10.9.12

11 DE SETEMBRE DE 1982, FA TRENTA ANYS QUE TINC TRENTA ANYS

Aquesta és la portada del diari AVUI de fa trenta anys. El president Pujol inaugurava a Ripoll un monument a Guifré el Pilós. L'endemà, el dia 12, els diaris explicaven els aldarulls que s'havien produït durant les manifestacions barcelonines, que van ser dues i encara dividides entre elles. Quan es recorda alguna cosa del passat a tothom li agrada evocar allò del 77 de Sant Boi, tan unitari i eufòric. Els anys vuitanta van portar moltes coses lletges, decepcions, divisions, fins i tot droga, l'heroïna va ser un problema molt gruixut en aquells anys. Aquell 82, a més, era l'any de la LOAPA, un gripau que ens vam haver d'empassar de grat o per força i que va contribuir al desprestigi del PSC.

L'Onze de Setembre, durant molt de temps, va ser el dia en el qual s'anava a insultar algú. El Partit Popular era agredit verbalment però també amb tomàquets i coses semblants. Els independentistes xiulaven, escridassaven i de vegades alguna coseta més als qui no ho eren, o sigui, als més oficials i majoritaris convergents i socialistes, els quals entre ells tampoc és que s'estimessin gaire. Les unitats polítiques del passat eren ja un miratge. Es van intentar iniciatives polítiques remarcables, com ara aquells Nacionalistes d'Esquerra, sense èxit. Jo diria que el gran carnaval de les Olimpíades va revifar la cosa. No hi ha res com un bon projecte per a sentir-nos agermanats i amigos para siempre. Algunes  parelles,  per tal d'arranjar la seva relació deteriorada, compren una casa, fan obres a la cuina o tenen un fill. De vegades funciona, moltes altres no i arriba el dia després i les grans decepcions irreversibles i la separació, a causa del projecte en comú, encara es complica molt més.

Aniria bé llegir una mica sobre passats galdosos, no fos cas que repetíssim errors, que els repetirem. En una ocasió, en aquells anys del desencant, potser era el mateix 82, vaig veure amb angúnia com es xiulava i insultava a un PSC, amb Obiols al davant fent cara de circumstàncies i d'estar disposat a aguantar-ho tot, a casa i a fora. També coneixia gent que anava a escridassar  els convergents pel fet que estaven podrits de diners, quan de rics i pobres n'hi havia a tots els partits, ben mirat. Precisament en aquella època al PSUC, ja una mica en hores baixes i crisi de creixement, hi havia també molta gent de casa bona. A mi em sabia greu aquella generalització pel fet que a Convergència hi militava aquella gran persona que era la professora Rúbies, la qual a la Normal ens feia classes voluntàries fins i tot els dissabtes i a la qual el mateix partit va bandejar de forma molt pocasolta. La bona gent, honrada, coherent i seriosa, dura poc als partits polítics, o bé les passa molt putes, si aguanta i pensa que millor ser a dins lluitant que no pas a fora.

Hi va haver alguns Onzes de Setembre lamentables, tant és així que la gent normaleta i no mentalitzada o més tèbia en militàncies i creences, va començar a aprofitar la festa per fer viatgets i sortides, car el desencant no va comportar crisi econòmica, precisament. Una dita de l'època deia, més o menys, que durant els seixanta i setanta tothom volia ser lliure, als vuitanta tothom volia ser ric i a partir dels noranta, estar sa. La salut, ja se sap, és el més important. Això de la salut encara dura, només cal veure els anuncis de la televisió. Sobre la llibertat i la riquesa, ja ho hem deixat de banda fa temps. 

Quan hi havia aldarulls sempre es deia que els manipulaven els provocadors però em temo que no sempre era així o que, en molts casos, els provocadors no eren, precisament, espanyolistes o fatxes, sinó dels nostres. I és que hi havia qui en presumia, d'haver anat a insultar i tirar tomàquets, ous i pedres, la veritat. Per a exemplificació del tema podeu llegir un diari del dia, aquí. L'AVUI, fruit d'un entusiasme col·lectiu, ha desaparegut, abduït per un altre diari, com és sabut, i és una llàstima que no estigui digitalitzat i consultable per la xarxa, al menys de moment. No entenc com deixem morir de pena segons què tan sovint, la veritat, en podria posar molts exemples. Per no parlar d'altres iniciatives que no han fet moixoni però que han perdut pistonada, com ara aquesta Setmana del Llibre en Català de barraquetes bufones, cada any enyoro més aquell doll de llibres, nous i oblidats, que podies trobar a les Drassanes, ordenats per temàtica i autor, alguns d'ells esgrogueïts i polsosos però encara vius, unides totes les editorials i llibreries en un taulell comú. Tot un símbol de les tendències actuals, vaja.



10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com diría Jordi Pujol: aquí estem encallats.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo, eh?, d'això de la fira, ahir a la tarda quan no em podia connectar a internet vaig veure les notícies de la Tele3 i va sortir un gran barrufet que li feia una abraçada a un nen

Lectora corrent ha dit...

Em fa por la intolerància de la gent, siguin del bàndol que siguin. Espero que demà se sàpiga entendre que no tothom anirà a la manifestació amb el mateix objectiu.

Júlia ha dit...

Francesc, encallats però no callats, tothom hi diu la seva.

Júlia ha dit...

Sí,Josep, hi ha moltes bestieses d'aquest tipus per vendre llibres als pares dels nens.

Júlia ha dit...

Lectora, em temo que cadascú farà la lectura que més li convingui i abelleixi, com sol passar sempre.

Pel que fa a la intolerància, sempre en surten, d'aquests, són els 'suposadament incontrolats'

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Com sempre, els teus posts són il.luminadors. Però mirada tant a vol d'ocell com d'a prop, la Diada de l'Onze de Setembre ens va explicant, és fruit del moment.
Em sembla que la decadència de la Setmana del Llibre en Català no és més que una mostra del per què ara es vol anar cap a on es vol anar. Perquè sap greu la decadència, perquè no es vol la decadència... Bona Diada, estimada Júlia.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, història viva i quotidiana.

Anònim ha dit...

AHIR,AL BEN MITJ DE PAU CLARIS,ES VA DESPLRGAR UNA VELLA I DESCOLORIDA BANDERA CATALANA,UNA BANDERA QUE EL ANY "39",VA PASSAR LA RATLLA DE FRANCA CAMI DEL EXILI,LA PORTAVEM ORGULLOSAMENT LES MEVES COSINES FRANCESES,LA MEVA FILLA,EL MEU NET I JO MATEIXA......
ONCLES PER VOSALTRES,LA LLUITA CONTINUA¡¡¡¡¡
JUGANT.

Júlia ha dit...

Caram, Jugant, quanta història!