LA VIRTUT RECOMPENSADA -GAIREBÉ SEMPRE-

Més d'una ressenya ha evocat ja Lillian Gish i Les dues orfanetes en escriure sobre The immigrant, un títol que, per cert, han traduït com El sueño de Ellis cosa que per als no geogràficament documentats pot fer pensar que la tal Ellis és la noieta protagonista. En el temps de les orfanetes, història de la qual se'n van fer moltes versions, àdhuc una de Barcelonina, obra dels inefables Amichatis i Màntua, les noies pures no perdien la virtut ni l'honor si eren coratjoses. Ara ja seria poc versemblant aquesta virginitat inalterable, a prova de bombes.

Marion Cotillard és una bona actriu en plenitud, no sempre les seves interpretacions m'han acabat de convèncer però és evident que té un gran encant i que és ben bé comparable a la Gish i a la seva inoblidable mirada innocent i valenta. The immigrant és una pel·lícula interessant i molt ben ambientada, tot i que potser la història que explica no acabi d'encaixar del tot en els nostres temps. El Phoenix sempre acostuma a fer de raret i turmentat, aquí també. Pateix molt i per això acaba fent llàstima en lloc de fer-nos fàstic o ràbia. Intuïm que amb una mica de paciència i amor i compassió la noia l'hauria redimit a fons i que potser l'il·lusionista bo no era cap ganga, ben mirat.

En el fons sempre passa el mateix, si ets bonica, amb el cor pur, valenta i encisadora acabes triomfant. Mireu que tenia noies per triar, el pobre Phoenix, però sembla que un sempre s'encaterina de qui menys convé desvetllant inquietuds i gelosies. Un tema en el qual es podia haver aprofundit una mica més és el de la immigració polonesa a Amèrica, potser aleshores s'explicarien millor, en els nostres temps, les dèries religioses i morals de la protagonista i la seva família. Gary Cooper va protagonitzar el 1935 una història romàntica i tràgica, Nit nupcial, sobre aquella societat tancada i endogàmica, cosa que sol passar entre els primers grups migratoris, amb uns costums familiars que recorden els de determinats grups musulmans actuals, inserits en un present que els és encara estrany. Recorda que la vaig veure per la tele ja fa molts anys i em va impressionar, en aquell moment. L'origen jueu del personatge interpretat per Phoenix també es tracta molt de passada i no sé pas amb quina intenció.

Aquest somni d'Ellis es veu a gust, de tota manera, recupera les antigues històries del cinema i el teatre, pintant-les de modernitat, tot i que no sigui del tot rodona. Feia dies que no anava al cinema i me l'havien recomanat i vaig passar una bona estona patint, això sí, per l'esdevenidor de la protagonista i la seva germaneta de la qual sabem poca cosa. Com a anècdota explicaré que a la sala s'havien oblidat de nosaltres i una senyora va haver d'anar a avisar del fet que portàvem vint minuts esperant que comencés la peli, oblidats del tot. Sense cap mena d'explicació, cosa habitual, al final es va iniciar la projecció i la gent, molt educada, no va fer soroll ni va xiular ni va picar de peus, com era normal en els cinemes de barri quan es tallaven aquelles històries de la meva infantesa, incident freqüent aleshores.