LA XOCOLATA DESFETA, ELS XURROS, ELS MELINDROS I LES TORRADES

Ahir vaig llegirm al diari que han instal·lat un establiment on pots prendre xurros amb xocolata en una antiga oficina bancària, coses del present. El diari incloïa un repàs per diferents establiments barcelonins on es pot prendre xocolata desfeta. La xocolata desfeta, acompanyada amb xurros, és una menja que ha revifat i s'ha posat de moda i a molts bars normalets han afegit rètols on et diuen que també en tenen.

A mi m'agrada molt la xocolata desfeta tot i que des que sóc grandeta la prenc amb moderació. Però maridar-la, que avui tot es marida, amb els xurros m'ha semblat sempre, a més d'un costum forani, un despropòsit. A casa nostra sempre s'ha sucat més aviat el melindro, frase que, a més, ha fet història eròtica.

Però a mi, com m'agrada més la xocolata, és amb torrades de bon pa, de pa de veritat, res de biscottes comercialitzats. La xocolata ja és prou dolça com per afegir-hi més dolç, la veritat. Tot i que ara també ens fan tots aquests invents del nostre temps, sense sucre, com si el pobre sucre fos un verí.

Quan era petita la meva mare feia xocolata desfeta cada diumenge. Deu ser la nostàlgia però no n'he menjat mai com aquella. No la feia amb xocolata en pols, tallava a trossets la xocolata normal que menjàvem, que no era de llet però tampoc d'aquestes negríssimes que ara estan de moda. La feia espesseir amb una mica de potax, del de fer flams. I hi sucàvem torrades de pa, és clar. No era una xocolata excessivament espessa, ara te'n serveixen que sembla solidificada. Allò de les coses clares i la xocolata espessa ha estat un mal eslogan que ens ha portat a exageracions xocolateres penoses.

He sucat coses diverses a la xocolata, a més dels melindros: ensaïmada, crusan, briox. Res no em sembla tan adient com la torrada pura i dura, si pot ser feta amb pa que no sigui del dia. No tinc res en contra dels xurros, m'agrada menjar-ne de tant en tant, a les fires i pel carrer, comprats en una xurreria tradicional i arriscant-me al fet que tinguin més oli del compte. Abans tots els xurreros, a més de xurros, patates rosses (per què gairebé ningú no diu ja patates rosses?) i pestinyos exòtics, tenien bunyols, però a casa meva els agradaven més els xurros i poques vegades compraven bunyols, no sé ben bé el perquè.

La paraula bunyol es d'aquelles que ja m'omple la boca de suggeriments gastronòmics, és una paraula amb sabor i m'agraden gairebé tots els bunyols, dolços i salats. Però el bunyol per excel·lència és el que té forat al mig, la veritat.

La xocolata la menjàvem també per berenar o esmorzar, allò que en deien mitja presa, amb una bona llesca de pa o un crostó o un panet i això del panet -de viena- en ocasions especials. Encara sovint bereno o esmorzo el mateix, amb una fruita al darrera.

Fa algun temps vaig veure per la tele un senyor tertulià d'aquests que ara poden anar, si volen, als restaurants d'upa. Presumia d'haver estat un infant amb pocs recursos i evocava l'enveja que li feien els entrepàs dels companys, plens de formatge, tonyina o llangonissa, mentre ell s'havia de conformar amb la xocolata. No crec pas que una cosa sortís més cara que l'altra, jo anava a una escola molt modesta i la majoria de nenes duien entrepans amb coses a dins, tot i que ara ens amollin aquest lamentable anunci on la nena ha de somniar el farcit, quanta demagògia!

Doncs jo odiava que la meva mare em posés alguna cosa que no fos l'esperada xocolata, un bocinet de fet. Fins i tot l'olor dels embotits de les companyes em feia angúnia. Després m'han agradat els embotits i els formatges però aleshores no era ben bé així. Sobretot em feia angúnia veure com algú endrapava un entrepà de xorisso o sobrassada i se li tornava la boca del color de la menja corresponent.

He treballat sempre en escoles modestes, fa anys molt i molt modestes, però els infants duien uns bons entrepans, amb molt de pa, és clar, però també amb coses a dins, fins i tot a vegades havíem d'avisar les famílies que no es passessin amb aquells tamanys exagerats de bocadillo sobretot si es quedaven al menjador de l'escola car aleshores es dinava aviat i no tenien gana. Es consumia molt de pa, aleshores, el pobre pa també ha sofert etapes diverses, des de la sacralització als penjaments dels dietistes. Admeto que els embotits habituals eren barats, de batalla, jo no he menjat ibèrics fins que no he sigut grandeta.

De xocolata desfeta n'hi ha de moltes categories. Fer una xocolatada és habitual, en festes on intervenen infants. Per als apressats hi ha aquestes xocolates instantànies, no són res de l'altre món però calentetes també passen bé. El dia de Reis pel matí encara faig xocolata desfeta, per als familiars que passen per casa durant el matí a cercar  els regals de Ses Majestats. És un dels dies més bonics de l'any, potser perquè en tinc bons records i perquè fins i tot en èpoques de migradesa els celebràvem com podíem tot i que ja copsaves la injustícia del fet que als veïns més benestants, que eren uns gambirots, aquells reis els portessin més coses que a nosaltres, que érem uns sants i trèiem sobresalientes al col·legi.

La meva granja preferida, de Barcelona, és la Viadé, per descomptat tot i que la vaig descobrir amb setze o disset anys, gràcies a una companya de la feina. Abans, amb la colla de la Parròquia, havíem anat algun diumenge a La Pallaresa, que també m'agrada, tot i que trobo a faltar aquells murals esgrogueïts en blanc i negre tan entranyables. Abans de l'abans, amb la família no anàvem mai a menjar a fora allò que es podia menjar a casa, més barat i més casolà. Llàstima que l'allau turístic fa que no sigui fàcil anar a aquestes granges, segons a quines hores del dia, la veritat. I si haig de fer cua, passo, i me'n vaig a casa a fer-me la xocolata jo mateixa.

La nata, acompanyament magnífic de la xocolata per fer el famós suís, no m'agradava tampoc, quan era petita. M'embafava i potser no m'anava bé, cosa que jo explicava amb una estranya expressió infantil: em mareja la panxa. Avui sí que m'agrada, de tant en tant, si és nata bona i estèticament presentable, per sort a molts llocs en tenen, ara, després d'haver superat la trista colonització dels esprais nateros que, tot s'ha de dir, de vegades són prou útils. 

Xocolata és una paraula que, com bunyol, sembla portar implícit el gustet corresponent, això del sabor, paraula que abans no fèiem servir mai com d'altres, per exemple dentifrici o làmpada. Tenim una gran habilitat per complicar-nos la vida en tots els camps. Sobre els xurros, vaig poder llegir també a l'article una mena de filosofia sobre la seva elaboració, l'oli adient i la resta. Mentre els entrepans dels pobres han tingut a dins, gairebé sempre, alguna coseta, del meu record, l'oli sí que ha estat un bé car i se'n racionava l'ús amb cura. L'oli era oli, el vi era vi, el pa era pa i la xocolata, xocolata. Ara de tot n'hi ha cinquanta mil variables per triar i tot és sofisticat i palesa la nostra misèria de nou rics amb les butxaques escurades. Me'n vaig a esmorzar.

Olors

Aquell cafè calent de bon matí

amb la dolça alenada que rellisca

vora la gent, que calla i s'endormisca

sense afanys de llevar-se i existir.

Entre llençols, carícies de coixí,

porta somnis encesos d'odalisca.

Aquell cafè calent de bon matí.

La sentor d'enyorada xocolata

que es desfà poc a poc al gran perol.

La casa, en un diumenge sense sol,

melindros d'or calents a la safata,

i aquella neu de suculenta nata,

que sobreïx del recer d'un senzill bol.

La sentor d'enyorada xocolata.

Aquell humil i històric got de vi

que ha viscut a la casa dels més pobres,

ajudant a empassar-se tantes sobres,

que fou goig, pena, enyorament, verí.

Got servit a l'hostal ran de camí,

i amagat a la cuina dels més nobles.

Aquell humil i històric got de vi.

(Júlia Costa)