MONTSERRAT COMPANY, EN ELS MEUS RECORDS PERSONALS I PEDAGOGICS

 

M'he assabentat de la mort de Montserrat Company, el dos de desembre. Em va enviar un missatge l'amiga i escriptora Montserrat Galícia i després he rebut més informacio sobre el seu traspàs, a traves del Casalet del Mestre de L'Hospitalet. Segurament a L'Hospitalet en parlaran i n'escriuran força però potser no serà així per part dels mitjans més barcelonins, malgrat que qui més qui menys pot connectar amb la televisió d'aquesta ciutat tan gran, tan propera, tan complexa, i tan llunyana i desconeguda a la vegada.

Les dues Montserrats que menciono treballaven, quan les vaig conèixer, al Patufet, una escola d'aquelles del CEPEC, que jo considerava privilegiades tot i que he de dir que els meus fills van anar a escoles d'aquella xarxa. Eren d'altres temps, potser no tan llunyans com semblen, encara a les escoles públiques es feia tot en castellà i, tot i que hi havia gent molt remarcable, també s'hi aplegaven mestres típics funcionaris de l'època, alguns dels quals una mica repatanis pel que fa al tema de la llengua i la cultura catalanes. El tema escolar i el català encara cueja i de tant en tant el treuen del calaix. Encara hores d'ara em sembla un miracle com es va aconseguir allò de la immersió. El peix al cove té avantatges evidents en temps difícils, tot s'ha de dir. 

Amb el pas del temps vaig tenir molt bona relació amb mestres d'aquelles escoles i tots i totes ens vam anar assemblant i apreciant més. Avui he de suportar com es venen, com a novetats, iniciatives escolars de tot tipus que jo ja havia endegat i viscut. Però això de descobrir la sopa d'all es veu que és una constant. Vaig participar en un projecte que es deia L'Hospitalet és Escola, vam elaborar un munt de materials, la Montserrat Company hi col·laborava i ens donava tota mena de suport. No sé què se'n deu haver fet, de tots aquells materials, no sé si encara es fan servir o no. Fins i tot vaig fer lletres per un disc de cançons infantils i vaig escriure un conte, amb uns personatges que eren uns follets que vivien als parcs de L'Hospitalet, els Tocaboires. La meva il·lusió era que, amb els anys, en fessin una mena de sèrie de dibuixos animats, vagues il·lusions, con tantes altres.

La Montserrat Company va militar en política, va tenir càrrecs a l'ajuntament de L'Hospitalet. Ara sembla que la situació sigui complicada però aleshores també ho era, i molt. Ens va impartir uns cursos per a Caps d'Estudis als quals vaig assistir com alumna i en els quals m'ho vaig passar molt bé. La Generalitat d'aleshores fins i tot enviava substitutes a les escoles per poder fer els cursos. 

La Montserrat Company va fer un munt de coses que es poden llegir a Viquipèdia. El seu marit, Francesc Batallé, va ser l'altra ànima de l'escola Patufet, el pare de Francesc Batallé ja havia estat mestre i té un petit monument a l'entrada del Parc de Can Buxeres. Una de les darreres vegades que vaig anar a un acte educatiu a L'Hospitalet em vaig adonar de què el meu temps havia passat, ja coneixia poca gent, de fet. La Montserrat ni em va conèixer, tenia ja algun problema mental i allò em va trasbalsar. Però així és la vida, no estem vacunats contra tota mena de coses i els anys passen. 

En aquests darrers temps hi pensava sovint, en ella. Des del principi de la pandèmia que amb la Montserrat Galícia ens escrivim cada dia una carteta, ho deu fer mes gent ja que fins i tot ha sortit un llibre amb unes quates cartes que també s'han escrit dues senyores. Nosaltres ja anem per la dues-cents quaranta. Parlem de llibres, de música, de la família, de política, de la pandèmia i, també, d'escola i del passat escolar que vam viure, és inevitable. 

L'Hospitalet va ser la meva segona pàtria, després del Poble-sec, sobre tot els barris de Can Serra, el centre o Santa Eulàlia. Amb un petit parèntesi a causa del tancament d'escoles dels noranta, amb la baixa de natalitat, hi vaig treballar des del 1978, quan em van donar la primera plaça en propietat fins a la jubilació. Els meus darrers deu anys van ser a l'escola Bernat Desclot, a tocar del Parc de l'Alhambra, un parc molt inspirador en el qual vaig llegir que hi volien fer algun bunyol. Passo per alt el lamentable tema burocràtic que encara, en certa manera, funciona, i que fa que no et puguis consolidar en un lloc de treball de seguida, quan entres al cos d'ensenyants. Abans d'aterrar a L'Hospitalet, on hi seria durant quaranta anys, vaig passar set anys de provisional per diferents escoles del Baix Llobregat i vuit anys fent allò d'estudiar i treballar, a l'empresa Harry Walker. Vaja, que m'he guanyat la pagueta. 

Han passat moltes coses, una de les pitjors, pel meu gust, va ser el final de l'EGB i que els nois i noies a partir dels dotze anys haguessin de canviar d'escola. La població escolar ja no es divideix entre catalans i castellans, en aquestes darreres dècades l'escola pública ha acollit gent de tot el mon i, pel que fa a la primària, no conec a fons la situació de la secundària, ha funcionat amb un gran èxit que no sempre es reconeix. També es disposa de més recursos, de més materials, de més mestres, tot i que sempre hi hagi mancances. Cal una certa persectiva per valorar les coses positives. Persones com la Montserrat Company van ser claus en la millora de l'escola, grans persones que potser no son tan conegudes ni valorades com mereixen, més enllà del seu àmbit. Descansi en pau, poca cosa més toca dir, en aquest moment. Però gosaré dir el que penso i espero que no m'apedreguin: vull un mon amb menys maradones i messis i més Montserrats Companys...

L'Hospitalet digital

CCOO Educació

Escola Patufet-Sant Jordi

EN DEFENSA I REIVINDICACIÓ DEL PARC DE L'ALHAMBRA DE L'HOSPITALET

Font fotografia: blog Local-Mundial

El dimarts, 10 de desembre, faré, al barri, una nova presentació de la meva darrera novel·la. El títol definitiu ha estat El Parc i les Ombres però anteriorment l'havia titulat El Parc de l'Alhambra. No m'ha estat fàcil ni ràpid publicar-la però el temps ha aconseguit que en millorés el redactat. Vaig canviar el títol perquè al llibre hi surt més d'un parc i la referència a l'Alhambra em condicionava a encotillar les descripcions de l'indret. El Parc de l'Alhambra és un racó preciós de la ciutat de L'Hospitalet, la meva darrera escola, Bernat Desclot, es troba al costat d'aquest indret i hi anàvem sovint, amb els nens i nenes, car el pati escolar resultava petit i poc amable. 

Quan estaven fent el Parc jo no sabia que treballaria al seu costat durant deu anys, els darrers de la meva vida professional. Recordo que sovint, els diumenges, en tornar de les sortides que fèiem a algun càmping de Tarragona, veia com s'anava creant aquell lloc, que tants records té, avui, per a mi. El Parc és molt bonic durant tot l'any, s'hi apleguen els infants que surten de l'escola, els  jubilats i jubilades, les parelles adolescents. I s'hi celebren molts actes de la Festa Major del barri, el barri de Santa Eulàlia.

M'hauria agradat molt tenir un parc així a tocar de casa, quan era petita. Al costat del parc hi ha uns blogs molt alts, els van deixar fer tant alts amb el compromís de construir una zona verda al davant, en l'època de la seva construcció. Havia fet moltes fotografies del parc, sobretot durant l'època de final de curs, quan les flors grogues de les tipuanes i les liles de les buguenvíl·lees conformaven catifes que semblaven ben bé del Corpus. Malauradament no sé on paren, soc un desastre pel que fa a l'ordre, la veritat. Qualsevol dia em sortiran, en alguna carpeta oblidada, real o virtual.

L'Hospitalet ha estat la meva segona ciutat de referència. Hi vaig treballar durant  trenta anys, des de 1978 fins al 2008, quan em vaig jubilar. Tenia un blog dedicat a aquesta ciutat però es va perdre no sé on. Vaig treballar allà en molts projectes pedagògics, en concret en un que es deia L'Hospitalet és Escola i vaig escriure un conte en el qual uns follets catalans, els Tocaboires, colonitzaven els parcs hospitalencs. Aleshores treballava al costat d'un altre gran parc hospitalenc, Can Buxeres.

Aquests dies, amb això del llibre, m'he assabentat d'un estrany i  alarmant projecte de l'Ajuntament de L'Hospitalet, volen malmetre, en part, aquest Parc, per tal de fer un gran poliesportiu. Els veïns s'hi oposen, car hi ha d'altres possibilitats. El Parc ja ha sofert alguna mutilació, malauradament, al llarg del temps. 

El tema és inquietant, i tot i que potser no té la mateixa gravetat, m'ha fet pensar en la llarga lluita dels veïns del Raval, enfrontats a la gent d'upa del MACBA. Finalment s'ha solucionat, més o menys, però no entenc com un museu, per bonic que sigui, pot tenir unes instal·lacions tan fatxendes i grans, mentre la gent humil ha d'anar a un CAP amb deficiències greus. En el fons tot és fruit d'una mena de política urbana d'aparador, molt del gust dels governs municipals amb aspiracions de deixar empremta. Passa a les ciutats grans i mitjanes, però també a pobles i poblets, tan sols cap veure les notícies locals de les teles. I consti que en sabem de la missa la meitat, en general. 

Al blog Local-Mundial (https://localmundial.blogspot.com/) podeu trobar, molt ben explicat, l'estat de la qüestió, els orígens del problema i com van les coses. Malauradament les ciutats i els barris acostumen a mirar-se el melic i L'Hospitalet és, encara, una ciutat molt desconeguda per als barcelonins, tot i que tampoc és que els barcelonins coneguem a fons barris que no siguin el nostre, més enllà de les visites turístiques i les necessitats laborals. En els darrers anys he viscut casos d'insolidaritat ciutadana preocupant, com ara exigir que determinat espai urbà o equipament, a Barcelona, sigui pels veïns d'aquell barri, tan sols. I això encara que els del barri del costat tinguin, potser, moltes més necessitats urgents. 

Una mare d'una de les quatre escoles en les quals vaig  treballar durant els meus anys a L'Hospitalet (i si vaig canviar no va ser per gust sinó perquè l'erràtica política educativa tanca i obre centres segons li convé) m'ha enviat informació sobre el tema, en veure que a facebook jo, en assabentar-me de com anaven les coses, vaig escriure un comentari personal. Quan vaig arribar a L'Hospitalet era, encara, una ciutat amb molts problemes de tot tipus, mal comunicada en molts barris, amb l'etiqueta, que encara dura, de marginal i coses pitjors, quan L'Hospitalet, com Barcelona, té barris diversos, llocs preciosos i gent de tota mena. Ha millorat moltíssim, gràcies, evidentment, als diferents governs municipals, no ho negaré (i a la pressió veïnal, ep). Per això m'ha sobtat aquesta trista notícia, el sol plantejament de voler fer minvar una zona verda, en lloc d'ampliar-la, en un indret on ha crescut el ciment, potenciat, per exemple, pels blogs de la Ciutat Judicial (els quals, per cert, havien de ser més alts i també es van reduir de volum gràcies a les protestes del veïnat) m'ha alarmat i m'ha entristit.

D'aquests problemes se'n parla poc, més enllà de les informacions de les televisions locals, si no és que hi ha molt soroll i aldarulls diversos. Molta gent de Barcelona però també de la resta de Catalunya segurament no coneix l'existència d'aquest bonic parc, evocador, romàntic, i imprescindible.  Si l'espai l'hagués dissenyat algú conegut les coses, probablement, anirien d'una altra manera. O no, qui sap. En tot cas, lamento que s'hagi obert aquesta caixa dels trons, ja tenim prou problemes amb la política general per haver d'amoïnar-nos pels nostres espais verds de referència.

En tot cas, si no coneixeu el Parc, mireu d'anar-hi, abans no ens el facin desaparèixer o ens el redueixin sense manies. I, si podeu, feu difusió d'un problema que ens afecta a tots, aquests projectes absurds son una amenaça per a la conservació, ja prou difícil, del nostre entorn sentimental i de la nostra salut ambiental. DEFENSEM EL PARC DE L'ALHAMBRA!!!!!!

POESIA PER A UNA CELEBRACIÓ

Per si després del futbol vist per la tele us abelleix una mica de poesia, L'Hospitalet, tan a prop, tan lluny, tan desconegut...

L'HOSPITALET AL COR

Ahir vaig anar a presentar un llibre de la meva amiga Montserrat Galícia,  a L'Hospitalet. Sempre és un plaer tornar a algun dels barris d'aquesta ciutat, en aquest cas al barri del centre, després d'haver treballat tants anys a la ciutat i haver pogut comprovar dia rere dia els molts canvis positius que l'han transformat i modernitzat.

Pel matí també vaig anar a L'Hospitalet, en aquest cas al barri de Santa Eulàlia, a l'escola Provençana, per fer una mica de barrila poètica amb el grup de sisè, gràcies a la invitació d'una altra amiga, Àngels Prats. Al Provençana hi vaig treballar tot just un parell d'anys però en tinc un gran record, tant de mestres com d'alumnes i també d'això que en diem ambient laboral.

Encara no fa gaire temps un d'aquests tertulians saberuts dels nostres temps, i no pas un dels pitjors, parlant de no sé quin tema, va tornar a mencionar L'Hospitalet i d'altres indrets de la perifèria barcelonina amb els tòpics de sempre. Ja resulta habitual i lamentable que aquests senyors i senyores opinin de tot, aquests dies els estem patint amb intensitat, i que no es limitin a les seves especialitzacions, si les tenen.

Encara per a molts nostàlgics de no sé quins temps existeix allò del cinturó vermell i una mena de línia divisòria entre una mena de gent del país i una altra de sobrevinguda, una altra que, per cert, s'ha diversificat tant que cada dia fan més angúnia aquestes definicions tòpiques sobre immigrants i la resta.  Un dia que dinava en un restaurant xinès de la platja unes senyores es van quedar totes astorades en sentir un jove xinès que els parlava en català, oh, senyores, jo he nascut aquí, els va aclarir el noi. I és que els anys passen i els lluitadors de la Seat, una mica repatanis amb les catalanitats i de procedències hispàniques diverses, ja són avis i besavis.

L'Hospitalet és una gran ciutat, molt poc coneguda pels de fora, amb molts barris, cadascun amb les seves característiques, la seva gent i, és clar, els seus problemes. Les escoles i els instituts han millorat de forma exponencial, té bones biblioteques i centres emblemàtics com la Tecla Sala o el Barnadas. També, com a tot arreu, hi podem trobar algun foradet negre que els temps actuals han fet més evident, però això passa a les millors famílies, fins i tot a les de Pedralbes, tot i que com que a les de Pedralbes no les conec no voldria caure en allò que critico, parlar del que no sé.

La presentació era a Can Sumarro, una biblioteca molt bonica, situada en una antiga masia, que compta amb uns jardinets extraordinaris. L'Hospitalet tenia en els seus orígens un centre urbà molt petitó i unes grans extensions de zona rural, camps i masies, del qual Esplugues per una banda i Barcelona per l'altra n'hi van anar manllevant uns quants trossos. Avui tenim una idea una mica errònia del procés que va portar a l'absorció de diferents pobles per part de Barcelona. En alguns casos no eren els rics, precisament, els que volien annexionar-se sinó la gent humil de la contrada, que es trobava en una certa situació de caciquisme i, com va passar en l'edat mitjana, simplificant les coses, s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal.

Els importants de l'Hospitalet van tenir sort i no va arribar mai a ser un barri de Barcelona, tot i que durant anys hi havia qui ho considerava més o menys així, encara que la ciutat tingués cada vegada més vida pròpia. Les noves generacions, moltes de les quals procedien de la immigració van anar fent seva la ciutat i avui hi ha poca confusió entre ser de L'Hospitalet o ser barceloní, en general. Crec que, com a Barcelona, la gent és més del seu barri que no pas de la gran ciutat. Fa anys, molts però no pas tants, per anar al centre de L'Hospitalet des de Barcelona només comptaves amb els Oliveras, avui el metro ens deixa a la seva Rambla, animada i bonica, que s'allarga amb la Rambla de la Marina i en la qual, això sí, hi trobo a faltar, com en tants altres llocs, el cinema. 

Just Oliveras va ser un empresari brillant i innovador, una mica enigmàtic, emprenedor i amb moltes virtuts, i la prova és que ningú no ha volgut -o no ha pogut- canviar el nom de la Rambla per un altre. Era un empresari modern, que estimava la ciutat i que en les circumstàncies difícils de la guerra va decidir quedar-se a la seva pròpia empresa, col·lectivitzada, decisió que li va costar la vida, juntament amb la de la seva  cunyada, en un assassinat mai aclarit o que potser no s'ha volgut aclarir. Malgrat que sobre la figura de l'empresari hi ha algunes opinions negatives que provenen de sectors molt arrauxats i doctrinaris, he copsat que en general la gent normaleta sentia per ell respecte i admiració. En fi, desgràcies de l'època. 

Durant anys es vivia una situació paradoxal, es parlava de la Rambla Oliveras i dels cotxes Oliveras sense que la gran majoria d'habitants de la ciutat, arribats en grans onades immigratòries, sabessin qui era Just Oliveras. Encara recordo haver preguntat sobre el personatge i comprovar com es fugia d'estudi sense manies per part dels que en sabien alguna cosa i com també els qui no en sabien et feien un posat estrany, ves, era el nom d'un carrer important i d'uns autobusos, que no n'hi havia prou amb això?

Durant anys va planar una gran ignorància sobre el personatge, senzillament, no se'n parlava.  Fins i tot a manuals d'història de la ciutat se silenciava l'assassinat, així com el d'altres persones que van ser estossinades en aquells anys, algunes de les quals totalment innocents, com ara un pobre compositor de sardanes que no feia mal a ningú. De fet fins i tot en la referència de la wiki es passa sense fer soroll per la guerra i la postguerra o, més aviat, no s'hi passa de cap manera.

Avui es fa difícil imaginar aquella ciutat d'abans de la guerra, de la guerra i de la primera postguerra, no té res a veure amb l'actual. Fa poc temps va morir el senyor Marcè i li vaig dedicar una entrada, gràcies a ell i als seus llibres sobre la ciutat i els seus personatges vaig saber alguna coseta més de la història de L'Hospitalet, ha estat un dels seus cronistes més admirables, també era molt bon poeta. La primera visita al museu, amb l'escola, la vaig fer amb ell que n'era el director i recordo poques explicacions museístiques tan sentides, documentades i valuoses. Fa molts anys d'aquella visita, més de trenta. 

Ara he repassat el blog i veig que he escrit sobre L'Hospitalet en moltes ocasions, trenta anys de feina a la ciutat forneixen tot un gran imaginari sobre ella i la meva memòria sentimental la té molt present, tot i que ara hi vaig de visita i ja no és el mateix. La vida passa i la gent jove ocupa les terrasses dels bars de la vida,  com sempre ha estat. Al vespre, quan vaig sortir de Can Sumarro hi havia com una mena de pau ambiental primaveral per damunt de la Rambla Just Oliveras. És clar que feien futbol per la tele i la gent estava reclosa a la llar o al bar corresponent per tal de seguir el partit el qual, per sort, va acabar bé pels nostres i així no vam haver d'escoltar les condemnes i penjaments sobre entrenador i jugadors que s'amollen en cas de derrota, merescuda o no, per aquests inefables mitjans de comunicació que cada dia em semblen més desinformadors i pocasoltes.

A la ciutat vaig treballar al barri de Can Serra, uns quinze anys, i vaig haver de marxar pel fet que ens van tancar l'escola, en una època amb una forta baixada de la natalitat. Avui l'edifici és escola d'idiomes. Tampoc no és escola de primària el Can Bori, on vaig ser un any. El Provençana continua en actiu i també és encara escola el Bernat Desclot, on vaig passar els deu darrers anys de la meva vida laboral, també al barri de Santa Eulàlia però tocant al Parc de l'Alhambra, en això que en diuen Granvia Sud, un sector de la ciutat que ha experimentat canvis immensos, com Bellvitge, i per on, quan hi vaig anar, encara passava el carrilet a cel obert. 

FRANCESC MARCÈ I SANABRA (1921-2014) I LA CULTURA CATALANA DELS NOSTRES TEMPS

Els esclaus? Foren gent d'altres èpoques: [...] Ara, en canvi, en els temps que correm, després de tantes guerres salvadores l'home és lliure! Pot pensar allò que vol i si s 'ho calla és lliure. Pot creure en el que vol en silenci i serà lliure. L'home mut cec i sord, en l'amplitud immensa de la terra i en les quadrícules -funcionals i programades- dels cementiris és lliure. Si fa o no fa, com sempre. M'ha arribat un email amb informacions sobre la ciutat de L'Hospitalet gràcies al qual m'assabento de la mort, als noranta-dos anys, del senyor Francesc Marcè i Sanabra. En el nostre país han existit molts personatges emblemàtics que han animat la cultura local i que han tingut un gran pes en molts àmbits artístics i literaris però als quals els mandarins de la cultureta no han atorgat la importància que es mereixen. Tot i que la ciutat de L'Hospitalet crec que ha reconegut al senyor Marcè, durant la seva llarga vida, la tasca feta, això ha estat amb alts i baixos i fins i tot de vegades havia copsat algun petit menyspreu per part de la gent que en podem dir de la modernitat o progre, en el pitjor sentit de la paraula. El senyor Marcè ha estat un molt bon escriptor, un poeta excel·lent, a nivell de moltes patums del país que han destacat en el camp de la poesia, músic amateur, ceramista aficionat, un gran dibuixant i moltes coses més. Ha estat una peça clau en la divulgació de la història de la seva ciutat la qual, durant anys, era considerada poca cosa més que un barri estrany de Barcelona. Va ser un dels fundadors del Museu de L'Hospitalet. Va publicar molts llibres de divulgació sobre fets, personatges i racons de la ciutat. Gràcies a aquests llibres vaig poder esbrinar detalls sobre personatges dels quals se'n silenciaven vides i circumstàncies, com el propi Just Oliveras, que dóna nom a la Rambla, mort durant la guerra en circumstàncies mai aclarides del tot. Tinc un llibre d'un historiador actual, sobre història de L'Hospitalet, en el qual es cau en el parany de silenciar tots els fets violents que es van esdevenir durant la guerra civil i la preguerra, perpetrats pel bàndol republicà o per allò que en diuen incontrolats. Francesc Marcè va editar el butlletí d'informació municipal, del 1950 al 1970. Tinc la percepció, i no tan sols en aquest cas, que hi ha persones que durant el franquisme van intentar sobreviure i fer coses i que després han estat mirades de cua d'ull ja que hi ha un cert interès em demostrar que aquella època va ser un desert cultural, cosa que no és així, ni de bon tros, precisament gràcies a persones com el senyor Marcè. El senyor Marcè es va jubilar de la direcció del Museu que havia ajudat a crear l'any 1985. A finals dels setanta jo treballava a L'Hospitalet, a una escola que es deia El Samontà i que avui és una escola d'idiomes. Els noms de les escoles de la ciutat, sovint lligats a personatges i indrets de L'Hospitalet, van ser triats en gran part pel mateix senyor Marcè. El Samontà era la part de muntanya, de mitja muntanya, d'aquell Hospitalet rural d'abans, en contraposició a la zona de la Marina. Vaig aterrar a L'Hospitalet durant el curs 78-79. Avui costa de recordar com eren les escoles públiques d'aleshores, castellanitzades, amb una gran majoria d'alumnat que provenia de la immigració de tot Espanya, amb classes atapeïdes i sense cap mestre de suport. També em costa recordar l'entusiasme del moment. Crec que va ser aquell mateix primer curs quan vaig fer amb l'alumnat una primera visita al Museu, ens va rebre el senyor Marcè i em va impressionar aquell senyor tan educat i cult, i també elegant i atractiu, que ens va fer una explicació memorable. Vaig tornar al Museu moltes vegades, amb els alumnes, però mai no em van explicar d'aquella manera els temes de la història de la ciutat, amb aquell amor pel país i aquell entusiasme tan ben fonamentat. Aleshores no es feian gairebé res en català a escola tot i que venia una professora a unes horetes, enviada crec que per l'Òmnium. Molts indrets catalans han experimentat grans canvis però crec que L'Hospitalet és un exemple paradigmàtic de la reconversió d'un indret rural, amb un centre històric de mida molt reduïda, en una ciutat moderna i complicada, amb un gran nombre de barris cadascun dels quals té vida pròpia i característiques singulars. De L'Hospitalet modern n'han sorgit personatges que avui compten molt en el món d'aquesta cultura catalana però amb un rerefons en castellà, ens agradi o no. Avui la història de L'Hospitalet vull pensar que és ben present en l'àmbit ciutadà i en l'escolar i fins i tot, més o menys, en el turístic, no ho sé. Recordo que el senyor Marcè va obsequiar els nois i noies amb uns retallables amb els quals es podien muntar elements patrimonials de la ciutat i que el jovent que jo duia, de cinquè de bàsica, va fer servir per ventar-se i donar-se copets. Jo aleshores m'empipava amb aquesta mena de coses, ara m'adono de què cada cosa té l'època adient per aprofitar-ne el contingut i que malgrat que em va semblar que de la visita s'havien quedat amb quatre anècdotes avui, que ja són homes i dones, la majoria estima la seva ciutat d'acollida o de naixement, la veritat, i potser recorda amb tendresa aquella primera visita al seu museu. Més endavant, durant uns quants anys, vaig formar part d'un projecte molt interessant, L'Hospitalet és escola, i amb un grup de mestres vam elaborar un gran nombre de materials destinats a l'escola que em temo que avui són poc utilitzats, llevat de quatre minories d'educadors inquiets i encuriosits. La idea era donar a conèixer la història de la ciutat i vam utilitzar també textos del senyor Marcè, entre d'altres. Avui L'Hospitalet ha canviat molt i m'imagino o em vull imaginar que potser hi ha mestres joves disposats a refer i modernitzar aquell projecte ple de bones intencions i que va merèixer una edició acurada, al menys, tot i que no sense passar per problemes diversos. Un dels primers llibres sobre la història local que vaig conèixer a finals dels setanta va ser el de les 25 imatges de l'Hospitalet, amb informació i rodolins del senyor Marcè i uns dibuixos excel·lents de Joan Antoni Vallvé. Aquelles dibuixos els vam fotocopiar molt a classe, vam fer murals amb ells i amb els rodolins, és un llibre entranyable i molt ben editat, crec que pel Banc de Bilbao, per cert. Avui no es pot trobar si no és en llibreries de segona mà, una llàstima. Mereixeria una bona reedició. Pel que fa a la seva poesia, tampoc no és fàcil de trobar. Què hi farem. Ni tan sols podem trobar referències al senyor Marcè a Viquipèdia. Descansi en pau el senyor Francesc Marcè després de la seva llarga vida, una gran part de la qual dedicada a la culturaen general i a L'Hospitalet en particular, tot i que també va escriure sobre d'altres indrets lligats a la seva llarga experiència vital. Copio literalment la informació sobre Francesc Marcè que ha publicat L'Hospitalet digital: Un exemple de la importància del paper que persones com Francesc Marcé van jugar en la conservació i la difusió del passat hospitalenc és el de la salvaguarda dels antics retaules de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, avui al Museu de L’Hospitalet. Marcé també va acumular una important tasca com a poeta i escriptor. La seva faceta d’escriptor el va portar a camps ben diversos, a banda de la poesia. Són especialment rellevants els seus assajos històrics, que tant han contribuït a la difusió de l’esdevenir de la ciutat. També va escriure diverses lletres per a cançons i sardanes, i fins i tot la d’una opereta bufa, tot en connivència amb el seu gran amic i agitador cultural Jaume Reventós. Dins de les arts també va practicar l’escultura, el dibuix i la ceràmica. En aquesta última disciplina cal recordar que junt els seus dos amics Valentí Julià i Marià Riera va obrir el taller Ceràmica Bellvitge, cap al 1948. Estaria vint anys en marxa. Francesc Marcé va ser homenatjat el passat 7 de maig al seus 92 anys. Tres entitats de L’Hospitalet a les que ha estat molt vinculat li van organitzar aquest reconeixement, el Casino del Centre, l’Ateneu de Cultura Popular i la coordinadora Sardanista. També va recolzar la iniciativa l’Institut d’Estudis Catalans. La cerimònia de comiat tindrà lloc divendres dia 10 d'octubre, a les 18 hores a l'oratori dels Serveis Funeraris Anoia. Fa uns mesos Televisió L'Hospitalet li va dedicar una reportatge a l'espai En 5 minuts. també el Diari L'Hospitalet el va entrevistar amb motiu de l'homenatge. Pel que fa a la informació sobre la seva obra literària i divulgativa, manllevo les dades d'un fitxer sobre autors hospitalencs: Francesc Marcé i Sanabra va néixer a l'Hospitalet de Llobregat l'any 1921. Des de jove va participar en múltiples activitats culturals a la seva ciutat natal, on va organitzar a partir de zero el Museu d'Història, del qual fou el primer director. Gran divulgador de la historia de la ciutat. Ha publicat diversos llibres de poesia i d'investigació històrica i nombrosos articles en diferents revistes. Valentí Julià (dibuixos). Més vell que l'olivera: històries de la història d'un poble mil·lenari L'Hospitalet de Llobregat. L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1995; Hospitalencs d'ahir. L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1994 (més de 70 biografies, 583 p.) ; En Pol i les bestioles. L'Hospitalet de Llobregat: [s.n.], 1990 (exemplar únic dedicat al seu net); Evocació de la Rambla : intent d'aproximació -molt personal- a la seva història. L'Hospitalet de Llobregat: Gent de Pau, 1990; Més vell que l'olivera.  L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1987. 2a ed.; Joan A. Vallvé i Cordomí (dibuixos); pròleg: Francesc Candel. 25 imágenes de la historia de l'Hospitalet. L'Hospitalet de Llobregat: Museu d'Història de la Ciutat, 1979. (també en castellà ); Les Nostres masies: una mirada a la marina d'ahir. L'Hospitalet de Llobregat: Museu d'Història de la Ciutat, 1980; Contrallum hospitalenc: poesies. L’Hospitalet: Rius i Vila, 1978; "Batlles" o alcaldes de Hospitalet: con una sinopsis cronológica de efemérides siglos XVIII, XIX y XX [S.l. : s.n., 1974?] Amb dos amics, va muntar un taller de ceràmica amb el qual es va divertir molt, encara que, segons diu ell mateix, no hi va guanyar mai ni cinc i, en contacte amb el fang, s'engrescà a fer escultura. El 7 de maig del 2014 va ser homenatjat al seus 92 anys. Tres entitats de L’Hospitalet a les que ha estat molt vinculat li van organitzar aquest reconeixement, el Casino del Centre, l’Ateneu de Cultura Popular i la coordinadora Sardanista. També va recolzar la iniciativa l’Institut d’Estudis Catalans. El mes d’octubre del 2014 va morir a Igualada.

L'ESCOLA, EL CASALET I ELS ANYS QUE PASSEN

Sóc la primera en criticar aspectes de l'escola i de l'educació que em sembla que no rutllen. Malauradament s'intervé sempre des de dalt, a cop de reformes institucionals i en lloc d'arreglar el que ja tenim i respectar el que funciona es fan provatures de tota mena. Ahir algú em va explicar que el seu nét anirà a una escola on fan 'el mètode de Finlàndia' (en la qual, per cert, no tenen immigrants o en tenen tres o quatre). Jo, la veritat, crec que el mèrit no és del mètode de Finlàndia sinó dels finesos que han incidit en l'educació des de molts àmbits, un dels quals la bona tria de mestres i de formadors de mestres i pactes educatius consensuats i acceptats per totes les forces polítiques i amb el compromís de comptar amb una estabilitat important pel que fa als plans d'estudi. Avui mateix a 'Dos poals de sabó' es reflexiona sobre les mancances detectades pel darrer informe d'aquests que tenen tant de pes i sobre si tot s'ha d'ensenyar a l'escola. Algú us va ensenyar, als qui ja sou grandets, a comprar un bitllet de tren, al cole? Us n'heu sortit o us equivoqueu cada vegada que heu de viatjar? 

Ahir vaig anar a la celebració dels 25 anys del Casalet del Mestre de L'Hospitalet, una festa alegre i lluïda on vaig retrobar molta gent coneguda. De vegades l'excés d'autocrítica fa que no reflexionem prou sobre allò que s'ha aconseguit i en tot el que ha millorat a les escoles i no pas a causa de les reformes des de dalt, la veritat. També caiem en ocasions en un excés de cofoisme, és clar. En clau més aviat positiva i optimista vaig escriure l'article que copio i que ha estat un dels publicats a la revista commemorativa de la celebració. I sí, ja sé que de mestres, com de metges, d'enginyers, d'actors o de paletes, n'hi ha de moltes menes, bons, dolents, mitjanets, esforçats i ganduls, així és el món... Però en tot cas les culpes dels bunyols educatius van de dalt a baix i no pas a l'inrevés.

La nostra escola, ahir i avui

El temps passa molt de pressa i El Casalet compleix vint-i-cinc anys, anys de feina constant i de moltes iniciatives. Han passat en aquests anys un munt de coses i malgrat els núvols que de tant en tant planen sobre l’escola, l’educació ha millorat molt. Més enllà de resultats i enquestes hi ha aspectes de l’educació, sobre tot de la primària, que no es reflecteixen enlloc de forma evident. Una gran part de la pau social actual, que fa que convisquem amb gent de tantes procedències en pau i harmonia, és a causa de la feina de l’escola, que ha acollit amb esforç, habilitat educativa, professionalitat, amor i interès, els infants i les seves famílies.

En general, els mestres som força discrets en la reivindicació de la nostra importància, el dia a dia escolar no es palesa en grans teories ni en manuals pedagògics de culte, és vida en estat pur i va més enllà de metodologies, currículums i plans d’estudi. Recordo que un bon professor de la Normal de la meva època d’estudiant, ens va comentar, un dia que parlàvem sobre les moltes mancances de l’escola de l’època: els infants, malgrat tot, aprenen.

I els mestres també aprenem sempre, dels alumnes, dels altres companys, de les famílies. Jo vaig aprendre molt en els anys en els quals ens trobàvem al Casalet antic, aquella entranyable casa de pagès amb algun ratolí i tot, per endegar el projecte sobre L’Hospitalet és escola o per fer activitats diverses. Vam aprendre i vam riure i ens ho vam passar molt bé. Eren anys d’esperances on malgrat moltes limitacions semblava que tot tirava endavant. Avui conec molts mestres joves i optimistes que fan miracles i que sovint no gaudeixen del reconeixement merescut ni tampoc no el demanen. Porto cinc anys jubilada i he de dir que quan mires les coses amb una certa distància t’adones del gruix de tot allò que es va fer i s’està fent i de com tot plegat de vegades trontolla quan determinats polítics volen ficar la grapa on no toca. Però hem viscut èpoques més dures i fosques, no cal dir-ho. Quan des de fora veig un grup de nens i nenes de totes les procedències llegint contes en català en companyia de la mestra, a la biblioteca, feliços i respectuosos, m’emociono, perquè sé l’esforç professional invisible que hi ha al darrere d’aquell moment gairebé poètic. Deu ser l’edat...

Júlia Costa

Març, 2014

Vespre hospitalenc i xurros evocadors

Em va convidar ahir el Centre d'Estudis de L'Hospitalet a una taula rodona, amb motiu del Dia de la Dona (treballadora), al centre Cultural Barradas. A la taula hi havia també l'alcaldessa de la ciutat, Núria Marín, una artista, Xaro del Castillo, Maria Ollé, esportista i Rosa Gironès,  empresària. Marina Collell, experta en el moviment feminista no hi va poder assistir ja que estava malalta. Llàstima, ja que hauria estat molt bé parlar de l'evolució del moviment i del seu present. De fet em van convidar en qualitat d'escriptora però entre el públic hi havia moltes dones de Can Serra, barri en el qual vaig treballar durant molts anys de mestra i on m'hauria jubilat, de no ser perquè l'escola va tancar, en els temps de la davallada de la natalitat, convertint-se en l'actual Escola Oficial d'Idiomes de L'Hospitalet, així que el tema escolar també va sorgir, de forma inevitable.

Feia temps que no veia aquelles mares, avui ja àvies coratjoses i optimistes, i ens va fer molta il·lusió retrobar-nos. En sortir vam anar a menjar xurros, a prop de la Rambla Just Oliveras. L'Hospitalet ha canviat molt, nosaltres també. La meva escola, El Samontà, va ser durant molts anys l'única del barri i es va construir gràcies a les reivindicacions veïnals. Can Serra i les seves lluites són avui tot un mite de l'època. El fet és que en els primers anys de l'escola hi havia una associació de pares (aleshores no era encara de pares i mares) amb un fort component de persones del psuc. Eren temps d'agitació política i d'agitar-ho tot. A l'associació, aleshores, hi havia més pares que mares, certament. Quan les coses van anar canviant, els pares agitadors van desaparèixer, algunes d'aquelles persones sorolloses i revolucionàries, en el sentit més tòpic de la paraula, es van col·locar en partits i sindicats que ja eren oficials  i aleshores va ser quan les mares que vaig retrobar ahir van reorganitzar l'APA. Va ser una època fantàstica, de col·laboració entre pares -més aviat mares- i mestres -dones la majoria-. Moltes mestres teníem la mateixa edat i problemes que aquelles mares, cosa que potser també contribuïa a establir uns lligams afectius i d'amistat estables i sòlids.

Ahir reiem recordant aquells anys, comentant la reconversió d'algunes persones d'aquelles que tant de soroll feien, que predicaven un comunisme de manual, vagament estalinista, i que avui llegeixen El Mundo o viuen del sistema. Fer soroll i agitació en moments difícils demana coratge i valentia però després cal construir de forma estable la societat i aleshores hi ha molts desenganys i moltes febleses que queden al descobert. Una mare més jove, d'un altre barri de la ciutat em vas comentar, rient, una anècdota recent. Davant d'uns fets puntuals va comentar en una de les associacions on participa:

-Aquí hay muchos fachas...

-Sí -li va respondre una altra persona- y todos estan en la izquierda...

És una gran llàstima que una certa esquerra de boquilla hagi malmès la imatge del que hauria de ser una esquerra real. Ha passat o passarà com amb el cristianisme, l'oficialitat i la professionalització dilueixen els ideals. Només cal veure com han evolucionat els sindicats o moltes oenagés, precisament m'acaba d'arribar la publicitat d'un llibre de Gustau Nerín sobre aquest tema, que sembla molt interessant, Blanc bo busca negre pobre. A l'obra de teatre La fam Joan Oliver elaborava una certa tesi sobre la diferència entre el revolucionari arrauxat, necessari en moments de lluita, i l'organitzador menys valent, imprescindible quan cal establir normes i lleis. Oliver, és clar, ho feia des de la seva visió de la guerra civil, i era fàcil llegir-hi la tesi, la diferència entre anarquisme i comunisme, postures que els personatges simbolitzaven.

Una vegada, en el temps de la rauxa indiscriminada vaig manifestar en una reunió que no veia clars els motius pels quals es volia anar a una vaga.

-El capitalismo ya procura que todo sea confuso, que no lo veamos claro... -em va respondre, contundent, amenaçador i mirant-me com si jo fos la perfecta imatge de la funcionària franquista, un pare d'aquells més sorollosos, avui absolutament aburgesat.  Vaja, com allò de doctores tiene la iglesia. Topar amb l'església o amb el partit o amb el dogma que sigui és espinós. La veritat és que el poder de convocatòria dels agitadors era admirable, els seus discursos sobre la cultura, l'obrerisme, la lluita, eren contundents i jo havia vist fins i tot plorar àvies humils de l'època escoltant-los, ja que sabien tocar la fibra sensible d'unes classes socials que havien estat molt castigades des de sempre. Diuen que la veritat és l'eloqüència del darrer en parlar, i crec que és així.

Amb els anys tens una visió suposadament més objectiva de tot plegat, fins i tot dels veritables objectius ocults al darrera dels grans discursos convincents. Es va perdent la fe en gairebé tot el que no sigui esforç constant, com el d'aquestes mares amb qui em vaig menjar ahir els xurros, moltes de les quals encara, malgrat tot, són militants de l'esquerra o del que voldrien que fos l'esquerra, que mai no han tingut grans càrrecs, més enllà de la presidència d'unes ampes poc brillants, però molt efectives, o de l'associació de dones del barri, en una època de minva de brillantor en el món associatiu. 

La meva escola, El Samontà, havia estat construïda en un barranc, a causa del preu dels terrenys, misèries de l'època franquista, misèries, per cert, no superades del tot, per desgràcia. Com a conseqüència, va patir aviat problemes diversos, que van propiciar les protestes dels veïns. La seva estructura, inclinada, amb terrasses, va fer que durant anys tinguéssin també goteres i que molts dels terradets no fossin practicables. Ens vam haver de bellugar molt, ja aleshores amb els ajuntaments democràtics i amb l'ampa menys sorollosa, i recordo com un polític d'esquerres va fins i tot amenaçar un pobre pare que treballava a l'ajuntament i que va gosar dir que com podia no haver-hi diners per a l'escola, amb el que s'havien gastat en un monument modern de la ciutat, talment com si hagués fet una filtració inconfessable de temes confidencials. 

Al barri de Can Serra s'havia reivindicat la construcció d'una escola nova que ja no feia falta, però com que l'havien reivindicat els lluitadors... Així que, com que tot acostuma a anar endarrerit, en època de desencant i de disminució de la demanda es va construir la nova escola, de disseny i moderna i totes les del volt vam perdre matrícula de pressa i vam anar tancant, ens van anar tancant. L'època del tancament d'escoles la recordo amb una certa angoixa, va ser allò del sálvese quien pueda. Les diferents administracions no van fer una política unitària, de forma molt hàbil, ja que així es va evitar la unió dels mestres, que va ser inexistent. Cada centre tancat va passar per un procés i un calendari diferent. El més surrealista és que quan la meva escola havia arranjat ja els seus problemes estructurals i havíem aconseguit que resultés digna i segura la vam haver d'abandonar, amb la qual cosa aquelles grans despeses tardanes no van servir de gaire, ja que per transformar-la en EOI es van haver de fer noves obres i malmetre els espais dels nens més petits. 

Era l'any de les Olimpíades i la grandeur, de vaques grasses, i bufaven aires de fatxenderia. Avui tot és història i record. La gent jove té problemes diferents i ha de fer el seu propi camí. El que em va fer més il·lusió va ser escoltar aquelles estimadíssimes i admirades mares parlant de l'escola El Samontà i de les mestres d'aleshores amb fervent entusiasme devot. Quins xurros més bons que em vaig empassar!!!

Presentació hospitalenca: Can Sumarro

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Alzaga, que tanta propaganda m'ha fet i que avui no podrà venir a causa d'una petita operació ocular, cosa que em fa pensar que de moment tampoc no podrà veure aquest post...

Avui presento L'inici del capvespre a L'Hospitalet i em sembla que, pel que fa a aquesta temporada i fins passat l'estiu, ja no presentaré la novel·la enlloc més perquè, la veritat, com dic sovint en broma, fer-se famós és cansadíssim, sobretot a certa edat. La presentació serà a Can Sumarro, ja que la Biblioteca Tecla Sala tenia un excés d'actes previstos i hauria hagut d'ajornar l'acte fins al proper curs escolar. Per cert, a la invitació que penjo al post, feta per la biblioteca, es van equivocar i van posar que es tracta d'un llibre de poemes, quan és una novel·la, com molt bé sabeu, encara que pugui tenir pinzellades poètiques en algun moment concret.

De fet, ha estat una sort, ja que Can Sumarro és un indret magnífic, de dimensions més reduïdes però entranyable. Va ser una de les primeres biblioteques amb cara i ulls de la ciutat, i així es va recuperar aquesta magnífica masia. Per fortuna no és l'única que ha pogut sobreviure, encara que pel camí del temps i dels canvis urbanístics se hagin perdut moltes perles arquitectòniques per tota la nostra geografia. A L'Hospitalet ara hi ha polèmica amb Can Trabal i la seva zona agrícola, veurem com acaba tot plegat, en tot cas a l'enllaç que indico podeu trobar un manifest i es pot signar a favor de la seva conservació.

Durant els primers cursos, a finals dels setanta, en què treballava a L'Hospitalet, a El Samuntà, al barri de Can Serra (nom d'una altra masia immensa i bonica, perduda per sempre), avui escola d'idiomes, portàvem sovint l'alumnat de cicle mitjà a veure les antigues cases supervivents, el centre de la vila, els diferents barris, el museu de la ciutat... Aquests petits museus locals són unes veritables joies i es poden visitar amb calma i sense banys de multituds turístiques (de moment). Fa anys que no he estat al Museu de L'Hospitalet, cosa que penso arranjar aviat. De fet, amb la Carme Alzaga i la Marisa Pavon, una altre gran amiga, vam formar un molt bon equip durant el temps de l'elaboració dels materials de primària de L'Hospitalet és escola, promocionats i coordinats pel Casalet, ja fa, ai, vint-i-tants anys!!! En aquella època el Casalet tenia la seu en una caseta humil de poble, un altre petit edifici supervivent, avui desaparegut, per les escletxes del qual s'esmunyien sovint simpàtics ratolins ancestrals; era entranyable i m'encantava anar-hi, pujar aquelles escaletes que no sé com aguantaven els anys, i fer-la petar en aquell interior extraordinari i modest.


Em farà la presentació Montserrat Galícia, escriptora, que va ser també mestra a L'Hospitalet, a l'emblemàtica escola Patufet-Sant Jordi, que avui sobreviu de forma magnífica en un edifici modern del final de la Rambla. No sé si vindrà massa gent, fa molta calor i tothom està molt enfeinat, sobre tot els de la professió, amb finals de curs estressants i tot això. En tot cas, segur que retrobo amics i amigues que fa temps que no veig, ja que la Carme, a qui dedico l'entrada, ha fet una promoció important i el Casalet, la Biblioteca i el Centre d'Estudis han reenviat la convocatòria. Una persona del grup Verba, grup que fa una difusió molt important de la poesia, llegirà alguns fragments del llibre. De fet, persones d'aquest grup tenen una feina molt activa en la organització del premi Andreu Trias, i gràcies a aquest premi, que vaig aconseguir fa uns anys, em vaig animar a tornar a enviar originals a editorials i intentar publicar de nou, ja que en la meva primera etapa d'aspiració literària pública i best-sellera em vaig acabar desenganyant del tema i del món literari en general. Ara, com en el cas dels viatges, ja m'ho prenc tot amb una certa distància vital. Al menys, ho intento.

Doncs, bé, si no sabeu què fer aquesta tarde, veniu a L'Hospitalet, preneu-vos una orxata a la Rambla Just Oliveres, passegeu pel carrer Xipreret, pel seu centre històric, que potser molts i moltes no coneixeu i arribeu-vos a Can Sumarro a fer la xerradeta i escoltar els ocells del seu jardí, abans hort esponeròs. Però, vaja, als ocells això no els afecta massa. Les fotografies de la masia les he tret d'aquí i d'aquí, per no haver de buscar les meves, que no sé on són.

Evocacions samuntanes

Amb això del Facebook, carrer de moda de la ciutat virtual on vivim, de grat o per força, he retrobat una colla d’alumnes de l’escola on vaig treballar més anys, El Samontà. Les escoles de l’Hospitalet tenien, amb alguna excepció, noms remarcables, com aquest. La ciutat es dividia en la zona del samontà, de secà, i la de la marina, de regadiu, en les seves èpoques agrícoles i llunyanes.

Sempre vaig ser partidària d’escriure Samuntà, amb ‘u’ i amb aquest motiu vaig tenir algun debat filològic que sempre vaig perdre per raons diverses, entre les quals que el diccionari Alcover-Moll entra el terme amb ‘o’ i manifesta, de forma errònia, que és una paraula exclusiva del Baix Llobregat. I, és clar, entre l’opinió d’una mestra de primària i la dels savis erudits universitaris, doncs, ja se sap.

Fins i tot els experts rellisquen i amb els anys t’adones que ningú no ho pot saber tot, hi ha aquell exemple de Coromines I la xiruca I molts d’altres, pel que fa a topònims i etimologies. Precisament a la Garrotxa, a prop del poble on havia nascut el meu pare, hi havia els agregats del Samuntà de dalt i el de baix i sempre els vaig veure escrits amb ‘u’. El samontà o samuntà és, més o menys, allò que en castellà es diu somontano, la mitja muntanya, sovint amb conreus de secà. Amb els anys perds la fe en moltes coses, sobre tot en els experts que tot ho saben. Sembla mentida, de jove, com t'ho creus tot, si qui t'ho explica té autoritat, carisma, seguretat i prestigi!

Aquests noms de les escoles els havia triat, em va explicar el meu director d’aleshores, el senyor Marcè, erudit local, poeta i moltes coses més, un d’aquests personatges que la modernitat va bandejar una mica, autor de textos excel·lents sobre l’Hospitalet i la seva gent. Com diu el poema brechtià, ‘també es cantarà en els temps ombrívols’ i en els temps ombrívols es cantava, s’escrivia poesia i es feien moltes coses excel·lents, malgrat les dificultats, encara que ara es vulguin oblidar i que molta gent jove no en conegui l’existència.

Un llibre que m’encanta, una petita joia avui, que ja té uns quants anys, és el de les 25 imatges de la Història de l’Hospitalet, amb textos del senyor Marcè i dibuixos de Vallvé. Quan treballava a la ciutat, durant els primers cursos, la visita al museu municipal ens la feia aquest senyor, resultava una visita entranyable, acurada i aprofundida. Avui les visites comentades, com tot, s’han massificat i sovint les fan monitors i monitores ensinistrats de forma generalista i destralera, són visites de consum immediat i sovint els qui s'expliquen no saben més que allò que han explicat, perquè n’han de fer moltes, de visites, per guanyar-se les garrofes, i a molts llocs diferents. Es nota molt quan algú t’explica un indret i s’hi sent lligat i se l’estima i en sap mil-i-una anècdotes i detalls, per contrast amb tanta visita cultural convencional com hem de patir.

El Samontà, que molts alumnes d’origen castellà, per a la meva desesperació pedagògica deien samonta, va tancar el curs 92-93, va ser de les primeres escoles en tancar, quan havia estat de les primeres de nova creació en obrir. A prop se’n va construir una altra de molt moderna, que ja no feia falta, però que es va ‘menjar’ l’alumnat de les rodalies, del barri de Can Serra. Hi ha molta política oportunista en tots aquests temes. El fet és que no es va tenir en compte la feina feta ni res i que l’actuació de nosaltres mateixos com a col·lectiu de professors va ser lamentable, així com la intervenció sindical, cosa que sol passar en èpoques de crisi i canvi, cadascú mira la seva conveniència i en aquell moment hi havia per part de molta gent un gran interès en passar a secundària, amb els canvis en el sistema. El tancament d’escoles es va fer de forma molt hàbil, va ser un goteig amb una gran diversitat de solucions, cosa que va propiciar la manca de solidaritat i d’actuacions conjuntes. Fins i tot hi havia, en ser nosaltres dels primers afectats, qui pensava que ens la tancàvem perquè no ho fèiem prou bé, coses així. En fi, una trista, llarga i espinosa història plena de misèries diverses. Nosaltres, els funcionaris, som, però, uns privilegiats i el problema més gran va ser haver de canviar de centre, en aquella època tancaven moltes empreses i deixaven molta gent a l'atur, cal admetre-ho.


El barri de Can Serra, nom d’una gran masia que molta gent de la meva edat encara recorda i de la qual es conserven alguns xiprers i palmeres, va canviar molt, al llarg d’aquells anys i va millorar força. Hi van construir un mercat, és un barri ben situat, airejat, amb bona vista, amb algunes zones enjardinades i la gent que hi viu i ha viscut se’l sol estimar. En èpoques de lluita veïnal havia estat també emblemàtic i sorollós. En general, crec que els nois i noies que van anar a aquella escola en tenen un bon record. Avui, a l’edifici del meu cole, hi ha l’escola d’idiomes de la ciutat. El Samontà, fent honor al seu nom, es va construir en un barranc, cosa que va originar que tingués sempre molts problemes estructurals, es cercaven terrenys barats, en aquells anys del desarrollo. Aquella època, del setanta-set al noranta-tres, més o menys, ha estat molt important en la meva vida i crec que en la de molta gent, encara que en diversos aspectes suposi, també, el pas de l’entusiasme i l'utopia ingènua al desencant i el realisme, la història d’aquella escola i la seva reconversió és com una metàfora històrica, de fet. Al pati, com en alguna altra de l’Hospitalet, hi havia el bust d’un personatge imaginari, la geganta de la ciutat. No sé si encara hi és. Tenia el nas una mica esberlat, d’algun cop de pedra o de pilota, cosa que li fornia una pàtina d’antigor, talment com si de geganta hagués passat a digníssima emperadriu de l’imperi romà. El temps acostuma a millorar els monuments, en força ocasions. Amb les persones fa ben bé a l'inrevés.

Tocaboires i somiatruites

Ahir per la tarda em vaig trobar, com fem un cop o dos al trimestre, amb les meves amigues Carme i Marisa, força més joves que jo i amb les quals, en broma, en broma, ja fa més de quinze anys que ens coneixem.

Vaig conèixer la Carme en un curs de didàctica de les ciències socials que jo donava a Rosa Sensat, en alguna escola d’estiu de finals dels vuitanta. S’havia endegat feia poc, a l’Hospitalet, a partir d’unes jornades, un grup de treball, també sobre la didàctica de les ciències socials, grup en el qual va col·laborar molta gent de forma puntual. A la llarga, en el de primària, vam anar quedant nosaltres tres, perquè és freqüent en moltes coses de la vida que la gent faci allò que en diuen arrencada de cavall i aturada de ruc.

De tots aquells esforços i passant per diferents vicissituds en van sortir uns materials que estaven prou bé, L’Hospitalet és escola, formats per reculls de fitxes de treball per etapes educatives, un conte, que vaig escriure jo, i fins i tot un cd amb cançons, la lletra de la majoria de les quals també era meva i fins i tot un joc de taula per a secundària i una titella per a educació infantil. A més, també es van editar uns itineraris molt ben elaborats per uns altres professors. Com a protagonistes del conte em vaig inventar uns follets, els Tocaboires, que emigraven a l’Hospitalet des dels boscos pirinencs cremats. Els follets els vaig rebatejar com a nerets, nom de flor muntanyenca, perquè així el femení nereta no sonava tan malament com folleta, que em semblava un mot susceptible de provocar somriures maliciosos a les aules. Jo somiava que aquells personatges es farien famosos i que fins i tot la tele de la ciutat endegaria una sèrie sobre el tema. Cal dir que per abaratir costos, els dibuixos del conte, excel·lents, els van fer uns alumnes de l’escola Josep Serra i Abella, (magnífica escola encara poc coneguda de la ciutat, però de gran prestigi, d’Arts Plàstiques), Adela Sendra i Javier Andrada, com a treball de fi d’estudis, per cert. Com a curiositat, mirant les dades, veig que la correcció lingüística la va fer Anna Simó, avui cèlebre pels seus afers polítics. Els materials anaven acompanyats d’una sèrie de mapes molt interessants i també molt ben editats.

Ni els materials, ni el conte, ni les cançons, tot plegat editat finalment el 1997, no van tenir, em sembla, la difusió esperada, malgrat els molts esforços que s'hi van esmerçar. Algun mestre esforçat els ha utilitzat de forma intermitent, però em temo que a moltes escoles dormen el somni de la pau abaltits en prestatges polsosos. Els materials més escolars van ser homologats per la Generalitat, de tota manera. Cal dir que les escoles, l'Hospitalet, els currículums i la societat van canviar molt, després. Va venir la famosa reforma educativa (i van...), que tantes coses havia d'arranjar i que em sembla que més aviat en va malmetre un bon feix. Els meus somnis d’immortalitat lligats als Tocaboires, que jo imaginava que serien uns pinotxos hospitalencs, uns Nils Holgersons, pel que fa a la seva fama mundial, es van esberlar lentament. Després, vaig compartir un curs amb les meves amigues a l’escola Can Bori, el primer després de quedar-me sense plaça a causa de l’inici del tancament d’aules, que en va fer perdre tres quartes parts a la ciutat on treballo, no es parla massa de tot allò, que va representar una crisi professional important per a molta gent, l’esquinçament de molts equips i il·lusions, i que es va resoldre a pedaços, amb la connivència o indiferència sindical i amb la constatació que, en l’enfonsament del vaixell, cadascú crida que se salvi qui pugui. Encara bo, ens deien, que no érem a una fàbrica i que, per tant, no anàvem al carrer. Doncs res, com deia la cançó d’Ovidi, gràcies, Déu meu.

El Can Bori també es va tancar com a escola de primària. És l’escola protagonista del conte, reflectida en els dibuixos del llibre, com també s’hi reflecteixen molts indrets de la ciutat de l’Hospitalet. Havia estat una indústria capdavantera, dedicada a la producció de seda, en temps pretèrits, i unes moreres del pati encara evoquen aquell passat. Avui hi ha una escola especial excel·lent, L’Estel, també de futur incert, amb tot això de les integracions, que s’hauria de valorar i debatre seriosament, per cert.

Ens reuníem en aquells temps a l’antic Casalet del Mestre, que era una mena de minúscula casa de pagès entranyable, amb ratolins i tot, i que ja ha desaparegut, situada pel centre del meu estimat l'Hospitalet de Llobregat. Amb la Marisa i la Carme, quan ens trobem, hem endegat el costum d'intercanviar-nos regals senzills, penjolls, cremes per la cara, mocadors del coll, llibres. Xerrem sense parar i discutim acaloradament, parlant totes tres a l’hora, i berenant, la Marisa i jo sense complexos, xocolata desfeta o un bon bocata, i la Carme, moderada, un minielquesigui amb un cafè. Ahir, per exemple, la Marisa defensava la vaga recent i nosaltres dues n’expressàvem enfervoridament la inconveniència. Mai ens hem enfadat seriosament, que jo recordi. Quan jo treballava amb elles a l'escola eren els temps dels programes del senyor Puyal, del Vostè jutja, i a l’hora del pati, fent el cafè, es debatia acaloradament el tema vigent. Quins temps, quines escoles, quina tele, per cert. De vegades hem pensat en endegar alguna altra iniciativa pedagògica, però tot ha canviat molt, la Carme va passar a secundària, jo estic a punt de jubilar-me i ara sóc especialista en nee, la Marisa era especialista d’infantil i ara torna a ser a primària, cadascuna es troba en una escola diferent, ben lluny l’una de l’altra. I la ciutat de l’Hospitalet ha canviat moltíssim i les fitxes sobre itineraris i indrets s’haurien de revisar, renovar, ampliar, mirar alguns dels materials provoca, ja, una nostàlgia inclement pels paisatges perduts. Limitarem, doncs, la nostra pedagogia, als debats innocents i abrandats davant una tassa de xocolata i a l’intercanvi d’obsequis de poc preu, però farcits d’amistat.

Postals estiuenques (III)

El passeig més emblemàtic i important de l’Hospitalet, -ciutat que considero la meva segona pàtria local, pels anys que hi porto treballant-, és la Rambla Just Oliveras. Malgrat que molta gent s’hi passeja i que si busqueu a internet trobareu moltes referències al carrer, Just Oliveras és ben poc conegut. Va ser, amb els seus germans, el promotor del segon eixampla de la ciutat, encara que el nom de la Rambla es va posar, de fet, en memòria del pare, Just Oliveras Arús. Els Arús tenien moltes vinculacions amb l’Hospitalet. La ciutat, pagesa, com moltes altres, comptava amb un nucli de famílies importants, terratinents, que s’anaven emparentant entre elles al llarg dels anys. Els noms dels carrers recorden, encara, moltes d’aquestes famílies.

Just Oliveras, fill, va ser alcalde de la ciutat en diferents ocasions, durant una època molt difícil, amb grans problemes d’enfrontaments municipals. Va establir el servei públic d’autobusos entre l’Hospitalet i la Plaça d’Espanya, inaugurat precisament l’agost de 1921. Fins i tot va endegar un servei turístic, que possibilitava viatjar per Espanya i Europa, pioner durant l’època. Va intentar suprimir el pas a nivell de la carretera provincial, cosa que no va aconseguir, i que no es va fer fins 1961. Molta gent criticava que l’intent era per beneficiar el servei d’autobusos; com sol passar en moltes ocasions, no s’entenia que el benefici per als autobusos i l’empresa era també per a tots els ciutadans. L’Hospitalet era, aleshores, una ciutat petita amb un terme molt gran, i als llocs petits, diuen, les passions, les enveges i els problemes són grans.

Era un temps convuls, de lluites polítiques, aferrissades, als ajuntaments. Oliveras era un home de la Lliga regionalista, i, malgrat que moltes persones en reconeixien la vàlua, l’olfacte polític i l’esperit negociador, va tenir diferents problemes. Ja en l’època republicana, l’ajuntament no aconseguia estabilitat, fins al punt que tot el consistori va abandonar-lo davant la impossibilitat d’entendre’s amb la CNT. Oliveras no n’era gens partidari, d’aquest abandonament. El conflicte municipal es va haver de resoldre des de la mateixa Generalitat, i Josep Tarradellas va haver d’anar a posar pau a la ciutat. Partidari de resistir, Oliveras tampoc no va fugir durant la col·lectivització dels seus negocis, el 1936, els mateixos obrers li van demanar que continués desenvolupant tasques directives i així ho va fer, malgrat les recomanacions fins i tot d’adversaris polítics, que li aconsellaven la fugida. Precisament fou quan l’ordre a la zona republicana semblava controlat i les morts violentes havien minvat, que va ser assassinat, juntament amb la seva cunyada. Aquest fet és encara un enigma històric, l’autoria s’havia atribuït a Quico Sabaté, també hospitalenc, però existeixen dubtes importants sobre tot plegat. Sobre Sabaté s’ha vessat molta tinta i es poden tenir moltes opinions, però no em sembla que el seu nom s’hagi de fer servir per batejar, per exemple, agrupaments escoltes o esplais, com ha estat el cas; se’l pot considerar un heroi, però no pas un angelet pacifista ni un model per a la joventut, al menys aquesta és la meva opinió. De tota manera, la història és com s’explica, com voldríem que fos, i la veritat no resulta mai còmoda. Els herois agosarats tenen ganxo, per al jovent, encara que siguin arrauxats i violents, això de l'home d'acció resulta sempre atractiu.

Un altre hospitalenc important, que pertanyia a Esquerra Republicana, Rius i Vila (1912-1986), escriptor, mestre, periodista i traductor, retratava Oliveras amb aquestes paraules: Just Oliveras era el prototip hospitalenc del catalanisme arrencat de la Renaixença, seguidor de Prat de la Riba i de Cambó, de caire demòcrata, plenament europeu. Poques persones trobareu en la història hospitalenca que superin Just Oliveras en amor, dedicació i sacrifici envers la seva ciutat, per la qual sacrificà fins i tot la seva vida. Perquè sempre es va resistir a abandonar-la quan tots els homes com ell i del seu partit ho feien...

El 1980, amb motiu de la publicació d’un reportatge sobre Sabaté, una colla de joves radicals va decidir tornar a executar el polític i empresari, i va atacar el monument que tenia a la ciutat, fent-ne saltar el bust de bronze. Sis anys després, un grup de veïns de la ciutat en va demanar la reposició i va recollir un impressionant nombre de firmes de suport. L’ajuntament va reinstal·lar-lo, finalment, el 1988, a prop de l’estació de RENFE.

*******************************

Vaig començar a treballar a l’Hospitalet l’any 1978, després de set anys de provisionalitat. No coneixia la ciutat, aleshores. Els meus coneixements urbanístics juvenils anaven lligats a amigues de la feina i per això m’havia desplaçat en ocasions per barris ben allunyats del meu, com ara Horta o Sant Andreu.

A l’empresa Harry Walker havia treballat amb un xicot que era de la Torrassa, d’origen immigrant, I que participava activament en l’antiga processó de Setmana Santa d’aquest barri, que es va perdre amb els aires anti-processons derivats del concili, i que malgrat les crítiques que rebia era molt concorreguda i famosa. La Torrassa va ser un dels primes barris amb un fort component immigratori, sobretot murcià, ja durant els anys vint, quan Primo de Rivera va potenciar moltes obres públiques de tota mena.

Més endavant vaig conèixer i fer amistat amb una noia murciana, de Jumilla, també al despatx, i vaig anar a casa seva, en aquell mateix barri, unes quantes vegades. En una ocasió hi vam celebrar una festa, un d’aquells guateques de l’època. Ballava molt bé, amb el grup de la Casa Regional de Múrcia y Albacete, i l’havíem anat a veure actuar en moltes ocasions. Cal dir que sempre incloïen ballets catalans, a més dels murcians obligats, en el seu repertori, com ara el ball de Castelltersol, la gala de Campdevànol i altres. Tenia, aquell grup, una màgia immensa ballant i la gran virtut de somriure mentre ballaven, cosa remarcable, ja que hi ha grups que dansen amb una seriositat feixuga, transcendent.

L’Hospitalet era tot un altre món, aleshores. Recordo el pont de la Torrassa, com un immens vesper de gent, carrers i barris que creixien com els bolets, sense massa serveis ni ordre. L’Hospitalet semblava, aleshores, no tenir forma d’arranjar el seu caòtic urbanisme. Havia estat una ciutat, un poble més aviat, petit, amb un nucli urbà molt limitat, en contrast amb el terme municipal, que havia estat immens. Barcelona i també Esplugues li van anar manllevant terreny, però en pocs anys va esdevenir la segona ciutat més poblada de Catalunya, com tothom sap.

Amb els anys els barris hospitalencs van millorar i van assolir, els més nous, vida pròpia, van forjar tradicions i propiciar moviments veïnals reivindicatius i revetlles populars. La transició va comportar neguits i canvis, i problemes municipals diversos. No m’estranya gens que, actualment, el batlle Corbacho tregui aquestes majories indiscutibles, perquè, encara que tot es pot valorar, criticar i posar en solfa, crec que ha aconseguit dignificar els espais urbans i consolidar una certa consciència, de pertinença dels hospitalencs a quelcom més que un barri independent de Barcelona.

L’any setanta-vuit la transició era en plena ebullició. L’escola on vaig anar a raure n’era un bon exemple, de tot plegat. Construïda en un barranc, per tal d’abaltir les protestes motivades per la manca d’escoles, va tenir ben aviat problemes seriosos i esberles inquietants. Estava situada a Can Serra, emblemàtic indret de politització veïnal i els problemes de l’escola van generar molt de soroll al barri. Quan jo hi vaig anar, dos anys després de la seva inauguració, després d’haver hagut de desplaçar l’alumnat a d’altres espais, la cosa s’havia arranjat, de forma temporal, i els pares i mares de l’associació de veïns sentien aquella escola com a molt seva, cosa que feia també que volguessin ficar cullerada en tot i més. Hi havia diferències importants entre els de filiació comunista, que anaven des del psuc a l’esquerra més a l’esquerra de l’esquerra, i els socialistes, més moderats. Una mare revisionista, un dia, comentant la necessitat que gent més raonable ocupés l’associació de pares i mares em va dir, es que esos encuentran un gusano en la sopa y nos llevan de manifestación a todos... De fet, la consigna revolucionària del moment era ocupar els petits poders veïnals i protestar per qualsevol motiu. De motius n’hi havia a gavadals, però també n'hi havia d'injustificats, que no eren, ni tan sols, motius, tot s’ha de dir. Jo crec que, al capdavall, aquella actitud de protesta generalitzada, amb moviment de masses incorporat, va restar credibilitat a aquell tipus de moviments, i ara, que som a una època de protestes molt menys generalitzades i molt més oportunistes, fa que tot plegat es recordi com una mica folklòric, encara que existeixi una certa nostàlgia d’aquelles èpoques, suposadament solidàries.

Cal dir que alguns senyors exercien un indiscutible i arrauxat lideratge. Vaig comprovar com, amb motiu de la falta de l’arribada d’algun mestre, a principi de curs, ja en temps pujolistes, van treure tot el veïnat al carrer; el líder en qüestió, amb el megàfon a la mà, va fer plorar, literalment, un bon nombre de iaies, amb un discurs abrandat sobre l’educació i la classe treballadora. No diré que no tingués raó en algunes, moltes coses, però el contingut em va semblar tan demagògic, i el poder d’aquelles paraules tan temible, que des d’aleshores els líders amb carisma i una mica il·luminats m’han fet més por que una pedregada. Crec que si en aquell moment l’home mana a la gent anar a penjar els polítics, o a calar foc a la Generalitat, ho aconsegueix amb una gran facilitat. Un dia que, en una reunió, algú va gosar manifestar que allò que explicaven no era ben bé així, un d’aquells líders va respondre que el capitalisme ja tenia les seves estratègies per fer que no entenguessim els seus mecanismes i l’explotació a la qual ens sotmetien, cosa que ells copsaven amb total claredat. Em va sonar a allò de doctores tiene la iglesia, i va aconseguir fomentar i consolidar el meu escepticisme vital, també en qüestions terrenals. En les espirituals ja feia temps que l'havia consolidat.

El nombre d’alumnes per aula era de quaranta, més o menys, i aquest nombre, que avui pot semblar excessiu, era, ja, un èxit i permetia actuacions educatives fins i tot més eficaces que moltes del present. Conec mestres que havien treballat a l’Hospitalet amb cinquanta, seixanta, vuitanta i fins més de cent alumnes en una aula, sense especialistes ni desdoblaments, és clar, encara que ara això sembli surrealista. S'havia donat la consigna política d’escolaritzar com fos, a causa de les grans protestes motivades per la manca d'escoles, mentre es feien els centres escolars del pla d’urgència, molts dels quals s’estan refent i tornant a construir avui perquè, amb les presses i amb el pressupost limitat que s’hi va esmerçar, la majoria tenen molts defectes estructurals i s’han deteriorat amb els anys. Vaig tenir, aleshores, un director que havia estat capellà, estava ja casat i amb fills, era intel·ligent però d’idees una mica conservadores, sobretot comparades amb les de la població familiar de l’alumnat. Era un molt bon professional però les pressions dels líders veïnals van aconseguir amargar-li la vida i fer-lo marxar de l’escola. Amb el temps tot es va asserenar, tranquil·litzar, i molts dels líders arrauxats van acabar col·locats força bé, a llocs sindicals, municipals i altres, mentre que una part va resta decebuda de com anava tot, i va abandonar la política activa, limitant-se a seguir aquella consigna universal de no facis mal a ningú i mira que no te'n facin. El barri de l’escola va millorar moltíssim, però es va fer una escola nova i de disseny que ja no feia falta –però que era una reivindicació pendent a la zona- i la seva construcció va fer que la resta perdéssim població escolar a grapats. En pocs anys, l’escola de disseny va acabar amb totes les altres i els mestres vam haver de canviar de lloc de treball.

La meva escola va tancar el curs 92-93, va ser de les primeres en fer-ho. A l’Hospitalet es van arribar a perdre tres quartes parts de places escolars, en aquells anys. La meva escola, El Samuntà, on pensava envellir acollint els fills petits dels meus antics alumnes, es va reconvertir en escola d’idiomes. Els problemes estructurals havien anat ressorgint de tant en tant, generant protestes. Quan finalment, perquè, com ja sabem, las coses de palacio van despacio, l'escola va estar arranjada i amb tot d’espais adaptats a les funcions escolars, va tancar i la van haver de remodelar altra vegada. En fi, mentre pagui el govern, que diuen.

El nom de l’escola, Samuntà –encara que escrivíem Samontà, i jo crec que aquesta ‘o’ ha d’ésser una ‘u’, qüestió ortogràfica que encara no he aclarit- venia del nom de la part de dalt de la ciutat, que es divideix, de forma tradicional en El Samuntà i la Marina, el secà i el regadiu. Alguns noms de les escoles, lligats a la història hospitalenca havien estat triats gràcies a l’assessorament del senyor Marcè, una persona molt culta, un d’aquests savis locals que, afortunadament, recullen el coneixement històric que els grans poders oficials de la cultureta menystenen una mica. Jo encara vaig aconseguir, en les primeres visites al Museu de l’Hospitalet amb alumnat de deu, onze anys, que fos ell qui ens fes la visita comentada, ja que en va ser el primer director. Hi ha molta diferència entre les explicacions de persones de cultura àmplia, lligades a l’entorn que expliquen, que l’estimen, el valoren i hi aprofundeixen constantment, i les explicacions de monitors formats de pressa, que tenen un sostre de saviesa molt limitat, la veritat. Avui hi ha molta visita cultural comentada de readers digest. El senyor Marcè, com molta gent motivada per un concepte ampli de cultura, treballava la ceràmica, escrivia poemes, dibuixava i pintava. Crec que es encara en actiu, em sembla, encara que ja deu tenir una edat avançada. En aquella època jo el veia com un senyor molt gran, madur, interessant, que donava gust escoltar, i penso que devia tenir poc més de cinquanta anys, ben mirat.

Tinc un llibre d’edició una mica precària, editat per l’Ateneu de l’Hospitalet, on Francesc Marcè parla de molts hospitalencs il·lustres, gràcies al qual he pogut donar aquestes referències biogràfiques sobre Oliveras. Malauradament, és d’aquests llibres que has de tractar amb molta cura, perquè els fulls es desenganxen amb una gran facilitat. El senyor Marcè té moltes publicacions, de caire divers, però el meu preferit és 25 imatges de la història de l’Hospitalet, de 1979, amb textos informatius, rodolins que resumeixen el text, i unes imatges entranyables de Vallvé i Cordomí. Amb aquest llibre vaig començar a reconèixer l’Hospitalet com a quelcom més que un conjunt de caòtiques barriades superpoblades i vaig començar a estimar aquesta ciutat tan particular, diversa i interessant per molts conceptes, que està canviant de forma accelerada en aquests darrers anys, potser massa i tot pel meu gust, evidentment cada dia més conservador, em sembla, ai.

Tinc moltes històries hospitalenques al cabàs de la memòria, però, per avui ja n’hi ha prou, que després em diuen, fins i tot els parents, que aquests posts són massa llargs.