DEL DIA QUE VA MORIR MARILYN AL DIA QUE VA MORIR SARITA: LA VIDA PASSA

dignitat 

1 f. [LC] Respecte que mereix algú. Comprometre la seva dignitat. Ha perdut tota dignitat. Parlar amb dignitat. 
2 f. [LC] Càrrec honorífic i d’autoritat. Li ho han pres tot: privilegis, dignitats, honors. Li van atorgar la dignitat de bisbe. 
3 f. [LC] Persona que posseeix un tal càrrec. Totes les dignitats de la cort.

vellesa 

1 1 f. [LC] [PS] Últim període de la vida, edat avançada. Arribar bo i sa a la vellesa. 
1 2  [LC] donar els fills mala vellesa als pares No tractar-los bé, donar-los disgustos. 
1 3  [LC] tenir bona vellesa Tenir una vellesa sense els mals propis de la majoria dels ancians. 
1 4  [LC] tenir mala vellesa Tenir una vellesa amb els mals propis de la majoria dels ancians. 
1 5 f. pl. [LC] A les meves velleses, em veig abandonat de tothom. 
2 f. [LC] [PS] Estat de l’ésser humà de deteriorament progressiu dels òrgans i de les seves funcions, a causa del pas dels anys. 
3 f. [LC] Qualitat de vell, de gastat per l’ús.



Amb motiu de la mort de Sara Montiel la gent seriosa nostrada ha incidit en l'angúnia que els produïa la imatge actual de la diva. Algú, crec que va ser el senyor Culla, va fer per la tele una referència a l'envelliment digne de Greta Garbo, retirada quan encara era bella i respectable. L'envelliment no és mai digne però m'imagino que per a qui ha tingut fama i admiració a dojo el tema encara resulta més difícil. Morir jove és tota una altra cosa, així ho van fer Marilyn Monroe, tan mitificada i sobrevalorada, o James Dean, que cada vegada que el torno a veure al cinema em sembla pitjor actor i fins i tot molt menys atractiu que no pas en aquests cartells que ens el mostren agafat pel costat guapo. Segons la teoria de Montiel, que el va arribar a conèixer, era curt de vista i no es posava ulleres per vanitat, cosa que lligada a d'altres podia haver estat un dels motius del seu mortal accident. Les morts joves generen mites i pòsters i merchandising.

Bette Davis també va revifar de vella però com que era molt bona actriu va aconseguir una certa qualitat en aquells grans guinyols dels seus darrers anys. Una mica com li ha passat a Núria Espert, imatge de la coberta de la primera edició de l'emblemàtic i generacional llibre de Terenci Moix. Qui vol un póster amb una persona vella, penjat a casa? La vellesa rebel, cas de la Montiel, a la seva manera, causa molta angúnia. En una dona, encara més. O és que alguns actors vells no mostren un aspecte lamentable, tot i que encara me'ls facin enamorar jovenetes en algunes pel·lícules, cas de Jack Nicholson i tants d'altres? Els intel·lectuals vells també fan angúnia, com en feien, per exemple, Alberti en els seus darrers anys, o Cela. Quan era adolescent no entenia com em posaven de noi de la peli a jaios com Gary Cooper o John Wayne, del qual fins i tot Capri va fer broma en un monòleg amb el tema d'estar passat i tenir un passat.

Tot i que puguem pensar que és així, no podem triar la nostra vellesa. N'hi ha d'admirables i envejables, aquí tenim Montserrat Carulla, per exemple. Però em temo que algunes dames de la nostra escena, ja operades gairebé de joves, no presentaran un aspecte tan natural quan arribin a les quatre vegades vint anys, la veritat. No es vol ser vell i no es pot dir que s'és vell. Fa uns dies em va sorprendre i gairebé emocionar la corresponsal del País Valencià, Empar Marco, quan en parlar de l'evacuació d'una residència a causa d'un incendi s'hi va referir com a residència de vellets. No és estrany que fa anys, quan es parlava del més enllà i de l'edat que tindríem al cel, se suposés que serien trenta-tres anys, els de Crist, edat de la maduresa, avui pràcticament de la joventut, encara.

Vivia fa anys a la meva escala una dama gran, benestant i respectable de qui es deia que havia tingut amors secrets amb un casat de casa bona. La meva mare, en una ocasió, li va dir que farien per la televisió una pel·lícula on sortien Lilian Gish i Bette Davis. Gish va ser una d'aquestes actrius que va viure molts anys i va tenir sempre un aspecte envejable, digne. La dama es va mirar la peli aquell vespre i després gairebé es va enutjar amb la meva mare pel fet que aquelles actrius hi sortien de velles. Com ella, vaja. La pel·lícula era la magnífica i poètica Balenes d'agost, on també hi treballava Vincent Price. Una gran resistent va ser Katherine Hepburn que també va fer alguna pel·lícula de vells, com ara A l'estany daurat, amb Henry Fonda. En les seves darreres pel·lícules, tot i que el seu aspecte no era dolent del tot, feia certa angúnia percebre-li el tremolor del Parkinson. En una de molt fluixa fins i tot es casava por todo lo alto amb un senyor gran, vella com era, i és que volem suposar que sempre s'és a temps de tot quan mai s'és a temps de res, ni tan sols de jove.

Conec molta gent de la meva edat i força més gran amb això que en diuen la síndrome del jubilat estressat. Cal viatjar, fer cursets de tot, fins i tot carreres universitàries, quan ja no es treballa de forma convencionalment productiva. La universitat va ser un miratge per a molta gent de la meva generació i de les anteriors i com que avui les matrícules van de baixa, aquestes institucions, que ja no són el que eren, ofereixen molts cursos a la gent gran que encara les té mitificades. Cal fer esport, superar-se. Lligar, si no és té parella fixa. Ballar i pujar muntanyes. Anar al cinema, al teatre, a l'auditori. Els meus desigs són urgències, em va dir, seriosament, un d'aquests jubilats que creuen que fent coses a tota hora no els atraparà la dama de la mort. Distreure's. Tolstoi, a Guerra i Pau, incideix en aquesta necessitat de la societat de fer festes, balls, el que sigui, per tal de no recordar que la vida passa. El que caldria és aprofitar seriosament l'experiència de la gent gran -o vella- i no condemnar-nos a l'oci de luxe, la veritat. Hi ha feines que ho permeten, però són molt poques i molt determinades.

Volem morir vells però no volem ser vells ni semblar vells. La paraula vell sembla un insult. Per això ens hem anat inventant eufemismes, el mateix que hem fet amb tot tipus de deficiències diverses. Gent gran, tercera edat, gent madura. Mayores, en castellà. Terenci Moix va fer fortuna literària amb allò de la gent que tenia al volt de vint anys el dia que va morir Marilyn.  Jo en tenia alguns menys però tant és, no ve d'aquí, quan s'arriba a certa edat. Avui, si visqués, podria escriure un nou llibre sobre el dia que va morir Sarita Montiel, -ell, que n'era un admirador-, i sobre la gent que tenim, avui, entre els seixanta i els setanta, que som també aquella generació que tantes il·lusions absurdes va construir i que amb tantes realitats inesperades s'ha anat ensopegant. En el fons, les velleses decadents dels nostres ídols antics són com el mirall estrafet del nostre futur inevitable. Constatar que s'han tornat mòmies en vida ens consola, eren bells, rics, aparentment feliços, i mira com han acabat. Així passa la glòria del món i també passarem els qui no hem assolit cap mena de glòria que anés molt més enllà dels nostres cercles familiars i d'amics. Amb dignitat o sense, que això, al capdavall, té molt poca importància quan es crien malves.

En tot cas, això de la dignitat es presta a moltes interpretacions, com es pot comprovar  en aquestes mogudes veïnals que demanen barris dignes i que en realitat demanen quelcom una mica diferent, com ara menys immigració i més policia.