QUAN L'ENEMIC MOR DE VELL I BRINDEM AMB CAVA

Al llibre Acte de violència, de l'oblidat i sovint menystingut Pedrolo, es planteja una situació utòpica, en el fons un somni recurrent en èpoques fosques: tot un poble unit recorre a la desobediència civil i pacífica per tal d'aconseguir que el dictador toqui el dos. Pedrolo va escriure el llibre a principis dels seixanta però va trigar en publicar-se, va patir els efectes d'aquella censura arbitrària i rància, va sofrir canvis de nom (li van donar el primer premi Prudenci Bertrana quan es deia Estat d'excepció) i fins una dècada després d'haver-se escrit no en va arribar la seva publicació. 

El llibre reflecteix un desig utòpic, la unitat somniada de tothom en contra d'un poder abusiu i a favor de la justícia. La realitat és molt més complexa, malauradament. En tot cas, a empentes i rodolons, al nostre país veí, Portugal, encara se'n van sortir. Aquí vam haver d'esperar la mort natural de Franco per tal que alguna cosa canviés. No tant com voldríem, és clar, com s'ha demostrat. Tot i que mirant enrere cal valorar certa evolució, amb les seves marxes enrere de tant en tant, com passa ara. 

Quan va morir Franco hi havia gent progre que es bevia el xampany que tenia a la nevera, segons explicava, des de feia anys. Respecto aquestes absurdes actituds però no les entenc del tot,  fan riure, mostren una gran ingenuïtat. En el fons es brindava per un fracàs, el d'haver estat incapaços de canviar les coses abans i d'aconseguir que el dictador i el seu seguici, com els d'Acte de violència, se n'anessin d'una vegada. Brindar per la mort d'un vell xaruc que ja no és ni una ombra del que havia estat resulta patètic, tot i que comprensible, considerant les circumstàncies. Però en el fons, quins motius de brindar hi havia, ben mirat?

Els brindis post mortem s'han repetit amb motiu de la mort de Margaret Thatcher, qui ja feia temps que patia alzheimer, com és sabut. Aquí encara resulta tot molt més patètic ja que el seu govern va ser triat a les urnes, agradi o no. I va renovar, no ho oblidem. És clar que avui hi ha qui qüestiona el valor de les urnes i de les nostres democràcies, que tants defectes tenen. El problema és que no es planteja de moment cap alternativa més justa, pacífica, seriosa i possible i que certes formes de protesta actuals provenen en ocasions de sectors que encara tenen menys suport democràtic. El sistema assembleari, i qui l'ha viscut ja ho sap, és molt susceptible de manipulació, per desgràcia. Trobo lamentable el sistema de llistes tancades o la disciplina de partit sota pena de multa per als dissidents, però sembla que de moment no avancem en aquests temes gens ni mica. En el fons tot té tendència a massificar-se i la llibertat individual en surt malmesa. Siguis on siguis, si no dius el que toca, et converteixes en l'enemic del poble i encara bo si tan sols et miren de cua d'ull.

Aquests alegres brindis funeraris em produeixen una certa angúnia i em desvetllen la ironia, doncs. Són més o menys les mateixes imatges que surten per Nadal, quan a algú li ha tocat la loteria, un petit pessic, és clar, car els més afavorits normalment actuen amb molta discreció. Alegries de pobres, de pobres d'esperit, que continuaran pobres malgrat la rifeta. Quan hi va haver la transició un local del barri que havia estat de la falange va passar al poble i un conegut m'explicava, emocionat, com havia fet que la seva filla petita es pixés, literalment, damunt d'una taula falangista. Que en som, de rucs. Fer aquests actes de protesta quan no es corre cap mena de risc i els mateixos ofesos ni se n'assabenten, quin sentit té? Entenc que durant la revolta dels clavells portuguesa es brindés amb el que fos. En els altres casos tot plegat no palesa sinó la nostra trista impotència davant de la realitat d'un estat de coses lamentable, que no van ser capaços de canviar ni els de baix ni els de dalt.

En una novel·la italiana que vaig llegir fa un temps el seu protagonista, un vell partisà, espera durant anys la mort del seu enemic feixista, que finalment mor abans que ell, com sempre havia desitjat. O sigui, que aconsegueix allò del refrany, veu passar el cadàver del seu enemic assegut a la porta de casa. Eren tots dos tan vells ja que aquella mort li desvetlla més pietat, per l'altre i per ell mateix, que no pas la satisfacció esperada durant tants anys. Les venjances que es realitzen en gent decrèpita, decadent, que ja no són ni una ombra del que van ser en els seus bons -o mals- temps m'inquieten. La venjança, en general, resulta inquietant pel fet que sovint no toca els culpables sinó gent que no té cap culpa o que en té molt poca, com aquests atemptats que en lloc de tocar els grans manaies, generalment ben protegits, acaben amb el bidell de les oficines o la seva minyona o amb el regidor d'un poblet tranquil i indefens. Malauradament, l'espècie humana té tendència a aquestes estranyes alegries. A més a més, aquest tipus de coses produeixen efectes contraris als buscats, la gent moderada s'arrenglera al costat fosc per por, aleshores. Que et matin els enemics és molt trist. Que siguis víctima dels danys col·laterals provocats pels teus, és encara molt més trist i decebedor. 

Per això és molt més greu, segons la meva opinió, l'estalinisme que el nazisme, perquè parteix d'una ideologia aparentment positiva, igualitària i justa. Per això em semblen també més greus els fets violents provocats pel bàndol republicà que les crueltats perllongades en el temps del franquisme. Per això és més lamentable la corrupció d'un polític d'esquerra que d'un polític d'extrema dreta. Això hi ha gent que no entén. Però també hi ha gent que sap que és així i que intenta amagar com sigui, en els llibres d'història, les crueltats i injustícies que no venen d'on haurien de venir.

Crec que molta gent ha anat en ocasions, de bona fe, a manifestar-se pacíficament pel que fos i s'ha sentit malament pel fet que en aquelles multituds s'escoltaven i es veien coses que responien molt poc a l'esperit amb el qual s'havia convocat la trobada. Tinc poca fe en aquestes sortides massives de la gent, les opinions es canvien amb una certa manipulació i les multituds surten, sortim, en contra d'una guerra -només d'alguna guerra, no de totes ni de les pitjors-, demanant escoles, en contra de les retallades o a demanar independència. Però també podem sortir per coses molt frívoles, com ara les glòries futbolístiques. O a favor del feixisme, o a rebre dictadors, o papes, o el que sigui. Tan sols hem de donar una mirada desacomplexada a les imatges diverses que la història antiga i recent ens ofereix i que avui són al nostre abast amb una certa facilitat. Un dia es va a rebre a Jesús amb llorers i l'endemà se n'aclama l'execució, sempre de forma massiva i amb una certa dosi de mística col·lectiva. És clar que tenim tendència a fer-nos un món a mida dels nostres desigs, dèries i misèries i potser ha de ser així.