22.10.13

DIVAGACIONS CONTRACULTURALS

Hi paraules que fem servir a tort i a dret i a les quals atorguem un valor no comprovat. Una de les més ambigües és cultura. Ve, segons diuen els savis, d'un mot llatí que volia dir conrear i cultivar, de fet molts mots llatins fan referència a l'origen camperol dels romans. Només cal donar un cop d'ull a la viquipèdia per comprovar que el tema no és gens senzill i que existeixen milers de milers de definicions i explicacions per a la parauleta. També és molt ambigu el concepte d'art i fins i tot el de llengua, cosa aquesta que no agrada als dogmàtics de les gramàtiques. Estem envoltats d'ambigüitat i relativisme i sempre hi ha els convençuts que no dubten mai i t'expliquen que una cosa està molt clara, sense entrar a fons en el tema o, el que és pitjor, t'asseguren que està comprovada científicament. Per la tele ens piconen de forma constant amb estudis diversos, que no sé qui encarrega, paga i difon, sobre coses que redescobreixen la sopa d'all, el camp de la medicina és un sector abonat per a tota mena de veritats diverses.

Estic llegint el llibre Sano y salvo, escrit per un parell de metges i que incideix en el tema de l'excés mèdic que ens aclapara i en les misèries d'aquesta prevenció abusiva que sembla que ens ha de lliurar fins i tot de la mort. M'agrada el llibre perquè diu moltes coses que jo pensava per intuïció. Els llibres que no són de ficció i que ens agraden són aquells que reblen el clau de les nostres creences, de la mateixa manera que ens agrada escoltar aquells que ens diuen el que ja pensem i creiem. El llibre és un objecte d'aquells sacralitzats, encara l'han sacralitzat més quan les pantalletes modernes han anat ocupant el lloc del paper antic, que segons diuen feia olor, tot i que això de l'olor ja fa anys que va de baixa. Llegir allò de que llegir fa lliure em fa somriure de forma escèptica quan pots llegir moltes bestieses, n'he llegit moltes al llarg de la vida que intentaven, precisament, no fer-me lliure sinó dependent de moltes coses. Els llibres han servit per adoctrinar i dogmatitzar, no és estrany que molta gent aprengués a llegir anant a doctrina, ja fos la doctrina catòlica o la doctrina política.

Internet ens ha fet més lliures que els llibres perquè és un mitjà més plural, on podem contrastar moltes coses. Abans hi havia llibres com les enciclopèdies que eren sagrats, encara més per a la gent amb pocs estudis, car ens van fer pensar que els estudis donaven una mena de categoria espiritual i material irreversible. He conegut gent molt ruca amb grans carrerons, i gent molt espavilada i amb molta cultura vital que era gairebé allò que en deien, de forma despectiva, analfabeta. La cultura acadèmica i convencional, no ho negaré, dóna elements per combatre els lletrats en aquest món de mones però més enllà d'això i de fornir possibilitats laborals, sempre relatives si no tens padrins o coneguts, no ens fa ni més lliures, ni més bons ni tan sols més savis, llevat de camps molt concrets i tancats. Diuen que a molts països estrangers tenen més cultura amb un batxillerat que els de per aquí amb un doctorat, no m'estranya. En el meu temps jove la gent lletrada opinava que com els plans d'estudi del temps republicà els quals, tot sigui dit, van durar quatre dies i van arribar a quatre gats, res de res. Sempre m'he preguntat perquè no es van recuperar aquells plans, aquella formació de mestres, aquells batxillerats antics, adoptant-los una mica al present.

Avui pots enxampar amb faciliat un professional suposadament expert, gràcies a la cultura massificada de la bescantada xarxa, però tot i amb això, de forma inexplicable, cada dia hi ha més experts en tota mena de coses estranyes. Dels experts me'n lliure Déu que dels ignorants ja me'n lliuro jo.

De les reflexions sobre la cultura encara em quedo amb la de Pi de la Serra, tot i que matisaria alguns aspectes, ai, ja no es fan cançons com aquelles:

                                                                               Cultura rima bé amb literatura,
                                                                amb amargura, cura i aventura,
                                                                amb pura caradura i amb censura,
                                                                amb futura obertura i dictadura,

                                                                amb captura, paüra i amb tortura
                                                                amb pintura, arquitectura i escultura,
                                                                amb clausura, tonsura i vestidura,
                                                                amb pastura, atura i amb verdura,

                                                                amb conjura, cura i musculatura,
                                                                candidatura i caricatura,
                                                                amb cintura i amb magistratura,
                                                                amb criatura, usura i confitura,
                                                                amb mesura, amb mesura.

                                                                Cultura és una paraula delicada,
                                                                tan perillosa com la dinamita,
                                                                generalment en manca més que en sobra,
                                                                generalment tothom en necessita.

                                                                Cultura jo no en faig, jo tan sols canto
                                                                cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,
                                                                d'altres han opinat que sovintejo
                                                                amb certes paraulotes poca-soltes.

                                                                Jo crec que la cultura, i que em perdonin,
                                                                té més a veure amb gana que amb Beethoven,
                                                                si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,
                                                                sense ni haver sopat, ni que us estovin.

                                                                La cultura és usada pels dos bàndols,
                                                                els que la van desfent sense manies
                                                                perquè fa raonar i no és rentable,
                                                                els campanuts tibats que se la guarden.

                                                                No cal que us capfiqueu, us repeteixo,
                                                                que abans s'ha de menjar, jeure i pair;
                                                                després, ja en parlarem si en teniu ganes,
                                                                que ningú s'ha ferit per no llegir.

                                                                Més tard diran que sóc contradictori,
                                                                què és el que vull dir amb això, vosté mateix,
                                                                jo em faig la meva cuina i si li agrada,
                                                                si en vol venir a menjar, el convidaré,

                                                                jo em faig la meva cuina i si tens gana
                                                                i m'ho demanes bé, te'n donaré;
                                                                en fi, per un preu que crec raonable,
                                                                podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

15 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

M´agrada molt el escrit...i la canço ahhh cultura.cultura...rima con locura ¡¡¡
salut

Galderich ha dit...

Jo com que sóc panteista veig cutlura per tot arreu...

Però sentint la cançó d'en Quico veig que té tota la raó pel que fa a l'anomenada "alta cultura". Jo als alumnes sempre els dic que Marx va poder escriure el "Manifest comunista" perquè tenia un plat parat a taula que si hagués hagut d'anar a segar no hagués tingut temps a replanteajar-se el Món!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sí, Júlia, ens agrada -és una debilitat humana- llegir i escoltar el que sentim i pensem. D'aquí ve que ens costi tant acceptar la diferència en tots els camps. Ara bé, la diferència s'acaba acceptant precisament obrint-se a altres pensaments...

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel.

Júlia ha dit...

Galderich, vaig llegir una biografia de la dona de Marx súper interessant.

La cultura ningú no sap què és però és tot, com la política, efectivament.

Júlia ha dit...

http://www.elaleph.com/libro-usado/Jenny-Marx-o-la-mujer-del-diablo-de-Francoise-Giroud/7460216/

Júlia ha dit...

Teresa, és així però constato que presenta moltes dificultats la recerca de l'empatia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja ho ha deixat dit el Quico. Nomès que cultura als últimos governants no els sur per enlloc.

Unknown ha dit...

M'agrada molt l'origen de les paraules per molt que, de vegades, resulti dubtós. M'agrada creure en la serietat d'alguns que s'entesten en acostar-se al que creuen que és ceert. El marge d'error és lògic perquè el temps esborra i canvia.
Em crec que "cultura" té la mateixa intenció o sentit que "conreu". Jo. si hagués de definir "cultura" diria que és un cúmul de coneixements i, fent cas a Nietschze, diria que -cito de memòria- perquè una cultura és consideri cultura, els coneixements han d'anar encadenats seguint l'ordre de la història.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Bé, del tot, del tot, no, Francesc.

Home, com que no se sap el que és la cultura, deuen tenir la seva i tot.

Júlia ha dit...

Glòria, sí, però es poden conrear moltes coses i amb moltes tècniques, i l'ordre de la història també és quelcom molt controvertit més enllà de la cronologia convencional.

Unknown ha dit...

Júlia,
Tot ho poses en dubte. Jo em conformo creient en aproximacions i en gent de bona fe que les conrrea. Està clar que es poden conrrear moltes coses. I millor. Existeix aquella expressió tan frustrant que en diuen "cultura general" però és segur que hi ha profondes cultures sobre milers de coses. El saber creix, dismuneix, canvia. Mai el copsarem tot.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, és que tot és dubtós, ens agadi o no, només de definicions de cultura n'hi ha centenars, dubtoses, controvertides, ben divergents...

I sobre la bona fe, passa com amb les bones intencions, l'infern n'està empedrat, que deien els grans del meu temps.

Sóc molt escèptica, quan més gran m'he fet, més encara.

De tota manera m'estimo més que les coses siguin dubtoses i insegures que bastides sobre dogmes, la veritat.

Anònim ha dit...

En tot cas, definicions a banda, la cultura és un procés. Hi ha un problema terminològic: sovint s'etiqueta com a cultura allò que només és un costum. Perquè hi hagi cultura hi ha d'haver intel·ligència en sentit etimològic; hi ha d'haver informació, capacitat de percepció i de processament i esperit crític per qüestionar permanentment el resultat d'aquest procés.

La resta són maneres de classificar la gent segons el grau d'empatia que sent amb allò que se suposa que la defineix.

Júlia ha dit...

Enric, és que com a cultura pots etiquetar el que vulguis, segons les teves creences, ideologia, procés personal i circumstàncies, hi ha fins i tot qui s'ha ocupat de recollir milers de definicions ben contradictòries.

Sobre l'esperit crític, és difícil d'assolir en la realitat car sovint, com explico, ens agrada escoltar allò que ja sabem i creiem i canviar d'opinió de forma seriosa és molt complicat, tots creiem tenir-ne, d'aquest esperit, però la vida quotidiana m'ha demostrat que sovint no és pas així.