Alma, buscarte has en Mí,
y a Mí buscarme has en ti.
De tal suerte pudo amor,
alma, en mí te retratar,
que ningún sabio pintor
supiera con tal primor
tal imagen estampar.
Fuiste por amor criada
hermosa, bella, y así
en mis entrañas pintada,
si te perdieres, mi amada,
Alma, buscarte has en Mí. (...)
Santa Teresa
Teresa és un dels meus noms preferits i no entenc com encara no s'ha tornat a posar de moda, amb els noms passa una mica com amb la borsa. M'agrada molt el seu derivat, Teresina, car tots els noms acabats en ina em sonen a musica celestial, a cançó, Angelina, Rosina, Francina... El que no m'agrada tant és el diminutiu Teresita ni tampoc Tereseta o Treseta, ja que sovint en català ens mengem aquesta primera 'e' en totes les variants.
Cercant Tereses mítiques em trobo que la primera entrada al google em remet a una telenovel·la mexicana que deu haver tingut molt d'èxit, car al youtube hi ha capítols fins i tot en llengües com l'àrab.
La meva Teresa de ficció preferida és encara Pier Angeli, que es va donar a conèixer, com John Ericson i Rod Steiger en aquella història sobre una noia italiana malcasada amb un soldat una mica guillat. Els casaments d'italianes amb soldats americans, ràpids i a causa de fletxassos van generar literatura i cinema i encara Meryl Streep en aquells poble amb bonics ponts en patia les conseqüències.
Hi ha hagut moltes Tereses literàries i reals, mítiques. Fa poc vaig tornar a veure el documental sobre els Baladia i vaig tornar a patir amb la trista història real de Teresa Mestre. Teresa Desqueyroux, Tereseta que baixava les escales, la Teresa barcelonina de Marsé...
Pier Angeli no tenia ni vint anys quan va ser Teresa i es va donar a conèixer. La seva vida va ser trista i va acabar malament, amb un suïcidi, o potser un accident, abans dels quaranta anys. No ha merescut tanta tinta ni tants pósters com Marilyn Monroe, la seva carrera va ser breu i, aviat, decadent. La seva germana, Marisa Pavan, encara viu i va fer una vida més estable i convencional, casada i recasada amb Jean-Pierre Aumont, tot i que en el cinema no va acabar de reeixir malgrat haver estat, també, una italiana enamorada d'un americà tan ben plantat com Gregory Peck però, això sí, casat, aspecte de la història que feia el seu amor breu i impossible.
Santa Teresa va ser una dona admirable, és clar que cal situar-la en la mentalitat i circumstàncies del seu temps. Concha Velasco va fer, en aquella famosa sèrie, tan acurada, el paper de la seva vida. La vida de les dones no era fàcil i reeixir en aquell món estrany, una gran victòria per a una dama. Santa Teresa s'adonava prou bé que, malgrat tot, la seva vida era millor que la de moltes senyores casades, castigades pels parts constants i dolorosos. Durant una bona temporada no la van deixar en pau, els poders de l'època, llevat del rei, que la va defensar. En la seva biografia s'hi troben les pitjors misèries humanes, enveges, traïcions, delacions de companyes, calúmnies. La volien enviar a Amèrica però no se'n van sortir.
La seva vida singular, pràcticament un conte d'aventures, ha patit apropiacions interessades per part de poders casposos, que han contribuït a mostrar-nos de la santa una imatge carca i anacrònica, com en el temps de Franco, quan passejaven el seu braç incorrupte. Un acudit explicava com Franco enviava un telegrama al papa d'aleshores, Pau VI, abans cardenal Montini: cambio brazo incorrupto Santa Teresa por pierna Sofía Loren. A la qual cosa el Sant Pare responia: me llamo Montini, no 'tontini'. Aquests acudits tan innocents ens feien molta gràcia, en aquells anys.
Per molts anys a totes les Tereses, Tesses i Teresines!!!!!
8 comentaris:
I Teresona? Jo en coneixia una fa molts anys. En realitat, pronunciada "Tresona" com la meva tia "Tresina", a qui no vaig poder dir el nom molt de temps perquè va morir jove, quan jo tenia 10 anys.
Cert, una variant que m'he oblidat, Lectora. Jo, en general, he comprovat que la 'e' desapareix en totes les modalitats en la majoria de formes dialectals.
La Maria Oleart (per cert: avui el Jordi Cervera en parla en el seu post) tenia la il.lusió d'escriure el llibre de les Tereses, santes i profanes. És una bona idea que no s'ha materialitzat. Me n'havia parlat i, és clar, em feia una certa gràcia perquè m'hi volia fer sortir...
Els meus avis van anar a viure a Orleans i quan va nèixer la meva mare li van posar Teresa (de Teresita del niño Jesús), no d'Àvila.
Ningú entenia perquè no era la Teresa d'Àvila la seva onomàstica i és clar, sempre la feliciten avui! Ella no els desenganyada i té clar que la seva Teresa no és la famosa aquí.
Teresa, t'hauries d'animar tu, segur que trobaries moltes Tereses importants, santes, profanes, reals i de ficció.
Una gran poeta, Oleart, per cert.
Galderich, la Tereseta francesa em sembla ja una santa anacrònica, d'una època molt diferent de la d'Àvila, però ja se sap que els francesos tot ho magnifiquen i santifiquen.
Al meu pare li passava el mateix, es deia Tomàs i tothom el felicitava pel Tomàs apòstol, quan era 'el d'Aquino' a causa d'haver nascut en el seu dia, tot i que amb els anys li van canviar el dia del sant i li van donar un disgust.
Entre tu i jo avui les Tereses poden estar mig contentes. Jo no he parlat de la Gimpera, però aquesta ja és una altra història.
Oh, Miquel, la llista podria ser molt llarga!!!
Publica un comentari a l'entrada