.jpg)
.jpg)
No conec Roma i darrerament em costa molt de suportar més d'una hora i tres quarts de cinema però en aquest cas les dues hores i mitja m'han passat volant. La sala del cinema, en dia de festa i, per tant, de preu car, era plena. Gairebé ningú no s'ha aixecat de la cadira fins que no han passat tots els títols de crèdit finals, cosa poc habitual.
M'ha recordat moltes pel·lícules italianes de la meva joventut, Fellini, Visconti, aquells grans de fa anys, però no es copia ningú de tots ells encara que se'ls homenatgi així com s'homenatja la capital italiana. Un actor en estat de gràcia fa de voyeur vital i poca cosa més. O moltes coses més: el pas del temps, la banalitat de la vida, la buidor existencial, els paisatges decadents d'un passat rònec però grandiós, l'amor perdut una i una altra vegada, plànyer el que podia haver estat i no va ser, constatar que tot és una trampa, un truc de fira, al capdavall, però que la mort encara impressiona.
A més del protagonista, Toni Servillo, un gran planter d'actors poc coneguts, al menys per a nosaltres, que al seu país deuen ser ben familiars als cinèfils i amants del teatre, ben segur. La vida passa i res no sembla tenir sentit, la fauna humana és una fauna que desvetlla simpatia a causa de les seves febleses. Hi ha ironia a la italiana a dojo i cinisme a gavadals però també poesia, música, tendresa i compassió vers els altres i vers nosaltres mateixos, aquesta compassió que ara està mal vista. No sé explicar per què m'ha agradat tant, la veritat. Això no és una recomanació, és una valoració subjectiva i apassionada, empesa per la immediatesa del moment. Feia molt, molt de temps, que no passava una estona tan bona al cinema, la veritat.
M'ha recordat moltes pel·lícules italianes de la meva joventut, Fellini, Visconti, aquells grans de fa anys, però no es copia ningú de tots ells encara que se'ls homenatgi així com s'homenatja la capital italiana. Un actor en estat de gràcia fa de voyeur vital i poca cosa més. O moltes coses més: el pas del temps, la banalitat de la vida, la buidor existencial, els paisatges decadents d'un passat rònec però grandiós, l'amor perdut una i una altra vegada, plànyer el que podia haver estat i no va ser, constatar que tot és una trampa, un truc de fira, al capdavall, però que la mort encara impressiona.
A més del protagonista, Toni Servillo, un gran planter d'actors poc coneguts, al menys per a nosaltres, que al seu país deuen ser ben familiars als cinèfils i amants del teatre, ben segur. La vida passa i res no sembla tenir sentit, la fauna humana és una fauna que desvetlla simpatia a causa de les seves febleses. Hi ha ironia a la italiana a dojo i cinisme a gavadals però també poesia, música, tendresa i compassió vers els altres i vers nosaltres mateixos, aquesta compassió que ara està mal vista. No sé explicar per què m'ha agradat tant, la veritat. Això no és una recomanació, és una valoració subjectiva i apassionada, empesa per la immediatesa del moment. Feia molt, molt de temps, que no passava una estona tan bona al cinema, la veritat.
20 comentaris:
No cal que ho diguis, Júlia, tu MAI no recomanes. Però tinc moltes ganes de veure-la igualment.
"Il divo" també era molt bona. I a mi em va agradar fins i tot aquell bunyol que va fer amb Sean Penn.
La veuré i et diré com ha estat, jo si he anat a ROMA, cinc vegades i és que a mi m'agraden totes les ciutats, cadascuna té el seu encant i prefereixo veure el costat bo d'això, en el meu blog, tinc diverses entrades d'Itàlia, Venècia, Florència, Nàpols, Sicília etc ...
Una abraçada Júlia i BCDS.
Opinions apart, Júlia, has de visitar Roma sense discussió. Segur que no hi ha al món ciutat que et sigui més vitalment rellevant.
M Trinidad, estic d'acord, totes les ciutats tenen el seu encant, no és que en conegui moltes però totes m'han agradat, el mateix em passa amb els paisatges naturals o més o menys naturals, bon cap de setmana!!!
Ui, Allau, cada dia sóc menys viatgera i ja sé que no ho podré veure tot, tot, tot, mai dels mais. Qui sap, però...
No m'agrada ser a les ciutats 'de passada turística' i avui dia atabala la reconversió en parc temàtic d'una bona part del paisatge urbà malgrat que també és una característica del present que té la seva gràcia, segons com es miri, sobretot si es mira com ho mira tot el protagonista de la pel·lícula.
Allau, un director a tenir molt en compte, a les altres les vaig trobar coses interessants però no em van agradar com aquesta.
No he vist res d'aquest director, però acabo de prendre nota de la teva no recomanació.
Per cert, jo tampoc no conec Roma: tinc certa prevenció a la reconversió de les ciutats en parcs temàtics, tot i que molt em temo que quan en visito alguna, també contribueixo a engrossir la llista del ramat turístic. Què hi farem?
La pel·lícula caurà, la recomanis o no. I siguis viatgera o no, a Roma hi has d'anar. No és un viatge, és un retorn a un lloc on ja hi has estat.
Sícoris, ja ens diràs què et sembla.
Enric, no dic que no, encara sóc 'jove', que diuen els de vuitanta anys.
Ep, Enric, no sé si hem de tornar als llocs on havíem estat, és un perill, una cosa així com retrobar-te el noviet dels catorze anys...
L'he vist aquesta tarda i m'ha agradat molt. El cinema ple i ningú ha deixat la sala fins el final. La música preciosa. L'escena de les termes de Caracalla super i el protagonista fabulós.
M'alegro que t'hagi agradat, Mercè, darrerament ens hem empassat molts bunyols ben promocionats
Feia temps que no veia una peli tan rodona com aquesta.Un homenatge al cine de Fellini amb qui tant vaig gaudir. Contingut i embolcall provoquen un munt de sensacions, records i reflexions... Cine de luxe, d'aquell que, com tu dius fa que a pesar de la seva durada sen's faci curta i ens sàpiga greu que s'acabi tan aviat.
Ramon, sembla que és una opinió força generalitzada, a tothom li agrada. O a gairebé tothom.
Tenia previst veure-la i avui hi he anat. M'ha semblat molt interessant tan feta de ràfegues d'un cinema del que ja no se'n fa. No he sabut veur-hi Visconti perì sí Fellini, Ettore Scola, Pasolini, Antonioni i tot prou ben batut com perquè Sorrentino gagi sabut crear un llenguatge propi.
Una mirada decadent perquè així és la vida. I no deixis d'anar a Roma, Júlia.
Glòria, veig que desvetlla força unanimitat, hi hauré d'anar, doncs, tot i que no sé pas quan.
Feia temps que la volia veure i per fi hi he anat avui. No és potser una obra mestra, però és fascinant. I, com dius, se't fa curta. I cal veure-la en versió original per no perdre's la veu del protagonista, que és una part fonamental de la seva interpretació. M'han entrat unes ganes de tornar a Roma!...
Lectora, a mi em va agradar molt, encara més considerant -i ara repetiré un tòpic, potser- que avui, com aquesta 'ja no se'n fan', o a mi m'ho sembla.
Publica un comentari a l'entrada