20.1.13

ELS FILLS DEL CÈSAR I LA SEVA RESPONSABILITAT




Es veu que per Veneçuela corre una pintoresca fotografia d'una filla del senyor president amb una mena de ventall fet de dòlars, cosa que ha propiciat que el substitut, Nicolás Maduro, demanés de forma contundent que no es fiquin amb les filles del líder ni amb el líder. A casa nostra fa dies i setmanes que es fiquen amb els fills i els pares dels líders d'ara i d'abans. Allò tan conegut de la dona del Cèsar ho hem de fer extensiu als fills i fins i tot als pares.

La famosa i repetida frase ve, segons expliquen, del fet que Pompeia, esposa de Juli César, era l'encarregada d'organitzar unes celebracions exclusivament femenines en les quals es va colar un aprofitat, vestit de senyora, amb intencions lascives vers la gran dama. Sembla que no va ser culpa d'ella, en tot cas la culpa va ser més aviat per omissió de controls suficients, però Juli César se'n va divorciar i va dir la repetida frase que ha fet història.

Els fills són un punt feble, el factor humà, el sentiment, la incondicionalitat biològica i afectiva.  Hi ha fills maltractats i oblidats pels pares, evidentment, però a les famílies sentimentalment normaletes els fills són estimats de forma devota i està molt bé que sigui així. Els polítics més durs han tingut el cor tendre vers fills i filles en moltes ocasions, cosa que ens els fa propers, fins i tot als més lamentables. La senyora Tatcher va ser molt criticada quan va remoure Roma con Santiago, gastant calerons del govern, per tal de cercar el seu fill, perdut fent el nen de casa bona pel Dakar. Sarkozy va ser també molt criticat quan un fill seu va assolir un càrrec important, ben pagat, malgrat la seva joventut i poca experiència. Per no limitar-nos a les dretes, podríem recordar el sinistre fill de Miterrand, per exemple, amb escàndols que encara cuegen.

He vist casos semblants a tots nivells i per part de totes les ideologies paternes i maternes. Quan algú té poder, per poc que sigui, protegeix els seus, els fills els primers de tot. Se'ls perdonen coses que critiquem a la resta i em sembla natural i positiu que algú ens estimi, defensi i ajudi, si pot, amb incondicionalitat sense fisures. Ara  bé, més enllà dels nostres sentiments profunds hi hauria d'haver un sistema polític i social que no ens permetés fer aquesta mena de coses. Parlant d'un cas d'aquesta mena, fa un temps, relatiu, per cert, a una persona suposadament d'esquerres -ja se sap que als nostres se'ls perdonen més les debilitats que no pas als altres- algú em va comentar de forma una mica cantelluda que, si pogués, jo també ho faria. Evidentment, vaig respondre, però m'agradaria viure en una societat que no ens permetés aquesta mena de coses o que hi posés un límit.

La democràcia no ens ha portat cap refús de l'amiguisme, més aviat al contrari. Hi ha qui es queixa molt quan els opositors, sovint de forma barroera, poc contrastada i molt poc ètica, llencen pedres mediàtiques a la família dels nostres polítics. Però passa que sovint, quan això s'admet sota sospita, és que ja hi ha indicis del fet que la cosa no és pas mentida del tot. Cert que uns es tapen als altres, quan convé. I que quan no convé es remena la porqueria de forma destralera. Però les riqueses, els càrrecs més o menys importants i els privilegis no cauen del cel, en molts casos, i els polítics o aquells que tenen poder, del tipus que sigui, haurien de saber que aviciar la família pot comportar obrir perilloses esquerdes en la seva reputació, en moments de tempesta. 

La gent del carrer, de vegades, escoltem comentaris sobre aquests parents i saludats dels famosos i importants, segons d'on venen no cal fer-ne cap cas, però de vegades sabem que no són mentida del tot. Una persona amb el marit en el món de la construcció em va comentar en una ocasió com s'havien endarrerit unes obres pel fet que no es donava la feina a una empresa relacionada amb un fillíssim i, en aquell cas, vaig creure el que em deia, la veritat. En canvi, si algú m'hagués comentat que la germana d'un polític, mestra i de vida austera i normaleta, passava calerons a Suïssa, m'hauria fet un tip de riure i m'hauria sabut molt de greu. A la vida anònima dels normalets sempre se saben coses, coses no demostrables, que poden ser mentida i poden ser veritat i que per la font d'on arriben es poden arribar a creure o no. El món és petit i Catalunya, poca cosa més que un poble tafaner.

El pijtor és que tota aquesta gent del carrer, que tant critiquem determinades coses, fem el mateix quan podem, al nostre modest nivell. Robar poc està bé pel fet que els de dalt roben molt i molt. El mateix pel que fa a cobrar en negre el que sigui. I no cal dir com n'està, de bé, quan comporta fer passar els parents i coneguts per davant dels altres a les llistes de les operacions de la seguretat social gràcies al meu parent metge, a la llista de les matrícules d'una escola perquè conec la directora, o aconseguir que assoleixin un càrrec per al qual s'ha presentat molta gent millor preparada, de vegades fent la pilota, fins i tot, a aquells personatges que tant havíem criticat de forma pública. 

Tots en sabem casos, d'això, per desgràcia. El problema moral de la nostra societat no va de dalt a baix, sinó de baix a dalt, em sembla. I em preocupa des de fa molts anys. El fet que a molts llocs importants hi hagi els enxufats i no pas els qui valen més ens perjudica a tots, a la curta i a la llarga. Als nostres fills i filles, també. I pel que fa als diners evadits i la  resta, en temps d'austeritats espartanes, són un escàndol i ja sabeu allò que diu l'evangeli d'aquell que escandalitzi a les criatures...

En tot cas, que els predicadors no hagin aconseguit que els seus fills no pequin o que pequin amb la suficient discreció com per què no en quedi petja (pecat amagat, és mig perdonat, deien a casa), és molt negatiu per al seu prestigi i per a la fe que les seves prèdiques poden generar, la veritat. Encara més considerant que la majoria els ha portat a bones escoles, on es treballa, ni que sigui de forma teòrica, això que en diuen els valors, cosa que demostra com l'escola té molt poc pes a l'hora del futur professional i moral dels alumnes. No tothom és immoral, evidentment, i hi ha fills i filles de gent guay que no han volgut saber res d'endolls ni privilegis i han fet el seu camí de forma lliure i seriosa, però sempre fa més mal un exemple negatiu que cent de bons. I amb els pecats dels altres justifiquem els nostres, malauradament. I així va la cosa.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La máxima és: no cal que sia honrada la dona del César, només cal que ho aparenti, i aixó els del Pp i CIu ho apliquen amb total i cínic rigor

Júlia ha dit...

D'això va el que escric, Francesc, és que crec que ja no es molesten ni en aparentar-ho, la veritat. I no només aquests... ja no ens recordem del Roldan i la resta i també a partits d'esquerra he vist coses raretes, sempre a la mida del seu 'poder', és clar.

Tot Barcelona ha dit...

Amb vosaltres ...Jo estic simplement fart...Salut

Oliva ha dit...

VIVIM TEMPS DE INMORALTAT,TOT SI VAL,SI BENEFICIA ELS MEUS.....AQUI AL MEU EL BARRI HEM VISCUT FETS INCREIBLES.....PERO QUI POT TIRAR LA PRIMERA PEDRA?

miquel ha dit...

I el més trist no és el que passa o passarà, sinó que dubto que tingui un final a curt termini. I encara pitjor, que, agafant el que diu l'Oliva, aquí tothom està disposat a continuar tirant pedres perquè tothom, grans i petits, fem proclames d'honradesa i d'innocència, sempre dintre d'uns límits és clar, que, per exemple, no pagar l'IVA quan el paleta t'ha acabat de retocar la cuina no és pecat.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'honestedat és una rara virtut. Només puc dir que l'honest no arriba gaire lluny en aquest món, i si arriba a algun lloc no es para fins a fer-lo rodar per les escales com a mínim amb una bona travenqueta.
S

Júlia ha dit...

Miquel, tant és que n'estiguem farts, la cosa no té solució a curt termini, crec que la renovació ha de ser moral i anar de baix a dalt i no a l'inrevés.

Júlia ha dit...

Oliva, no és d'ara, em temo que va amb l'espècie humana, potser ara tenim més informació, tot i que no deu ser tota veraç.

Júlia ha dit...

Miquel, d'això plora la criatura, que aquesta mena de corrupció social, a tots nivells, ens l'empassem amb molta facilitat quan és propera.

Júlia ha dit...

Teresa, és així, per desgràcia, tot i que sempre hi ha espais d'ètica, ni que sigui d'ètica intimista.