10.9.14

PARAL·LELISMES PERSONALS


Ja sé que corro el risc de fer-me pesadeta però el llibre de Xavi Ayén sobre el boom em té fascinada i em temo que serà d'aquells que em sabrà greu acabar tot i que sempre es pot revisitar quan calgui. Des de fa alguns anys sempre tinc quatre o cinc llibres diversos en dansa que llegeixo de forma més o menys simultània però aquest m'ha fet abandonar i deixar a mitges la resta, la veritat. 

Ahir vaig acabar el capítol dedicat a José Donoso, un personatge complicat i neuròtic, gelòs de l'èxit dels altres ja que tot i rebre una certa consideració no va arribar a desvetllar el fervor multitudinari d'un García Márquez o un Vargas Llosa que són els qui van tenir més sort i èxit, en un context on podem trobar molts secundaris de luxe els quals no van assolir el mateix reconeixement ni, és clar, els mateixos dinerons. Al capdavall, agradi o no, els dinerons són importants i també els reconeixements d'upa com ara tot un premi Nobel, el qual per molt que estigui condicionat per molts aspectes socials i polítics encara té el seu prestigi mundial de cara a la galeria.

El tema d'aquella època i d'aquells escriptors m'ha fet pensar que, en certa manera, existeix un paral·lelisme entre el fenòmen del boom i el de la Nova Cançó. Gairebé coincideixen en el temps i el de la Nova Cançó és quelcom més local i català, més restringit a la nostra cultura per més que algunes de les seves estrelles hagin fet fins i tot les Amèriques, com el mateix Serrat. De tot aquell conjunt de persones que van protagonitzar un entusiasme temporal n'han quedat quatre o cinc de reconeguts i recordats i que viuen una mica dels èxits passats, ben mirat. N'hi havia molts de bons però no van tenir la mateixa sort ni potser les mateixes oportunitats. També les envegetes i les gelosies van fer uns certs estralls i tot plegat es va anar diluint amb els anys, ajudat, en aquest cas, pel fet que les noves autoritats catalanes es van estimar més promocionar coses com ara els castellers o les havaneres, molt menys compromeses.

Aquella gent també, en general, va flirtejar amb cert radicalisme polític, al menys alguns d'ells. Una vegada Pi de la Serra explicava com en acabar un concert en el qual havia cantat alguna cosa més o menys revolucionària un xicot se li va acostar i li va proposar que anessin a lluitar a les muntanyes en pla guerriller, cosa que el va fer meditar a fons sobre la qüestió. La gent de la Nova Cançó també va mirar cap a França fins que els del grup de folk van mirar una mica cap als odiats americans i ens van portar uns quants temes. Avui hi ha molta gent que canta, com hi ha molta gent que escriu, però tot es mou per novetats efímeres, no sé si és mania meva a causa de l'edat però moltes lletres actuals, amb poques excepcions, em semblen lamentables i n'hi ha un doll excessiu dedicades a noi busca noia i et recordo i no m'estimes. És clar, hi ha un Cesk Freixas i algú altre però tampoc els aparadors mediàtics no els donen gaire ocasió d'arribar a tothom. 

I també aquella colla de cantants, en general, provenia de classes altes o mitjanes i del món universitari, amb alguna excepció, no ho negaré pas. El món del suburbi, encara avui, canta en castellà i de vegades sembla que es faci difícil trobar punts de contacte i fins i tot em temo que hi ha poc interès per totes bandes en conèixer a fons determinades iniciatives que la gent fina menysté encara avui. Sobre això havia escoltat comentaris molt sucosos per part de persones con Paco Candel que va ser un dels pocs ponts entre uns móns i uns altres. La crítica social que fa la cançó d'avui em sembla una mica destralera i manca un cert sentit de l'humor. La Trinca va tenir un paper rellevant en això de l'humor crític però ja sabem com van acabar, fent diners, ni que fos en castellà, cosa que no critico però que encara em fa riure quan algú em fa escoltar allò de les dues pàtries, la parenta i l'amant, tan punyent. 

En el temps de la Nova Cançó ens arribaven notícies i cançons de cantautors de la resta d'Espanya. El boom novel·lístic i les dictadures sudamericanes també ens van portar molts grups i cantants d'aquells països. Avui també n'hi ha però en sabem poca cosa i em temo que tenen els mateixos problemes que els d'aquí, això de les comunitats i el cafè per a tothom va contribuir al fet que tothom es prengués el cafè a casa seva. Compto amb el fet evident que una situació dictatorial contribueix a fomentar les relacions difícils a l'entorn d'un enemic comú, això en teoria car molta gent estava ben situada i acomodada en aquells anys i no patia pas gaire, la veritat. Avui tot és molt diferent i comparar èpoques serveix per a poca cosa, sempre és una comparació parcial i lligada a la nostra edat i a les nostres experiències i sovint han de passar els anys per a tenir una perspectiva una mica completa del passat.

També en el camp de la Nova Cançó, com en el de la novel·lística hispanoamericana, van reeixir i perdurar més homes que no pas dones. Quan Raimon va celebrar no sé quants anys de professió va convidar molts cantants i se li va criticar, crec que amb raó, que no convidés cap senyora cantaire, en actiu o retirada, cosa que el va fer empipar una miqueta, a ningú no li agrada que li facin evidents, de forma pública, les seves contradiccions. Un cas dramàtic i terrible va ser el d'Ovidi Montllor, oblidat durant anys, cosa que va fer que s'hagués de dedicar al cinema, fora de Catalunya. Això sí, quan ja va estar molt malalt se'l va homenatjar i aquells homenatges em van fer una certa angúnia pel que tenien de reconeixement gairebé pòstum d'un dels artistes més interessants i complets que hem tingut a Catalunya i fins i tot a la resta de la pell de brau. El recordo en una ocasió en la qual filmava una pel·lícula en la qual sortia algun actor d'aquests internacionals i espanyols, reconeguts, i va explicar dolgut com l'equip de TV3 havia anar al rodatge per tal d'entrevistar i retratar els famosos foranis i ni a ell ni a la Montserrat Salvador, que també hi sortia, els van donar ni el bon dia. 


12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'Ovidi i el seu oblit es un exemple de lo injust que és aquest pais a vegades, que venera mindundis com Pau Riba o Sisa i s'oblida gent com l'Ovidi que era un tipus fantàstic damunt un escenari.

Tot Barcelona ha dit...

"La Trinca va tenir un paper rellevant en això de l'humor crític però ja sabem com van acabar, fent diners, ni que fos en castellà,..."
Ayyyy mi niña....cuando cogieron lo de TVE3 y se dedicaron a la producción EN EXCLUSIVA , se les abrió la puerta del cielo y del dinero.

http://es.wikipedia.org/wiki/Gestmusic_Endemol

Me da por saco la wupipedia, pero me ahorra el problema de buscar.

Como siempre, y en este caso también, faltaría más, Barcelona vivía en dos mundos diferentes. Hablas de la " de la Diagonal cap amunt." y si, a título horizontal, y a título vertical sería desde Muntaner a la derecha.

Habría que hacer un estudio.
salut

Unknown ha dit...

El que dius de l'Ovidi és molt respectable, Francesc però jo sempre he pensat que en Pau Riba i en Sisa eren excel·lents artistes que no necessàriament militaven fent cançó de protesta sinó que més aviat feien el que els donava la gana.
Vaig sentir molt la mort de l'ovidi i com el bunker català li va donar l'esquena. També era un mestre de les taules teatrals. És difícil oblidar aquell "Cafè de la Marina" que no tornarà a ser mai igual. Detesto la nostàlgia però l'Ovidi, la Gil i l'Angelats varen estar irrepetibles. L'he tornada a veure amb un altra repartiment prou digna però...oblidable.

Júlia ha dit...

Francesc, sóc fan de l'Ovidi però no estic d'acord, el mateix que la Glòria, amb el que dius de Sisa o Pau Riba, precisament també han estat uns outsiders, per dir-ho finament,són un tipus de personatges molt saludables per a la cultureta, jo, per exemple, trobo molt més sobrevalorat -com a cantant, com a músic no opino- el sacralitzat Lluís Llach.

En general van sorgir aleshores moltes personalitats interessants, amb el temps s'han desaprofitat o han estat abduïdes pel 'sistema artístic', Núria Feliu va tenir uns inicis amb el jazz de categoria, Guillermina Motta era una tot terreny i també bona actriu, Raimon ha perdut molta pistonada amb els anys tot i que estigui en una mena d'altar, de tota manera va ser aquell, en general, un fenòmen interessantíssim.

Sisa i Pau Riba ja van ser una mica els contestaris rebels dels cantautors més convencionals, amb el Grup de Folk i el que va venir després.

Júlia ha dit...

Miquel, hay muchas Barcelonas y a veces se ignoran i desconocen, por eso hablar de 'els barcelonins' o 'els catalans' sempre és un terreny relliscós.

La part alta de Barcelona té unes xifres d'esperança de vida més altes que la part baixa, encara en l'actualitat, imagina't aleshores.

I sobre el que dius de la franja vertical, el mateix.

Marsé va reflectir molt bé aquesta fractura als seus llibres, sobretot a les Últimas tardes con Teresa, però per a mi és un autor que després també ha perdut la força inicial, fins i tot algú de la part alta-més-alta com Salisachs reflecteix molt bé aquesta fractura en alguns dels seus llibres, curiosament autors actuals o més progres no en tenen ni idea.

Júlia ha dit...

Glòria, totalment d'acord amb el que dius sobre Sisa i Riba, són bons en el seu terreny i aquest tipus d'artistes resulten saludables al conjunt.


Sobre Ovidi com actor, també estic molt d'acord i sobre aquesta versió del Cafè de la Marina, el mateix, la millor fins ara d'una obra que per a mi és de les més rodones de Sagarra, es pot veure encara online. Vaig veure més endavant una versió al Rome amb Sansa i Torrents, no estava malament però no tenia la mateixa força. I la darrera que he vist, al Nacional, una bírria, mal dirigida, mal entesa, sense cap força, actors mal triats...

També n'he vist versions bones per part de grups d'aficionats, Sagarra és un autor amb alts i baixos per part de les patums teatrals que manen al teiatrus però que sempre, al menys fins fa quatre dies, ha estat representat pel teatre amateur.

La Gil per a mi és també una gran actriu de categoria, com la seva mare, mal aprofitada, el mateix que l'Angelats, això passa sovint al país i potser a tots els països, no ho sé.

Aquí pots veure la versió que va fer la televisió del Cafè que comentem, encara em meravella veure el que es feia amb una sabata i una espardenya i, això sí, uns bons actors i directors

http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/gran-teatre-cafe-marina/1124402/

Júlia ha dit...

També va ser memorable una versió del Josafat, amb Ovidi en estat de gràcia i d'altres actors molt bons.

També l'he trobat, és una sort que tinguin a l'abast aquestes obres:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/lletres-catalanes-josafat/1406757/

Júlia ha dit...

El gran mèrit d'Ovidi Montllor era precisament això de ser actor-cantant, no n'hem tingut gaires, cantava i 'representava' i recitava, la versió dels amants de l'Estellés és memorable, com d'altres.

Unknown ha dit...

Gràcies, Júlia. Quan pugui repescaré els tresors que m'has deixat.

Júlia ha dit...

Glòria, diuen que la memòria és el millor crític i aquestes dues produccions de la tele no les he oblidat, el mateix m'ha passat amb alguns Estudios 1, com ara el de Doce hombres sin piedad o el del Concierto de San Ovidio. Amb va fer il·lusió poder-los recuperar, ja veuràs que a la web hi ha d'altres obres que es van fer aquells anys.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Júlia, tant pel que fa a l'Ovidi com a la resta. I també amb que Llach està sobrevalorat.

Júlia ha dit...

Enric, tot són gustos però així és com ho veig jo, el Llach no em va agradar ja ni el primer dia que el vaig veure, encara sense la càrrega mística i simbòlica que ha anat aplegant.