RÀBIES REBAIXADES

He escoltat algun debat aquests dies sobre l'èxit de la Festa del Cinema i sobre si el problema de la manca d'espectadors és el preu. Jo no ho crec, crec que en les cues hi ha tingut més pes l'efecte festa que l'efecte rebaixes. Existeixen moltes ofertes puntuals per anar al cinema a bon preu i, en tot cas, un lloc emblemàtic com la Filmoteca val tres euros, un regal. Però a l'entorn del tema dels diners sempre es fa molta demagògia. Espectacles molt i molt cars omplen sempre i ja vaig comentar l'estranyesa que em produeix veure les terrasses dels molts bars del meu barri plens, un dia sí i un altre també, de gent jove fent el mos. 

El problema del cinema, com el de tantes altres coses que avui estan en crisi, és que els temps canvien. La propaganda té molt de pes en l'assistència de públic allà on sigui, hi ha una mena d'efecte contagi molt curiós. De vegades una exposició, ni que sigui gratuïta, ha generat enormes cues els primers dies per abaltir-se més endavant, quan l'han allargat davant de la demanda. Un altre efecte estrany és el de voler ser els primers en veure alguna cosa, enguany per exemple, podem escoltar: encara no has anat a veure l'exposició sobre Pissarro? Els museus i llocs més visitats, amb diferència, acostumen a ser els més cars, cosa comprovada estadísticament. Els horaris gratuïts dels museus sovint tenen poca penya. 

Amb això de la festa del cinema i les cues m'ha vingut al cap una història de la meva joventut. L'any 1978 es va estrenar La ràbia, una pel·lícula força digna, realitzada amb grans esforços per Eugeni Anglada, un director injustament poc recordat i poc reconegut. Avui hem pogut veure ja moltes històries de postguerra però en aquell moment era el tema tota una novetat. No entraré en l'aspecte qualitatiu, avui la pel·lícula té ja un valor afegit, documental, a més de l'admiració que em provoca el coratge de poder-la haver arribat a fer. Va tenir un cert ressò en el seu moment però més aviat de crítica especialitzada que no pas de públic.  Ha estat una pel·lícula difícil de veure, crec que fa quatre o cinc anys la van passar per la televisió i també en alguns cineclubs locals  n'han gaudit de tant en tant. 

En el temps de l'estrena es va oferir, amb molta propaganda, una sessió dedicada als mestres, gratuïta. El tema no va estar ben organitzat, havies d'anar a la sala i et lliuraven l'entrada allà mateix però l'èxit de la convocatòria va fer que aterrés una massa de mestres i professors i que el xicot que repartia les entrades es veiés desbordat. Semblava que se l'anessin a menjar. Que una massa de persones relacionades amb l'educació actués d'aquella manera tan infantil i salvatge em va fer angúnia i vaig dir als amics que jo marxava però un conegut més arrauxat i sense complexos va arramblar amb alguna entrada de més i me la va donar. De'l moment no n'ha quedat constància gràfica i espero que ningú no prengués mal. Avui, amb els mòbils, l'honor professional del sector hauria restat molt malmès. Aquests comportaments humans són habituals quan no hi ha un ordre previ, no vull ni pensar com actuaríem si ens hi anés alguna cosa important, en el repartiment. De fet, les allaus humanes, en cas de perill real o suposat, han generat sempre molts problemes, àdhuc víctimes en diferents ocasions.

Recordo fets semblants, no ja de mestres en concret, sinó d'adults en general, llençant-se al mar per recollir, se suposava que per als infants, unes pilotes inflables que durant un temps deixaven anar uns avionets, a l'estiu. O mares i pares desfermats per estirar alguna joguina barata al festival de la infància. Per sort les coses, en general, s'organitzen avui millor, amb cues controlades o amb la possibilitat de fer les demandes per la xarxa o per telèfon. Durant la meva joventut havia vist baralles serioses per agafar un tren, un tren per anar a la platja, no pas per fugir de la guerra. Ara ja em nego a fer cues que no siguin per a assolir quelcom necessari o imprescindible, n'havia fet amb els meus fills petits, per anar al cinema i en concret en recordo dues de molt llargues, la de La flauta dels sis barrufets i la d'ET. 

En una ocasió en vaig fer amb el meu pare, en pau descansi, que tenia curiositat per entrar a veure el Palauet Albèniz, espai l'interior del qual té molt poc interès. Això de les portes obertes ocasionals també és tot un perill. Després d'esperar gairebé un parell d'hores, amb aquell sol al damunt que la Mercè encara conserva alguns anys, des que Santa Eulàlia plora menys, ens fan fer passar depressa i corrent per unes quantes sales. És a dir, que he fet cues a favor de gent que estimo, però a nivell personal ja no penso matar-me per veure el que sigui ni per matricular-me de res, la veritat, no en tinc cap necessitat. Hi ha persones que t'expliquen això de les cues com un mèrit, l'any Gaudí van obrir la Casa Batlló i una mestra em va explicar, entusiasmada, que havien fet tres hores de cua per entrar-hi i que era una oportunitat única. Quan van veure que la cosa donava calerons a dojo la van deixar oberta de forma definitiva, per cert. La gent que ha patit cues sacrificades en general t'exagera el valor d'allò que ha vist després de tantes penalitats perquè sinó quedaria com un babau.

Sobre la pel·lícula, avui és poc coneguda, llàstima. L'èxit de Pa negre hauria d'haver-nos fet evocar i recuperar a fons aquell intent de cinema català polític, de denúncia, fet en el moment en el qual es podia començar a fer alguna cosa més profunda i agosarada. Es queia una mica en l'excés de missatge, però avui també passa. Eugeni Anglada va realitzar, pocs anys després un nou llargmetratge remarcable, Interior roig, un altre títol gairebé maleït. L'any 98 va escriure un breu article al diari on reflexionava sobre el cinema català i sobre l'èxit de directors que havien optat per un camí més xaró i poc compromès, aconseguint subvencions diverses. La transició va portar unes certes ganes de gresca, de bandejar la denúncia i el compromís, i en cinema també es va notar, de la mateixa manera que les havaneres de consum van substituir els cantautors. Potser ha de ser així, és clar. La política de subvencions s'hauria d'haver revisat, ara ja no hi ha calerons ni per als uns ni per als altres però els pocs que quedin caldria que s'administressin amb més grapa i cura que en temps de vaques grasses. Un tema espinós perquè sense calerons no es pot fer segons què i qui té el cul llogat, ja se sap allò que diuen...