El club de lectura
del final de la teva vida
(publicat per AMSTERDAM en català i per RBA en castellà)
Les referències que tenia sobre aquest llibre, abans
de llegir-lo, parlaven de la duresa del tema o de la tristor de
l’argument. Tot plegat mostra com la nostra societat pateix moltes pors no
assumides a l’hora d’enfrontar-se a la mort, al capdavall una part ben coneguda
de la vida, impossible de defugir. Com la mateixa protagonista del llibre
comenta en un dels seus fragments, si rebutgéssim els llibres en els quals té
presència la mort no podríem llegir gairebé res. I és que aquest llibre, segons la meva opinió, no és trist ni
dur sinó realista i vital tot i que ens expliqui una història verídica, el
procés d’un càncer irreversible i la relació que durant aquesta etapa
s’estableix entre una mare i un fill a través dels llibres que llegeixen tots dos
i que comenten en les seves trobades, moltes de les quals a les sales d’espera
de l’hospital.
És clar que no és el mateix llegir morts abstractes
del passat, que ja ens resulten molt llunyanes, com ara aquelles que podem
trobar a Guerra i Pau, que entrar a
fons en el procés hospitalari actual del tractament d’un càncer, procés que
molts de nosaltres ben segur que ha viscut en algun moment de forma propera i
que en el llibre ens ve explicat amb tota mena de detalls concrets. No sé si es
pot dir que el llibre és una novel·la, aquestes etiquetes sempre resulten una
mica ràncies. És la narració de l’experiència d’aquest fill amb la mare
sentenciada, un cant d’amor a les relacions familiars en les quals l’afecte i
la comprensió suren en moments difícils i on la literatura hi té un gran pes.
Schwalbe no és un escriptor de novel·les, al menys no ho era fins ara, però el
llibre és literatura en estat pur. Durant la malaltia i el tractament d’aquesta
dona singular, coratjosa i amb una gran personalitat s’establirà amb l’home una
complicitat centrada en una mena de club de lectura amb dos participants, la
mare i el fill.
Pel llibre desfilen els llibres que tots dos van
llegint de comú acord, títols actuals i també clàssics, relectures, novetats.
Alguns de tots els que es mencionen ens són ben coneguts, d’altres no tant i,
per raons òbvies, la tradició anglosaxona i americana hi té un pes notable.
Però com es comenta en el mateix llibre, llegir sobre llibres desconeguts és
una mica com quan ens parlen d’algun indret que no hem visitat, tot plegat ens
desvetlla la curiositat i ho volem conèixer un dia o un altre. La mare lectora
és molt tolerant amb tota mena d’arguments, es tracta d’una dona positiva que a
totes les lectures proposades hi troba elements interessants.
Al llarg del llibre coneixem la resta de la família,
els amics, els coneguts. La forma com la mare lectora ha viscut ens resulta
admirable, es tracta d’una persona activa i generosa, que ha col·laborat de
forma directa i compromesa en causes humanitàries i que malgrat el seu problema
de salut no oblida la resta de la gent o que hi ha persones que pateixen més
que no pas ella i disposen de menys oportunitats. El llibre és ple de frases i
situacions dignes de subratllat. I també hi sura una ironia subtil que fa
somriure en més d’una ocasió, descripcions del capteniment humà que reconeixem
sense esforç. Potser algú pot argumentar que la família del llibre és una
família benestant, culta, sense problemes econòmics, aspecte que els
protagonistes també admeten en algun passatge i que les penes en aquest cas són
més suportables. Però crec que les situacions descrites les hem viscut en
l’actualitat en molts sectors socials i per això no se’ns fa gens difícil
identificar-nos amb la situació que se’ns descriu. I les famílies també
acostumen a tenir molts trets en comú a tot arreu.
La mare malalta i lectora té una dèria estranya que
comparteixo des de fa anys, llegir el final dels llibres que la neguitegen
abans d’acabar-los. Se suposa que no s’ha de llegir el final de les novel·les
ni voler que ens expliquin el desenllaç de les pel·lícules però això no és res
més que una opinió. De vegades ens és més útil saber el final, ens
tranquil·litza saber com aniran les coses tot i que això depèn del tarannà de
cadascú. En el fons aquesta manera de fer és tota una metàfora de la realitat
de la vida, en sabem el final i malgrat això continuem amb la nostra novel·la,
amb molt de gust, perquè sovint el més important no és el final, precisament. Llegint
el llibre m’han vingut al cap uns versos de Joan Margarit: cal entendre la vida, no la mort/ en la mort no s’amaga cap enigma.
La decadència física de la protagonista i el seu
final, explicat per aquest fill que en més d’una ocasió no sap què ha de dir o
què ha de fer en aquells dolorosos moments, ens pot sembla trista, totes les
morts ho són. Però també envegem la vida que aquesta dona ha sabut dur, feina,
fills que l’estimen, una relació de parella llarga i estable, amics, alumnes
que recorden les seves classes, gent a qui ha ajudat, temps per a dedicar als
altres, generositat extrema, fins i tot quan les causes en les quals havia
col·laborat li exigien que es gratés la butxaca o que dediqués temps, en
persona, a camps de refugiats en els quals la malaltia i la misèria eren una
constant. I és molt interessant que aquesta dona sàpiga reconèixer la sort que
ha tingut al llarg de la vida en lloc de queixar-se en excés de la seva
realitat difícil.
A mi m’ha semblat un llibre optimista i positiu, fins
i tot divertit en molts moments i absolutament recomanable, un cant a la vida i
a la literatura, a tots aquests llibres que ens sobreviuran i tindran una
existència molt més llarga que la nostra. La duresa i la tristor, en tot cas,
van molt lligades a les nostres pors personals, en un món en el qual sembla que
tot hagi de tenir solució i en el qual la mort i la malaltia irreversible
semblen excentricitats inexplicables.
Ressenya publicada en castellà al blog literari 'Llegir en cas d'incendi'
Tres coincidències personals amb la protagonista, la mare amb càncer, d'aquest llibre, m'han fet una certa gràcia: la dèria en llegir els finals dels llibres molt abans d'acabar-los, la mania de comprar ulleres de llegir barates de la farmàcia i repartir-les per la casa i el record viu del llibre Marjorie Morningstar, una lectura de joventut. Coses de la vida.
Tres coincidències personals amb la protagonista, la mare amb càncer, d'aquest llibre, m'han fet una certa gràcia: la dèria en llegir els finals dels llibres molt abans d'acabar-los, la mania de comprar ulleres de llegir barates de la farmàcia i repartir-les per la casa i el record viu del llibre Marjorie Morningstar, una lectura de joventut. Coses de la vida.
6 comentaris:
Un llibre de llibres, d'amor i de mort. La resenya fa venir ganes de llegir-lo.
En Berger és com un gras camioner germànic mai prou tip de cervesa i salsitxes. Em va fer certa tendresa veure-li un aspecte tan humà i terrenal. Disculpa que aquest paràgraf correspongui a un post anterior. I és que tant tu com jo, Júlia, sempre en tenim una per dir quan surten els records d'un temps.
Salut!
Glòria, a mi m'ha agradat molt però els gustos poden ser molt diversos. Sobre Berger, tots envellim però ell ho ha fet molt malament, es veu que des que va morir Visconti no va fer res de bo.
Mira:
http://blogs.elconfidencial.com/mundo/europa-europa/2013/01/15/helmut-berger-la-miseria-del-hombre-mas-bello-del-universo-10556
El fet de complir anys té aquests riscos, sempre en tens una per dir, he, he. I, a més, com és natural connectes molt més amb la gent de la teva generació.
Jo també n'he fet una ressenya, a Nervi.
La teva està molt bé, constato que el llibre agrada.
Gràcies, Helena, ara llegeixo la teva, una abraçada.
N'he sentit a parlar, i sempre molt bé. Aquí deixo una altra ressenya, feta per l'Anna al blog col·lectiu els orfes del senyor Boix.
Parlant d'altre, m'he quedat astorada veient la decadència del Helmut Berger. No en tenia ni idea... Quina llàstima!
Ara m'ho miraré Sícoris. Jo tampoc em pensava que estigués tant i tant malament, quina angúnia. I llàstima, és cert.
Publica un comentari a l'entrada