19.1.13

TRAÏCIONS RETROSPECTIVAS I CINEMA CLÀSSIC FRANCÈS: MARIE-OCTOBRE

Els reis em van portar aquesta pel·lícula, de l'any 59, feia anys que tenia ganes de veure-la. Crec que la vaig veure d'adolescent, diria que al cinema Amèrica, i no em va agradar aleshores perquè m'agradaven més en colors i amb finals clarament feliços.

La pel·lícula està estructurada com una obra de teatre, respecta les unitats aristotèliques de temps, acció i espai i malgrat l'èxit que va tenir no ha generat excessius refregits, tot i que a França n'han endegat un parell per la televisió, el darrer de 2008 amb Nathalie Baye, potser algun dia el podrem veure i tot.

Duvivier, el director, va ser un pes pesat del cinema. També hi va col·laborar, en els diàlegs, Henry Jeanson, un altre dels grans. En aquest cas tot el repartiment és de primera categoria. La majoria d'actors són morts però la noia, Danielle Darrieux, és feliçment viva amb més de vuitanta anys i fins i tot va fent aparicions estelars de tant en tant en alguna pel·lícula. Té un aspecte envejable, de dona gran no operada ni estirada, amb bellíssimes arrugues, a l'estil de la nostra Carulla, per exemple, a qui en ocasions em recorda en alguns aspectes.

La història pot semblar, avui, una mica tòpica. Un grup d'antics resistents es reuneix, quinze anys després de la guerra, per descobrir quin d'ells va ser el responsable de la delació que va provocar la mort del cap del grup i la repressió posterior. L'estructura recorda la dels Quinze homes sense pietat, un bon clàssic recuperat per segona vegada al teatre del Raval. Al llarg del sopar van sorgint les febleses i característiques de cadascun d'ells. Misteri, doncs, ben amanit, amb una intensitat que va creixent fins arribar al desenllaç. No diré qui és el culpable per si encara no l'heu vista, tot i que és de l'any 1959.

Com a curiositat, un dels personatges, interpretat per Paul Guers, també encara viu tot i que més aviat dedicat a la televisió, és un capellà. A la versió original, la minyona de la casa, una velleta, li comenta en broma que en el temps de la guerra era molt rebel, això en la versió castellana, amb el doblatge pintoresc de l'època. En l'original en francès, en canvi, la dona fa referència a com encalçava i satisfeia les senyores, coses de la moral vigent, con tantes altres. També hi surt Paul Meurisse, el malvat de les Diabòliques, que vam poder veure no fa gaire per televisió.

Un dels convidats al sopar és el gran Reggiani, polifacètic artista que també va ser un bon cantant, un excel·lent pintor, de tot i més, vaja. Reggiani (1922-2004), d'origen italià, tenia una cara una mica especial, no era Alain Delon, però va excel·lir en tots els seus papers, a França és una glòria nacional. Va estar en actiu fins gairebé el final de la seva vida.


4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Ahhh el América..Paral lel frente a la gasolinera de la antigua Cepsa...

Olga Xirinacs ha dit...

Danielle Darrieux és un nom de la meva adolescència. Els meus pares anaven gairebé cada dia al cinema, llavors es donaven els famosos programes, que ara són de col·leccionista. Per això les cares dels cartells ens quedaven més a la memòria i creaven un espai d'aventura.
L'he vista treballar alguna vegada, no et sabria dir en quina pel·li.
Almenys, ja que només passen xorrades, podrien posar pel·lis que, encara que fossin antigues, eren interessants. Però ja se sap que el 'gran públic' no està per subtilitats.
Salut sempre, Júlia.

Júlia ha dit...

Miquel, hi viu el meu germà, m'imagino que somnia en programes dobles i varietés... Crec que l'edifici mereix que s'hi posi una placa recordant el cinema.

Júlia ha dit...

Olga, segurament l'has vista moltes vegades, té una extensa filmografia i és feliçment en actiu, malgrat que va néixer el 1917. Malauradament el cinema francès, d'ara i d'abans, el podem veure amb comptagotes, i tens raó, a la tele per una de bona, cent d'infumables. Crec que moltes pelis d'avui tenen problemes d'incoherència, de mals guions i d'un excés de metratge, m'agrada anar al cinema però m'emporto molts disgustos darrerament. També em passa amb els llibres, ep. Potser és l'edat o que m'he tornat més crítica o que, efectivament, hem perdut molts llençols a les bugadetes culturals.