.jpg)
.jpg)
De tant en tant em compro alguna pel·lícula de culte i em passa una cosa una mica estranya, em sap greu mirar-me-la aviat pel fet que aleshores ja l'hauré vist. Reconec que és un comportament una mica infantil, com allò de guardar la xocolata per a quan ja t'havies acabat el pa, cosa habitual en temps de berenars pretèrits. També em passa amb alguns llibres, això.
L'estiu i les feixugues primeres hores de la tarda resulten adients per al meu cineclub privat, així que m'aniré mirant alguns d'aquests tresors per estrenar i també d'altres que m'han deixat fa temps. Me les poso a l'ordinador, aquestes pelis, sovint amb auriculars, per no destorbar ningú. Ahir li va tocar al Jornal d'un curé de campagne, una pel·lícula que no sé ni si es va arribar a estrenar a Espanya. El que sí recordo és haver llegit la famosa novel·la de Bernanos, en aquells llibrets de la RENO, a l'abast de les nostres modestes butxaques, amb una enquadernació molt precària i un tipus de lletra petit i feixuc.
Bernanos va ser un d'aquells grans escriptors catòlics de l'època, un home contradictori que va viure a Mallorca durant uns anys de la nostra guerra civil en els quals va anar canviant d'opinió, segons el que veia i experimentava. Com tots els apassionats, quan s'entra en el camp ideològic i realista tot trontolla. Va tenir un fill que va ser falangista però també va condemnar el feixisme en d'altres ocasions. A Mallorca va ser amic de gent com Llorenç Villalonga, qui també va caure en pecat, en aquests pecats polítics que ara ens costa admetre i obviar. Els passats no són fàcils d'entomar i és en aquest sentit que ens ensopeguem amb el tema dels monuments i les plaques i les referències diverses a allò que no plau a les idees del nostre present.
Aquesta és la gran novel·la de Bernanos, de la mateixa manera que la seva gran aportació al teatre van ser els Diàlegs de Carmelites. Costa entendre avui aquelles grans preocupacions filosòfiques i religioses que també podem trobar en tants altres bons autors d'abans, fins i tot en aquells que es consideraven ateus. El protagonista d'aquesta pel·lícula és un jove capellà malalt i turmentat pels dubtes sobre la seva tasca. Uns personatges estranys i solitaris, amb problemes de comunicació, suren per la França profunda i rural, no tan diferent de l'Espanya de l'època com ens podria semblar. Un valor afegit, avui, és l'ambientació, els estris, la pobresa visible, com aquest jersei atrotinat del protagonista. Bresson va ser un gran director, discret i avui poc conegut per la gent jove. No té una filmografia excessiva, utilitzava actors poc coneguts o gent aliena al món del cinema.
El protagonista, immens, no va fer una gran carrera en el cinema, tot i que hi va continuar treballant, com d'altres actors i actrius de la pel·lícula. M'ha sobtat saber que una de les noies que hi surten, la bonica i inquietant Nicole Ladmiral, es va llençar al metro als vint-i-vuit anys. Per lluny que ens trobem avui d'aquell món i per més rares que ens semblin, vistes en perspectiva, aquelles crisis sacerdotals, la pel·lícula trasbalsa i emociona.
En francès, a wikipédia, he trobat una interessant llista de capellans de ficció, cercant informació sobre aquest mossèn rural que m'ha evocat el dels Sots Feréstecs. És clar que hi predominen els gavatxos. No sé pas si en castellà o català existeix una llista semblant però estaria molt bé. Tot i que avui hi hagi poca gent dedicada a la religió de forma professional i vocacional durant anys va ser aquesta una sortida habitual en moltes famílies nombroses i rurals. No entendre el pes d'aquest fet en determinats indrets de Catalunya fa que no s'entenguin molts aspectes de la guerra civil, com ara la inclinació vers el bàndol franquista de molta gent catalana i modesta, de forma directa, indirecta o resignada.
El DVD es ven en una edició gairebé de luxe, acompanyada d'un llibret molt interessant. Imprescindible per a cinèfils irredempts, per a devots del cinema francès i per a gent encuriosida que vulgui conèixer les preocupacions religioses i vitals del passat recent.
13 comentaris:
M'agraden molt les coses autèntiques o de culte a les que et refereixes. Sobre tot si són llibres difícils de trobar.
aquesta pelicula no em sona, ara Diálogos de Carmelitas si, el que no sabia és la filiació política de Bernanos, ja veus! més aviat pensaba que era d'esquerres, no em preguntis perque. Són aquelles etiquetes que li pengem sovint a la gent...
NOLT BON LLIBRE,DE LA PELI,RES DE RES,I MIRA QUE SOC CINEFILA¡...
Francesc, era un home una mica raret, però sí, més aviat de dretes tot i que amb 'fluctuacions'
Oliva, a mi m'ha agradat,m'agrada aquest director i s'ha de situar en l'època, no la comparo amb el llibre, ep, són coses diferents.
A mi també m'agrada Bresson. Penso que el comportament que els dits "rojos" varen tenir amb el clero va inclinar la gent cap a la dreta franquista. El meu pare era republicà i sempre deia que els assessinats de capells, de frares i de monges havien estat un disbarat molt gros que havia embrutit el rostre de l'ideal republicà.
Jo sóc molt cinèfila i el cinema francès sempre m'ha interessat molt però no el lligo mai a Espanya i si a Catalunya igual que la seva literatura. Tant me fa Pagnol com Proust sempre batega Catalunya en les seves lletres encara que no tinguin equivalents en català.
Salut, Júlia!
M'oblidava de dir-te que l'excel·lent Isidro Sola sempre va remarcar que es deia així: Isidro.
Glória, el meu avi es deia Isidre i era de poble i sempre li van dir Sidro, com als Nandos i els Mingos, són coses d'aleshores.
Sobre el tema de la guerra, el fet de ser a Mallorca i veure els inicis va fer que Bernanos es decantés pels sublevats però després també va condemnar els excesos de la repressió franquista, el tema no és gens senzill.
El cinema francès té de tot però compta amb un gruix de categoria, el mateix pel que fa a la cançó.
Un senyor gran del meu barri d'esquerres sempre admetia que va fer més franquistes la FAI que Franco i en un context on a moltes famílies de poble els van estossinar parents capellans o seminaristes de mala manera s'ha d'entendre la reacció immediata.
M'ha agradat veure un llibre de la Reno al teu post d'avui. Després dels de la col·leció Historias de l'Editorial Bruguera, van venir els de la Reno. Quan aconseguia estalviar les 75 pessetes que costaven en comprava un. En tinc una bona pila. Recordo especialment títols com Sinuhé el egipcio, Exodo i Cuerpos y Almas, els tres primers que vaig comprar i llegir d'aquesta col·lecció, a principis dels seixanta.
D'històries amb capellans de protagonistes, a més de la que assenyales recordo Los curas comunistas d'en Martín Vigil, del que se'n va parlar molt i Don Camilo (made in Italy) de la que recordo sobretot la pel·lícula que em va agradar molt.
Ramon, eren edicions a l'abast i sobta veure els grans títols que es van publicar, molts que avui són ja clàssics els vam llegir amb la RENO.
Tota una època, les cobertes també eren molt interessants, llàstima que l'enquadernació precària fes que es desmuntessin amb facilitat.
Júlia,
No em tinguis per tan ignorant per molt que sigui amb bona fe...els noms castellans es catalanitzaven a poble i a ciutat. Tots coneixem Ciscus, Sidrus i fins i tot Nitus per Juanitu i ja veus que te'ls escric tal i com es pronuncien o pronunciaven perquè està clar que a l'hora d'escriure s'escrivia el nom sencer i en castellà.
Jo parlo d'un Isidro Solà que va ser entrevistat fa molt pocs anys a la desapareguda Com Ràdio i tota l'estona se li va dir Isidro amb pronuncia totalment castellana igual que Sola que també li varen dir en castellà. Suposo que aquest artista, entre altres coses, del doblatge no volia quen el convertissin en Isidre Solà i era molt legítim el seu desig.
Una abraçada!
És possible, Glòria, la gent d'aquella època va fer gairebé tota la feina en castellà per raons òbvies. Va morir el 2005, per cert.
Publica un comentari a l'entrada