7.5.13

LA VERITABLE HISTÒRIA DE LA MADONNINA

Ahir comentava de passada l'èxit que durant la meva infantesa tenia aquesta imatge de la Mare de Déu, de la qual en dèiem La Verge gitana. Era freqüent, aleshores, col·leccionar estampes amb verges i sants. A les papereries del barri en venien unes de petites que anaven retallant d'uns fulls grans i que valien deu cèntims. Una monja de la meva escola n'era també una gran admiradora i comentava sovint la bellesa d'aquesta pintura. Potser va ser ella qui la va atribuir, de forma errònia, a Murillo, cosa que vaig creure durant un temps i tot. 

Com és  ben sabut la pintura és molt més moderna que el nostre sevillà de culte i va ser obra d'un pintor italià, Roberto Ferruzzi. De fet és la seva obra estrella i no he pogut trobar d'altres obres del pintor per la xarxa, de moment. La Madonnina, car també en diuen així, entre d'altres noms com ara La Zingarella o la Virgen del Camino,  ha patit milers de milers de reproduccions, del dret i de l'inrevés, algunes de les quals fins i tot han millorat el suposat original, el qual es trobava perdut. Fa pocs anys es va creure que s'havia localitzat però la descoberta no ha estat confirmada.

Algunes de les reproduccions també han estat més lamentables que el pobre Ecce Homo hispànic, la veritat. És el que passa amb aquestes imatges tant i tant conegudes, el drac del parc Güell va pel mateix camí de popularització indiscriminada. He trobat per internet Madonines fetes amb mosaics, amb ganxet, per aprenentes jubilades als tallers corresponents i reproduïdes en forma de mural. De tot i més.

La imatge té la seva llegenda. Una monja americana en retornar al país dels seus avis i visitar la família va identificar la noia, era la seva àvia i en va explicar la història. La xicota era la germaneta gran del nen i no pas la seva mare, d'aquí ve el seu aspecte adolescent, gairebé infantil, tot i que en determinades circumstàncies també podem trobar mares molt jovenetes. En tot cas la història és prou bonica i s'ha donat per bona i veritable.

Ferruzzi no va ser un pintor de primera fila segons expliquen, tot i que això és molt relatiu. En tot cas aquesta obra el va fer immortal i universal. Ha tingut descendents relacionats amb el món de l'art, un nét seu és també un pintor molt conegut. Les imatges maternals, religioses o no, han estat durant anys un motiu recurrent en la pintura i avui han anat una mica de baixa, llàstima. Però en podem trobar moltes i de tota mena i per a tots els gustos. En tot cas aquesta va ser una de les  imatges preferides de les estampes de la meva infantesa. 



Per cert, la monja que va atribuir erròniament a Murillo l'autoria de la meva admirada Madonnina tenia una mena de capseta a la taula, amb tot d'estampes que podíem comprar, a diferents preus, tots ells molt assequibles. M'imagino que devien ser estampes que li havien donat i que amb aquells ingressos devia comprar alguna altra cosa més necessària per a la comunitat o per a ella mateixa. Un negoci més dels de l'autarquia, vaja.

6 comentaris:

Daniel F. ha dit...

Ferruzzi no va ser un pintor de primera fila segons expliquen, tot i que això és molt relatiu.

Ciertamente, sin ser conocedor del arte, creo que hay muchos pintores cuyas obras están excesivamente valoradas...o eso creo yo...
Un saludo y con su permiso.

Anònim ha dit...

Si t'he de ser sincer, les estampetes sempre m'han produït una certa angoixa. Ja de petit no acabava d'entre com es conjugava la idea del déu únic amb tota la parafernàlia de maresdedéu i sants que, de fet, conformen un Olimp politeista entre els usos dels fidels catòlics.

Júlia ha dit...

Temujín, es así, y no sólo en pintura, hay lo que se vende y lo que no, otra cosa es la calidad.

Júlia ha dit...

Enric, a mi m'encantaven i encara em fa molta gràcia i també tots aquests sants locals i propers, de fet una reconversió catòlica dels vells deus romans i casolans. També m'agraden perquè estan lligats a les tradicions dels llocs. Un altre tema és la religió seriosa però folklòricament em semblen entranyables. Les estampetes eren uns cromos més, ben mirat.

Ara sóc gairebé atea però el tema sociològic, tradicional i cultural, o com en vulguem dir forma part del meu imaginari sentimental. Per cert, a algunes botigues ja han entronitzat un buda amb pètals de rosa al costat de Sant Pancraç i el julivert.

Anònim ha dit...

Jo t'ho deia a nivell íntim, d'experiència personal, sobretot a la infantesa, quan aquestes coses estaven amanides de consignes religioses fosques. Fosques perquè sempre venien de fora, de l'escola i de manera molt represora. A casa no es parlava de religió, només la meva àvia m'explicava les vides dels patriarques.

De gran és tota una altra història. El vessant sociològic i antropològic m'interressen molt. De fet, vaig fer semítiques perquè volia fer una aproximació acadèmica a la Bíblia, tant des del costat del judaïsme com del cristianisme primitiu. Em sembla especialment interessant tot el procés d'assimilació del cristianisme durant l'Edat Mitjana i com s'han conservat aspectes sincrètics molt interessants com aquests que esmentes: la relació entre el culte als sants i els lars romans, i la persistència de costums pagans en les festes tradicionals.

Júlia ha dit...

Ja me'n faig el càrrec, Enric, a casa meva, sobretot per part de pare, eren de poble i molt religiosos, jo tenia un oncle capellà que va estudiar de 'criat' -una mena d'esclaus dels que pagaven- al seminari del Collell, tota una història, eren la típica família rural nombrosa i religiosa, de rosari diari. La part de mare era una mica més liberal però, vaja, he heretat més missals que calerons.

Abans em feia una mica de ràbia tot plegat però m'ho miro amb ulls tolerants, fins i tot les monges del meu passat eren tan víctimes com jo, de les circumstàncies.


I l'època,ja pots comptar, era propicia al tema, agreujada pel fet que per les terres del meu pare els mal anomenats 'rojos' en van fer de tots colors, en unes famílies en les que més o menys tothom tenia un oncle, un fill o un cosí capella o una tieta monja. De tradició carlista.

En fi, tota una novel·la, com les vides de tothom.

Avui tot ha canviat molt i ens ho podem mirar d'una altra manera 'gràcies a Déu', he, he.