14.8.13

LA LLEGENDA DEL BON REI BEVEDOR (DE VINS CATALANS)


Més contes amb música i direcció general de Casas Augé


El gran Isidre Sola, jove i guapo

Una de les moltes pelis amb banda sonora de Casas Augé

Grans mites: Màrius Cabré, Encarna Sánchez, Isidre Sola, fent ràdio

És habitual que la gent de la meva edat i més gran, de procedència modesta i urbana, recordi amb nostàlgia poètica el primer veí de l'escala que va tenir televisió. Abans, però, havien existit els primers veïns en tenir telèfon, màquina de retratar o ràdio-gramola.

A la meva escala un dels veïns posseïdors de ràdio-gramola tenia una nena de la meva edat. Quan alguna vegada anava a jugar a casa seva el pare ens posava algun disc d'aquells encara de pedra, amb contes. Recordo com a contes d'èxit, que m'encantaven, una versió de La Ventafocs i, és clar, El rei que tenia el nas vermell. Aquests contes els emetien per la ràdio de tant en tant, ens els sabíem de memòria, encara més si eren en vers, com el del rei bevedor. He de dir que també ens posava música bona, com ara la del Trencanous o la del ballet de La Bella Dorment.

M'ha vingut tot això al cap perquè avui, en un blog imprescindible, han penjat el del rei que tenia el nas vermell, en una còpia que se'n va fer més endavant en un disc modernitzat i que conservo. Les veus d'aquells grans locutors-actors de ràdio Barcelona són magnífiques, evocadores, Isidre Sola, Encarna Sánchez... El conte, amb el temps, va esdevenir políticament incorrecte i no sé a qui se li va acudir de fer-ne una versió diferent, en la qual el rei, en lloc de morir de tant tastar vins, cal dir que tots ells de denominació d'origen catalana, veia com n'era de bona l'aigua fresca i es penedia dels seus excesos. A aquests extrems de ximpleria hem anat arribant.

El conte, a més, inclou una bonica sardana cantada per Gaietà Renom que a casa també ens sabíem de memòria. El factòtum d'aquells contes inoblidables era el gran Casas Augé i en l'argument hi va col·laborar Morera i Vilella. Aquests grans personatges resten oblidats o mig oblidats avui, mentre es recuperen, cal dir que amb comptagotes, músics d'abans de la guerra, els qui van treballar també després són avui poc coneguts i poc evocats a no sé en programes especialitzats, com els del gran Jordi Roura, un expert en temes musicals d'aquests que fan història en el món de la nostra música i que tenen menys reconeixement del que caldria. El pas del temps acaba deixant poques petges, cosa que fa que s'imagini el passat de forma molt diferent a com va ser en realitat.

Casas Augé era un home polifacètic, va fer de tot i en estils diversos, fins arribar gairebé a la modernitat. Impressiona comprovar la capacitat de treball d'aquells grans senyors de la música tot terreny, de la paraula -en català i castellà- i del coneixement del gust popular. Un dels grans èxits de Casas Augé va ser el Ball de Rams que encara sona a les festes majors del present i amb el qual balles encara que tinguis artrosi, per aquesta màgia inexplicable de determinades músiques que passen a ser absolutament intemporals.

Hi havia un altre veí amb gramola, cunyat de l'anterior, que també ens feia escoltar contes. Tenia també un fill de la meva edat que va morir molt jove (a la meva escala, de la fornada de 1948 hi havia unes quantes criatures), i jugàvem amb ell a fer programes ràdio, darrere d'unes cadires del menjador. Amb el temps van marxar del barri i encara el vam anar a visitar amb la meva mare, pocs anys abans de morir tots dos, es coneixien de petits. Havia viscut la desgràcia d'haver d'anar molt jovenet a la guerra, com la gran majoria dels de la seva generació, però va tenir la xamba de ser ferit aviat i evacuat amb la retirada, malferit a l'espatlla. Va anar a parar a França, on unes monges el van curar i a casa seva van estar un any que no en sabien res, finalment els va arribar una carta i va poder retornar amb els pares i germans. Aquestes històries, que avui em semblen terribles, quan era petita em semblaven contes mítics, aventures de la gent gran, immenses i meravelloses, immergides en un passat que jo no podria viure.

Aquest altre veí, molt afeccionat a la música, conservava encara la ràdio-gramola en un estat perfecte, gràcies al bon manteniment, i de tant en tant hi podia escoltar els vells discs de pedra, segons ens va explicar. Una altra veïna de la meva escala, molt més gran, posseïa una gramola encara més antiga, d'aquelles amb la trompa platejada i li havia dit que algun dia li regalaria però després la dama va anar a parar a una residència llunyana i es devia oblidar de la promesa, cosa que al meu veí li va saber molt de greu. En el temps dels discos de pedra ja s'enyoraven les gramoles més antigues, com sol passar amb tota mena d'estris. A casa d'aquest veí eren molt catalanistes i van comprar als fills els primers llibres de rondalles en català que es van editar després de la guerra, tot un luxe. 




El llacet catalanista de Ventura Gassol

El pare d'aquest senyor, tot just acabada la guerra, va voler sortir al carrer amb un llacet al coll estil Ventura Gassol, malgrat que a casa seva li deien que no ho fes. El llacet aquell era un símbol catalanista i tot just en arribar a la plaça Catalunya se li va atansar un poli, el va agafar pel braç i li va dir de mala manera, fent el xulo: aún quedan chulos. El van portar a la presó però hi va estar pocs dies, gràcies a coneguts i saludats i al fet que era un bon home, sense més pecats demostrables que el llacet aquell, avui poc utilitzat, per cert.

Fa anys, a escola, un company de feina em va dir que la seva mare recordava un conte de quan era petita, sobre un rei que es moria de tant trascolar vins diversos. Li vaig dir que el tenia i li vaig fer una còpia en casette, era el temps d'aquesta modalitat de reproducció musical que avui també sembla prehistòrica. És una llàstima que el conte es consideri avui, per a la nostra mentalitat, una mica singular i poc adient als infants, ja que per ell hi desfilen tota mena de varietats vinícoles nostrades. Amb el tema dels vins s'està arribant a un grau de sofisticació xarona que respon a la nostra mentalitat de nou rics amb pocs calerons, què hi farem. El tema del vi ha revifat i ha donat vida a moltes zones que encara viuen de l'agricultura però em temo que l'excés algun dia farà pagar algun peatge a tanta viticultura i a tanta parafernàlia sobre com i de quina manera s'ha de tastar aquest beuratge mediterrani tradicional. Fins i tot als centres cívics i casals d'avis fan cursos de tastavins!


12 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt interessant aquest Vinilíssim que ens presentes. El seguirem.

Mai vaig escoltar contes en disc. L'àvia era un pou de memòria i me'ls explicava. Alguns eren velles històries que no he vist mai reproduïdes enlloc.

A casa hi havia hagut ràdio-gramola, però el pare se la va acabar venent, amb els magnífics discs de swing i jazz. Vaig passar a escoltar música en el pick-up d'una cosina una mica més gran que jo i vaig fer un salt als grups dels anys 60.

La ràdio servia per a tot: música, contes , teatre, novel·les, consultoris, notícies, l'Àngelus... I el que més recordo són les veus: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa...

A casa vam ser els primers a tenir TV i recordo que els veïns venien a veure què era aquella caixa màgica. El telèfon, no recordo quan el vam tenir, però a casa dels avis no n'hi havia i fèiem servir el de la veïna.

Júlia ha dit...

Enric, jo no vaig arribar a conèixer cap àvia però la meva mare era excel·lent explicant contes o recitant poesies, de vegades explicava els arguments de les pelis a les veïnes i els agradaven molt més que quan les anaven a veure al cinema del barri.

La ràdio va ser molt important i tenia un nivell de qualitat interessant, amb molts programes culturals, de l'època, però força dignes.

Per sort el veí de la tele primera vivia al davant de casa, els diumenges va esdevenir un gran centre de reunió veÏnal.

De telèfon també s'utilitzava el del veí, tan sols en casos greus, trigaven dos anys quan jo era petita en instal·lar-lo des que el sol·licitaves, a molts pobles encara hi va haver centraleta fins ben entrats els setanta.

Per sort ben aviat van començar a donar alguna coseta en català, a ràdio Barcelona, com el ràdio-teatre i m'encantava l'Isidre Sola, de tots els que dius també me'n recordo molt, l'Almendros era una gran actriu, li deien la Grace Kelly catalana, era molt maca de jove i també de gran, va morir que encara estava en actiu, va arribar a fer allò del doctor Caparrós, de vegades em sembla que la sento, encara.

Gabriel Jaraba ha dit...

El mestre Casas Augé va ser qui va produïr i enregistrar el primer disc de cançons "modernes" cantat en català, abans de la nova cançó. Era de les Germanes Serrano, publicat per La voz de su amo, on Casas Augé era director musical. També va escriure les versions en castellà de les cançons dels Beatles que cantaven els Mustang, signades com a J. Córcega, és a dir, J de Josep i Córcega pel nom del carrer on era aleshores La voz de su amo, cantonada Urgell.

Tot Barcelona ha dit...

Yo solo recuerdo radio Barcelona y los cuentos que daban a la una del mediodía:
Tambor con Armando Matías Guiu.
Me ha gustado el bloc que nos señalas.
Salut

Júlia ha dit...

Cert, Gabriel, ho recordo molt bé, les Germanes Serrano van fer història, gràcies per l'aportació, ets un gran expert en la matèria, em va agradar molt l'article sobre Maspons i l'he compartit a facebook sense el teu permís, ep.

Júlia ha dit...

Miquel, Tambo, tot un clàssic, en alguna ocasió vaig escriure sobre Matias Guiu. M'alegro que us agradi el blog, avui posen molts inconvenient en aquest tema de penjar músiques i coses antigues, llàstima perquè costen de trobar i posar pals a les rodes no serveix de res.

Júlia ha dit...

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2007/10/tercer-aniversari.html

I no era la primera vegada que el recordava...

Ramon ha dit...

Amb quina exactitud recordes detalls d'aquells temps, que també són els meus. Vivències que no s'obliden de la infantesa i primera joventut. Un goig. Després d'entrar en el blog que assenyales, no he pogut fer res més que enllaçar-lo. Gràcies una vegada més, Júlia.

Júlia ha dit...

He de fer constar que dec el descobriment de Vinilíssim al Toni Serra de Cançons en català i més.

Júlia ha dit...

A tu pel comentari, Ramon, sembla mentida com queda gravat tot això que vius de petit i jove mentre que oblides coses més recents que no tenen el mateix pes vital ni sentimental.

Relatus ha dit...

M'ha agradat el conte. Miraré si el trobo en format paper. I el llacet catalanista també m'ha agradat.

Júlia ha dit...

No sé pas si el trobaràs, Loreto, però potser sí, avui es troben coses inesperades per internet. El llacet també es va posar de moda un temps, entre les noies, però ja sense catalanisme pel mig, quan jo era jove. En tot cas, el trobo bonic i afavoridor.