HISTÒRIA OBLIDADA O ARRANJADA: ESPARTERO I MÉS COSES

 

Una de les dèries dels poders públics, amb el suport de comissions diverses, és el tema de revisar els noms de carrer. El meu avi ja es queixava dels canvis constants, en ocasions més o menys justificats però, en d'altres, arbitraris i lligats a ideologies diverses. Això no afecta tan sols els noms de carrer sinó molts altres noms els quals, en un moment determinat, semblen incomodar. Per exemple, el 'Teatre Espanyol', un dels més antics del Paral·lel, ha rebut noms diversos des de fa anys, que no han durat gaire. Tot menys, això sí, recuperar el nom 'original', ni que sigui escrivint-lo en ortografia catalana. Hi ha qui voldria canviar el nom de la plaça d'Espanya, del Poble Espanyol... Potser en algun moment ho faran. 

Un carrer de Barcelona es deia 'Duc de la Victòria', que feia referència al general Espartero. Ara es diu 'Carrer del Duc', i fins i tot es pot referir a un tipus de mussol. El Mirador de l'Acalde el va inaugurar l'alcalde d'aleshores, com que era Porcioles ara ha quedat 'alcalde' tan sols, un alcalde eteri i polivalent, vaja. En tot plegat, a banda de la ideologia, també hi ha una certa parcialitat lligada als noms que son d'origen castellà i els 'nostres'.

Espartero va ser un militar molt implicat en la guerra carlista. Un militar de la seva època, amb una llarga vida que podria generar una sèrie de categoria. La meva mare cantava una cançó de saltar a corda on aquest personatge era el protagonista, la seva popularitat va ser immensa. S'ha dit i repetit, fa poc encara ho vaig llegir en alguna d'aquestes 'cites' que es fan als diaris, sovint de memòria i sense documentar-se, sobre allò de que aquest senyor va dir 'que s'havia de bombadejar Barcelona cada cinquanta anys'. Ell ho va fer amb el motiu d'unes revoltes, en la seva època, que era tan diferent de la nostra. Però sembla que la frase en qüestió no la va dir mai. Tan és, ja s'ha fet 'oficial'.

Mentre Espartero ha passat al costat fosc de l'imaginari, el general Prim, que era un senyor nostrat, assassinat en estranyes circumstàncies, qui també va bobardejar Barcelona, sembla no desvetllar tanta mania i tenim estàtues de Prim a molts indretes, com ara la Ciutadella o el seu Reus d'origen, i carrers dedicats a ell, sense que, de moment, es qüestioni el nom. Ep, tampoc no vull pas que les treguin, però així son les coses.

No és l'únic cas. El Marqués de Comillas ja se sap que comerciava amb esclaus -i amb moltes més coses- i ja en van treure l'estàtua del monument famós. I això que Verdaguer li va dedicar versos i tot, abans de partir peres amb ell i amb el bisbe. La història de Verdaguer compta amb lectures mítiques que fan d'ell una mena de revolucionari esquerranós enfrontat als poders, quan les coses no son ben bé així. 

Mentre el Comillas ha rebut tota mena de penjaments s'ha anat molt més amb compte amb Güell, qui va col·laborar amb López i el va ensinistrar en molts negocis. Encara més, la fortuna 'negrera' de López va passar als Güell per casament de la filla i hereva amb un Güell. De tot plegat hi ha documentació, biografies i el que es vulgui però això tant és. Els Güell van ser mecenes de Gaudí qui era, de gran, un senyor ben conservador. 

Tot plegat no treu a ningú mèrit professional i tot s'ha de situar en èpoques molt diferents de l'actual. Sobre els esclaus negres, no sembla que les festes d'indians vagin de baixa, per cert. Ara crec que fan una exposició sobre l'esclavisme nostrat i cal dir que una gran part de modernisme el van pagar fortunes amb origen més o menys colonial i esclavista. Ens agradi o no hem de viure entre contradiccions però això de quedar bé amb poc 'gasto' canviant noms d'on sigui resulta, sembla, molt del gust 'progre' de cada moment. El franquisme, com era d'esperar, va canviar un munt de noms de tot, alguns de forma totalment ignorant i arbitrària, és clar. Per  això ara caldria demanar més seriositat a l'hora de refer les coses o batejar indrets diversos. 

M'he baixat de la xarxa una biografia d'Espartero, 'Espartero, el Pacificador', d'Adrian Shubert. És molt extensa, espero acabar-la, amb paciència. Shubert és un hispanista canadenc, millor així, ja que des d'una certa distància potser no és tan complicat entrar a fons en aquestes figures amb tanta mítica, bona i dolenta, al darrera. Del segle XIX en sabem poca cosa, el  tema de les horribles guerres carlistes ens queda molt lluny. Franco, per cert, va bandejar el nom d'Espartero de molts indrets, el devia trobar 'massa liberal'. Per cert, tant Prim com Espartero, de ser ambiciosos  a l'estil napoleònic, i no pas uns militars d'una peça, del seu temps, cadascun a la seva manera, podien haver assolit la corona monàrquica, però ni l'un ni l'altre no la van voler. 

https://www.galaxiagutenberg.com/producto/espartero-el-pacificador/

https://es.wikipedia.org/wiki/Baldomero_Espartero

https://metahistoria.com/novedades/espartero-el-pacificador-rb/

https://www.elconfidencial.com/cultura/2019-01-09/baldomero-espartero-espana-historia_1744654/

CAN JORBA, EVOCACIONS SENTIMENTALS RESIGNADES

 

Llegeixo aquests dies que El Corte Inglés es ven Can Jorba i que ara remodelaran l'edifici per posar-hi oficines, conservant una part comercial. Sobre el tema i sobre la història dels magatzems hi ha molta cosa escrita per internet, així que no entraré en temes històrics i la resta. Tan sols evocaré una mica la meva memòria sentimental relacionada amb l'edifici i la seva diversa i accidentada vida.

Hi facin els canvis que hi facin ja no em donaran cap disgust com el de l'any 1963, quan s'ho va quedar Preciados. Em va provocar plorera tornar a entrar al lloc i veure els disbarats que s'havien fet a l'interior. Amb l'abducció per part del Corte Inglés més aviat, en algun moment, va millorar i tot. Per casa corria un dietari d'una meva tieta-àvia, modista, que li devien regalar a Can Jorba, amb imatges de la construcció de l'edifici, em cridava l'atenció, de petita, pensar que aquells magatzems, en algun moment, no existien.

Can Jorba eran aleshores els magatzems de qualitat indiscutible de la meva infantesa. Entrar allà dins feia impressió, amb els seus sostres alts i els seus taulells de marbre. Hi havia escales automàtiques, crec que va ser el primer lloc on es va veure aquesta meravella, i també ascensor. Tenia tant de prestigi que, quan creixies i no entenies com els reis d'Orient es multiplicaven per tot arreu, la família m'assegurava que els de Can Jorba eren els de veritat, el mateix que els de la cavalcada. No hi feia res que els dels magatzems no s'assemblessin als de la Cavalcada, era cosa de l'atrezzo. Així que, quan era possible, la carta als reis l'anaven a lliurar directament a Can Jorba.

Can Jorba va tenir una terrassa magnífica on hi feien moltes festes infantils. També et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Eren tots de color blanc i te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de despesa, que no era poca cosa. Un drama era que el globus se t'escapés cel enllà o que algun brètol, dels que sempre hi ha pel mon, te'l petés amb la cigarreta. 

A escola vaig fer el Comerç i ens anàvem a examinar a l'Acadèmia Pràctica del carrer Pelai, aleshores Pelaio, un carrer ple de botigues i molt animat. En alguna ocasió, després dels exàmens, havíem pujata la terrassa de Can Jorba. Hi havien tingut, fins i tot, algun animaló, micos i coses així, i de vegades et donaven alguna coseta, xocolatines Nestlé, per exemple. A banda de l'època nadalenca, per mirar joguines, també anàvem sempre a Can Jorba a comprar roba per llençols durant el 'mes blanc', passat festes. Ara els llençols, en general, ja no son blancs, la gran majoria.

El Corte Inglés i l'arribada de Preciados van representar el senyal evident de la colonització madrilenya pel que fa al tema comercial. Al principi van generar rebuig, del Corte Inglès se'n deia, en broma 'el Tall Britànic'. Sobre tots dos magatzems corrien moltes brames sobre amos i inversors, sempre hi havia la dona del Franco pel mig, segons explicaven. Recordo un article de Josep Maria Espinàs en el qual feia broma sobre el fet que, potser, en el futur, de l'establiment del Portal de l'Àngel en diríen Can Presiadus. No va ser així i el Tall Britànic ho va abduir tot, tot, tot. Va anar ocupant espai i va obrir molts satèl·lits i les reticències catalanistes es van esmorteir, el consum aconsegueix allò en què la política oficial fracassa. Durant uns anys van ser tradicionals els seus aparadors nadalencs, que oferien una mena de xou per a infants molt interessant, a determinades hores del dia. 

Durant una època Can Jorba va ser la seu cultural del Corte, hi tenien els discos i els llibres. Tot plegat ha anat de baixa, els temps canvien i cada generació coneix les seves nostàlgies. He de dir que la gent de la generació dels meus pares i dels meus avis m'assegurava que, com El Siglo del seu temps, res de res. Per a més mitologia el pobre Siglo va viure un incendi terrible pels volts de Nadal. Per a molta gent, amb la mort de Macià, tot plegat va ser una premonició de les moltes desgràcies que vindrien després. 

A Barcelona hi van haver d'altres magatzems de menys volada, per a la gent humil, els Capitòlio, els quals encara algú mencionava com Magatzems Alemans, el Barato, amb la seva àliga emblemàtica, que també va patir un recordat incendi, anys després, o el SEPU, un establiment dirigit al consum modest i amb el seu rei blanc contemplant la Rambla mentre les criatures el saludaven embadalits.

Espinàs, quan va ser cantant, tenia una cançó sobre la necessitat d'inventar noves cançons, la qual, en algun moment, diu 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Aquelles cançons noves, exemplificades amb els cantants de la Nova Cançó també son, ja, un record gairebé perdut. Sobre Can Jorba, l'escriptora Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual, enfilant la història d'una noia emprenedora, explica la història dels magatzems amb molts detalls interessants. 

Al Portal de l'Àngel s'hi instal·lava un immens avet, l'arbre de Nadal va fer competència al pessebre i determinats sectors religiosos ho veien com una mena de colonització protestant però, al capdavall, tot conviu i es barreja, com la Castanyada i el Halloween. Si fóssim immortals i no envellíssim els canvis no ens afectarien, ans al contrari. Però les generacions, com les fulles dels arbres de fulla perenne, es van substituint les unes per les altres i la memòria és enganyosa i els imaginaris, subjectius. També el Pare Noel de la coca-cola ha acabat per ser tradicional, Calders fa broma amb el tema en una de les seves narracions. Al capdavall crec que val més sumar que no pas restar. Una vegada el sector papanates progre de l'ajuntament hi va posar un avet fals i ecològic, amb pedals per fer llum, que es va espatllar al cap de quatre dies.

Al Portal de l'Àngel s'han anat perdent moltes coses, del meu record, el cinema París, molt abans la llibreria Porter... L'edific del gas fa pena, per dins. Al menys, avui, s'intenta, no sempre, conservar les façanes, en alguns casos. El Corte Inglés va deixar, pel cantó de Fontanella, una finestra modernista i tot. Avui conviu un exagerat conservacionisme amb un evident afany destraler, de vegades es protesta molt a favor d'un edifici, d'un espai, i se'n perden d'altres tant o més rellevants sense que se'n canti ni gall ni gallina. Als interiors de les nostres cases, en general, som molt poc conservacionistes, pel que fa a rajoles i d'altres elements. El mateix pel que fa a mobles, roba, llibres, revistes... Seguim més aviat el criteri huxleià, 'val més llençar que no pas haver d'apedaçar'.

Les ciutats creixen com poden, no sempre de forma harmònica, el temps ho va unificant tot i de  vegades ni tan sols reconeixem el passat, a les fotografies esgrogueïdes o a les filmacions antigues. Els nostres avantpassats remots no comptaven amb aquests referents, en tot cas els rics tenien algun quadre amb imatges de gent de la seva nissaga o amb paisatges diversos. Un professor de psicologia que vaig tenir deia que l'oblit era necessari, tenia molta raó. 

DEL PARALELO AL PARAL·LEL I DE L'ESPANYOL AL BARTSDALLONSES

Estic llegint el llibre del polifacètic escriptor i moltes coses més Jaume Collell i m'està agradant molt perquè és molt més que una biografia convencional. Molt documentat, acompanyat d'una extensa i acurada bibliografia, el llibre és tot un fresc de la societat de l'època del Viladomat músic. Com que encara em falta molt per acabar-lo de moment no hi entro a fons. Quan vaig anar a veure l'exposició sobre el Paral·lel observar que en unes fotografies havien confós Viladomat amb Llurba, un altre músic de l'època, una errada important. Hi vaig tornar al cap d'un temps i ja havien arranjat l'errada. Llurba també va ser un desconegut per tots nosaltres, tot i que al barri encara hi viu la família, fins que Pere Sagristà en va reivindicar la trajectòria professional, avui al menys té una placa a l'escala on va viure i treballar, al Poble-sec.

L'exposició sobre el Paral·lel, que tants entusiasmes va desvetllar, a mi no em va acabar de convèncer, la veritat. Entenc que per la gent jove representés una bona aproximació. En general amb les exposicions del CCCB sempre em passa una mica el mateix, em quedo una mica frustrada amb els continguts tot i que la manera de presentar-los sigui original, fins i tot excessiva. Des de fa uns anys l'interès per tot aquell món d'abans de la guerra ha revifat, però el Paral·lel va tenir la seva època interessantíssima durant la postguerra, encara que es vulgui titllar l'avinguda d'aquells anys de decadent i xarona. Decadent i xarona ja ho havia estat abans en més d'una ocasió, car els indrets tenen alts i baixos.

El Paral·lel d'abans de la guerra també va passar per diferents etapes. La història dels indrets, de les persones, dels fets històrics, es fa mol difícil d'explicar de forma comprimida en qualsevol llibre, en les novel·les encara més, per això sóc poc amiga de novel·les històriques i, en tot cas, els demano més novel·la que història i passo per alt el tema de la documentació i la versemblança, que sempre grinyola. El Paral·lel que no vaig conèixer em va arribar a través del testimoni de la gent gran, crec que també hi va haver un Paral·lel modernista i un Paral·lel noucentista, per exemple. El cinema sonor va representar una greu crisi per les varietats fins al punt d'existir la intenció de demanar l'obligatorietat de contractar artistes en viu per a després de les sessions de cinema.

Les crisis del present ens fan oblidar les antigues. Els temps més disbauxats del Paral·lel i de tants indrets de vici i corrupció van ser els de la Primera Guerra Mundial, quan la neutralitat hispànica va aconseguir que els espavilats fessin bitlles, sense preveure del tot que allò s'acabaria. Malauradament, en aquest món, la prosperitat d'uns es recolza tot sovint en la misèria i la tragèdia dels altres. Vaig saber, amb vergonya aliena, com l'esposa d'un advocat laboralista, en les èpoques de les primeres crisis econòmiques dels setanta manifestava que quan pitjor anaven les coses a la gent millor als anaven a ells, que tenien molta feina amb tot allò dels conflictes obrers. 

Hi ha moltes activitats que són menystingudes per les elits fins que la intel·lectualitat de les elits les mitifica, en fa novel·les i lectures aprofundides. Això ha passat amb el Paral·lel i amb tantes altres coses, com ara el cinema de barri o el Molino de després de la guerra. És trist comprovar com sovint els del poble ens fem ressò de les opinions dels suposats entesos, sobre art, literatura o espectacles, per adonar-nos més endavant de com aquests mateixos entesos han anat canviant d'opinió. Un cas greu és el del Modernisme, bescantat a fons per tota la intel·lectualitat Noucentista. Aleshores ens n'anem a l'altre costat, ara tot allò modernista, com tot allò romànic, és el súmmum i qui s'ho vol carregar, un brètol feixista. 

Sovint he anat a xerrades i itineraris en els quals sembla que tota la culpa de les destralades fetes a Barcelona van ser cosa d'en Porcioles, quan hi va haver disbarats abans de la guerra i després d'en Porcioles i n'hi continua havent a tort i a dret. La gent es plany de determinades destruccions però en canvi és incapaç de conservar i restaurar amb cura unes rajoles de cuina originals del pis on viu, per exemple. Les coses i els indrets es converteixen en vells, és quan perillen. Després passen a ser antics i la seva destrucció ja és més complicada. De tota manera, en aquests darrers anys he vist fer malbé de tot i més. I no sempre, com comento, són els poders públics els pitjors, una companya de feina em va dir fa alguns anys que havia tret -i suposo que llençat- uns vidres emplomats de finals del XIX del seu pis de Sants, perquè tot i que eren molt bonics no es  deien amb la reforma d'actualització que havia endegat.

Bé, comprovo que ja me'n vaig d'una cosa a l'altra, aspecte personal que amb els anys se m'agreuja. O potser no, potser tot forma part del mateix, del tarannà de les persones reals, amb ombres, penombres, foscors i llums. De totes les històries que es reinventen, la personal i familiar és la més fàcil de reinventar i d'explicar al nostre gust i desitjos. O prejudicis, és clar.

Per cert, quan fa anys ningú no es recordava de Joan Viladomat, ni de Llurba, ni de Carmelita Aubert ni de gairebé ningú de tota aquella nombrosa colla de personatges irrepetibles em vaig ensopegar amb molts d'ells en una web molt maca, Todo Tango.  I també crec que cal tenir molt en compte el senyor Badenes, que es va financiar personalment la primera edició del seu llibre sobre el Paral·lel, per amor a l'art, un llibre que ara costa de trobar, encara més en l'edició original en castellà, imperfecta i entranyable. I és que ningú no va dir mai Paral·lel sinó Paralelo i el teatre Español va ser l'Espanyol fins que van començar a canviar-li el nom cada dia. Per la ràdio escoltava un cantant que sembla que hi ha d'actuar i encara en va dir l'Artèria i aleshores, rient, va rectificar, ai, que ja no es diu Artèria... Fins i tot en aquestes bajanades es pot percebre la reconversió del passat recent en allò que ens abelleix segons l'època que toca viure.

SIC TRÀNSIT LA GLÒRIA BOTIGUERA DEL MÓN

. 

Un dia del llibre de fa alguns anys...

El món governat pels llibres? Bé, caldria especificar per quins llibres.

Any 1926, els primers Dies del Llibre van ser per l'octubre, data del naixement de Cervantes, però no van tenir tant d'èxit com ara.

Amb permís de Brecht: En aquells temps ombrívols, es llegia també. I avui també es llegeix sobre aquells temps ombrívols.

El tancament de la llibreria Catalònia ha estat una altra mala notícia per als passejadors urbans irreductibles. Al llarg del temps han tancat moltes llibreries i d'altres han obert, certament, en aquest estil excessiu i grandiloqüent de l'època. Els grans grups s'ho empassen tot i el mercat no està per artesans voluntariosos sinó més aviat per executius espavilats. En aquest cas, com en el d'ONA, hem perdut molt més que una llibreria, hem perdut un tros d'història. Els temps canvien, el mercat demana un ritme de novetats accelerat, espais immensos, l'excés d'oferta ens ha fet tornar prudents, les biblioteques han millorat i han criat i en aquest conjunt el de menys és aquest tímid llibre electrònic que no té la culpa de res. Qui recorda avui la llibreria Porter, el cine París? Els vells i les velles.

Fa anys cercava un exemplar dels Miserables i no el trobava. Encara no s'havien fet el musical, ni la pel·lícula, finalment me'n vaig ensopegar una versió en francès, de butxaca, en tres volums. Enguany en podies trobar tants com volies, gràcies a l'èxit del musical i de la pel·lícula. En canvi cercava una versió de Little Women ben editada, per regalar, i no me'n vaig sortir. Els llibres normalets i no pel·liculats fa poc duren uns dies als taulells, ja es pot veure el que es promociona i allò que no, el mercat mana i orienta. Els suplements de llibres dels diaris cada dia són mes lamentables i condicionats a les exigències dels grans grups i de les grans marques. Per sort, el mercat de segona i primera mà, per internet, funciona molt bé. Els premis literaris de prestigi s'acostumen a lliurar a gent coneguda o amb coneguts, que ja té un pes en els mitjans de comunicació per tal d'assegurar promoció i vendes. Això no és bo ni dolent ni vol dir que els llibres siguin bons o dolents, hi ha de tot i és així. Però fins i tot la majoria dels llibres promocionats i d'èxit acaben oblidats i mal venuts.

Als encants de Sant Antoni dels diumenges cada dia es veuen més llibres pràcticament nous però ja passats de moda a un, dos, tres euros. Fa pocs diumenges hi vaig trobar els darrers de Donna Leon (una escriptora que ja viu del cuento, en aquest cas del cuento venecià) i Lorenzo Silva, per estrenar, a meitat de preu. També hi ha perles que provenen de biblioteques familiars desmuntades. Vaig regalar aquestes festes al meu germà una biografia acurada de Rubén Darío, molt ben conservada, comprada als encants per cinc euros, precisament havíem estat parlant amb ell fa poc de la vida excessiva del poeta, del seu alcoholisme salvatge i del seu pes literari, immens. Em va emocionar una mica comprovar, per uns ex-libris de l'interior, que havia estat propietat de Manuel Tarín Iglesias, periodista i poble-sequí, avui condemnat a l'ostracisme per les seves idees polítiques, que no va abandonar i que es poden entendre amb facilitat si se sap la seva biografia personal. Si als encants m'haguessin demanat pel llibre deu, vint euros, l'hauria comprat igualment.

Un altre disgust me l'ha donat la desaparició del Happy Books del carrer Pelayo. Ja em va saber greu fa anys la reconversió de l'edifici de La Vanguardia, amb aquell aparador on podies llegir les notícies del dia. També em va empipar el tancament de Baladas, botiga on havia comprat molts discos i vídeos i m'hi havia passat moltes estones. Tinc el costum de quedar al Viena amb algunes amigues i abans de les trobades sempre feia un volt per la botiga de discos i la de llibres, darrerament només, ja, per la de llibres. Que jo sàpiga tan sols queda, de la cadena, la de la Formiga d'or i veurem quan dura. Ha inclòs en l'oferta regals i coses diverses, ja no tot són llibres. Tampoc són tot llibres i discos a l'antic Can Jorba, l'espai cultural s'ha anat reduint progressivament.

Tot canvia, els paisatges urbans, de manera accelerada. T'adaptes a les novetats, refàs els teus costums badocs i de sobte, allò que ja havies acceptat, també ha desaparegut. Potser ha de ser així. S'obren nous indrets, de llibres no en falten, de moment. Ahir, dia de rebaixes, el nombre de gent era tan exagerat a les botigues de roba que resultava inquietant. A falta de llibres i discos vaig entrar al CiA, uns magatzems de preu moderat i oferta variada, i que, a més, acostumen a tenir talles. Em va sorprendre la quantitat de gent, la majoria procedent de les darreres onades immigratòries, pakistanesos, magribins, filipins, tots amb moltes criatures i cotxets, i també gent d'aquí, evidentment, remenaven i feien llargues cues pacients a les caixes, la veritat és que l'oferta era important, bona, barata i temptadora. Les botigues properes eren també plenes a vessar de jovent fent el mateix, comprant. La botiga que fa cantonada amb la Rambla, un altre clàssic amb un aparador que sempre em mirava, també s'ha traslladat, cedint al lloc a una infumable oferta de bijuteria.

Poca cosa tradicional ens queda. Resisteix incombustible la Documenta, una llibreria que quan es va obrir em va semblar molt i molt gran i que avui ja sembla íntima i entranyable.  Gairebé al davant hi ha encara, també, una antiga papereria-llibreria que aguanta el tipus. Les botigues amb materials per a dibuix i pintura també han minvat molt però resisteix la Piera antiga, afortunadament. Sobre la plaça del Pi ja he escrit més d'una vegada. Ja no hi ha l'Estamperia i, a més, has de pagar per entrar a l'església, cosa que no em semblaria malament si tot plegat no fos tan descaradament orientat  al turisme. El que em molesta més no és tant el canvi d'orientació comercial sinó que això comporti, també, destralades en els aparadors, en les entrades, en interiors magnífics que es podien haver conservat amb pocs canvis.

Fa molts anys, des de finals dels seixanta fins a finals dels setanta, es van obrir moltes llibreries petites, també als barris. Al meu barri no n'hi havia cap, fins aleshores, tan sols papereries amb alguns llibres, de les quals també en resisteix alguna com Can Nitus. Al carrer Tapioles, una gent que, em van explicar, provenia de l'exili mexicà, va obrir-ne aquells anys una amb molta empenta, que es deia Azteca. Va durar uns anys, pocs, recordo que allà m'hi vaig comprar La ciudad y los perros, la primera edició, i que la venedora em va assegurar que era un gran llibre.

Els infants i joves d'ara també tindran els seus espais comercials preferits els quals, inevitablement, veuran decandir-se i morir i potser enyoraran en algun moment. Des de petita que llegeixo a diaris i revistes el poc interès barceloní en mantenir espais comercials d'una certa tradició. Què hi farem. Potser una de les característiques de la ciutat és aquest afany per la novetat i per la pela al preu que sigui. Plorem les pèrdues quan, de fet, potser tampoc no hem contribuït a la bona salut de determinats espais anant-hi a comprar o a berenar o a veure funció, qui sap. Això deia el recordat senyor Badenes , sobre el Molino, que si tots els qui en planyien el tancament hi haguessin anat un parell de vegades la cosa no hauria anat com va anar. Aquest és un espai que s'ha pogut recuperar, no sé per quan temps, espero que per molt. 

En tot cas, et resignes, amb l'edat, a les pèrdues i fins i tot aculls amb una certa pietat l'aterratge de tanta botigueta de nyigui-nyogui o d'aquests grans superfícies sorolloses i aclaparadores. Tot sembla ser avui roba i restauració de disseny, de disseny xaró i preu assequible al consum del nostre temps. Comprar el que sigui sembla que és una ocupació cobejada per tothom, que distreu força el personal, i per això els poders públics estan més tranquils quan veuen que la gent pot comprar, ni que sigui quincalla d'importació i ens ofereixen llargs espais dels telenotícies explicant com va la cosa del consumisme indiscriminat. Per això, també, aquests extraordinaris mercats setmanals ambulants, amb llibres o sense, que es fan a pobles i fins i tot a barriades diverses, gaudeixen de bona salut, són universals, anacrònics i resistents als canvis en això que en diuen ara els hàbits de consum. Una companya d'escola que havia viscut durant anys a l'estranger sempre deia que mitja humanitat ven per tal que l'altra meitat compri i que els papers són intercanviables.