Aquest any em van convidar a fer una xerradeta i uns tallers de poesia amb l'alumnat de sisè de l'Escola Provençana de L'Hospitalet. Quan van tancar l'Escola El Samontà -o Samuntà, mai no ho he aclarit- on havia passat molts anys, vaig donar uns tombs provisionals per diferents centres fins poder-me recol·locar. Un d'ells va ser aquesta escola, del barri de Santa Eulàlia. Vaig poder-m'hi quedar tres cursos dels quals tinc un gran record. Sobretot dels dos primers, pel fet que vaig tenir els mateixos nois i noies a cinquè i sisè i era un d'aquests grups inoblidables, amb els quals t'ensopegues quatre o cinc vegades durant la vida professional. També els companys eren excel·lents, gairebé tot dones, com sol passar, amb un director-home molt competent (malgrat ser un home, podria afegir, de forma irònica).
La meva companya de nivell, també inoblidable, es deia Pilar Mauri i va morir de forma sobtada, prematura i inesperada tot just acabada de jubilar. Sempre la recordaré. Tinc la teoria que en el tema d'estar bé a la feina, en el meu cas a la feina escolar, hi convergeixen diferents factors: alumnes, companys, famílies. I també una mateixa, que no sempre estem igual ni la nostra vida s'escola de forma planera en tot moment. El cas és que allà tot va unir-se de forma adient i positiva i encara tinc alguna relació amb mestres que van coincidir amb mi en aquells cursos, ja una mica llunyans.
L'alumnat es va comportar molt bé, van llegir poemes seus i de la Joana Raspall, a la qual havien homenatjat amb motiu de la festa de Sant Jordi. També en van llegir de meus i en vam escriure uns quants. Després em van fer preguntes que tenien preparades, referides a la meva tasca com a poeta. Una de les preguntes era si recordava quan havia escrit la primera poesia. I, de fet, tinc molt present aquell primer poema, que potser ni tan sols va ser el primer però que sí que va ser el primer que vaig haver de llegir en públic.
Jo tenia deu anys i feia ingrés de comerç. La gent de comerç i de batxillerat cursàvem ingrès a la mateixa aula, amb una mestra molt simpàtica, jove, que es deia Maria de los Ángeles Ruiz Veintemilla i que tampoc oblidaré mai, perquè aquells anys van ser una mica grisos i ella va portar raigs de llum inesperada a les nostres petites vides convencionals i monòtones. Va ser el primer any en el qual recordo que es va celebrar el Dia de la Madre i en aquell moment es va festejar en el dia de la Immaculada, el 8 de desembre. Vam comprar unes postaletes amb Marededéus, cosa que ja resultava molt motivadora. La preferida de totes nosaltres era la coneguda Verge Gitana de Ferruzzi. Jo vaig endegar un llarg poema dedicat a la meva mare, en castellà, una mala imitació dels que llegíem als llibres de gramàtica, feixuc i carrincló. Però la professora me'l va alabar molt i me'l va fer llegir davant de tothom. Vaig triomfar, vaja.
Fins i tot vaig preguntar al meu pare si em donava algun centimet per fer un regal a la mare i alguna cosa em devia amollar, car amb una amigueta que havia fet el mateix vam anar a una merceria del barri i vam comprar uns necessers que ens van semblar meravellosos, de color blau, de plàstic acolxat. Vam omplir-los amb sabonets i colònia i no recordo què més. Aleshores qualsevol extraordinari era una festa. A la meva mare li va fer il·lusió, com és natural. Després l'església oficial va opinar que la Immaculada Concepció no era un dia adient per a celebrar maternitats, amb raons críptiques que aleshores no vaig entendre, i el tema es va passar al segon diumenge de maig.
Sóc avui molt poc partidària de dies del que sigui, ni pares, ni mares, ni enamorats. I això malgrat tenir un bon record d'aquell any, del necesser i de la poesia. No celebrem a casa res de tot això però si els nens i nenes, a escola, m'han demanat de fer alguna cosa pel pare o la mare, no he dit mai que no, car cadascú se sap els seus costums familiars i té dret a mantenir les pròpies il·lusions. Pel que fa al dia dels enamorats, Sant Valentí, hi ha qui opina que el dia dels enamorats catalans és Sant Jordi però això no és ben bé així. Una cosa és seguir la tradició de regalar la rosa i l'altra que sigui el dia dels enamorats catalans. També s'ha estès el costum de creure ancestral l'obligació de regalar un llibre al xicot per Sant Jordi, costum que no sé d'on ha sortit. Però, vaja, tots els costums i tradicions neixen, creixen i, de vegades, moren. I res no és etern, és clar. Això del dia del llibre és relativament modern, per cert.
En tot cas no he entès mai perquè era lleig lligar maternitat i Immaculada Concepció i, en canvi, s'hagi admès a Sant Josep, pare singular, resignat i putatiu, com a patró del Dia del Pare. En tot cas hauria de ser patró dels pares adoptius i no biològics a més de ser el patró obrer del Primer de Maig catòlic. Es va intentar en algun moment celebrar el dia del Jaio i la Jaia per Sant Joaquim i Santa Anna, però la veritat és que no va fer fortuna, l'invent. El Dia de la Mare se celebra força a gran part del món i els entesos afirmen que ja ve del temps dels grecs i els romans.
En tot cas, no ens enganyem, en la nostra societat és una excusa més per a fomentar el consum, aspecte de la qüestió que potser ja convé, tal i com està tot. No sé si a algunes escoles es conserva la tradició pedagògica de fer algun treballet manual d'aquests tan horribles en aquest dia, treballet que les famílies agraeixen per lleig que sigui. Com que el tema és empipador hi ha empreses que fabriquen treballets manuals mig fets, que només s'han de muntar i pintar, la majoria dels quals lamentables, pel que fa a l'estètica. Val més un bon dibuix espontani i una frase afectuosa que no pas aquestes bajanades les quals, per cert, surten prou cares.
No m'agraden aquestes celebracions, ho repeteixo, però no les vull criticar perquè, com diu una amiga meva, també mestra, tot allò que fa que un dia sigui especial i diferent d'un altre ha de ser ben vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada