EL TEATRE CLÀSSIC QUE (POTSER HE SOMNIAT) QUE NO VEURÉ

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que á medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende. (...)

Hi ha poques oportunitats de veure avui teatre clàssic. Anava a escriure teatre clàssic castellà però crec que en general tenim a l'abast poc teatre clàssic castellà, català i d'on sigui. El fet és que al Lliure, que ja no és lliure sinó tota una altra cosa, ha aterrat per pocs dies la Compañía de Teatro Clásico per oferir una versió de La vida es sueño extraordinària, pel que diu tothom, i que no veuré pel fet que en quatre dies s'han exhaurit totes les entrades. Blanca Portillo, grandíssima actriu en estat de gràcia teatral, fa el paper principal, seguint una tradició que ha portat a grans dames del teatre a interpretar papers masculins d'alt voltatge quan han pogut i les han deixat.

Aquí tenim Teatre Nacional faraònic, amb mala acústica i en crisi però no tenim cap companyia de teatre clàssic. Durant anys es va parlar de la possibilitat de comptar al Romea, a causa de la seva història i tradició, amb una mena de seu permanent que es dediqués en exclusiva als autors catalans del passat i a alguns remarcables del present. El de les Flors és un altra exemple de piràmide, en aquest cas, municipal. Quan el van fer i refer van explicar-nos que la gent del barri podria utilitzar-ne les sales, però els problemes són tants i tant complicats que la cosa d'obertura al poble amateur no sé si ha funcionat mai de forma seriosa.

El bon teatre és car i aquesta mena d'iniciatives mai no han quallat a casa nostra, tenim poca estima pels nostres autors d'abans i potser també pels d'ara, si mirem amb una mica d'ull crític les ofertes existents. La televisió nostrada tampoc no ha estimat gaire el teatre, tan sols en temps antics ens va oferir versions reduïdes però interessants d'obres clàssiques i modernes catalanes, algunes de les quals es poden recuperar en els arxius no perduts del tot de la tele. Fa poc encara ens van amollar una versió actual del Retaule del flautista, gràcies, Déu meu!

Havia anat molt al teatre en d'altres temps però he perdut l'interès i sovint he vist coses més interessants, en aquests darrers anys, fetes per aficionats que no pas per professionals. Les programacions són erràtiques i poc coherents, pagues molt per veure obres on surten dos, tres personatges, perquè sembla que aquesta és la manera de poder muntar alguna cosa. Per altra banda, t'assabentes que hi ha un munt de gent que té descomptes o que va al teatre de franc, coneguts, saludats, coneguts dels coneguts i la tieta del tramoista, per no parlar de compromisos polítics o amb gent del quart poder. Jo eliminaria tots els descomptes i ofertes  i hi posaria un preu únic raonable i, això sí, que tothom pagués, sense distincions. Però eliminar l'amiguisme i el clientelisme, en tots els camps de la nostra societat crec que és una tasca impossible, ara per ara.

Durant la meva infantesa molta gent recitava en veu alta i cantava òpera o sarsuela quan s'afaitava, gent normaleta. Als llibres de lectura teníem poemes d'autors clàssics que més endavant vaig saber que pertanyien a obres de teatre, com ara allò tan conegut de cuentan de un sabio que un día... Segismundo era un personatge emblemàtic i molts actors professionals i afeccionats en sabien el  famós monòleg. L'obra és una gran metàfora sobre el poder, la realitat, la vida. Molt adient als temps que corren, ben mirat. Una llàstima que només aterri a Barcelona de forma temporal, passa sovint i en ocasions, que no és el cas, això ha fet que el teatre no omplís i que la gent ni se n'assabentés, cosa que s'ha llegit com una manca d'interès en aquest tipus de teatre. Ara no ha estat així, no queda ni una entrada i  jo m'he quedat sense.

A Madrid, on l'afició al teatre ha estat més constant, fan ara una versió molt lloada de El malentendido, de Camus, ja també tot un clàssic. No sé si tindrem ocasió de gaudir-ne o haurem d'anar a Madrid, si podem. En tot cas fa molts anys que no es munta en català, per aquests verals. Expliquen que les actrius, entre les quals Cayetana Guillén Cuervo i Julieta Serrano, estan estupendes. La filla de Fernando Guillén explicava en una entrevista que el seu pare, ja malalt, li va aconsellar muntar aquesta obra, que era un valor segur i que tindria èxit. 

Fernando Guillén va ser, amb Gemma Cuervo, un dels grans intèrprets de la primera representació d'aquesta obra al nostre país, l'any 1969, i es va estrenar al Poliorama de Barcelona, precisament, i no pas a Madrid,  dirigida per Marsillach. Aquells van ser uns bons temps teatrals i al Poliorama van poder veure coses increïbles considerant l'època. A França s'havia estrenat el 1944, interpretada, entre d'altres, per la mítica Maria Casares, la filla de Casares Quiroga, que tenia una relació sentimental amb Camus. Casares és tot un mite a França però aquí oblidem aviat els nostres grans actors i les nostres grans actrius.

Ja sabem que el teatre i la cultura i la cultureta tenen problemes i ajudes molt retallades però crec que també patim poca iniciativa i poca grapa en les tries diverses d'obres que es fan, amb algunes excepcions. I manca de coneixement de la tradició teatral nostrada, que ha rebut molts penjaments de les successives modernitats i postmodernitats. En canvi hi ha un tipus de teatre d'esbarjo, més intranscendent i sovint muntat per empreses privades, que funciona força bé. Aquí el tema teatral ha patit grans alts i baixos, llàstima que tanta cooperativa amb bona intenció i grans ideals acabés com va acabar. La llibertat no subvencionada no és fàcil, vaja. Ni tan sols resulta fàcil somniar-la!