Sóc la primera en criticar aspectes de l'escola i de l'educació que em sembla que no rutllen. Malauradament s'intervé sempre des de dalt, a cop de reformes institucionals i en lloc d'arreglar el que ja tenim i respectar el que funciona es fan provatures de tota mena. Ahir algú em va explicar que el seu nét anirà a una escola on fan 'el mètode de Finlàndia' (en la qual, per cert, no tenen immigrants o en tenen tres o quatre). Jo, la veritat, crec que el mèrit no és del mètode de Finlàndia sinó dels finesos que han incidit en l'educació des de molts àmbits, un dels quals la bona tria de mestres i de formadors de mestres i pactes educatius consensuats i acceptats per totes les forces polítiques i amb el compromís de comptar amb una estabilitat important pel que fa als plans d'estudi. Avui mateix a 'Dos poals de sabó' es reflexiona sobre les mancances detectades pel darrer informe d'aquests que tenen tant de pes i sobre si tot s'ha d'ensenyar a l'escola. Algú us va ensenyar, als qui ja sou grandets, a comprar un bitllet de tren, al cole? Us n'heu sortit o us equivoqueu cada vegada que heu de viatjar?
Ahir vaig anar a la celebració dels 25 anys del Casalet del Mestre de L'Hospitalet, una festa alegre i lluïda on vaig retrobar molta gent coneguda. De vegades l'excés d'autocrítica fa que no reflexionem prou sobre allò que s'ha aconseguit i en tot el que ha millorat a les escoles i no pas a causa de les reformes des de dalt, la veritat. També caiem en ocasions en un excés de cofoisme, és clar. En clau més aviat positiva i optimista vaig escriure l'article que copio i que ha estat un dels publicats a la revista commemorativa de la celebració. I sí, ja sé que de mestres, com de metges, d'enginyers, d'actors o de paletes, n'hi ha de moltes menes, bons, dolents, mitjanets, esforçats i ganduls, així és el món... Però en tot cas les culpes dels bunyols educatius van de dalt a baix i no pas a l'inrevés.
La
nostra escola, ahir i avui
El
temps passa molt de pressa i El Casalet compleix vint-i-cinc anys, anys de
feina constant i de moltes iniciatives. Han passat en aquests anys un munt de
coses i malgrat els núvols que de tant en tant planen sobre l’escola,
l’educació ha millorat molt. Més enllà de resultats i enquestes hi ha aspectes
de l’educació, sobre tot de la primària, que no es reflecteixen enlloc de forma
evident. Una gran part de la pau social actual, que fa que convisquem amb gent
de tantes procedències en pau i harmonia, és a causa de la feina de l’escola, que
ha acollit amb esforç, habilitat educativa, professionalitat, amor i interès, els
infants i les seves famílies.
En
general, els mestres som força discrets en la reivindicació de la nostra importància,
el dia a dia escolar no es palesa en grans teories ni en manuals pedagògics de
culte, és vida en estat pur i va més enllà de metodologies, currículums i plans
d’estudi. Recordo que un bon professor de la Normal de la meva època
d’estudiant, ens va comentar, un dia que parlàvem sobre les moltes mancances de
l’escola de l’època: els infants, malgrat
tot, aprenen.
I
els mestres també aprenem sempre, dels alumnes, dels altres companys, de les
famílies. Jo vaig aprendre molt en els anys en els quals ens trobàvem al
Casalet antic, aquella entranyable casa de pagès amb algun ratolí i tot, per
endegar el projecte sobre L’Hospitalet és
escola o per fer activitats diverses. Vam aprendre i vam riure i ens ho vam
passar molt bé. Eren anys d’esperances on malgrat moltes limitacions semblava
que tot tirava endavant. Avui conec molts mestres joves i optimistes que fan
miracles i que sovint no gaudeixen del reconeixement merescut ni tampoc no el
demanen. Porto cinc anys jubilada i he de dir que quan mires les coses amb una
certa distància t’adones del gruix de tot allò que es va fer i s’està fent i de
com tot plegat de vegades trontolla quan determinats polítics volen ficar la
grapa on no toca. Però hem viscut èpoques més dures i fosques, no cal dir-ho.
Quan des de fora veig un grup de nens
i nenes de totes les procedències llegint contes en català en companyia de la
mestra, a la biblioteca, feliços i respectuosos, m’emociono, perquè sé l’esforç
professional invisible que hi ha al darrere d’aquell moment gairebé poètic. Deu
ser l’edat...
Júlia
Costa
Març,
2014
6 comentaris:
És justament aquesta feina 'invisible' la que aguanta dempeus el món, quanta raó tens.
Cert, Teresa, les millors coses no es veuen ni es poden quantificar, per sort.
Aquest teu escrit a la revista, que reprodueixes, és un poema en prosa.
Potser la gent, un dia, serem prou madurs per a no permetre que aquests determinats polítics que dius fiquin la grapa. Ep, polítics d'aquí, d'allà i de Brusel·les. I no només en relació a l'escola.
M'alegro que t'agradi, Xiruquero, de vegades cal deixar la crítica i l'autocrítica de banda i mirar tot allò que funciona i s'ha fet bé. I també vull ser justa i alguna coseta hi tenen a veure els polítics de vegades 'també' en les coses positives, he, he.
Gràcies per l'esment.
Publica un comentari a l'entrada