20.5.13

PÀTRIES, FIRES I FIRETA








Cada dia veig promocionada una fira nova, d'aquestes que suposadament evoquen passats diversos. Les primeres potser van ser les fires medievals, ara ja n'hi ha de renaixentistes, de modernistes, de romanes, del segle XIX i del que sigui. En els seus inicis responien al coratge emprenedor dels seus organitzadors pel que fa a paradetes i disfresses, una mica com les primeres colònies que es feien a les escoles, en les quals el professorat assumia tots els papers de l'auca. Després, com sol passar, es van crear empreses dedicades a muntar l'esdeveniment i portar personal. 

Les fires nostrades són la mostra més evident de la falsificació de la història, la gent no fa pudor de peus ni de suat com devia fer en aquells temps, ni cara de gana, no hi ha geperuts, ni llavis leporins, ni restes de xacres de l'època, ni tinyes, ni manca de dents en la gent una mica gran. Els gladiadors fan broma i no maten ningú i a les bruixes medievals no les cremen de veritat. Les fires tenen molt poc a veure amb realitats del passat, són un carnaval fora d'època, animen el turisme i el comerç locals i serveixen per a la gresca i per a què determinats dies del calendari siguin una mica diferents de la resta.

Les fires actuals van lligades a un altre tema molt del gust del públic que les consumeix i visita, a les teatralitzacions i les disfresses. Museus, espais museitzats i commemoracions d'efemèrides ofereixen espectacles que ens mostren gent que va vestida de l'època, més o menys de l'època, encara que les robes siguin noves, de tergal i sense apedaçar. El passat, vist així, és una festa i no sé si la imatge que se'n dóna al jovent és gaire efectiva, pel que fa a això imprecís que en diuen cultura. La ficció sovint ocupa el lloc de la realitat, algú m'ha explicat que en algunes visites al Liceu hi havia qui pregunta per la llotja on va morir Mariona Rebull, en braços del seu amant. No costaria res col·locar en la llotja que fos una parella abillada de l'època de la bomba o figures de cera, cosa habitual en alguns museus de l'estranger, sobretot anglosaxons. Fet i fet m'estimo més les figuretes de cera que no pas els figurants.

No és estrany que al costat de tot això proliferi una novel·la històrica de mal digerir, anacrònica en moltes ocasions, en les quals els personatges parlen i senten com nosaltres però es mouen en un món hostil i vagament recreat. Així com la novel·la negra sembla destinada a fornir paisatges destinats al turisme viatger de consum (no fa gaire algú em va explicar, embadalit, que l'estiu passat havia anat a la Suècia del Larsson) una gran part de la històrica sembla destinada a generar fires i itineraris diversos. Ja hi ha, diuen, qui escriu amb aquesta intenció, promocionar un poble, un barri, un monestir, gràcies a una novel·la. I també hi ha ajuntaments i indrets pintorescos que fan encàrrecs d'aquesta mena a escriptors a l'atur o, si són més ambiciosos, d'un cert prestigi, i en determinats casos fins i tot els paguen estades a la contrada per tal que s'inspirin i documentin. La novel·la històrica té molts riscos, genera més convenciment popular sobre el tema tractat que no pas un llibre d'història seriós i, sovint, complex. 

La majoria d'aquestes novel·les són de consum immediat, amb la superproducció que hi ha de tot avui, literatura inclosa. Amb el temps en restaran tres o quatre, d'aquests llibres, els millors, aquells en els quals hi podem trobar alguna cosa més que folklore del passat escrit en el present: pensament, patiment seriós, filosofia,  reflexió, humanitat, profunditat, conflictes morals i ètics i literatura d'una certa volada. Que no vol dir ben bé fidelitat històrica, de vegades més aviat el contrari, per cert.

La història del passat és una arma carregada de futur i de present, pel que sembla. De fet, la Renaixença va conformar un passat català molt adient, va reinventar el romànic i la pedra vista i en va fer l'origen de la pàtria catalana, cosa que no dic jo sinó que em va dir algú ben convençut  fa un temps, quan jo feia broma amb la romanicació de la nostra història antiga. Cadascú pot trobar i retrobar en el passat allò que més convé a les seves dèries i creences i fins i tot a la seva opció política o religiosa, si busca de forma acurada. 

Les fires i mercats al menys no tenen pretensions excessives més enllà de fer calaix i vendre de tot, són festa i prou. Les celebracions i evocacions patriòtiques de tota mena, orquestrades pels poders públics són tota una altra cosa i acabem caient en allò que criticàvem als veïns, en la mitificació del que sigui per tal d'aconseguir resultats i educar les masses. Ja tremolo, amb això del tercer centenari, la veritat. Potser tocaria mirar més a l'ara i aquí i deixar-nos de rondalles, de canonades, d'herois improbables i de màrtirs santificats. 

6 comentaris:

Jordi ha dit...

Les fires i els llibres només són una part més. La televisió, radio, premsa, podrien estar dins d'aquest adoctrinament que dius.

També cal diferenciar novel·la històrica d'un llibre d'història. La finalitat és diferent i de tots dos hi ha exemples d'obres dolentíssimes. També m'agradaria que aquesta novel·la reflectís millor l'època però crec que moltes vegades es desconeix com era en realitat.

En quant al que critiquem al veí és més que res que nosaltres no els anirem a dir que han de parlar com a nosaltres i que vulguin o no han de ser catalans. Aquí està la diferència. La resta és tàctica (eina) ens agradi més o menys. Tant de bo la gent tingués el nivell necessari perquè no fos necessari.

Mercè Piqueras ha dit...

No has vist mai fires medievals amb parades de menjar que venen pa amb tomàquet? Obliden que el tomàquet va venir d'Amèrica.

En ciència també passa. Sembla que un senyor disfressat d'Einstein o de Darwin atregui més la gent al món de la ciència quan es tracta de guiar-los per un museu o fer un recorregut científic per la ciutat. Alguns anys, durant la Setmana de la Ciència vaig guiar escolars en un itinerari científic. Potser ara hauria de disfressar-me de Madame Curie per fer-ho.

Júlia ha dit...

Jordi, discrepo en moltes tàctiques que se segueixen per fomentar el patriotisme, que 'ells' siguin tan destralers i barroers no m'amaga els pecats propis. Encara recordo fa anys un debat a una escola d'estiu sobre els continguts de ciències socials que s'anaven establint a primària, l'excusa per fomentar patriotismes arnats era que 'els altres' també ho feien. Considerant els mals resultats de l'educació patriòtica que ens van amollar als qui ja som grandets o vellets, caldria pensar a fons en el tema.

Júlia ha dit...

Mercè, he vist això i molts més disbarats, el mateix en moltes novel·les suposadament 'històriques'. Doncs potser sí que et farien disfressar, en aquest tema també he vist moltes bestieses. Però més aviat llogarien una actriu que 'faria el paperot', em temo. Tot és teiatru, com canta el bolero.

Jordi ha dit...

Julia, també discrepo en aquestes tècniques i també penso que no hem d'imitar als veïns, ni fomentar el patriotisme. El que veig és que és una eina que utilitzen alguns per defensar-se però és posar foc per parar un foc.

Júlia ha dit...

D'acord, Jordi, és que de vegades quan treballava a l'escola veia coses als llibres de socials que em resultaven una mica inquietants, la veritat. És que de vegades sembla que no es pugui fer autocrítica sense que et surti algú explicant el que ja saps, que 'els altres' ho fan pitjor. És com quan dius que un programa de TV3 és infumable i et surten amb què a les teles castellanes en fan de pitjors. Aquestes incondicionalitats em fan molta angúnia.