Estic llegint el llibre del polifacètic escriptor i moltes coses més Jaume Collell i m'està agradant molt perquè és molt més que una biografia convencional. Molt documentat, acompanyat d'una extensa i acurada bibliografia, el llibre és tot un fresc de la societat de l'època del Viladomat músic. Com que encara em falta molt per acabar-lo de moment no hi entro a fons. Quan vaig anar a veure l'exposició sobre el Paral·lel observar que en unes fotografies havien confós Viladomat amb Llurba, un altre músic de l'època, una errada important. Hi vaig tornar al cap d'un temps i ja havien arranjat l'errada. Llurba també va ser un desconegut per tots nosaltres, tot i que al barri encara hi viu la família, fins que Pere Sagristà en va reivindicar la trajectòria professional, avui al menys té una placa a l'escala on va viure i treballar, al Poble-sec.
L'exposició sobre el Paral·lel, que tants entusiasmes va desvetllar, a mi no em va acabar de convèncer, la veritat. Entenc que per la gent jove representés una bona aproximació. En general amb les exposicions del CCCB sempre em passa una mica el mateix, em quedo una mica frustrada amb els continguts tot i que la manera de presentar-los sigui original, fins i tot excessiva. Des de fa uns anys l'interès per tot aquell món d'abans de la guerra ha revifat, però el Paral·lel va tenir la seva època interessantíssima durant la postguerra, encara que es vulgui titllar l'avinguda d'aquells anys de decadent i xarona. Decadent i xarona ja ho havia estat abans en més d'una ocasió, car els indrets tenen alts i baixos.
El Paral·lel d'abans de la guerra també va passar per diferents etapes. La història dels indrets, de les persones, dels fets històrics, es fa mol difícil d'explicar de forma comprimida en qualsevol llibre, en les novel·les encara més, per això sóc poc amiga de novel·les històriques i, en tot cas, els demano més novel·la que història i passo per alt el tema de la documentació i la versemblança, que sempre grinyola. El Paral·lel que no vaig conèixer em va arribar a través del testimoni de la gent gran, crec que també hi va haver un Paral·lel modernista i un Paral·lel noucentista, per exemple. El cinema sonor va representar una greu crisi per les varietats fins al punt d'existir la intenció de demanar l'obligatorietat de contractar artistes en viu per a després de les sessions de cinema.
Les crisis del present ens fan oblidar les antigues. Els temps més disbauxats del Paral·lel i de tants indrets de vici i corrupció van ser els de la Primera Guerra Mundial, quan la neutralitat hispànica va aconseguir que els espavilats fessin bitlles, sense preveure del tot que allò s'acabaria. Malauradament, en aquest món, la prosperitat d'uns es recolza tot sovint en la misèria i la tragèdia dels altres. Vaig saber, amb vergonya aliena, com l'esposa d'un advocat laboralista, en les èpoques de les primeres crisis econòmiques dels setanta manifestava que quan pitjor anaven les coses a la gent millor als anaven a ells, que tenien molta feina amb tot allò dels conflictes obrers.
Hi ha moltes activitats que són menystingudes per les elits fins que la intel·lectualitat de les elits les mitifica, en fa novel·les i lectures aprofundides. Això ha passat amb el Paral·lel i amb tantes altres coses, com ara el cinema de barri o el Molino de després de la guerra. És trist comprovar com sovint els del poble ens fem ressò de les opinions dels suposats entesos, sobre art, literatura o espectacles, per adonar-nos més endavant de com aquests mateixos entesos han anat canviant d'opinió. Un cas greu és el del Modernisme, bescantat a fons per tota la intel·lectualitat Noucentista. Aleshores ens n'anem a l'altre costat, ara tot allò modernista, com tot allò romànic, és el súmmum i qui s'ho vol carregar, un brètol feixista.
Sovint he anat a xerrades i itineraris en els quals sembla que tota la culpa de les destralades fetes a Barcelona van ser cosa d'en Porcioles, quan hi va haver disbarats abans de la guerra i després d'en Porcioles i n'hi continua havent a tort i a dret. La gent es plany de determinades destruccions però en canvi és incapaç de conservar i restaurar amb cura unes rajoles de cuina originals del pis on viu, per exemple. Les coses i els indrets es converteixen en vells, és quan perillen. Després passen a ser antics i la seva destrucció ja és més complicada. De tota manera, en aquests darrers anys he vist fer malbé de tot i més. I no sempre, com comento, són els poders públics els pitjors, una companya de feina em va dir fa alguns anys que havia tret -i suposo que llençat- uns vidres emplomats de finals del XIX del seu pis de Sants, perquè tot i que eren molt bonics no es deien amb la reforma d'actualització que havia endegat.
Bé, comprovo que ja me'n vaig d'una cosa a l'altra, aspecte personal que amb els anys se m'agreuja. O potser no, potser tot forma part del mateix, del tarannà de les persones reals, amb ombres, penombres, foscors i llums. De totes les històries que es reinventen, la personal i familiar és la més fàcil de reinventar i d'explicar al nostre gust i desitjos. O prejudicis, és clar.
Per cert, quan fa anys ningú no es recordava de Joan Viladomat, ni de Llurba, ni de Carmelita Aubert ni de gairebé ningú de tota aquella nombrosa colla de personatges irrepetibles em vaig ensopegar amb molts d'ells en una web molt maca, Todo Tango. I també crec que cal tenir molt en compte el senyor Badenes, que es va financiar personalment la primera edició del seu llibre sobre el Paral·lel, per amor a l'art, un llibre que ara costa de trobar, encara més en l'edició original en castellà, imperfecta i entranyable. I és que ningú no va dir mai Paral·lel sinó Paralelo i el teatre Español va ser l'Espanyol fins que van començar a canviar-li el nom cada dia. Per la ràdio escoltava un cantant que sembla que hi ha d'actuar i encara en va dir l'Artèria i aleshores, rient, va rectificar, ai, que ja no es diu Artèria... Fins i tot en aquestes bajanades es pot percebre la reconversió del passat recent en allò que ens abelleix segons l'època que toca viure.
5 comentaris:
És ben cert que la cultura popular no entra dins l'oficialitat fins que els intel·lectuals la "descobreixen". Aleshores tothom la reivindica, inclús (i ja és irònic) els que ja en gaudien abans.
A mi, potser perquè no vaig conèixer el Paral·lel quan era el Paralelo, l'exposició sí que em va agradar, tot i que vaig trobar que hi havia massa informació per veure-ho tot en una única visita (i això que només s'hi reflectia fins l'any 39!). A més -potser és que ja m'estic fent gran-, penso que al CCCB li falten seients còmodes que permetin un repòs al visitant, que d'aquesta manera es fa més capaç de tot sense que el cansament acabi sent un problema.
Sícoris, aquest és un problema que he comentat sovint al blog, amb motiu d'aquesta exposició i de moltes altres, sembla que vulguin que la gent vagi per feina i a patir. Jo hi vaig anar un parell de vegades, però l'excés d'informació crec que fa que no s'assimili res del tot, sol passar en l'actualitat en molts casos i la manca de seients còmodes és força general. Era impossible, per exemple, veure amb tranquil·litat els fragments de pel·lícules de la Méller i moltes coses més.
Mira, aquí ho vaig comentar però crec que no és l'única entrada que he escrit sobre els seients:
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2012/10/vull-seure.html
Ostres!, ho acabo de llegir i veig que no són només dèries meves... És cert també el que dius sobre la impossibilitat de veure els fragments de pel·lícules amb una certa tranquil·litat: em va passar amb aquesta de la Méller i també a la Virreina, a l'exposició sobre la Carmen Amaya, on també oferien un recull amb fragments de la seva participació al cinema, en un lloc de pas on el constant entrar i sortir de la gent feia difícil concentrar-se (i a sobre, a peu dret!).
Sembla ben bé que no vulguin que ens hi entretinguem gaire i que només "fem bulto" per a poder-nos comptar com a visitants.
Sícoris, el que no entenc és que no hi hagi més queixes, crec que el que compta és el que dius, les 'audiències'
Publica un comentari a l'entrada