CONCURSOS I CONCURSANTS

La referència d'en Pere a una pregunta del concurs Saber y Ganar m'ha recordat que ja fa dies que volia dedicar una entrada a aquest programa, pel fet que molta gent coneguda, avorrida dels culebrots habituals que no s'acaben mai, tant en català com en castellà, s'ha anat passant -o ha retornat- a un dels concursos de la sobretaula més antics de la televisió en actiu, dels pocs de cultureta general una mica amb cara i ulls que podem veure actualment. Sobre el seu presentador, incombustible, s'ha fet molta brometa, fins i tot deien que era mort i tot eren programes gravats, aquest humor negre, sobre el qual el mateix presentador ha ironitzat, ve del fet que el seu aspecte juvenil fa que sembli que no passen els anys per a ell.

Els programes de cultura general, els tradicionals, amb preguntes diverses, sempre han tingut seguidors, sobretot entre la gent gran. Ja se seguien a la ràdio, un de molt popular va ser Lo toma o lo deja. Aquell del Constantino Romero, El tiempo es oro, era molt seguit per tota la gent de l'edat dels meus pares. També se'n va seguir força un de català, fet amb mitjans modestos, que no va durar gaire, El Setciències. En podria mencionar un munt. També tenen força èxit els lingüístics, com el del Gran Dictat o el Pasapalabra, i tothom recorda amb nostàlgia Cifras y Letras. Hi ha concursos en els quals també es fan preguntes, però amanides amb moltes pallassades, aquests que menciono tenen -o tenien- una mica més de volada. El senyor Hurtado de vegades fa una mica el pallasso, però de forma puntual i sense arribar a l'excés. El concurs té preguntes molt ben fetes i elaborades, la diversitat temàtica i la diversitat de procedència dels concursants mostra una Espanya educada, simpàtica i culta que podria ser i no ha acabat de ser mai. L'Espanya ideal de la segona cadena, con en dic jo, austera, amable, diversa, culta i seriosa.

A Jordi Hurtado els meus pares li tenien molt de carinyo perquè un dia, devia ser a mitjans dels noranta, passejant per Montjuïc es van trobar amb ell i un equip de la tele, filmaven nosequè per a algun programa i els van dir si volien respondre una pregunta senzilla, s'hi van negar al principi -els meus pares eren molt tímids- i el presentador va insistir fins a convèncer-los. No recordo de què anava la pregunta però van encertar, els van donar cinc mil pessetones i, a més, els va veure gairebé tota la família.

Aquests concursos permeten jugar des de casa. Quan jo era joveneta vaig anar, amb companyes de l'escola, a un que s'emetia els diumenges, dedicat a nens i nenes del tercer de batxillerat d'aleshores, dotze o tretze anys. El presentava Lluís Pruneda, un senyor educat i amable i la seva esposa tenia cura del tema organitzatiu. Una seva filla, Núria Pruneda, també és periodista. La tele era molt més casolana, l'estudi, en aquells entranyables estudis de Miramar, era una mena de saleta de casa. Nosaltres aleshores no teníem televisió, a l'escala tan sols hi havia una veïna privilegiada i els veïns anàvem a casa seva a mirar-ho tot.

El Saber y Ganar no me'l miro sempre, però sí sovint, quan sóc a casa. Surt actualment un concursant brillant, Josep Escarré,  i fent broma vaig comentar quan el vaig veure per primera vegada que feia cara d'escriptor i després va resultar que és un molt bon escriptor, força premiat, periodista, entès en cinema, traductor (entre d'altres, de Nemirovsky) i moltes coses més. Qui sap, potser ha anat al concurs amb l'intenció de financiar-se alguna publicació, tal i com estan les coses pel món editorial molts escriptors i escriptores han de recórrer a l'autoedició o a coses com Verkami que també arribarà a una certa saturació, car per dur endavant aquestes iniciatives s'ha de demanar la col·laboració a amics i coneguts, cosa complicada. 

El fet és que l'edició tradicional, que ja feia anys que les passava magres, avui es troba amb moltes dificultats, mentre que la producció, amb l'augment del nivell cultural, és immensa, i sovint passen molts llibres desapercebuts i molts bons autors sense pena ni glòria. En el temps d'Espriu el tema era minoritari, com ho era la Universitat, i potser tot plegat no pot ser d'una altra manera. No passa tan sols en aquest camp, també en el de la música, de la pintura. Potser hauré de fer el mateix i així podré donar sortida a la meva obra inèdita acumulada. Ara ja estic jubilada i els meus alumnes no se'n riuran si faig errades. I és que en un concurs d'aquest tipus no hi ha preguntes fàcils o difícils, les saps o no les saps i per això hi ha dies en què un concursant les encerta totes i un altre dia en què no és així pel fet que no són del camp dels seus coneixements. Als concursos hi acostumen a participar mestres i professors i la gent del meu barri, en temps passats, comentava sovint, amb perversa malícia, quan algú de la professió errava una pregunta senzilla: oh, i és mestre, com podem anar bé?

Sobre autors coneguts, però no tant com caldria, vull dedicar un record a Agustí Vehí, mort de forma prematura, als cinquanta-quatre anys. Vaig escriure una ressenya del seu llibre Torn de nit a Llegir en cas d'incendi, per casualitat. Potser no és el seu millor llibre, és una mena de divertiment interessant però em va fer conèixer aquest autor. La novel·la negra, com la històrica, m'avorreixen ja una mica a causa de l'excés i la saturació. Vehí era un autor en alça, podia haver escrit molts més llibres, un autor dels d'ara, molt estimat a l'Empordà car també treballava a la guàrdia urbana de  Figueres, allunyat de l'elitisme dels escriptors d'altres temps, quan la cultureta era privilegi de minories selectes i la teníem sacralitzada, com la mateixa universitat, cosa que explica l'afició amb la qual la gent de la meva edat o més gran que jo, i que no va poder estudiar, assisteix embadalida i ja jubilada a cursos i cursets universitaris diversos. Però aquest és un altre tema i en parlaré un altre dia.