EL SENYOR BOYER I LA SEVA ÈPOCA

La mort del senyor Boyer, un personatge de qui no hauria reconegut ni tan sols la veu, m'ha evocat temps passats que ara ja semblen remots. Segons testimonis de persones com ara Ramon Tamames -un dels mites del passat progre avui en hores baixes- era un home que poques vegades somreia i sempre semblava proper al menyspreu, excepció feta de la intimitat personal amb amics i família, ocasió en la qual es mostrava gairebé humà. De fet la seva apariència sempre va ser hieràtica i impassible. Va haver d'entomar les protestes sorolloses i pintoresques de Ruiz Mateos qui ha manifestat ara que sent la seva mort. I és que una cosa és simular el funeral de l'enemic, com va fer ell en una de les seves performances, i l'altra que aquesta mort sigui real. 

Boyer era fill d'exiliats de categoria, propers a Azaña, va tenir una bona formació i va arribar a estar uns mesos a la presó durant el franquisme. D'aquelles esquerres elitistes n'esperàvem massa. A l'hora de la veritat les coses van ser molt diferents a les expectatives creades en arribar els socialistes al poder i és que de la il·lusió al desengany hi ha una distància gairebé invisible. La gent normaleta no arribem mai a conèixer els embolics del poder real, tot i que si escoltes les converses quotidianes o llegeixes aquests missatges que s'envien als programes de debat som en un país ple d'especialistes sobre el que s'hauria o no s'hauria de fer, tant en el camp de la política com, per exemple, en el del futbol.

Pel que fa a qüestions frívoles el senyor Boyer va protagonitzar la seva sonada liaison amb la senyora Preysler, unió que, per cert, contra tots els pronòstics d'aquells temps, ha durat gairebé trenta anys. Molta gent va creure al principi que la història era un bulo, com un altre que corria sobre l'embolic de Felipe González amb una de les netes de Franco. De tant en tant s'esventen estranyes històries, sovint relacionades amb sexe i poder, moltes són invencions que no sé d'on han sortit però també és cert que de tant en tant la realitat supera totes les ficcions i que no en sabem de la missa la meitat. En aquest cas tot va resultar cert i les ràdios i teles que es dediquen al tema de les ximpleries amb rerefons amorós van fer molt de safareig sobre tot plegat, en concret sobre una tècnica sexual anomenada el carrete que va generar tota mena d'acudits grollers.

Les mides que va prendre el senyor Boyer durant els tres anys que va ser ministre potser van ser eficaces però també molt polèmiques. Si no hagués estat per això del romanço amb la dama que menja bombons de luxe seria avui un d'aquells noms que recordaríem poc, em temo. El seu rostre impenetrable hagues abandonat el nostre imaginari ministerial, com tants d'altres. Després de ser ministre no li va faltar feina. Es deia que s'havia anat acostant a posicions properes al Partit Popular però hi ha sectors del PSOE que tenen i han tingut moltes coses en comú amb el PP, ja deia Josep Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Bé, les generalitzacions sempre són restrictives però en podem trobar molts exemples, alguns dels quals de fa una estoneta. No és que un català de dretes i un d'esquerres no s'assemblin, però jo diria que per aquests verals tenim un ventall opcional una mica més extens, ni que sigui de forma aparent. De fet, Josep Pla era més aviat de dretes però d'aquestes dretes cantelludes, múrries i heterodoxes que no acaben de quallar enlloc.

Els anys 80, quan eren el present, em semblaven avorrits i estranys, comparats amb aquell passat encara viu de protestes i mogudes. Les mobilitzacions ciutadanes van minvar i sovint la gent havia d'admetre que havia estat més fàcil i efectiu negociar amb la gent del tardofranquisme que no pas amb els qui havien arribat al poder feia quatre dies de forma democràtica però que ben aviat van mostrar una gran afició a les poltrones i els privilegis. El consum de droga dura es feia evident pels carrers, determinats sectors d'arribistes es van dedicar a fer dinerons, i d'aquí va venir una dita segons la qual la gent en els seixanta volia ser lliure, en els vuitanta ric i en el dos mil, tenir salut. 

Però mirats en perspectiva contenen la seva mitologia pròpia i no és estrany que el cinema i la literatura comencin a aprofitar tot aquell món enrarit. Va ser una època en la qual semblava que a base d'estudis i de màsters es podia arribar amb facilitat a ser executiu o ministre, era allò del jove però suficientment preparat i hi havia qui creia que es lligaven els gossos amb llangonisses. Això va ser així per a quatre gats, és clar. La facilitat amb la qual ens fan beure a galet és impressionant. Va arribar el 23-F, i la Loapa i d'aquelles polsegueres van venir aquests fangots. Tot passa i els rics també moren, encara que no els afectin tant les retallades sanitàries. Jo diria, de forma una mica esquemàtica, que els vuitanta van durar, si fa no fa, fins a les Olimpíades. Després va arribar una època diferent, amb les seves característiques pròpies i en la qual es va acabar de fer estelles dels pocs arbres de la ciència que quedaven en peu. Coses bones? També n'hi ha hagut, ho haig d'admetre, només faltaria.