WADJA RECORDAT I NO SABEM MAI SI LES FLAMES PORTARAN LLIBERTAT O MORT

Aquests dies han desaparegut, amb noranta anys,  dues figures importants i universals d'això tan divers que anomenem cultura, Dario Fo i Andrzej Wajda. Conec poc l'obra de l'un i de l'altre, una mica com passa amb Dylan els personatges famosos i populars ho són, sovint, per una petita part de tot el que han fet, mitja dotzena de cançons, tres o quatre llibres, un parell de pel·lícules o d'obres de teatre. No sempre tot ens arriba com caldria ni quan caldria. Aquests dies, mirant fotografies de Wajda jove, trobo que retira una mica a Dylan, amb aquest aspecte incorformista, molt anys 60,  i un atractiu personal i una mica alternatiu. Ara ja era un jaio venerable i respectat.

Wajda era seguidor i admirador d'Aleksander Ford, em temo que avui poc o gens conegut entre nosaltres més enllà de determinats cercles cinèfils. Ford, també polonès, va haver de marxar del país, després de la crisi política de 1968, el van expulsar i va donar unes quantes voltes abans d'aterrar als Estats Units, on es va suïcidar l'any 1980. Avui no es volen recordar les inquietuds i desqualificacions que provocaven en determinats cercles nostrats les persones que ens explicaven de primera mà la trista i cruel realitat del món comunista estatalitzat. Segons els experts progres, o eren de la CIA o estaven mal informats. Una mena d'antifranquisme estrany i totalitari a la inversa considerava que qualsevol referència a les misèries de la zona d'influència comunista era pecat. Malauradament això encara cueja.

La llarga i complexa vida de Wajda es pot trobar a la xarxa i per això escriuré tan sols a l'entorn de tres pel·lícules del director de les  quals tinc records precisos i personals. Vaig conèixer Wajda gràcies a aquells cinemes d'art i assaig, amb Cenizas y diamantes, una pel·lícula de 1958 que aquí ens va arribar força més tard. Wajda era molt jove quan la fa dirigir, la història es basava en una novel·la d'un oblidat o desconegut, Jerzy Andrzejewski, un altre dels molts candidats al Nobel de Literatura que no el va aconseguir, el saló dels refusats està molt ple.

Wajda va portar al cinema un altre llibre d'aquest autor, Setmana Santa, sobre la rebel·lió del gueto de Varsovia. Això de cendres i diamants està tret d'un poema de Cyprian Kamil Norwid, poeta romàntic polonès, i fa referència a com es poden fer diamants amb carbó, Ara, entre les ofertes comercials frívoles que et fan als tanatoris, hi ha la possibilitat de que et converteixen algun ble de cabells dels teus difunts estimats I recents en un diamant, per cert.

Sovint ets una torxa en flames,

que volen a l'entorn com draps encesos;

no saps si les flames portaran llibertat o mort.

¿Consumiran tot allò que has d'estimar

en restaran cendres i confusió?

Què s'esdevé en l'abís de la tempesta? Allà

la cendra subjecta la glòria d'un diamant,

estel del matí del triomf etern...

La pel·lícula la protagonitzava un actor molt popular a Polònia, jove i atractiu, a qui, amb aquest afany de fer sempre comparacions odioses s'ha batejat com a James Dean polonès, Zbigniew Cybulski.  Per acabar de consolidar el mite, Cybulski va morir força jove, als quaranta anys, en un accident ferroviari. Resumint molt la temàtica de la història, ens explica com després d'haver lluitat contra els nazis els polonesos cauen en les grapes del totalitarisme de la Unió Soviètica. No és ben bé el mateix però resulta fins i tot comparable amb el que ens va passar per aquí, quan vam caure de forma dilatada i irreversible en les grapes d'una dictadura, gràcies a la geopolítica, en acabar la Segona Guerra Mundial. Mentre que als països del veïnat que havien flirtejat a fons amb els nazis i el feixisme se'ls va deixar recuperar, més o menys, una democràcia, ni que fos imperfecta.

Recordo que el final de la pel·lícula, a mi i a una amiga que m'acompanyava, ens va colpir força ja que ens mostrava una mort real. En general, al cinema comercial de l'època les morts eren pietoses, els trets acabaven amb la gent de forma expeditiva i ràpida, però a la pel·lícula el jove protagonista està una bona estona recargolant-se de dolor i patint, abans de morir a causa dels trets rebuts. Encara em sorprèn com la pel·lícula va poder passar censura en la seva època.

Una altra història que recordo bé, de la llarga filmografia del director i entre els pocs títols que ens han arribat de forma normalitzada, és L'home de marbre, en la qual una jove periodista investiga la vida i la mort d'un treballador que havia rebut honors a dojo, com ara l'estàtua de marbre a la qual fa referència el títol, en l'època de l'estakhanovisme. 

Polònia ha estat un país molt diferent d'Espanya però sovint n'hem establert alguns paral·lelismes per molts motius, catolicisme inclòs. Amb aquella pel·lícula ens hi vam identificar encara més, mostrava una societat modernitzada malgrat les dificultats, una noia actual, un govern lleument aperturista que feia la viu-viu a base d'allò del pal i la pastanaga, un nivell de vida en alça i un passat galdós i amb molts problemes per esbrinar-lo. Era a finals dels setanta i aquí estàvem amarats d'esperances etèries.

Wajda va recuperar el personatge a L'home de ferro però per mi aquesta seqüela no té la mateixa grapa i, en tot cas, no en tinc records tan vius. Tampoc l'època no era ja la mateixa. La noia, sempre vestida amb texans i amb un aspecte modern i decidit, disposada a investigar el passat a fons malgrat les dificultats, era Krystyna Janda, una molt bona actriu polonesa, encara en actiu tot i que per aquí tinguem poques ocasions de veure-la. Va treballar en alguna altra ocasió amb el director.

La tercera pel·lícula que voldria evocar és Katyn, del 2007. La vaig veure per la televisió i per casualitat, ja que al cinema fa temps que defujo aquestes temàtiques, em fan patir massa, encara més quan saps que tot és real i que encara es queden curts. Amb la televisió tens el recurs de canviar de canal de forma puntual, si no pots suportar segons què.

La història conté fragments que freguen el documental, cosa que s'esdevé en d'altres del director i explica la massacre d'oficials polonesos perpetrada per Stalin i de la qual es va culpar durant anys els nazis, també per aquí molts comunistes dogmàtics ho asseguraven, fins que la realitat no es va poder maquillar més i fins i tot els russos ho van haver de reconèixer. 

La pel·lícula té un valor personal afegit, el pare de Wajda va morir en aquells assassinats, programats i massius. És una pel·lícula fosca i angoixant, encara més quan ja sabem que no pot acabar bé de cap manera. Molts països han tingut històries difícils i doloroses però Polònia és una mena de paradigma de la desgràcia de trobar-te al mig de tot i de sortir del foc per caure a les brases. El seu territori ha estat trossejat i repartit tres vegades de forma destralera al llarg de la història, entre les potències que en cada moment remenaven les cireres.

Wajda es va implicar molt en la història del seu país al llarg del temps, va tenir càrrecs polítics de prestigi i va protagonitzar iniciatives cabdals en el camp cultural. Havia guanyat molts premis i comptava amb un reconeixement mundial generalitzat. Té moltes més pel·lícules remarcables, extraordinàries i endegava encara molts projectes malgrat els anys. Jo he volgut escriure tan sols sobre aquestes tres pel·lícules que resumeixen una mica la trista història europea i les seves misèries, més enllà del cas concret de Polònia i que tenen a veure amb moments importants de la meva vida en els quals les vaig veure per primera vegada. 

La llarga carrera del director té de tot, és clar, etapes diverses i temàtiques polièdriques, la majoria de les pel·lícules seves que he vist m'han interessat per uns motius o per uns altres. Potser em va decebre una mica Danton però crec que es pel fet d'haver triat malament el protagonista, un Depardieu una mica exagerat i passat de rosca, tot i que el personatge real també era una mica així. Però té la virtut d'entrar de forma crítica en la mitificada Revolució Francesa, que de vegades sembla intocable, encara avui. En recordo moments molt brillants, com ara quan Danton li pregunta a Robespierre com és que no ha desitjat mai res, ni dones, ni diners, ni bens materials en general. I és que els perfectes acaben per esdevenir totalitaris i dogmàtics i un cert grau de corrupció fins i tot humanitza i, en moments difícils, permet un respir.

L'ESPERIT I LA MATÈRIA, DECISIONS JUVENILS I PASSATS OCULTS

No sé pas si aquí hem arribat a veure alguna de les altres pel·lícules del director Pawel Pawlikowski, polonès resident al Regne Unit on ha desenvolupat la seva tasca professional. Jo diria que no. IDA no deixa indiferent, bellesa formal, actrius excel·lents, un blanc i negre magnífic, paisatges evocadors, molt adients a la solitud i el silenci que embolcalla els personatges i l'acció. Però no sé què em passa darrerament amb el cinema i la literatura que sempre n'espero més, potser són els anys i el fet que ja has vist i llegit moltes coses. La història i el seu tractament evoquen molts autors d'abans i d'ara, he llegit comparacions amb Bergman, per exemple. Les comparacions sempre són recurrents i limitades i en tot cas ningú no pot defugir la seva tradició cultural. Que en el nostre present algú tingui empenta per explicar el viatge al fred exterior d'una novícia a punt de professar ja té mèrit. El blanc i negre ja no és una novetat ni un descobriment, avui és una opció més a l'abast dels directors.

A Polònia, prou que ho sabem, la religió ha tingut un pes feixuc, com l'ha tingut el comunisme. Els desastres de la guerra, l'oportunisme d'uns veïns que s'aprofiten de la situació ni que sigui amb un crim execrable, tot això és ben conegut i es va repetint en un indret o un altre. Per això aquesta Polònia és molt més que un escenari concret, és un indret gairebé universal, i per això tampoc té molt de pes en el conjunt el tema de la consciència o de la identitat d'aquesta noia que vol ser monja catòlica i esbrina que la seva família era jueva, aspecte de la història que s'ha remarcat molt en les promocions.

El pitjor és que tampoc aquesta tieta amargada que ha viscut la revolució comunista de forma entregada i ha estat capaç de dictar sentències de mort que ara li requen no ha trobat la pau. Per això no sorprèn el final, que no explico però que es veu venir. El xicot que sorgeix per atzar del no res i que mostra una certa modernitat de costums té molt poc pes i el futur previsible que pot oferir a la noia, poc gruix espiritual. El seu personatge és una mica eteri i està posat una mica amb calçador, és un noi una mica florero, tot i que així ens ofereixen l'oportunitat de copsar els canvis en els costums i les modes que en aquells països arribaven durant els primers anys seixanta, com ens arribaven a nosaltres aquí, malgrat la grisor ambiental. Fins i tot les músiques pertanyen a aquest imaginari sentimental compartit, en un temps en el qual sentíem cantar en francès o en italià i vèiem moltes més pel·lícules de tot arreu. M'ha vingut al cap aquella història de L'home de marbre, molt diferent, que volia palesar l'evolució del comunisme vers allò altre amb rostre humà que va acabar per no ser res.

Encara que la història concreta no m'hagi acabat de convèncer del tot és impossible no commoure's davant d'aquestes imatges, aparentment fredes però molt humanitzades, amb uns enquadraments estranys i agosarats que acaben per esdevenir una mica forçats i tot, o amb les mirades de les protagonistes, que sovint no miren enlloc, més enllà del seu propi interior. En el fons la història d'aquesta IDA és la de les misèries europees i l'evidència que sovint som joguines enmig de la història, ens agradi o no, com ho ha estat també aquesta tieta de qui n'endevinem la rauxa dogmàtica abans del desengany moral que la portarà a l'autodestrucció amb homenatge del règim inclòs. Una pel·lícula molt bella, no se'n pot dir altra cosa, tot i que de vegades no n'hi ha prou amb la bellesa. O potser sí, no ho sé.

BON HUMOR, MAL HUMOR, HUMOR CATALÀ I GRACIETA NOSTRADA

Quan era jove i estudiava recordo que en una classe del senyor Salvat, parlant del poeta Espriu,  va sorgir el tema de l'humor català. Segons algunes teories intel·lectuals d'aleshores l'humor català de veritat era la ironia, que el feia semblant a l'humor suposadament jueu. L'humor genuïnament castellà, per altra banda, era l'humor negre, que no existia a Catalunya, segons deien. Totes aquestes classificacions comporten, gairebé sempre, estimular un cert cofoïsme. A Catalunya conviuen i han conviscut molts bons humors i mals humors i també humor negre, si bé no en dosis tan altes com a Castella. Precisament un refrany castellà fa: la sonrisa es la carcajada del inteligente. De fet, aquest és també un refrany elitista, porta a fer creure que la riallada no és fina ni oportuna.

A Catalunya podem trobar humor de moltes menes, el més estripat va restar amagat i vam substituir el tema sexual per l'escatològic, els acudits verds eren mal vistos però els de merda i caca eren habituals, fins i tot en ambients parroquials. L'humor és estrany, una cosa et pot fer gràcia un dia i poca gràcia un altre, ja que anem canviant. Avui els acudits sobre homosexuals, coixos, cecs, sords, deficients psíquics, moros, negres o gitanos, habituals  fa temps, semblen de mal gust i ja ens fan molt poca gràcia.

També ens vam sentir dir per les espanyes que els catalans érem molt seriosos i poc graciosos. Però el fet és que un gran nombre d'humoristes que han triomfat més enllà de l'Ebre eren o són catalans. Costa més fer riure que fer plorar, deien els grans de la meva època, fent referència a obres de teatre o a pel·lícules. I és ben cert. L'humor es crema aviat i això es percep quan a la tele s'abusa d'una fórmula, d'un personatge. Els acudits ja no fan gràcia quan te'ls han explicat tres o quatre vegades. Grans humoristes, com Cassen, Capri, Gila, el mateix Eugenio, ja no feien gràcia quan els havies vist massa sovint. També la percepció de l'humor és personal, a escola ens passaven pelis de riure del gras i el prim que a mi no em feien cap gràcia i havia vist companyes meves morir-se de riure. El mateix em passava amb De Funes, que no m'ha fet mai ni somriure i en canvi una amiga meva hi xala d'allò més.

A la Catalunya dels nostres temps s'ha instal·lat un tipus d'humor que jo en diria la gracieta. Ha reeixit i escriptors i periodistes que en ocasions volen, fins i tot, semblar seriosos, l'han exercit de forma habitual desvetllant grans devocions les quals no comparteixo. Em passa amb aquests personatges una mica com amb allò del llop i el pastor, quan volen parlar seriosament, doncs sempre arriba un dia en el qual volen sentar càtedra, no me'ls acabo de creure. El cas més emblemàtic ha estat el de Monzó, tingut per un geni en molts sectors suposadament intel·lectuals. Empar Moliner en seria la versió femenina. Personalment m'estimo més que cada cosa sigui on toca i que de les coses serioses se'n parli sempre seriosament, amb alguna ironia, això sí, si cal, però no amb una instal·lació en aquest llenguatge entre críptic i distant de les patums periodístiques de la gracieta. Però, vaja, com dic sempre, tot són gustos.

Havia rigut molt amb la Lloll quan la vaig començar a veure per la tele. Després li van dedicar programes sencers i van cremar el seu humor molt depressa. Per això m'estranya que Polònia continuï tenint tant d'èxit, amb una fòrmula que ja fa una mica de pena, pel meu gust. Escric això pel fet que acabo de llegir a facebook una opinió en aquest sentit sobre el programa d'ahir que ha generat diversos comentaris, a favor i en contra. I que consti que jo havia rigut molt al principi amb aquest programa. Passa una mica com amb els culebrots, els primers capítols estan prou bé, tenen interès i una certa grapa, després s'allarguen, s'allarguen, ja s'han de cercar coses absurdes per mantenir l'atenció i cauen en la més lamentable mediocritat. Però la televisió genera grans devocions i mentre la cosa rutlla sembla que la mantenen en antena, aquí i a les antípodes. Si no toca massa els nassos al poder, això també. Un humor polític tan ben vist pels polítics hauria de fer sospitar i fins i tot hauria de portar els autors de l'invent a una certa autocrítica, em sembla. 

Quan els polítics han acceptat fins i tot fer cameos en aquest tipus de programes, cosa que ja va començar en els temps de la Trinca catalana, la cosa resulta una mica preocupant. La història de l'humor trincaire també mereix tesi doctoral, van passar de ser mirats de cua d'ull per la intel·lectualitat, etiquetats de xarons sense gràcia, a ser sacralitzats a partir d'aquell disc tan bonic amb la dansa del sabre i tot allò de les dues pàtries. Els van donar programa de la tele, van fer dinerons i van passar-se, com he llegit en algun lloc, en broma, al costat fosc. Un exemple clar i net d'allò que la pela és la pela, vingui d'on vingui, vaja. Les lletres de les seves millors adaptacions musicals són història viva i serveixen per a recordar aspectes foscos del país, una mica oblidats, com ara allò dels concejals del no. Pel que fa a la resta, el seu humor també va anar davallant vers l'estripada indiscriminada i fàcil. 

Polònia ha fet simpàtics personatges dubtosos i n'ha ridiculitzat d'altres, tot plegat no és gens innocent.  Infants i joves coneixen els polítics per les seves esperpèntiques imitacions més que no pas per la seva realitat o la seva ideologia. L'humor té aquest poder i potser ha de ser així, precisament jo sóc partidària de la llibertat en aquest tema i de poder riure's de tot si cal, tot i que fer gairebé simpàtics determinats personatges, cosa que ja passava a Allo, allo, encara em fa angúnia. En això, com en tantes coses, no existeix una igualtat d'oportunitats que permeti a tot quisqui fer humor dels que fan humor, per exemple. Així és el món. També s'esdevé que els personatges populars televisius esdevenen totòlegs i se'ls encarreguen, fins i tot, xerrades serioses i llibres sobre temes punyents, en detriment d'altres no tan famosos però més profunds que hi podrien dir la seva. 

Una sèrie política exemplar, com va ser Sí, ministre no necessitava imitar cap polític per fer-nos riure de forma intel·ligent del món de la política, tothom hi podia reconèixer situacions universals. Ah, però ells són anglesos. Per cert, l'humor escocés també ha estat comparat a l'humor jueu en moltes ocasions i, com en el cas de l'humor català, un dels tòpics ètnics recurrents en els acudits antics sobre escocesos, jueus i catalans era la garreperia. Abans garrepes, estalviadors, després pesseteros, més endavant balafiadors, i avui... qui ho pot saber!

Quina llàstima que els treguin per posar programes...

La imitació paròdica és un gènere còmic recurrent i antic. Ja l’alumnat acostuma, quan comença a crèixer, a imitar els professors. Vaig conèixer un alumne en una escola que era un artista en el tema, en aquells llunyans temps de la segona etapa i la egb. Per tal que l’imitador sigui reconegut, cal partir d’una complicitat, que és la de conèixer l’imitat. Diuen que els gèminis excel·leixen en aquest art, i encara que no crec massa en el zodíac i les seves servituds, he d’admetre que el meu germà, gèminis, sempre ha estat un genial imitador de parents i coneguts, malgrat que no s’hagi dedicat professionalment a aquesta tasca.

En anys del passat els imitats més reeixits eren Gonzàlez de la Fuente i Alfonso Sànchez, magnífic crític de cinema, ambdós, malauradament, desapareguts. Un company mestre, també gran humorista, fa també molt de temps, quan treballava a Sant Feliu de Llobregat, ens feia riure molt i molt, una de les seves especialitats era gravar una versió apòcrifa de la Caputxeta, en castellà, on cada personatge tenia la veu d’un famós d’aleshores.

En els nostres temps l’estrella de la paròdia basada en imitacions és Polònia, programa amb alts i baixos importants ja que en humor costa molt mantenir l’excel·lència i sempre he patit amb l’èxit excessiu dels humoristes, que els aboca sovint a la repetició o la xaronada estripada i poca-solta. Ja em passava amb el recordat Cassen, i amb molts d’altres d’èpoques pretèrites, àdhuc de radiofònics i pre-televisius.

Al darrer número del setmanari El Temps hi ha una entrevista amb el senyor Soler, alma màter del Polònia nostrat on admet que no tenen massa problemes llevat de quan toquen la publicitat… vaja, ja ens ho imaginàvem i de fet ja li vaig sentir parlar del tema per ràdio, fa temps i em sembla que fins i tot en vaig fer un post. Avui, més o menys, et pots fotre del mort i del qui el vetlla, queda de bon rotllo per part dels polítics no protestar massa i entomar el que vingui. Però, ai, amb la propaganda hem ensopegat, que aquesta sí que mana a Can Ribot i que és qui remena les cireres dels mitjans. Recordo els primers temps de tevetrès, tan catalans i acurats, i com el primer senyal de feblesa va ser haver d’admetre anuncis en castellà, ves. Recordo com en moments de dol nacional, com ara l’atemptat de Madrid, es va aturar tota la programació, llevat del futbol i... la publicitat. Recordo… Qui paga mana, i més del que voldríem. Llàstima, perquè els anuncis són, evidentment, una mina pel que fa a les possibilitats de conya i paròdia que ens amollen. El fet que aquesta censura comercial s’accepti com a irreversible i tolerada és, ai, un senyal del temps que ens acull, si un polític es queixés seriosament de com el retraten, i de vegades en tindria motius, possiblement s’aixecaria molta polseguera a l’entorn de la llibertat d’expressió i tot el que l’envolta. I en canvi, a mamar anuncis, àdhuc a les cadenes públiques i cada dia més, ràdio nostrada inclosa. I si no n’hi ha prou, hi afegim la de casa, perquè l'autopropaganda és ja un gènere publicitari. Resulta preocupant que ho admetem com una cosa normal i normalitzada, la veritat. Una excepció notable, la BTV, que té la gentilesa d'emetre pelis sense interrupcions de tant en tant. Potser pagaria la pena intentar fer una televisió més econòmica i imaginativa i no haver de recórrer de forma tan escandalosa als anuncis reiteratius i sovint d'ètica discutible.