PIRATES AMB COR TENDRE I AMORS IMPOSSIBLES

Ahir al vespre vaig anar amb la meva cunyada i els meus nebots a veure la nova versió del musical Mar i Cel, adient per arrodonir els tecs nadalencs de forma excel·lent i tradicional. La meva neboda, segon curs de periodisme, i el meu nebot, inicis del batxillerat, tenen l'edat adient en la qual aquests muntatges i aquestes històries d'amor impossible t'entusiasmen. La meva neboda era ja la segona vegada que hi anava. Per a més mitologia familiar, la primera vegada va coincidir al teatre amb el president Mas i ella i unes companyes d'estudi s'hi van retratar i tot.

És un bon muntatge, amb actors excel·lents, música en directe, acrobàcies diverses de la tripulació, crítica amable vers la història del passat i la història eterna de Romeu i Julieta amb final tràgic inevitable. El vaixell és ara una mica més petit, o a mi així m'ho va semblar, potser per combinar-lo de forma adient amb els efectes especials del nostre temps que acosten aquestes produccions al món del cinema. 

Com que de tot fa més de vint anys, del primer muntatge del musical ja en fa vint-i-cinc. Pel mig se'n va fer un altre. D'aquí vint o més anys segur que es torna a estrenar, amb nous efectes, i aleshores la meva jove neboda hi tornarà, per comparar-lo amb el de la seva primera joventut i perquè ja haurà passat a formar part del seu imaginari sentimental. Jo també hi tornaré, si encara sóc viva i puc caminar encara, és clar. 

A la meva neboda fa un temps, en algun treball en els estudis, li van fer llegir també el text original de Guimerà i ahir vam comentar alguns aspectes de les diferències argumentals, diferències que es poden trobar a la xarxa. Són dues coses diferents i així s'han d'entomar, en el fons tenen poc a veure més enllà del fil conductor i del nom dels personatges.

Com és ben sabut, la Blanca primera del musical va ser Àngels Gonyalons, que avui és una mare superiora moderna en un altre musical i es troba en una esplèndida maduresa. Durant un temps la vèiem sempre a tot arreu, com a Mari Pau Huguet, i després va desaparèixer durant un temps. Gonyalons és una gran actriu, tot terreny, que et pot fer plorar i et pot fer riure sense dificultat. Com tantes altres, ha estat poc o mal aprofitada en ocasions, això és habitual en el món del teatre, del cinema, de la televisió. També els passa als homes però jo diria que a les dones, més.

La primera vegada que vaig veure aquest muntatge, però, no feia Gonyalons el paper principal, sinó que la substituïa Roser Batalla, una altra gran actriu. Hi havia al teatre molts grups escolars, feien gresca i recordo que va sortir el senyor Bozzo al escenari molt enfadat, dient que si no es comportaven aturarien la representació. Aquells renys emprenyats em van fer riure, la veritat. Això d'omplir els teatres i museus amb grups de gent, siguin estudiants o jubilats del casal, té aquestes servituds i els actors i directors haurien de tenir més corretja. Diria que el comportament escolar ha millorat amb els anys, potser pel costum i l'educació, no ho sé, però he viscut situacions d'aquest tipus més d'una vegada àdhuc quan era jo qui acompanyava gent de la segona etapa d'EGB. 

Recordo un escrit magnífic de Fernado Fernán Gómez ironitzant sobre això dels grups escolars portats en ramat al teatre i fins i tot es mostrava comprensiu amb el fet que en aquelles edats tendres tens més interès per lligar amb la companya o company de curs que no pas per copsar el missatge de La vida es sueño, per exemple. El professorat que conec sempre m'explica que a ell o a ella se li comporten la mar de bé però em temo que això és el que es diu i no pas el que passa, en general, ja que quan he anat al teatre en horaris d'aquest tipus, com a feliç espectadora alliberada de servituds professorals, i en els quals de vegades les entrades per al públic, en general, són més barates, cosa que ja vol dir alguna cosa, m'he trobat amb situacions d'aquesta mena manta vegades.

Mercè Abella i Teodor Bonaplata

Mar i cel, l'obra original de Guimerà, una de les primeres, es va estrenar a l'entranyable Romea, que pel meu gust hauria de ser el temple del teatre clàssic català, l'any 1888, en una època d'entusiasmes catalanistes, creixement de la ciutat en pla fatxenda i immenses misèries polítiques, socials i econòmiques. Hi havia una certa estabilitat perquè la regència de Maria Cristina va ser intel·ligent i pràctica i la dama es va saber envoltar de consellers amb una mica de seny. Malauradament la disciplina germànica i l'eficàcia no les va heretar el seu fill, com és sabut. Va ser una reina poc apreciada en un context en el qual es valorava més la campetxania que no pas la política eficaç i realista d'una persona a qui deien, en guasa, Doña Virtudes. Les virtuts sembla que resulten fins i tot un llast. És curiós, perquè també es critica molt la promiscuïtat sexual monàrquica borbònica. La vida privada, però, té poc a veure amb el rendiment professional dels afectats i s'hauria de bandejar en les valoracions serioses.

Màrius Cabré, pirata morisc turmentat, enamorat i de bon veure

L'obra la van estrenar, en els primers papers, Teodor Bonaplata i Mercè Abella. Al meu barri hi ha un carrer dedicat a Teodor Bonaplata, durant molt de temps vaig pensar que feia referència als fabricants però no és així, sinó que porta el nom de l'actor. No sé com és que li van dedicar aquell carrer en aquell lloc però està molt bé que ho fessin. Vull pensar que potser l'actor tenia alguna relació amb el Poble-sec. Mercè Abella va ser una grandíssima actriu que va morir gairebé en la indigència i si no hi va morir del tot, com li va passar a una altra de les grans, Concepció Pallardó, va ser perquè un altre actor i i director, Ermengol Goula,  va demanar que en morir ell l'ajuntament passés una pensió que cobrava a Abella. Les actrius encara han estat més oblidades que els actors, de vegades sembla ben bé que només existís la Xirgu. De vegades l'ajuntament va de cul buscant dones per posar noms a carrers i en el camp del teatre en trobaria una pila i seria la manera de reivindicar-ne la memòria. Alguna cosa s'ha fet però poqueta. 

L'obra va ser acollida amb entusiasme, llevat d'unes crítiques molt agres de Valentí Almirall, una mica inexplicables, la veritat. Es va traduir a un munt de llengües, com va passar amb d'altres obres de Guimerà, un senyor seriós i enigmàtic de qui les grans actrius n'esperaven passió i es trobaven amb ensopiment. Les grans obres de Guimerà sempre funcionen quan es tornen a estrenar amb bons actors i bons muntatges. En té d'altres més de compromís i fluixetes que han restat oblidades. El musical és tota una altra cosa, com en el cas dels Miserables i tants d'altres, això també passa amb les adaptacions al cinema de les novel·les. 

Coralina Colom, sempre impressionant, ara i de jove, aquí a la pel·lícula, poc coneguda 'El castigador'.

En el meu temps jove es va fer una versió inoblidable de Mar i Cel, també al Romea, amb Màrius/ Mario Cabré, que estava guapíssim, i Coralina Colom, que també ho estava. Si Blanca i Saïd no fossin joves i de bon veure la història seria molt diferent o no existiria, és clar. Cabré ha estat mol mal tractat per la posteritat, no té cap indret dedicat a Barcelona, que jo sàpiga, mentre que a Rubianes li dedicaran una placeta del Paral·lel quan la seva relació amb el Paral·lel va ser pràcticament inexistent. Però així és la vida, injusta i val més caure en gràcia que ser graciós i també depèn de qui et vol i pot reivindicar i dels coneguts que té. Fa alguns anys a l'excel·lent blog El tranvía 48 es feia una evocació de Cabré molt emotiva amb un plany sobre l'oblit en el qual se'l té, més enllà de comentar de tant en tant els seus amors amb Ava Gardner i d'altres anècdotes d'estar per casa. 

Escenografia del Mar i cel del Romea, amb Colom i Cabré, mitjans dels seixanta

Cabré va ser de tot una mica i això sempre és mal mirat en un món en el qual sembla que t'hagis d'especialitzar de forma gasiva. Va ser torero català, -avui això és un greuge-, actor de teatre en català i castellà, poeta en català i castellà, actor de cinema, presentador de televisió. Era un personatge molt popular, present sovint a la ràdio, a la televisió dels inicis. Va emmalaltir encara relativament jove i aviat va passar a l'oblit, en alguna ocasió l'havia vist, ja amb poca salut, amb un gos, passejant per la Gran Via i parlant amb la gent. Tenia fama de ser molt bona persona. Els seus amors amb la Gardner s'han ridiculitzat sovint i de fet quan veus aquella pel·lícula estranya, la de Pandora, el paper de Cabré fa riure, encara més quan el sents parlar en un anglès d'aleshores i dir frases d'allò més ràncies sobre les dones i l'amor. Cabré va ser admirat i envejat per moltes raons i això explica certs oblits inexplicables.

Sobre Coralina Colom, es troba en actiu com a professora i està guapíssima encara. A la viquipèdia hi ha una entrada estranya, on es parla d'ella en passat, però vaja, tot es pot arranjar, a la xarxa. Segur que d'aquí un temps algú ha completat aquesta entrada de forma adient, fa un parell d'anys li van una entrevista els del diari ARA. Cabré va treballar també en algunes ocasions amb Maria Matilde Almendros, una gran actriu que també va fer de tot a més a més de ser l'esposa del doctor Caparrós. La Grace Kelly catalana, li deien. Almendros sí que té uns jardinets dedicats a l'Eixample, per cert. 

Els amors impossibles, encara més entre persones de cultures i societats molt diferents, han fornit un gran material literari i acostumen a acabar de forma tràgica en la ficció. En la realitat també existeixen ja que sovint les diferències resulten atractives en l'època juvenil i adolescent, de vegades funcionen, no diré que no, però sovint la vida quotidiana i l'abaltiment de la passió primerenca evidencien els problemes que comporten aquests tipus de diferències en la vida real. Però això és un altre tema. En tot cas tenim mars i cels i amors tràgics, musicats o no, per a molts anys i moltes generacions.

Els encuriosits a l'entorn de la vida i destí de Teodor Bonaplata, el primer Saïd de la història teatral, podeu ampliar la informació al meu blog sobre el Poble-sec.