Un dels grans problemes de l'ensenyament ha estat, des de fa molt i molt temps, l'interès dels poders públics pels canvis en els plans d'estudi. No fa ni quatre dies que se'ns ha venut un projecte en el qual s'han esmerçat diners fent surrealistes proves pilot i editant llibres que expliquen mètodes i teories, que ja en sorgeix un altre. Jo, quan era jove, pensava que tot això era culpa del franquisme però el tema va continuar i continuarà.
No sé si vaig arribar a acabar el batxillerat que ja s'havia canviat el pla d'estudis. El mateix a magisteri. En aquest cas va ser espectacular, el meu pla, el del 67, que representava un important pas endavant i que, en teoria, bevia de les fonts d'un pla republicà que també va durar poc, -però per motius molt més greus-, no va durar ni el que durava la carrera. Aviat va sorgir el pla de 1970, o sigui, que quan jo vaig acabar el pla ja era arqueologia educativa. Després n'han vingut molts més, ja n'he perdut el compte.
Treballant de mestre vaig viure moltes reformes que ho havien d'arreglar tot, tot, tot. L'única que va representar un pas seriós endavant mirada en perspectiva va ser la de Villar Palasí, que tampoc no es va acabar ni va fer tot allò previst al principi. En tot cas va ser un esforç de modernitzar el país i va iniciar, al menys, l'extensió de l'educació a la gran majoria de la població. L'EGB va patir canvis i va acabar per desaparèixer. Abans de desaparèixer del tot s'havia reformat la segona etapa d'EGB i s'havien publicat llibres però aquella reforma ni es va iniciar, a la pràctica, i les editorials es van haver d'empassar els llibres. I és que malgrat que a l'escola sempre s'acostuma a fer i ensenyar el mateix els llibres sembla que s'han d'anar renovant sigui com sigui, el que cal és vendre.
No conec a fons el cas de la secundària però vaig viure intensament la reforma que va escapçar aquella EGB per enviar les criatures de dotze anys als instituts i que ens havia de posar a nivell europeu. Les vendes d'aquestes motos pedagògiques acostumen a fer una mica de soroll, cursos de reciclatge, canvis en les plantilles escolars que funcionen bé. Tot es capgira. Bé, ja es veu que no se'n van sortir, fa poc la consellera deia que no sé què volien tornar a canviar, sempre des de dalt, és clar, i fent volar teories etèries.
Vaig fer Humanitats a la UOC, ja grandeta. A mitja carrera ja ens van canviar el pla, pel mig van anar fent petits i grans canvis, quan vaig acabar tot plegat ja era molt diferent del principi. Ara no en tinc ni idea de com va, la veritat.
I ja jubilada em vaig matricular a l'Escola de la Dona per fer dibuix, pintura. No és una carrera convencional ni reglada però hi ha un cert camí establert, un pla d'estudis, vaja. Un pla que també s'ha canviat en aquests gairebé cinc anys que hi vaig, molts cursos s'han reconvertit en mòduls de més breu durada i l'any passat fins i tot es va renovar tot el sistema de matrícula que, per cert, funcionava de meravella fins aleshores.
Tot plegat em recorda aquell acudit tan dolent i recurrent d'un senyor que explica que quan ha après a dir pinícula ja en diuen flim. I tan sols constato els canvis educatius viscuts de forma directa, a la universitat, als instituts de secundària, a l'escola, se n'han viscut i patit molts més que sovint el que han fet ha estat engruixir la burocràcia, donar feina inútil als professionals i feina inútil als de dalt que fan plans i els dirigeixen, és clar.
L'afany a canviar sembla una mena de malaltia, a casa nostra. S'esdevé en l'ensenyament però també en molts altres aspectes de la vida quotidiana. De jove no te n'adones, potser perquè canvies molt tu també i aquestes coses són anecdòtiques i t'adaptes al que sigui. En perspectiva crec que tots els canvis educatius viscuts no han aportat res, o molt poca cosa, a la millora del sistema en general o als resultats aconseguits. Això sí, sempre hi ha persones que viuen d'aquests canvis, fan llibres, imparteixen cursos, venen allò que en diuen la moto. Avui, si protestes dels canvis i poses en dubte la seva eficàcia, t'escolten amb amabilitat però es passen pel folre els suggeriments teus i de la resta de soferts patidors de la posada en pràctica dels plans d'estudis renovats.
El pitjor de tot és que les parets en fan veure Joanets i, com passa en la moda en el vestir, en el pentinat o fins i tot en el parament de la llar, com ara el dibuix de les rajoles de la cuina, tot plegat un negoci més, acaba per semblar-nos lleig allò que semblava bonic, com passa en el fràgil món de l'art, i tan sols la perspectiva dels anys ens ofereix una perspectiva realista dels resultats estètics i pràctics tot i que en això, com en tot, hi ha dogmes intocables que no pots ni qüestionar sense que et titllin de carca, de nostàlgica o d'immobilista. Fa anys un company de feina em va fer un comentari que aleshores no vaig entendre o vaig mal interpretar i que ara recordo sovint sobre el fet que ser conservador no era res dolent car sempre hi havia moltes coses bones que calia conservar.
12 comentaris:
La máquina de coser Singer de mí madre la guardaba en casa como oro en paño. La conservaba, porque entre otras cosas, era una obra de arte que con los años adquiría más valor.
Pero un día del año pasado tropezé en la cocina de Teresa de Calcuta, con Maria Sándia, una monja de 78 años que estuvo un par de ellos con Teresa en la India. Le hacía falta una máquina de coser, pues arriba en las golfas del convento de Sant Agustí, enseñan a mujeres que están en condición precaria del Raval.
La máquina sigue funcionando , pero no ya en casa. Y Maria Sándia ya no está. Le han dado unas merecidas vacaciones en Portugal...A veces la encuentro a faltar..a la primera...y a la segunda.
Salut
És un dels càncers de la casta política que ens té tan "distrets": avantposen el seu enorme EGO al benestar de la societat per la qual haurien de treballar. Nou govern, nou pla d'estudis. Indignant, increïble, demencial.
Si una cosa no funciona ho canvien, i si una cosa funciona, també ho canvien...
Miquel, moltes coses que llencem o canviem es poden utilitzar, sembla que tot s'ha de renovar com sigui o la maquinària s'atura sense remei.
Ferran, el pitjor és que fan que entrem en el seu engranatge, he vist acollir amb castanyoles moltes d'aquestes estúpides renovacions, als mestres ens han cultivat una mena de complex d'inferioritat. A més, els qui formen mestres no són mestres, si això no és surrealista...
Pons, el canvi sembla un valor segur i tots ens n'hem encomanat, en temps de bonança he vist a la gent refer banys i cuines en perfecte estat pel fet que estaven 'passats de moda', com deia Talleyrand, 'quantes bestieses no s'han arribar a fer per manca de diners!'.
Quan vaig decidir fer la segona carrera, la d'Hispàniques, l'estiu abans vaig estar recuperant el llatí, que tenia una mica rovellat. Com que a casa l'Eulàlia és de clàssiques, tenia la millor professora particular. Però quina va ser la meva decepció em van dir al matricular-me que no només em convalidaven el primer curs (cosa que ja sabia) perquè ja tenia una filologia, sinó que no calia que fes llatí perquè ja havia fet hebreu i em comptava com a llengua antiga, que és el que es demana a primer. Absurd, no? Com es pot fet castellà (o qualsevol altra llengua romànica) sense que et demanin un nivell mig de llatí?
Doncs ara la cosa encara està pitjor: pots fer una llengua romànica en primera llicenciatura fent nivell zero de llatí.
És un exemple més de com s'ha anat espatllant el sistema educatiu, que mai havia estat de l'altre món; però, és clar, comparat amb ara...
El tema del llatí -i també del grec-, Enric, ha estat lamentable, quan penso que en començàvem a fer a tercer de batxillerat, als tretze anys, de forma obligatòria i com va ara... Ja aleshores es va iniciar una mena de campanya en contra seva, se'l titllava pejorativament de 'llengua morta', recordo que teníem un professor de matemàtiques i en una ocasió algú li va dir que el llatí no servia per a res i ens va amollar una bronca de ca l'ample, amb molta raó.
A Humanitats, a la UOC, vaig poder tornar a recuperar el llatí, amb una gran professora, la Mònica Miró, una de les millors de la carrera.
També a l'església es va bandejar alegrament el llatí identificant-lo com a una cosa carca i fatxa, fins i tot, avui no sóc creient ni practicant però també crec que allò de 'passar-nos' als espirituals negres foranis va fer perdre moltes coses i potser ha estat un dels elements de la pèrdua de misteri de la litúrgia on avui es fan moltes bestieses que no aporten res al conjunt.
Aquesta professora i alguns altres van intentar crear una escola d'estudis clàssics privada, no reglada, però crec que no els va anar bé, corren mals temps per a aquestes francesilles culturals.
El suposat pragmatisme dels currículums no ha portat a res positiu sinó al que dius, a la deriva del sistema que avui és força erràtic, en general. Jo, la veritat, a cada canvi viscut més enllà de l'EGB he comprovat com s'anava a menys en tot, avui els manuals de segona etapa de ciències naturals servirien per a estudiar biologia i no crec que un llicenciat d'història aprovés un examen amb els continguts de tot el que hi havia en aquells bons llibres de Vicens Vives de setè i vuitè. Precisament molts profes protestaven perquè hi havia 'massa matèria i massa rotllo'.
Aquells llibres donaven visions globals i generals acurades, fa un parell d'anys em vaig apuntar a unes sessions a la facultat d'història on es feia cinema històric i el comentava un expert, gairebé tots ells professors i professores més joves que jo. Vaig comprovar que quan a l'expert li preguntaven alguna cosa que no era 'de l'època de la seva especialitat' fugia d'estudi o deia que no era el tema, continguts a vegades 'de batxillerat antic'. Tot s'ha compartimentat, també en camps com la medicina, -on, per cert, el llatí també hi tenia cabuda-, per exemple, i així va tot.
Totalment d'acord, Júlia.
Precisament, estic fent un curs en el Macba sobre el Raval vist des de diferents especialitats i m'estic escandalitzant de les barbaritats que diuen els assistents (és un curs obert de debat dirigit per especialistes, però els assistents són gent amb coneixements més o menys especialitzats, no és públic del carrer). Aquí el més gros és que ningú parla des de l'experiència, tot el coneixement que tenen és llibresc. Critiquen la mitificació del Xino (que és cert que n'hi ha molta) però acaben carregant-se també la realitat perquè els sembla incomprensible, precisament per manca d'experiència de camp i vital (per edat no l'han tingut).
Tornant al llatí, jo vaig fer el batxillerat superior de ciències però vaig fer dos anys obligatoris de llatí. I després el vaig repescar a COU (vam ser la primera generació que no va fer PREU).
Enric, jo cada dia em sorprenc més, amb l'agreujant que els 'experts' tenen prestigi no contrastat, hi ha molta cultureta de tertúlia.
De tota manera la cosa ja fa temps que cueja, jo crec que encara va empitjorar amb allò dels aprovats polítics, molts experts d'avui són dels aprovats polítics, he, he.
Recordo a Espriu en els darrers anys, dient que no sabia el que sabia la gent, que l'anaven a entrevistar periodistes joves -avui quarantons i cinquantons, m'imagino- i no tenien ni idea de qui era ell ni de què havia escrit, quatre coses de manual i gràcies.
El mateix que en moral social el pitjor no és ser corrupte sinó presumir de què s'és corrupte i dels endolls i les defraudacions, en el tema cultural el pitjor no és no saber, és no saber què no se sap i fins i tot presumir-ne com si aquells a qui agrada precisar fossin uns perepunyetes.
Publica un comentari a l'entrada