5.9.13

TOT SÓN VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

L'altre dia em vaig ensopegar amb un documental nostrat on sortien molts joves opinant sobre... sobre què? Doncs, es clar, sobre la crisi i sobre com n'estem de malament. La majoria, de bon aspecte, van assegurar que a la cartera tan sols hi duien calderilla, dos euros, res. No entenc que els bars i tasques del meu barri i del del costat estiguin plens i replens de joves des del dilluns fins al diumenge, el dijous i el divendres es pot dir que sembla una bogeria la quantitat de gent autòctona de la primera volada que hi va a fer el mos, no sé amb què paguen, la veritat.

Tan sol un dels xicots va dir alguna cosa positiva i realista, va dir que segons el que a ell li havia dit la gent gran mai no s'havien lligat els gossos amb llangonisses, ni hi havia hagut feina per a tothom, i, a més a més, bona feina, que calia adaptar-se al moment i sobreviure amb dignitat, vaja. També he escoltat en alguna ocasió converses entre gent immigrada ironitzant sobre aquesta crisi i fent referència a la situació, realment de crisi galopant o de misèria, per no entrar en el tema de la inseguretat, dels seus països d'origen.

A la tele han tornat les tertúlies, els matins, les tardes i els vespres. Per l'agost, encara que el món s'enfonsi, se'n van tots a la Costa Brava i a Menorca i més lluny i encara bo si en algun programa hi deixen un becari que posi discos o sèries de l'any de la picor. En un mateix dia em vaig ensopegar alguns dels mateixos tertulians de sempre al matí, a la tarda i al vespre, aquests es veu que fan hores extres per si un cas es queden a l'atur, vaja. Això sí, el pessimisme exacerbat d'alguns experts em va neguitejar, estem molt malament, les criatures estan mal alimentades, els joves no tenen futur, en tenim per deu anys de vaques magres. Aquests experts que surten a dir el mateix que podria dir jo malgrat tenir un munt de màsters en tota mena de coses i arribar marejats de l'avió, després d'un viatge a un congrés de Karmandú no donen solucions, ni tan sols consol. 

El metge del poble del meu pare, de quan ell era petit, m'explicaven que acostumava a repetir que els metges havien de curar i, si no ho podien fer, consolar. Ho aplico a moltes professions, això, però no som en temps de consols. Sembla que ven més el plor constant que les propostes serioses d'entomar la vida de forma positiva, treballant del que es pugui i quan es pugui, estalviant una mica quan es pot per als temps de vaques més magres i no passant tanta estona pels bars del món fent despeses inútils o a les botiguetes excessives per a jovent, sempre plenes a vessar, també. I no m'ho invento, anar a fer un tomb per les botiguetes -avui en diuen tendes- o per les zones d'oci i de baretos us confirmarà, sense ser un expert, que al menys un bon gruix de gent jove no va pel món amb quatre rals.

En aquests discursos apocalíptics, fets per gent ben peixada, que segurament podrà enxufar els seus joves en algun lloc, sense gaire problemes, car moltes feines semblen ben bé hereditàries i d'això se'n parla poc, hi ha, com deien els grans del meu temps, molts vuits i nous i cartes que no lliguen. I l'únic noi que va parlar amb seny tenia tota la raó, res no ha estat mai fàcil per a la majoria. Els meus besavis, els meus avis, els meus pares, menjaven pitjor que jo, de petits, eren explotats sense manies i treballaven més hores que un ventilador, per no parlar de les senyores, sense sou i sense rentadora, ni tan sols amb fregona de pal, vaja. A  més a més no tenien biblioteques amb llibres que es poguessin llegir de franc, ni seguretat social, ni res de tot això. L'escola era breu i doctrinària, la universitat, un miratge impossible. No es treballava del que agradava sinó del que es podia i encara gràcies. I malgrat això ballaven, passejaven, xalaven i reien, no pas sempre però sí de tant en tant, gràcies a Déu o a qui sigui el responsable del capteniment humà.

És clar que hi havia alguns privilegiats, eren quatre de comptats, poc representatius. I encara més, donar una volta per la geografia mundial i les seves circumstàncies, en lloc de mirar-nos el melic un dia sí i un altre també, potser posaria una mica més les coses a lloc i ajudaria a copsar la relativitat de tants discursos en negre.

12 comentaris:

Galderich ha dit...

És el mateix que els tòpics que diuen que les dones sempre han estat a casa quan les fàbriques n'eran plenes. Per això tenen la barra de dir-nos que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Fot-li tòpic que és rendible...

Orio43 ha dit...

Jo crec que si que lliguen. Estem en una societat dual, uns tenen poc o res i altres molt i més. L’atur en conjunt és més o menys, del 27%, això vol dir que un 73% te feina, més o menys ben pagada. Veiem els que surten als bars del voltant de casa, aquest any sembla que n’hi ha més que abans, potser ara no van tant de vacances i es queden a casa i amb el bar ja esta bé. Vaig sentir dir que tindríem de anar a fer una volta pels restaurants quan tanquen i veuríem els del 27% aprofitant el que llencen els del 73%. No tinc solució per millorar aquesta dualitat, en el seu moment vaig fer, varem fer, el que creia que era necessari, potser ens varem equivocar i no teníem clara la força de la voluntat humana de viure aprofitant la debilitat dels febles o dels indecisos. Tornaré a provar a veure si tinc, tenim, més encert.

Tot Barcelona ha dit...

Chica...que bien explicado....
Pienso significativamente muy aproximado a lo que expones, pero no lo se explicar.
Salut i gracies

Júlia ha dit...

Galderich, empipa que ho diguin els de dalt que han estirat molt més tot plegat però he vist molta gent de la meva modesta classe social estirar més el braç que la màniga, també, hem oblidat els valors obrers i ens hem cregut rics: segones residències,pisos per damunt de les nostres possibilitats, fills consentits, viatges excessius. Ens van vendre que teníem dret a tot i ens ho vam empassar.

Es clar que hi ha de tot, però això 'també' ha passat, cal fer autocrítica, la moral també va de baix a dalt.

Júlia ha dit...

Toni, doncs si el setanta per cent que anem fent va tant als bars, sabent que passa això, no anem gens bé, la veritat.

Sobre l'aprofitament, hi ha molts llocs on es poc anar a buscar menjar i el problema es la mala distribució, el que constato és que la gent que es queixa és més aviat del setanta per cent ben peixat que no d'aquests altres que han de tirar com poden.

Tot és relatiu, en aquesta societat disbauxada, un amic que havia fet cooperació em va explicar un dia com persones de determinats països que han de dormir al carrer aquí tenen un tresor que allà és difícil d'aconseguir, l'aigua potable.

Tu saps molt bé que fins i tot polítics d'esquerra d'extracció social modesta s'han acostumant a viure 'com senyors', és una mica la queixa que es feia i es fa de determinats sectors religiosos.

Em ve al cap aquell savi de Calderón que es creu pobre i es gira i veu que un altre recull el que ell llença, de tant en tant hem de mirar enrere però n'hem perdut el costum, cosa menys bescantar els corruptes balafiadors, que també s'ha de fer, no dic que no.

Júlia ha dit...

Miquel, si te das una vuelta por Parlament o por Blai veràs lo que te digo, a gastar que son dos días, y la mayoría son jóvenes. Me preocupa tanta irresponsabilidad y que luego esos mismos se quejen tanto. Aunque hay de todo, lo admito.

Jordi ha dit...

A vegades aquestes coses enganyen. Sense voler opinar més enllà només dir que s'ha observat un descens molt important en clients en restaurants i menys important en llocs amb menys cost tipus bar. Però en aquests últims la despesa per persona s'ha enfonsat. Si abans hom prenia un parell de cervesetes amb unes tapes, ara és una cervesa i una tapa. En general la gent s'ha desplaçat a llocs de menys cost i ha reduït el consum. Possiblement molta de la gent que ara són als bars venen de restaurants i han substituït aquells que ja no van enlloc.

És cert que sempre hem tingut problemes. Quan vaig acabar la carrera trobar feina era tant difícil com ara. Crec que la por és que puguem tornar a viure com abans: treballar i res més com els va passar als meus pares i avis. Ara qui treballa ha de fer més hores i qui no no té diners...

Júlia ha dit...

Jordi, crec que en el tema d'anar a restaurants cars també havíem estirat més el braç que la màniga, durant la meva infantesa i joventut anar a un bar, ni que fos barat, era un escàndol per la gent més treballdora, a això em refereixo, hem vist com a normal i desitjable coses que són supèrflues.


I el que dic, serà a llocs barats i es prendran menys tapes, però les terrasses són a vessar, no em sembla normal.

Tot Barcelona ha dit...

Júlia :
Ahir dijous, a les 7 de la tarda i en companyia de la meva senyora vam fer el traçat de Parlament, Paral Lel, Tapioles i desemboquem a la plaça del Sortidor.
Contem la friolera, perquè ho solc fer, de 91 bars en aquest trajecte.
Bars amb terrassa de 3, 4, 5, 6 , 7 i vuit taules. Cada taula amb 4 cadires.
Rar era la que no estava ocupada. I això va ser el tema de la conversa. Li vaig dir a la meva senyora que em titllarien de feixista si el meu pensament es pogués llegir en el front. Perquè vaig calcular que el 25% de les persones que ocupaven aquells llocs era segur que no treballaven, (solament per les dades de la EPA) i que l'altre 75%, si ho feia, no podia donar gens a casa perquè un gin tonic val 10 € (aixó son dates dels bars, dado que el preu estava posat), un Wiston 5 i els sous no superen els 900..
Jo tinc molts dubtes de moltes coses, i una dels meus dubtes és la trucada crísis.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, jo això ho veig cada dia, de dimarts a dissabte, sempre pleníssims, i també el carrer Vila i Vilà i segur que anem per altres zones de Barcelona i el mateix.

Pel que fa a gent necessitada, no és d'ara, sembla que algú s'adoni que la gent va a buscar menjar als supers, als restaurants, quan treballava ja vam derivar famílies a les ajudes i recordo fa uns trenta anys com es va posar l'ajuntament d'esquerres amb aquella campanya 'aquí hi ha gana' o quan va sortir un llibre sobre la Catalunya pobra, i aleshores no hi havia immigració. Jo coneixia gent que col·laborava amb coses com L'Hora de Déu i fa anys hi havia moltes necessitats, que haguessin baixar i ara han remuntat, no dic que no, però aquest pessimisme que ens venen per televisió i els polítics em sembla molt dolent.

Encara em sembla pitjor que no es vulgui admetre la realitat i que s'intentin cercar explicacions a aquest excés d'oferta en bars i tasques dirigida als del país, ep, no entro en el tema del turisme.

I no entro tampoc en el tema del consum en 'moda per a joves', serà barata però sembla que la cosa rutlla.

O sigui, que no em lliga res i que a sobre no pots dir-ho ja que sembla que no toca i que ets un 'fatxa', terme recurrent per a tot aquell que no sosté el discurs oficial o alternatiu i intenta cercar d'altres explicacions que també afecten els nostres hàbits de disbauxa. Dir que els ricatxos ho fan pitjor no em serveix, la veritat, això ja ho sé.

I si són els pares els qui subvencionen aquest consum dels fills, doncs encara pitjor, així no la pujarem dreta, la casa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ho expliques tot tant bé i tant raonat i documentat que nomès cal afegir-hi: AMÉN.

Júlia ha dit...

Tot això Francesc em desvetlla més interrogants que el canvi climàtic, sembla que sempre ens hagi d'amenaçar amb mals futurs inevitables.


En tot cas ningú no dóna solucions i anar-nos flagelant no porta enlloc.

I el que dic, trobo que els qui més es queixen són els que tenen 'pagueta' fixa, la resta prou feina te´en buscar-se la vida.