POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA I COLONIALISME

Demà em toca fer una xerrada sobre la Setmana Tràgica, en el marc d'un cicle relacionat amb l'exposició itinerant que es va muntar amb motiu del centenari, fa tres anys, i que enguany es troba al magnífic edifici de l'Ajuntament d'Hostafrancs, avui Seu del Districte. El tema del centenari va fer que ens haguéssim de documentar sobre un tema que tan sols coneixíem a través dels tòpics recurrents i dels records, encara vius quan jo era petita, en la memòria de gent ja molt gran.

La situació de l'època no tenia massa a veure amb l'actual, ni amb l'anterior ni amb la de la guerra civil, tot i que sovint es cerquin i trobin paral·lelismes. Repassant bibliografia m'ha sobtat veure com la miopia centralista ha canviat molt poc des d'aquells anys, la repressió va tenir com a gran excusa, desmotivadora per a la resta del tebi moviment obrer hispànic, etiquetar la revolta com a separatista. 

El nom de Setmana Tràgica ha estat molt controvertit però així ha quedat a la memòria popular tot i que considerant les tragèdies molt pitjors que havien de venir tot allò sembla pecata minuta. El gran motiu que va fer esclatar les coses va ser, com tothom sap, la qüestió d'Àfrica i la crida dels reservistes. El tema d'Àfrica es va controlar a l'època de la dictadura de Primo de Rivera, però quan jo era petita encara era molt viva en la memòria popular i qualsevol problema a les residuals colònies d'aleshores, com els d'Ifni, era molt  temut per la gent, encara més si tenia fills en edat militar. Àfrica va ser un lloc cobejat pels joves militars que aconseguien ascendir de pressa en aquell indret, cas de Franco i d'altres.

Els problemes de l'Àfrica colonial espanyola van passar per moltes etapes. A mitjans del segle XIX, ens agradi o no, l'espanyolisme català era viu i folklòric i els valors militars, inqüestionables.Això explica el fet dels voluntaris catalans, matant moros amb barretina i espardenyes, el mite, encara vigent, de Prim, el fervor amb el qual es rebia Espartero a Barcelona i l'empenta racista amb la qual es cantaven coses com ara a l'Àfrica minyons, a matar moros, a matar moros, a l'Àfrica minyons, a matar moros amb canons. Tot plegat no era exclusiu dels espanyols ni dels catalans, el patriotisme militarista ha estat en l'embrió de les dues guerres mundials i encara cueja en cert inconscient col·lectiu força universal. Després van venir noves idees, es va palesar la realitat de la guerra gloriosa i Rusiñol va escriure L'heroi, en aquest cas sobre la guerra de Cuba, on l'avi de l'havanera va anar a combatre des de Calella i on no tota la culpa la tingueren els americans.

Tot plegat encara és molt desconegut. A l'escola teníem una monja que havia estat al Marroc en temps del protectorat, durant els anys 50, i havia vist revoltes, cremes i tortures en viu i en públic de pobra gent autòctona, considerada col·laboracionista, sobretot dels francesos. Nosaltres l'esperonàvem per tal que ens n'expliqués detalls morbosos, de criatura tot et sembla una aventura, i així es reduïa la classe de matemàtiques. Haig de reconèixer que era una dona intel·ligent i que en aquella matèria, tot i que no era llicenciada, ha estat de les millors professores que recordo. Pel que fa al seu tarannà personal crec que estava una mica trastornada, s'havia fet monja als disset anys i era, com moltes altres de l'escola, d'una família basca molt catòlica. M'he tornat molt comprensiva, amb els anys, amb aquelles monges que tant vaig bescantar en una època de la meva vida.

Sabem molt poc d'aquell món colonial. Fa anys vaig conèixer al càmping una noia -de la meva edat- la família de la qual havia viscut durant molts anys a Guinea, on ella havia conegut també el seu marit. Els seus pares van haver de sortir-ne corrent quan les coses van anar malament. A més, com ironitzava sovint, en aquell context es notava molt, pel color de la pell, que eres dels altres. Aquell era tot un món que ha estat encara poc novel·lat, molt menys filmat. Estic llegint ara un llibre un pèl fulletinesc i excessiu, però interessant pel fet que parla d'aquell món i d'aquella immigració a la  recerca d'un món millor, Palmeras en la nieve. 

Avui estarà d'actualitat el gran escriptor Lorenzo Silva, que considero un dels grans professionals actuals en castellà de la ploma -o de l'ordinador- molt més que l'autor de novel·les de misteri que molta gent coneix. La primera novel·la que vaig llegir d'ell i que em va fer que el continués llegint no va ser cap de les negres sinó El nombre de los nuestros, sobre les guerres de l'Àfrica colonial, que em va impressionar molt. Silva ha tornat després al tema, fins i tot en llibres no estrictament narratius. No li feia cap falta guanyar el Planeta però m'imagino que en èpoques de crisi editorial sempre va bé una ajudeta. I al Planeta també li convé concedir el premi a un escriptor sòlid i de veritat. Jo no crec en aquests premis grossos, ni tan sols en els mitjans, he comprovat que hi ha molts compromisos en tot plegat i que els interessos comercials o fins i tot els amiguismes de capelleta dominen l'invent, però ja que existeixen i fan vendre, millor Silva que el mediàtic de torn.

El Premi Sant Jordi, que havia de ser el nostre Planeta i que darrerament torna a portar una vida erràtica havia gaudit d'un gran prestigi i difusió fins que va començar a anar a la deriva, enmig de polèmiques de pa sucat amb oli, fins que el van lliurar a Jaume Cabré, una cosa semblant va passar amb el Bertrana. És clar que els premis haurien de servir per donar a conèixer gent poc coneguda i comptar amb una tria justa i acurada, però un bon escriptor ja consolidat dignifica i vivifica aquesta mena d'esdeveniments suposadament culturals. Al capdavall els óscars no són gaire diferents, al seu nivell i en la seva especialitat. Ni tan sols els Nobel. 

Aquest any sembla que els polítics han pres protagonisme al tema novel·lístic. La gent de Planeta sempre ha tingut molta vista comercial i tot ven, així que... O potser és que els polítics també són, d'alguna manera, uns bons cuentistes. De fet, més d'un no se n'ha pogut estar, d'escriure novel·les.