EVOCACIONS PINTORESQUES SOBRE VIATGES I EXCURSIONS

Fa alguns anys una persona més gran que jo, amb una gran afició a viatjar i diners per fer-ho, em va explicar que ni a ella ni al seu marit els agradava repetir indrets visitats pel fet que el món era molt gran i hi havia molta cosa per veure. El tema dels viatges, per a la gent de la meva generació i de les anteriors, va esdevenir una mena de mite cobejable. Després d'anys i panys de no poder anar gaire més enllà del Tibidabo o Montserrat semblava que el món s'hagués fet petit i que calia descobrir-lo abans no fos massa tard.

Va haver-hi uns anys, els de les vaques grasses -tot i que mai no són grasses per a tothom- en els quals en tornar a la feina, pel setembre, semblava que la gent de l'escola fes una mena de concurs sobre qui havia anat més lluny durant l'estiu. Ara tot ha canviat molt, la gent jove del present és molt diferent de nosaltres i crec que tot plegat es veu d'una altra manera. Encara fa pocs dies, en una mena de tertúlia televisiva, es comentava que per a molta gent unes vacances sense viatge important semblaven malbaratades i que la crisi econòmica, amb les seves restriccions, provocava certa frustració vacacional en els aspirants a veure món. 

En aquest tema hi ha gustos diversos, també hi ha gent poc viatgera i sedentària, és clar. I gent a qui no agrada gaire viatjar però creu que, si l'economia li permet, és una mena d'obligació fer quilòmetres, com ho és anar al teatre o a concerts o visitar museus. Una coneguda que era d'aquest estil es va enfadar en una ocasió, fa anys, perquè un article del diari, no recordo de qui, comparava els col·leccionistes d'indrets i paisatges amb els col·leccionistes d'amors fugaços, estil Tenòrio. Crec que de fet es va veure reflectida en la descripció que es feia d'aquest tipus de viatgers i res ens empipa tant com trobar-nos amb el nostre reflex distorsionat i ridiculitzat, però ben real. Ja fa anys un monòleg d'en Capri incidia en el tema, quan una sogra de l'època manifestava: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa... La família viatgera acabava per naufragar i el gendre pràcticament assassinava la sogra pesada. 

Aquest tema dels viatges i la seva relativitat m'ha vingut al cap perquè aquest cap de setmana he estat pel Berguedà. El Berguedà, durant la meva joventut, era un indret remot i mal comunicat. Tot i que molts dels seus indrets eren noms mítics en els ambients excursionistes, les primeres vegades que vaig anar per aquella comarca em va produir una mena de tristor, encara la mineria es trobava en actiu i els panorames industrials són molt diferents dels parcs temàtics turístics. 

Quan vaig començar a treballar de mestra nacional encara et podien enviar a qualsevol indret hispànic, però com que a Catalunya hi havia més demanda ja era difícil que et fessin anar gaire lluny. Més endavant ja no sorties de la província però la gent sempre esmentava Berga i el Berguedà com a llocs on podies anar a parar, considerant que pertanyien a Barcelona. Una companya mestra, castellana, va anar a petar a Sant Julià de Cerdanyola, quan li van donar la plaça va pensar que era la Cerdanyola propera a Barcelona però era la berguedana. La seva estada va coincidir amb l'època del terrible accident de Fígols, en el qual van morir vint-i-nou miners. Anys després, amb la immersió i la catalanització i la normalització, va acabar per anar a treballar a Madrid, cosa que van fer d'altres mestres que no acabaven de trobar-se bé a Catalunya.

Els paisatges i els indrets són variables segons èpoques, estacions de l'any i fins i tot el temps meteorològic. Per això considerar que no s'han de repetir visites ni estades és una mica absurd malgrat que tot són gustos, és clar. El Berguedà és avui força turístic, com tants altres llocs. Les mines són records i museus, el mateix que la vida rural i les colònies tèxtils, que en els darrers anys han desvetllat una gran curiositat i han generat novel·les diverses, algunes de les quals amb crims pel mig, perquè les comunitats tancades i una mica remotes resulten molt interessants. Pel Berguedà van passar moltes malvestats i tragèdies individuals i col·lectives amb motiu de les guerres carlines i de la guerra civil però tot és ja història diluïda i reinventada. Podem anar i venir amb facilitat dels seus pobles i poblets, àdhuc dels més enlairats. Els drames del passat han quedat reduïts a material literari i a records esvaïts de la gent més gran. Quan la gent jove s'interessa per aquestes coses ho fa des d'un punt de vista actual i condicionat a ideologies heroiques i novel·lesques.

Anys enrere la joia de la corona pintoresca era Bagà, és clar. I també hi havia una gran afició a anar a Lourdes de la Nou. Una de les primeres companyes de l'escola a casa de la qual van tenir cotxe -un gogomòbil- explicava amb to fatxenda, a classe, que havien anat amb la família al santuari. Jo tenia uns deu anys i cap idea d'on era aquell lloc però me l'imaginava excitant i misteriós.  El turisme religiós va ser, durant molt de temps, una de les poques possibilitats d'anar amunt i avall. Després de Lourdes de la Nou, si es podia, s'acabava per arribar al Lourdes francès, el de veritat. La gent que anava a les rutes dels santuaris et portava de vegades algun record, medalletes, altarets, marededéus fosforescents o aquella mena de màquines de  retratar amb petites fotografies que giraven a dins i que podies contemplar encarant-les a la llum, una meravella. Més endavant els agosarats, a més de fer turisme religiós també anaven, com en aquella cançó amb lletra de Joan Oliver, a veure striptease a Perpinyà.

De vegades sobtava comprovar com en aquells indrets t'ensopegaves amb molts immigrants, gent de parla castellana que hi havia anat a treballar. La complexitat catalana sovint s'obvia sense matisar res. Arribaves al bar d'un santuari remot i qui el regentava et parlava en castellà amb accent andalús i això, ho vulguem reconèixer o no, produïa certa inquietud en els catalanistes militants de l'època. Les feines difícils sempre les fan aquells que acaben d'arribar. També recordo que durant uns anys es van publicar articles de denúncia a revistes com ara Destino sobre la brutícia que escampava la central de Cercs, s'ha millorat molt en el tema de la contaminació i la resta, la sensibilitat sobre la qüestió era aleshores molt tèbia i les possibilitats de denúncia, molt relatives.

Els museus locals recullen amb afició les referències al passat, de forma amable. Museus i fires de la pagesia, de la mineria, de les herbolàries, dels carlins, dels traginers, de la guerra civil... Si la gent del passat, fins i tot de la prehistòria o l'època romana, pogués retornar i donar un tomb pel nostre present m'imagino que se sorprendria de la curiositat que desvetllen la seva vida real i els seus costums, sempre llegits des de l'actualitat. Les fires medievals, que han criat com els bolets, no reprodueixen a fons ni la violència ni la brutícia, no podríem suportar un realisme ni tan sols aproximat. Els paisatges d'avui són parcs temàtics amb bons restaurants i hotelets, trobes menús excel·lents a preus mòdics, fins i tot en cap de setmana. I allò que avui ens sembla lleig i fumat demà pot desvetllar la curiositat i l'admiració dels viatgers del futur. La tafaneria que provoquen els països exòtics és molt diferent de l'interès que ens produeixen els seus habitants quan instal·len una botigueta a la cantonada de casa o quan els seus fills omplen l'escola del barri. 

La natura, mare o madrastra, fa la seva feina, indiferent a les nostres dèries per més que li pengem atributs diversos i li declarem el nostre amor i li siguem infidels ben sovint. La dèria viatgera ha anat acompanyada tot sovint de la dèria fotogràfica. Què seria un viatge sense fotografies, diapositives o filmacions? Un component important del viatge és poder ensenyar a la gent allò que hem vist, de la mateixa manera que s'ensenya una casa nova o es rumbeja a l'entorn d'una conquesta amorosa. 

Les fotografies turístiques i pintoresques sovint exigien coses com ara l'absència de la visió de cotxes o de pals de la llum, un absurd més, pel fet que les muntanyes no canvien tant com els vehicles i, a la llarga, allò que ens defineix una època i uns costums són aquesta mena de detalls, la tartana, el siscents, el gogomòbil. I també els vestits de la gent, la seva actitud personal, perduda en l'ahir. Avui els recursos digitals permeten fer moltes trampes però fa anys existia ja la dèria en esborrar d'un paisatge rural els fils elèctrics o d'altres elements d'una modernitat que sempre se suposava perversa i poc autèntica. Aquestes manies han estat fomentades de forma interessada  des dels mateixos poders acadèmics, polítics i culturals, amb les reinvencions de coses com ara el romànic resistent, eliminant de les esglésies i monestirs rehabilitats les petjades del canvi, els afegits posteriors. Les reivindicacions del present s'acostumen a fonamentar en temes del passat llegits a gust del consumidor. Com diu una bona amiga, també escriptora, amb els anys t'adones que tot és mentida. Ja ho diu un tango i tot, això mateix.

Tot sovint em ve al cap un verset que repetia una àvia que vaig conèixer, afeccionada a fer poemes i rodolins: el paisatge és ben igual/ que un pessebre de postal.