27.3.13

DONES D'AVUI I DONES D'AHIR, OBLITS I MENYSPREUS





Fa un parell de dies escoltava de matinada, en el programa de la UNED, referències a les dones científiques, tan sovint silenciades o menystingudes. En concret recordo que es va mencionar a Dorotea Barnes, Maria Teresa Toral i Rosalind Franklin. Barnes i Toral van ser dues d'aquelles dones que van poder aprofitar les oportunitats, breus, que va oferir la República. Barnes, de gran, explicava que malgrat haver-se exiliat no l'havia retirat de la ciència la guerra sinó el seu marit, cosa habitual en aquella època i en moltes èpoques. A les memòries del senyor Estapé ell mateix admet que la seva dona era molt intel·ligent i brillant, més que no pas ell, i que el matrimoni i els fills -i ell- la van enretirar de la professió. Si això els passava a les de casa bona...

La vida de Maria Teresa Toral va ser molt dramàtica, va haver de lluitar per poder estudiar una carrera científica i fer, al mateix temps, la de farmàcia, que era l'única carrera de ciències adient a les noies estudioses d'abans. La família, benestant i  de dreta-dreta, no compartia les seves idees. Va anar a parar dues vegades a la presó, la primera just acabada la guerra civil, estada de la qual en conservava uns records molt tràgics i va patir una condemna a mort. Era tan coneguda i valorada, malgrat la seva joventut que al judici va venir, per contribuir a la seva defensa, entre d'altres personalitats internacionals, fins i tot una filla de Madame Curie i es va dir en favor seu que com es podia condemnar a mort la Lise Meitner espanyola, cosa que prova el prestigi que tenia ja, malgrat la seva joventut.  Va sortir de la presó i va continuar amb la lluita política, cosa que va fer que se la tornés a empresonar en els anys quaranta. Finalment va optar per exiliar-se a Mèxic, on es va dedicar a l'ensenyament i també al gravat i la pintura, doncs era una artista excel·lent, a més a més.

Sobre Toral ha publicat una biografia fa poc Antonina Rodrigo. Rodrigo i les seves publicacions i feina mereixerien un monument i molta més difusió. Aquesta dona ha realitzat una tasca immensa d'investigació a favor de la memòria històrica,  però també ha biografiat dones diverses com ara Margarida Xirgu, Mariana Pineda o La Caramba, una tonadillera. Va ser la dona de l'historiador, lluitador -i moltes coses més- Eduard Pons Prades. Pons Prades venia sovint generosament al Poble-sec a oferir-nos xerrades a CERHISEC sobre aspectes diversos de la política i de la seva experiència vital i mencionava la feina que en aquell moment estava fent Antonina Rodrigo. De vegades Pons havia vingut a sopar amb nosaltres i menjava molt poquet, la seva salut estava ressentida per la vida que havia hagut de dur a causa del seu compromís polític.

No saber noms i fets de novel·listes i poetes sembla una mancança cultural important però ignorem olímpicament, si no pertanyem al seu camp, els noms i fets relacionats amb el camp de la ciència, encara més els de les dones científiques. El llibre d'Antonina Rodrigo sobre Maria Teresa Toral pot fer minvar una mica aquesta ignorància, crec que força generalitzada sobre les dones i la ciència, tot i que Toral va ser moltes coses més, una vida de pel·lícula, com es diu vulgarment. 

Rosalind Franklin, a qui he mencionat abans, malgrat ser anglesa va haver de patir el menyspreu dels seus companys de feina, els quals pocs anys després de la seva mort van rebre el Nobel pels treballs sobre l'ADN en els quals havia treballat també Franklin, sense mencionar-la ni fer-ne referència tot i que més endavant el senyor Watson, un dels més misògins -i que sovint ha fet declaracions polèmiques sobre homosexuals o negres, tot lliga-, va admetre -més o menys- la seva aportació. La científica va morir de forma prematura, als trenta-vuit anys, probablement les seves investigacions van tenir a veure amb el seu càncer, a causa de l'exposició a radiacions en els seus experiments.

5 comentaris:

Galderich ha dit...

És curiós com les dones, malgrat els períodes de més llibertat generalitzada, s'han vist arraconada. Jo que sóc professor puc comprovar que les noies són igual, per no dir més, intel·ligents que els nois i és increïble que arribi un moment on queden apartades de qualsevol carrera per dinàmica conscient o inconscient masclista.
Ara, quan li he dedicat un apunt a la Carmen Conde i aprofundir una mica en la seva personalitat em va sobtar que fos la primera dona acadèmica de la llengua una vegada mort Franco! I fa poc es va fer una obra de teatre a l'entorn de la Maria Moliner a qui, malgrat el seu famós diccionari, se li va negar la possibilitat d'entrar a l'Acadèmia malgrat els seus més que sobrats mèrits.
En fi, continuem igual malgrat els canvis de lleis, que ja són molt!

Júlia ha dit...

A mi els casos de la Conde i la Moliner no m'estranyen tant com que actualment tot segueixi més o menys en tots els camps i per part de sectors que van d'avançats:



http://trbolatzur.blogspot.com.es/2013/03/tres-contra-quaranta-dos-el-premi.html

Júlia ha dit...

Crec que també hi ha un factor personal, ep, que no és qualsevol cosa, l'ambició de les dones es mou, en general, en d'altres paràmetres i el tema dels fills sol tirar més en elles que no pas en els senyors. Al capdavall això també s'ha de tenir en compte, hi ha més renúncies a càrrecs importants en dones per aquests motius, també, abans em semblava cultural però avui crec que hi ha una part biològica a considerar i no menystenir titllant-la de carca.

Si no es té això en compte acabem per copiar models masculins de competitivitat i prou.

Júlia ha dit...

I en el tema feminista,com en el català, determinada esquerra ha estat pitjor que certa dreta 'liberal', el que passa és que des de l'esquerra resulta injustificable el tema i des de la dreta es poden trobar raons conservadores per deixar la senyora a casa, evidentment.

Repassar les vides familiars de determinats polítics progres és molt exemplificador.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ai, els determinats polítics progres i altres progres no polítics, però igualment autodenominats progres! En conec la trajectòria d'uns quants que han portat els fills a escoles de pagament de les més conservadores que et puguis imaginar!
Quant al tema de la visibilitat de les dones és un camí que encara ha de tenir molt recorregut, malauradament. Jo ja he arribat a la conclusió que el masclisme és ja genètic, amb tants segles de practicar-lo!