MEDITACIONS ESTIUENQUES (4): LA MORT I LA VEDETTE

Tot i que al llarg de l'any mort gent coneguda o popular, jove i vella, sembla que a l'estiu aquest fet té un ressò diferent, potser perquè l'oci estiuenc fa que te n'assabentis amb més tranquil·litat. Molts estius els tinc lligats al record d'alguna mort, de vegades d'amics o familiars, però també de personatges coneguts, allò que ara en diuen celebritys. Recordo molt bé l'estiu en el qual va morir Xesco Boix, o un altre en el qual la meva mare encara vivia, tot i que ja no estava gaire bé, i va morir la gran diva de la seva joventut a una edat molt avançada, Imperio Argentina. 

Ahir, en una tertúlia estiuenca nocturna i veïnal, al Picatxo de Batea, algú va comentar la mort de Carmen de Lirio i una persona 'jove', de cinquanta anys tot just fets ens va preguntar qui era. Les tertulianes de més de seixanta vam començar aleshores a entonar l'èxit emblemàtic de l'artista, allò de la nit de bodes, que va esdevenir un tema estrella en els programes de discos solicitats de la meva infantesa.

Carmen de Lirio va ser tota una dama de l'escena, va fer teatre i cinema i si hagués estat americana, fins i tot francesa o anglesa, segurament seria avui tota una figura internacional. Potser no excel·lia en res en concret si no era en bellesa, però tot ho feia de forma digna i professional, i fins i tot dignes i professionals van ser les seves memòries publicades fa uns anys en les quals explicava molt i no explicava res. Com a mostra de la seva intel·ligència, aquesta frase

Construimos nuestro pasado según nos conviene. Aunque no mintamos, sí podemos manipular. Por eso creo que las memorias son más ficción que las novelas...

Si consideren que les memòries de gent com Neruda, segons experts, s'haurien de dir Confieso que he mentido, les reflexions de la vedette són ben oportunes. Carmen de Lirio no va ser molt aficionada a fer entrevistes o a sortir per la tele, com la Bella Dorita, qui en els darrers anys de la seva vida va ser un personatge habitual a molts espais d'entrevistes. Quan parlava per la tele Carmen de Lirio semblava fins i tot una mica distant i tibada, cosa que sembla que era pura façana, segons testimonis de gent que la va conèixer força, com ara La Maña, una altra aragonesa abarcelonada. La Bella Dorita garlava molt i tampoc no explicava mai res en concret, ni noms ni dates, suposo que és aquesta una virtut de les vedettes que són dames de veritat, encara més si ho comparem amb les xabacanades habituals de la televisió del present. 

Ahir, a la conversa, va sortir el tema de la seva vida privada, sobre la qual ella va ser sempre discretíssima. Algú li va atribuir fins i tot amors amb en Porcioles. D'allò del Baeza Alegria em temo que hi ha més pa que formatge a la cultureta popular però va fer fortuna i avui es dóna ja com una liaison canònica, el mateix que la que va tenir, o no, amb Samaranch, a qui, segons ella mateixa, ja li hauria agradat. Va viure algun gran amor i té una filla, que porta el seu nom i el seu cognom.

No sabrem mai la veritat ni ens cal saber-la. En la conversa sobre l'artista vaig puntualitzar, davant de les brometes habituals sobre la seva suposada vida amorosa, que al capdavall Carmen de Lirio era una artista i la resta era, en tot cas, de més a més, que no és ben bé el mateix que no ser res més que el de més a més, ja que no sé com a la xerradeta informal va sorgir també la inefable i retocada Preysler.

De Lirio va envellir molt bé, va conservar la seva bellesa inigualable i natural, malgrat les arrugues i el pas del temps. La bellesa, diuen, és l'única virtut que no s'ha de demostrar. En algunes fotografies recorda Maria Félix i la supera. De gran va fer encara, en comptades ocasions, papers breus de lluïment en alguna pel·lícula. Era d'origen aragonès, com tantes famoses. El seu tema estrella va ser la famosa cançó de la Noche de bodas, que es va originar en una revista. Em sorprèn avui comprovar la innocència de la seva lletra, gairebé un inventari de l'aixovar habitual de les núvies convencionals, vànova de seda, llençols de fil, puntes de coixí, brodadets amb els noms de la parella i tan sols un desig d'escoltar el que diuen i no pas de mirar el que fan. 

Les nits de nuvis van ser objecte de poemes fins però també de bromes xarones i corrien escrits clandestins que n'explicaven sucoses anècdotes, crec que fins i tot a aquella novel·leta educativa que va ser El diari d'Anna Maria hi surt alguna cosa sobre això dels paperots porno relacionats amb una nit tan definitiva. Avui tot és passat i anècdota. A molts acabats de casar els dedicaven aquesta cançoneta als espais de discos sol·licitats, tan escoltats en aquells avorrits diumenges franquistes, grisos del tot però que avui fins i tot ens desvetllen tendreses retrospectives. De Lirio opinava que en aquella època la gent xalava força i el que sobraven eren capellanots. Potser tenia raó.

En la noche de bodas
que haya en tu cama
colcha de seda,
colcha de seda,
sabanitas de hilo
y la almohada de suave tela,
de suave tela.
Muchas randas de encaje
y de puntillas en cada prenda,
en cada prenda,
y tu nombre y el suyo
con primoroso bordado en ellas,
bordado en ellas.
En la noche de bodas
que haya en tu cama
colcha de seda,
colcha de seda.
Ay, ay que si,
quién pudiera esta noche velar,
ay, ay que no,
y escuchar lo que a solas dirán.
Ay, ay que si,
quizá a solas callados estén,
ay, ay que no,
que en silencio se ama también.

(J.Gasa y A.Cabrera)