Durant els anys del franquisme, en les primeres dècades després de la Guerra Civil, es van publicar un bon nombre de volums una mica romàntics, cars i ben il·lustrats, que evocaven, en castellà per raons òbvies, el món del passat. També s'evitaven amb cura els temes polítics i compromesos, és clar, i s'amagaven o maquillaven els pecats susceptibles de topar amb els censors. Aquest gènere va comptar amb una producció nostàlgica molt interessant, sobre una Barcelona que semblava ja definitivament perduda i avui aquells llibres són objecte de la cobejança dels col·leccionistes de volums antics sobre la ciutat.
Un d'aquests llibres, que actualment l'exposició sobre el Paral·lel ha posat d'actualitat és Medio siglo de vida íntima barcelonesa, de Mario Verdaguer. Ha estat un dels pocs llibres d'aquest estil que ha comptat amb una reedició acurada.
Mario o Màrius Verdaguer i Travessi (en aquests temes dels noms potser hauríem de respectar, em sembla, aquell que els afectats utilitzaven amb normalitat, com s'ha hagut de fer amb don Santiago Rusiñol) parent de Jacint Verdaguer i nebot de Narcís Verdaguer i Callís, va ser un d'aquests personatges polifacètics i cultíssims que l'Europa central va generar a dojo i que aquí tenim força oblidats. Poeta, novel·lista, traductor, periodista, memorialista, dramaturg, pintor. Va traduir autors com Mann i Papini, en directe, des dels idiomes originals. La seva traducció de La montaña mágica encara es considera excel·lent. La seva producció literària, així com les traduccions, van ser en castellà, fet que ha contribuït, com en d'altres casos, a no acabar d'ubicar la seva obra de forma lliure i desacomplexada.
He escoltat comentar a diferents escriptors i artistes que sovint ets reconegut per aquelles obres que consideres menors o de menys categoria. Se'n podrien posar molts exemples. Mario Verdaguer (Maó,
1885-Barcelona, 1963) té novel·les interessants, memòries inèdites, quadres remarcables, però per a molts de nosaltres és, sobre tot, l'autor d'aquest panorama anecdòtic sobre una Barcelona idealitzada, colorista, amb una vida nocturna moderna, extravagant, intel·lectual i pintoresca però també amb les seves grans misèries i marginacions.
La visita a l'exposició del CCCB, el passeig apressat i una mica parcial per aquest Paralelo (car així en dèiem tots i totes fins fa quatre dies i per això era possible fer aquell acudit sobre les desgràcies d'una ciutat que tenia el pare lelo i la mare a Can Tunis) d'abans de la Guerra Civil i per la vida i fets dels seus personatges s'hauria de completar amb lectures com la del llibre de Verdaguer, que ens ofereixen una visita al passat de la ciutat i a l'evocació dels seus personatges personalitzada, imprescindible.
La reedició del llibre, amb un pròleg de Lluís Permanyer, és de 2008, però com que no és un volum narratiu convencional la seva vida útil serà més llarga que la de les novel·les no mediàtiques. A la llibreria del CCCB, de moment, es pot trobar sense problemes, el mateix que algunes reedicions de llibres de Domènec de Bellmunt. L'exposició podia haver plantejat oferir a la llibreria un conjunt més extens de material bibliogràfic sobre Barcelona i el Paral·lel però potser no resulta tan fàcil aconseguir-ho. Els llibres del senyor Badenes, per exemple, ja costen de trobar.
Per als amants dels llibres vells, com jo mateixa, resulta també força senzill trobar a llibreries de segona mà, reals i virtuals, l'edició de 1957. M'estic aficionant molt a comprar aquests llibres perduts per internet, a iberlibro i algun altre indret, pots comparar preus i funciona molt bé el servei. El barrer ha estat aquest, a més d'una autobiografia d'Ángel Zúñiga, Mi futuro es ayer, que ja comentaré en una altra ocasió.
Tant de bo que la lectura i reivindicació d'aquest llibre amable i evocador servís per acostar-se una mica més a la figura, poc coneguda i una mica boirosa, del seu discret autor i contribuís a fomentar reedicions de les seves novel·les o d'unes inèdites memòries. Tot i que crec que corren mals temps per a aquest tipus d'iniciatives editorials, la veritat. Aquesta generació il·lustrada que va viure la seva joventut abans de la guerra, que va patir aquella gran tragèdia i que va morir en un món gris però ja amb una mica d'esperança en canvis i millores, em produeix cada dia més admiració. Un gran nombre d'aquells personatges sabien fer de tot i en tot van excel·lir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada