastriver ha dit...

Es clar que de bolets se'n fan a tot arreu. Diu que la contenció nòrdica hi ajuda. A tot arreu existeixen aquestes coses, i a tot arreu tractem d'explicar-les més o menys de la mateixa manera: aquí amb la calor, allà amb el fred i el dia curt.

Per a mi no és una vergonya ni visitar Perpinyà ni visitar Sevilla (a Perpinyà hi vaig ser l'estiu passat, a Sevilla aquest cap d'any, a tot arreu es pot aprendre i omplir-te els ulls), però no deixo d'admirar, com a bon català, el lloc "on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç". Exageracions mítiques de banda, com a mínim no fan tanta cridòria. Això, alk menys, és indiscutible.

Júlia ha dit...

Eastriver, això dels viatges ho deia en broma, ja que escolto molta gent que es queixa de la crisi i després se'n va de viatge a les antípodes, cosa que no entenc.

De gent, efectivament, hi ha de tot a tot arreu. Pel que fa a la cridòria, és més normal que cridem més si fem vida al carrer, també és cosa del clima això del silenci nòrdic.

Josep_Salvans. ha dit...

Això de les malalties mentals és sempre més llarg en el temps. Als psiquiàtrics que he estat jo (2)... però el primer no compta perquè va ésser fa vint anys a Santa Coloma, hi havia gent que s'havia intentat suicidar perquè per exemple tenia un càncer i alcoholics del mateix Santa Coloma. Hi havia moltes ales, i era molt gros el psiquiàtric en el què només vaig estar dues setmanes, les de Nadal, i del que només en vaig veure el lloc de confinament, amb habitacions de unes cinc-set persones.

Tots els desequilibrats de Vic i Osona, amb més o menys historial, jo tot just havia anat al metge de capçalera i en la primera visita al psiquiatre un dia a la tarda em sembla que era dissabte, amb el psiquiatre que va ordenar l'ingrés. "Jo l'haig d'ingressar..." coincidia amb gent que entrava i sortia d'aquell lloc tot coincidint amb les festes i algun que quan tornava queia en rodó tot marejat per la ressaca i la calefacció de la sala.

Quan venien els pares, gairebé cada dia a la tarda sortíem a passejar per uns camins tancats on hi havia també, gairebé al mig de la muntanya edificis antics amb balcons on les reixes tancaven fins al sostre. Tot plegat molt impresionant.

El que miro de dir, i perdoneu el rollo, és que no va ser que em van mdificar la medicació fins al cap de ben bé de sis o set anys i va ésser per augmentar-la i posar coses per als efectes secundaris. Veia el psiquiatre un cop cada tres mesos i xerràvem una mitja hora. Després passava el pare. NO fallava dia en que li demanés al psiquiatre que em treiés les píndoles perquè m'adormia conduint a la feina amb la dosi del dematí. En aquella època jugava a no prendre'm les pastilles.

Quan vulguis que un psiquiatre et modifiqui la medicació has de esperar ben bé i com a mínim tres mesos o més. De vegades no és una malaltia mental sinó un brot psicòtic que li pot sobrevenir a qualsevol persona. De fet, no tinc el primer diagnòstic oficial, vull dir que me'n quedi constància a na mi des de el 92 fins el 2008 que havíem de tramitar la pensió de l'INSS. És probable que en tingués un, de diagnòstic, de Santa Coloma que no recordo perquè em vaig trobar més encuriosit pel fet que a l'anàlisi de sang exhaustiva m'haguéssin trobat metadona quan jo no n'havia pres, conscientment, mai. Era de resultes de la fabricació, potser casolana, de píndoles i càpsules d'Èxtasi. És pitjor deixar-les drogues de manera definitiva malgrat que després resulti que ho has fet per uns anys que no pas seguir consumint-les amb mesura.

Jo mateix després de un període 92-2002 sense consumir em vaig veure atrapat en la cocaïna que havia començat a tornar a prendre després de un periode alcoholitzat de tres setmanes i una mala experiència laboral i personal a León. Vaig començar a prendre cocaïna perquè em feia por a na mi mateix de beure massa en la companyia de gent que et coneix i que potser no mira pas prim amb companys desconeguts. Vull dir que em feia por torrar-me i aparèixer a la cuneta d'una autopista dormit i prop d'un poste de SOS tenint un mòbil al cotxe perquè m'havia quedat sense benzina i amb el cotxe tot ratllat. Em feia por. La cocaïna no m'ha provocat, però, tants trasbalços mental i associals com l'èxtasi o l'spit.

Jo penso que li estan donant vidilla per veure la seva reacció i que en realitat no sortirà mai de la presó encara que s'ho pensi... si no és que hi ha un daltabaix ideològic i catastròfic no només al seu país sinó a tota europa. Tot i això no crec que surti mai.

Montserrat Sala ha dit...

Els bojos mes bojos es troben sempre en els paisos més desenvolupats. I el mes rics. Aquesta es una questió que, sempre penso desprès d'un esdeveniment
d'aquestes característiques. I no ho
puc entendre. A Somailia a Etiopia, i d'altres llocs on la gent pase fam, caram allá que tendien més que motuis per fer-ho, alla viuen contens i agraïts amb la vida.
quina paradoxa. tu JUlia que ets molt sàvia, m'ho tendries que explicar.Reb una salutació ben cordial

Júlia ha dit...

Josep, t'agraeixo el teu sincer testimoni.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La mateixa policia noruega ha reconegut que varen badar i qye haurien pogut evitar molts dels morts de l'illa, i el seu màxim responsable ha dimitit.

Júlia ha dit...

Montserrat, no és així de cap manera, precisament en aquests països que dius hi ha una gran violència i guerres que no acaben mai, per això ja no ens sobta tant com en països amb un cert grau de benestar.

Malauradament crec que la gent és més o menys igual a tot arreu, en tot cas un cert grau de civilització ens controla però quan hi ha una situació caòtica els violents i sàdics troben el seu mitjà adient. Quan no hi ha aquesta situació passen, de tant en tant, coses com aquesta.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, i ho entenc però penso per exemple en el tema de la bomba d'hipercor que la polícia també hauria pogut evitar però cal entendre que un dia sí i un altre també, en aquella època, trucaven a tota mena d'entitats i escoles amb amenaces de bomba. De guillats com aquest estic segura que a la xarxa n'hi ha a gavadals, si en algun moment un d'ells fa un disbarat gros també semblarà que s'hauria pogut evitar.

Vull dir que per més que vigili la policia i qui sigui sempre hi ha un risc, a això em referia.

Encara allà dimiteix algú de tant en tant, això també és una mostra de civilització.

Clidice ha dit...

Davant de casos com aquests -o com el dels dos nens aquells-, sempre penso en com ho tracta la premsa, en com manipulem la informació per acabar donant opinió. És evident que sobre el que ha fet aquest senyor podem tenir opinió, negativa o negativíssime, el que em costa més de comprendre és com ens atrevim a opinar alegrement sobre les sentències, que són alguna cosa més que les simplificacions absurdes a les que ens han acostumat les pel·lícules americanes. Perquè al final, si es legislés a cop de titular i com diu l'opinió pública, l'escabetxina seria espectacular i no es garantirien els drets dels innocents que, al cap i a la fi, és del que es tracta, no?

Júlia ha dit...

La premsa, Clídice, efectivament manipula la informació i magnifica uns casos per amagar-ne d'altres. Encara més greu, de vegades s'avança a la condemna judicial,com en el cas d'un pobre xicot al qual van acusar d'abusos i d'haver mort la fillastra i després va resultar ser tot mentida. La gent arribaria al linxament, només cal veure quelcom que esgarrifa, com van a insultar els criminals, encara no jutjats, cridant, llençant-los coses, fent pintades.

La venjança és legal en alguns països però no ho pot ser en un món civilitzat, em sembla. Per això no m'acaba de convèncer el tema del jurat popular, que pot ser molt influenciable, com s'ha vist, tot i que els jutges professionals també fan errades.

Fins i tot en el cas dels polítics actuals, m'esgarrifa llegir i escoltar coses com ara que fan falta guillotines, afussellaments, 'paseos'...