21.9.12

BON HUMOR, MAL HUMOR, HUMOR CATALÀ I GRACIETA NOSTRADA








Quan era jove i estudiava recordo que en una classe del senyor Salvat, parlant del poeta Espriu,  va sorgir el tema de l'humor català. Segons algunes teories intel·lectuals d'aleshores l'humor català de veritat era la ironia, que el feia semblant a l'humor suposadament jueu. L'humor genuïnament castellà, per altra banda, era l'humor negre, que no existia a Catalunya, segons deien. Totes aquestes classificacions comporten, gairebé sempre, estimular un cert cofoïsme. A Catalunya conviuen i han conviscut molts bons humors i mals humors i també humor negre, si bé no en dosis tan altes com a Castella. Precisament un refrany castellà fa: la sonrisa es la carcajada del inteligente. De fet, aquest és també un refrany elitista, porta a fer creure que la riallada no és fina ni oportuna.

A Catalunya podem trobar humor de moltes menes, el més estripat va restar amagat i vam substituir el tema sexual per l'escatològic, els acudits verds eren mal vistos però els de merda i caca eren habituals, fins i tot en ambients parroquials. L'humor és estrany, una cosa et pot fer gràcia un dia i poca gràcia un altre, ja que anem canviant. Avui els acudits sobre homosexuals, coixos, cecs, sords, deficients psíquics, moros, negres o gitanos, habituals  fa temps, semblen de mal gust i ja ens fan molt poca gràcia.

També ens vam sentir dir per les espanyes que els catalans érem molt seriosos i poc graciosos. Però el fet és que un gran nombre d'humoristes que han triomfat més enllà de l'Ebre eren o són catalans. Costa més fer riure que fer plorar, deien els grans de la meva època, fent referència a obres de teatre o a pel·lícules. I és ben cert. L'humor es crema aviat i això es percep quan a la tele s'abusa d'una fórmula, d'un personatge. Els acudits ja no fan gràcia quan te'ls han explicat tres o quatre vegades. Grans humoristes, com Cassen, Capri, Gila, el mateix Eugenio, ja no feien gràcia quan els havies vist massa sovint. També la percepció de l'humor és personal, a escola ens passaven pelis de riure del gras i el prim que a mi no em feien cap gràcia i havia vist companyes meves morir-se de riure. El mateix em passava amb De Funes, que no m'ha fet mai ni somriure i en canvi una amiga meva hi xala d'allò més.

A la Catalunya dels nostres temps s'ha instal·lat un tipus d'humor que jo en diria la gracieta. Ha reeixit i escriptors i periodistes que en ocasions volen, fins i tot, semblar seriosos, l'han exercit de forma habitual desvetllant grans devocions les quals no comparteixo. Em passa amb aquests personatges una mica com amb allò del llop i el pastor, quan volen parlar seriosament, doncs sempre arriba un dia en el qual volen sentar càtedra, no me'ls acabo de creure. El cas més emblemàtic ha estat el de Monzó, tingut per un geni en molts sectors suposadament intel·lectuals. Empar Moliner en seria la versió femenina. Personalment m'estimo més que cada cosa sigui on toca i que de les coses serioses se'n parli sempre seriosament, amb alguna ironia, això sí, si cal, però no amb una instal·lació en aquest llenguatge entre críptic i distant de les patums periodístiques de la gracieta. Però, vaja, com dic sempre, tot són gustos.

Havia rigut molt amb la Lloll quan la vaig començar a veure per la tele. Després li van dedicar programes sencers i van cremar el seu humor molt depressa. Per això m'estranya que Polònia continuï tenint tant d'èxit, amb una fòrmula que ja fa una mica de pena, pel meu gust. Escric això pel fet que acabo de llegir a facebook una opinió en aquest sentit sobre el programa d'ahir que ha generat diversos comentaris, a favor i en contra. I que consti que jo havia rigut molt al principi amb aquest programa. Passa una mica com amb els culebrots, els primers capítols estan prou bé, tenen interès i una certa grapa, després s'allarguen, s'allarguen, ja s'han de cercar coses absurdes per mantenir l'atenció i cauen en la més lamentable mediocritat. Però la televisió genera grans devocions i mentre la cosa rutlla sembla que la mantenen en antena, aquí i a les antípodes. Si no toca massa els nassos al poder, això també. Un humor polític tan ben vist pels polítics hauria de fer sospitar i fins i tot hauria de portar els autors de l'invent a una certa autocrítica, em sembla. 

Quan els polítics han acceptat fins i tot fer cameos en aquest tipus de programes, cosa que ja va començar en els temps de la Trinca catalana, la cosa resulta una mica preocupant. La història de l'humor trincaire també mereix tesi doctoral, van passar de ser mirats de cua d'ull per la intel·lectualitat, etiquetats de xarons sense gràcia, a ser sacralitzats a partir d'aquell disc tan bonic amb la dansa del sabre i tot allò de les dues pàtries. Els van donar programa de la tele, van fer dinerons i van passar-se, com he llegit en algun lloc, en broma, al costat fosc. Un exemple clar i net d'allò que la pela és la pela, vingui d'on vingui, vaja. Les lletres de les seves millors adaptacions musicals són història viva i serveixen per a recordar aspectes foscos del país, una mica oblidats, com ara allò dels concejals del no. Pel que fa a la resta, el seu humor també va anar davallant vers l'estripada indiscriminada i fàcil. 

Polònia ha fet simpàtics personatges dubtosos i n'ha ridiculitzat d'altres, tot plegat no és gens innocent.  Infants i joves coneixen els polítics per les seves esperpèntiques imitacions més que no pas per la seva realitat o la seva ideologia. L'humor té aquest poder i potser ha de ser així, precisament jo sóc partidària de la llibertat en aquest tema i de poder riure's de tot si cal, tot i que fer gairebé simpàtics determinats personatges, cosa que ja passava a Allo, allo, encara em fa angúnia. En això, com en tantes coses, no existeix una igualtat d'oportunitats que permeti a tot quisqui fer humor dels que fan humor, per exemple. Així és el món. També s'esdevé que els personatges populars televisius esdevenen totòlegs i se'ls encarreguen, fins i tot, xerrades serioses i llibres sobre temes punyents, en detriment d'altres no tan famosos però més profunds que hi podrien dir la seva. 

Una sèrie política exemplar, com va ser Sí, ministre no necessitava imitar cap polític per fer-nos riure de forma intel·ligent del món de la política, tothom hi podia reconèixer situacions universals. Ah, però ells són anglesos. Per cert, l'humor escocés també ha estat comparat a l'humor jueu en moltes ocasions i, com en el cas de l'humor català, un dels tòpics ètnics recurrents en els acudits antics sobre escocesos, jueus i catalans era la garreperia. Abans garrepes, estalviadors, després pesseteros, més endavant balafiadors, i avui... qui ho pot saber!

16 comentaris:

Galderich ha dit...

L'humor és de les coses més subjectives que hi ha. A mi per exemple la Lloll mai em va fer gràcia i en canvi amb La Trinca hi xalavem d'alló més tota la família.

En el cas de Polònia jo no m'ho miro com a humor sinó com a programa d'opinió, com els acudits dels diaris. En poques paraules han de resumir un concepte. El contingut ens pot agradar més o menys però crec que aconsegueixen més o menys fotre's amb tothom cosa que no té gaire mèrit perquè els ho posen, malauradament, fàcil.

Júlia ha dit...

Efectivament, és molt personal, Galderich. Personalment, doncs, havia rigut força amb el programa i ara tot just m'arrenquen algun somriure i de vegades em fan allò que es diu vergonya aliena, la veritat. De tota manera i tot que no sóc l'única que pensa així veig que té força audiència.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La Lloll sempre m'ha semblat una peixatera necessitada de guió aliè, aixó li passa tambè a Carlos Latre, car el propi és molt fluix, en l'una i en l'altre. Quan a Polònia, es aquell humor camperol català tan nostrat, que cada vegada és més barroer i vulgar. Han perdut molta pistonada des que vàren començar.

GLÒRIA ha dit...

La Lloll és una actriu excel·lent i molt completa però difícilment pot demostrar-ho si no treballa els textos adequats. Els xerraires d'ofici com en Monzó i la Moliner em fan canviar d'emissora. Quina manera de cobrar per divagar!. Reconec que, al menys Monzó sap escriure, agradi o no, mentre Moliné que imita a l'anterior -és monzoniana sense ser en Monzó-em resulta força més justa malgrat el seu tarannà tan sobrat. Polònia em feia gràcia al principi però vaig acabar pensant quanta sort tenia en Toni Soler, tan distant, mentre altra gent de vàlua escrivia pel vent. El senyor Soler sap història, l'humor l'ha enganxat pel camí i, llest com és, n'ha sabut treure un bon partit.
Per cert, Júlia, l'humor i, fins i tot, la forma de ser irlandesa també s'agermanen a l'esperit jueu. Els irlandesos quan estan de bones diuen que provenen d'un tretzè apòstol de Jesucrist i en alguns bars del bell país apareixen en el sant sopar posant-se cecs de whisky.
Un article molt divertit que, com pots veure, m'ha fet escriure una bona estona.
Salut, Júlia!

Eastriver ha dit...

Un amic meu, militant d'esquerres, no soporta el Polònia, des de mai, doncs segons els seu parer, i suposo que el de força gent, se'n fot de gent que no cal. Un dia em va dir, que se'n fotis de l'Oriol genial, de la Alícia... però de la monja Forcades, que és un dels pocs personatges que gosa denunciar cara a cara a les farmacèutiques... És cert que és un perill, doncs s'acaba posant a tots al mateix sac, i segurament entre l'Oriol i alguna altra persona que s'ha caracteritzat per la seva honestedat i compromís, potser l'Oriol s'ho mereix més. Però jo penso que no podem òbviament distingir, i en darrera instància és bo que la tele pública se'n foti dels polítics, i que tiri uns quants trets a tort i a dret. En el darrer Polònia, al Mas ja li portaven els crios perquè és fes fotos, tot i que ell no està encara en campanya electoral, noooo.... A això em refereixo. I si li toca rebre al Junqueres o a qui sigui, doncs mira, em sembla higiènic.

Sí, hi ha gent que diu que el Polònia no és el que era. Possiblement. A mi, però, encara em fa riure. Ahir quan va sortir l'Espinosa dient trenta vegades que li faltava una cama, cosa que efectivament fa en totes les entrevistes, va estar molt bé el Pere Gimferrer quan li va fotre que si no callava li arrancaria l'altra. Jo penso que el Polònia s'aguanta perquè té un grup de guionistes molt potent, francament graciosos, amb un humor que a mi em recorda més al de Siete Vidas, aquella sèrie mítica, que no pas al típic humor català.

Et volia dir més coses que m'han vingut a la closca tot llegint-te però ara ja no recordo... Bé, que com sempre generes mil comentaris i possibilitats d'encontres intel.lectuals ... Salutacions

Eastriver ha dit...

Ah sí, que el Monzó és molt bo fent el que jo en diria literatura posmoderna, pero a l'Empar aquesta no puc amb ella... Té coses gracioses, no diré el contrari, com aquell programa en que muntava un reportatge fals a partir d'algun prototip... Vaig veure el primer i flipava: la història d'un senyor galleg que havia reconvertit la seva marisqueria de l'eixample en un restaurant gay de disseny. El fill, que no era gay pero se'n feia passar per atreure clientela, ajudava a la cuina i li anava dient al seu pare, nada de lechuga en la ensalada, papá, rúcula, pon rúcula... No m'ho podia creure, fins al final en què vaig veure que havia fet bé de no creure-m'ho. Tot era un invent molt ben muntat de l'Empar que, de totes maneres, va continuar sense caure'm en gràcia.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, sovint els problemes són de guió, al capdavall els actors, amb alguna excepció, són 'executors'.

Júlia ha dit...

Glòria, és que irlandesos i escocesos també tenen punts semblants 'humorístics'...

Efectivament, com comento amb en Francesc, els problemes són sovint de bons guions, com amb les sèries.

Jo al Monzó sempre l'he trobat sobrevalorat, literàriament ha anat explotant els seus primers contes, el millor que ha escrit, la novel·la va ser un bunyol i els articles d'opinió també han anat degenerant i no els trobo res especial, crec que s'ha sabut vendre bé, la veritat, fent el seu personatge. Però, vaja, és una opinió subjectiva, ho admeto.

Em fa gràcia que fos dels qui es posaven en contra d'escriure en català però després, quan es tracta de periodisme i paguen bé, sembla que és una altra cosa.

La Moliner, pitjor, una mala còpia, estic d'acord.

I el Soler, un altra espavilat, en aquest món nostre petitó val més caure en gràcia que ser graciós, que diuen. D'explotar tant una fòrmula la malmeten, això passa sovint en molts camps. Es allò de la gallina i els ous d'or.

Sobre saber història crec que hi ha gent que en sap molta més que no pas ell però, és clar, no és 'popular'.

De tota manera, en general, TV3 ja fa temps que navega per no sé quins mars populistes amb poques excepcions.

Júlia ha dit...

Eastriver, jo no crec que s'hagi de considerar un càstig que es fotin de tu, si es fa amb respecte, en aquest sentit no trobo malament que al programa hi surti tothom, veus.

Del que em queixo és dels guions, i admeto que és difícil mantenir un humor intel·ligent durant molta estona, per això potser ja tocaria canviar i fer una altra cosa però m'adono que a molta gent els fa el pes. A mi és que ja no em fan riure, llevat d'algun gag, és clar, sempre queda alguna cosa que està bé.

Júlia ha dit...

I això de no voler que riguin dels que et cauen bé és molt habitual, si ets del Pujol no fols que es fotin del Pujol i si t'agrada la Forcades t'empipa que se la rifin, és una cosa molt humana i habitual. De vegades percebo que hi ha a qui no agrada que l'imitin però aguanta ja que fa poc tolerant admetre que no vols que t'imitin, crec que al mateix MOnzó no li fa cap gràcia, per exemple, o del Molina.

En ocasions fins i tot la imitació fa el personatge més popular, com passava amb Montilla o amb Núñez, en els avui antics programes sobre futbol de l'Arús.

Jo no em queixo dels continguts, em queixo de la grapa dels guions en aquests darrers temps. He de dir que fa anys quan hi havia segona etapa vaig veure com en un dia de festa escola m'imitava un alumne -a mi i als altres profes- i de gràcia no me'n va fer cap tot i que vaig fer el paperot.Tots som humans.

Júlia ha dit...

Ja he dit abans que el Monzó em sembla absolutament sobrevalorat, els seus primers contes van ser innovadors però després va escriure una novel·la molt fluixa i poca cosa més. Actualment llevat dels articles molt ben pagats escriu ben poca cosa, el mateix que el Pàmies, però tot ho aprofiten, reediten i reaprofiten.

Ara bé, tant el Monzó, com la Moliner com molta altra gent en ocasions puntuals l'encerten, no són 'tontos' i poden tenir la seva gràcia, no dic que no, però de vegades la seva trajectòria me'ls fa poc creïbles, la veritat. M'imagino que ens passa a tot, això de tenir dies més inspirats que no pas altres. Sobre Monzó que li muntessin fins i tot aquella exposició tan 'postmoderna' ja va ser el súmmum. El nostre és un país d'excessives sacralitzacions, em sembla.

Júlia ha dit...

A més de ser un país de sacralitzacions també som un país d'etiquetatges, una vegada la Marta Ferrusola va dir que li agradava la Lloll i ja la van deixar verda -a la Lloll-, el mateix, en un altre camp, amb el pobre Santi Vendrell. Al Boadella li reien les gracietes quan es fotia del Pujol i de la Mare de Déu de Montserrat fins que ja se li va veure massa el plomall oportunista. Dir que no t'agrada el Lluís Llach fa que et mirin molt malament segons quins llaquians que el voldrien president de la Generalitat i tot. Quan Serrat i d'altres van començar a cantar en castellà ja se sap què va passar, després se'ls va perdonar pel fet que ja ho va fer més gent. En el camp de l'òpera mai s'ha exigit tanta devoció. Ni en el del futbol. Els humoristes nostrats que han pogut també han fet carrera més enllà de l'Ebre, per cert. Monzó es va estripar les vestidures quan Espriu va considerar que català i castellà podien ser llengües co-oficials. Podria fer una llarga llista de sacralitzacions, etiquetatges i condemnes diverses, tot plegat més aviat lligat a dèries ideològiques, sovint força injustes, que no pas a la vàlua professional dels condemnats o sacralitzats. Anar fent anys té aquests problemes, si no perds la memòria 'històrica'.

Per no parlar del tema econòmic i del que cobren alguns sacralitzats, no hi entraré car no tinc proves fefaents, tan sols comentaris secrets d'iniciats en el tema.

Júlia ha dit...

La darrera sacralització ha estat la Guardioliana...

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Sempre haig de acabar dient la meva. Jo crec que en Monzó té molt talent. Ara bé, fa tant el boig i se'l deu reservar tant, que acaba semblant mig beneït. La primera novel·la que va escriure "Benzina" era massa moderna per nosaltres. Ell vivia a Nova York i era una guineu mimetitzant les avantguardes. La segona novel·la "La magnitud de la tragèdia" em va agradar molt. Sempre penso que la gran frustració de Monzó és no haver escrit una gran novel·la catalana. Però encara hi és a temps.
Tens molta raó quant a les sacralitzacions. Si dius que en Lluís Llach no t'agrada ets un heretge!
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, a mi 'la magnitud' no em va agradar gens, tot són gustos. Els primers contes sí que són interessants. Per la resta no sé si es fa el boig o potser no és tan llest com ens pensàvem, la veritat. Vaja, ja veus que no és pas sant de la meva devoció.


Sobre Lluís Llach una coneguda em va dir, mirant-me malament, 'no em pensava això de tu' o quelcom semblant, he, he.

Júlia ha dit...

He de dir que fa anys algú em va dir quelcom semblant en manifestar jo que els animalons no em feien el pes.