VAQUES SAGRADES I HISTÒRIA RECREATIVA

Ahir em vaig ensopegar amb una conversa al facebook, on havien penjat -per fotre-se'n- un vídeo d'aquest inefable senyor que ens està catalanitzant tota l'Espanya profunda. Com que en les condemnes i els merescuts menyspreus sobre la història pintoresca de Catalunya hi havia un comentari d'una mestra que aprecio molt, vaig ficar cullerada. Malgrat que és un tema delicat m'adono que hi ha moltes reticències sobre això que en diem el procés independentista per part de bona gent d'origen familiar castellà, que no acaba de trobar-se còmoda amb la situació. Tot i admetent que em desplau la tergiversació històrica, en general, vaig incidir en el fet que en el tema del passat tot és mentida i que tant fan riure aquestes opinions com en podrien fer riure moltes altres en clau, diem-ne espanyola. De tota manera, i pel bé de la política nostrada, caldria controlar determinats predicadors actuals que fan més mal que bé, la veritat. Sembla que encara cueja allò de puix parla català, Déu li do glòria, encara que sigui un carallot.

El que passa és que en això del passat per a reivindicar el present tot s'hi val. I el pitjor és que sempre hi ha a totes bandes un públic esperant xalar amb les errades, els secrets amagats i, sobretot, les conspiracions del contrari. Se suposa que són les dictadures aquelles que tenen tendència a la reinvenció de la tradició però també les democràcies consolidades -o com en vulguem dir- recorren a la mitologia històrica, vegis quelcom tan mitificat com les revolucions francesa i russa, per no parlar de la nostra malaurada guerra civil. Això de què els personatges castellans fossin catalans agrada molt a cert tipus de públic de bona fe i sembla demostrar una malícia ancestral per part dels contraris, dedicats a amagar l'ou d'or del català oblidat. De fet no es pot demostrar res, mai, ja que com explica molt bé un llibret de divulgació tan necessari com La invención del pasado no és que les coses fossin blanques o negres, és que no tenim prou elements per a explicar de quin color eren. Ni tan sols, moltes vegades, si van ser.

Si amb els fets del present ja et trobes amb opinions per a tots els gustos, moltes de les quals ben documentades, no cal ni pensar en com ens han fet passar bou per bèstia grossa. Deixem doncs a Colom, Isabel la Catòlica, Cervantes, el Cid i Santa Teresa en pau i jo fins i tot deixaria en pau el romànic català, essència de les nostres virtuts i dels nostres orígens, segons opinions acadèmiques escoltades fa anys, Jaume I, el General Prim, l'emperador August, Gaudí i el general Moragues, àdhuc Macià, Companys i el Noi de Tona. Cosa que no vol dir que oblidem la història seriosa tot i que en aquesta matèria es fa molt difícil separar el gra de la palla. El present és el present i és en ell on hem de fonamentar les nostres aspiracions de futur si en tenim, que tampoc no és gaire el meu cas, em temo.

He anat a rutes d'aquestes que sovintegen, històrico-recreatives, i he escoltat coses que estan bé i d'altres que no s'aguanten ni amb agulles d'estendre, de vegades sobre fets ben recents, com ara l'anarquisme durant la guerra civil. Però la gent innocent s'ho empassa tot i fins i tot t'explica convençuda que li havien explicat nosequè si dius alguna cosa que en contradiu una altra escoltada amb anterioritat. Si la truita girés i es volgués demostrar, de forma amable i desacomplexada, l'espanyolitat de molts grans personatges nostrats, també trobaríem documentació, testimonis i fets per a fonamentar-la. El pitjor és que aquestes coses fan que tot es polaritzi entre els uns i els altres i acabem actuant amb hipocresia ben intencionada, com quan la gent d'esperit comunista anava a Rússia o Romania, veia que allò era un desastre, però no ho volia dir a casa nostra per a no destarotar el públic innocent d'esquerra resistent. Sartre ja va fer una cosa semblant amb allò de l'estalinisme. Sempre hi ha les elits que han d'educar el poble, faltaria més.

El meu pare, home de cor pur i pacífic, castigat per la història, ja que sovint la patim més que no pas la vivim, recordava de gran com a escola els capellans del Collell, un espai amb molts misteris no aclarits i condicionat avui a la novel·lística salaminiana de consum, es fotien de les religions que no eren l'oficial i veritable. El meu pare era de la Catalunya pagesa, conservadora, profunda, catòlica i carlista, no és fàcil evolucionar des d'uns orígens tan complexos. Quan era petit i adolescent els capellans contribuïen a què els infants xalessin amb disbarats foranis com ara les vaques sagrades de l'Índia. Mireu que en són de rucs, adoren les vaques... sembla que els repetien. De gran ell mateix reconeixia que un foraster que contemplés una missa catòlica, amb el capellà amb faldilles i tot allò del cos i la sang de Crist també tenia matèria suficient per xalar d'allò més. 

S'ha repetit que la història l'escriuen els vencedors. Jo crec que no és ben bé així. Els vençuts revanxites, quan poden, també la reinventen. Tothom s'hi veu amb cor, vaja. De vaques sagrades en tenim a tot arreu, són intocables i resulten molt necessàries per mantenir el poder o les aspiracions a tenir poder. Hi ha vaques magres o grasses, això sí,  i tampoc totes tenen el mateix dret a les pastures, però està molt mal vist sacrificar-les a les necessitats vitals i actuals del poble, sempre són més útils vives que no pas rostides. Un altre tema són els braus, els braus màrtirs i momificats, sobretot. De fet, per desgràcia, com en aquella inoblidable cançó del vedellet, de Joan Oliver, siguis brau o de pau et tocarà ser carn d'escorxador o màrtir nacional, tant se val.