CINE PER A UNA TARDA NADALENCA: WEST SIDE STORY, 2021

 

Malgrat haver renunciat al dinar nadalenc familiar i tradicional, per raons ben conegudes, per la tarda si que vaig apuntar-me, amb la meva cunyada, el meu fill i els meus nebots, a anar al cinema, una altra tradició recurrent. En aquest cas vam anar a veure el West Side Story 2021, una pel·lícula esperada, temuda i de la qual es poden llegir comentaris per a tots els gustos, malgrat que la gran majoria son positius.

Per als qui ja som grandets la pel·lícula dels primers seixanta té molta mitologia afegida. L'època era una altra i nosaltres, uns adolescents entusiastes descobrint el mon. Era apta per a més grans de setze anys, jo i l'amiga amb la qual hi vaig anar, en una d'aquelles matinals econòmiques d'aleshores, no els teníem encara però, en aquella ocasió no ens van demanar el carnet d'identitat, cosa que podia passar de tant en tant. Després he vist la pel·licula en moltes ocasions, sobretot per la televisió i, com la gran majoria de gent, em sé moltes de les seves cançons, fins i tot en la versió catalana de l'enyorat Salvador Escamilla i lletres de Josep Maria Andreu.

Comparar aquella pel·lícula amb la nova, tot i que inevitable, és absurd. Hi ha persones de la meva generació que troben un sacrilegi l'intent, reeixit, pel meu gust, de Spielberg. De moltes pel·lícules en trobem versions diverses, de remakes n'hi ha de tota mena, millors i pitjors que els originals, com passa amb les segones parts, no és cert que mai no hagin estat bones. Els nois del meu temps es van enamorar de Natalie Wood i, en general, les noies preferíem Chakiris a Beymer. El nom de Maria, que havia anat de baixa, es va tornar a posar de moda.

Tot i que Spielberg ha innovat i recreat ha estat fidel, en general, a la pel·lícula antiga i al musical de Broadway. Una altra cosa hauria estat voler fer canvis més profunds, com es fan en ocasions al teatre, a l'òpera, quan els soldats medievals es transfomen en hitlerians, extraterrestres o coses així. O voler fer una actualització mentalitzadora amb, per exemple, catalans i nou vinguts de qui sap on. Com que havia llegit que s'entomava un discurs social més evident temia ensopegar-me amb alguna inquietant proposta reinvidicativa però res d'això. Hi ha al·lusions a la gentrificació, els carrers potser son més bruts i el tema racista o com en vulguem dir, una mica més evident.

Però, segons la meva percepció, els canvis suren en detalls diferents, ens donen més pistes sobre alguns personatges, sense excessos i focalitzen el tema, més aviat, en els hispans, que parlen en castellà no subtitolat i son més autèntics. La humanitat continua amb la tendència a barallar-se i conrear els prejudicis enfront dels altres i la història de Romeu i Julieta admet un munt de lectures i reinvencions i ja sabem que acaba malament. 

Com que, Txekhov díxit, tan sols podem valorar l'art segons ens agradi o no i, fins i tot cal comprendre que no som del tot lliures en opinar, car les opinions dels suposats experts ens afecten i condicionen, diré que a mi m'ha agradat molt i comparar amb la versió anterior seria inútil, com ara allò tan tòpic de comparar llibre i pel·lícula. Aquí els actors i actrius canten ells, per cert, un mèrit afegit. L'enamorament sobtat de la parella, tot i que més realista que en aquella trobada entre boires romàntiques, continua, pel meu gust, esdevenint una mica carrincló però, vaja, així son les històries amoroses eternes. 

Emociona recuperar Rita Moreno, aqui preciosa velleta botiguera de caràcter, qui, en la versió anterior, robava moltes escenes als protagonistes, cosa que aquí també fa Ariana DeBose, l'Anita 2021, que brilla en el conjunt, malgrat que, en general, tots els actors estan molt bé. La violència és més explícita, així com el mal rotllo d'un jovent que tan sols troba sentit a la vida en les baralles i els enfrontaments. S'ha potenciat la figura del pobre i tràgic Chino que, en la versio anterior era, gairebé, un figurant. I el noi, Toni,  té les seves ombres i no és ben bé un angelet, més aviat un gat escaldat amb bones intencions. Els fragments de ball, les coreografies, extraordinàries, modernes i clàssiques a la vegada, són impressionants en molts moments. 

Encara es podia haver potenciat més la sensació, molt evident al principi, de mon en procés de desaparició, els barris pobres acabaran per ser barris de rics i els supervivents de la pobresa esdevindran gent més o menys ben situada o marginats irreversibles. Tot canvia i canviarà, ens agradi o no. Nosaltres, encara més. També crec que aquell esplèndid inici del West Side Story de 1961, és insuperable, pel meu gust. Però la meva visió i els meus sentiments, aleshores, així com el pes que tenia el cinema en les nostres vides, és, actualment, molt diferent. Crec que a la gent jove que conec li ha agradat força, de moment. I, pel que fa als vells o majors, és difícil no barrejar records, emocions, sociologia i crítica cinematogràfica, ja ho feia la meva mare que no trobava res tan bo com el que havia vist quan era joveneta, per molt que haguessin acolorit els remakes. I, aleshores, hi havia el pes, per a aquella generació, del temps misteriós i enyorat d'abans de la guerra. 

Hi havia gent, al Renoir, però no era ple, cosa estranya en un vespre nadalenc, al capdavall han aconseguit, qui sap si amb raó, esporuguir-nos. Al menys que ens permetin anar al cinema, de moment. 

SWEET CHARITY, CINEMA MUSICAL A LA FILMOTECA

Dissabte em vaig poder acostar a la Filmoteca per veure una de les joies de l'excel·lent cicle de musicals que ens ha ofert darrerament, Sweet Charity, de l'any 1969. No sempre hi ha tanta sort però en aquest cas la còpia era excel·lent i la pel·lícula es passava en pantalla gran. Tot i que l'estètica és  molt dels seixanta semblava ben bé que la pel·lícula tingués quatre dies i no pas cinquanta llargs anys.

Abans de la pel·lícula hi va haver el corresponent musical a Broadway, tres anys abans, i, llevat d'alguns detalls del final, la fidelitat a la producció teatral va ser raonable i interessant. Del repartiment original, amb Gwen Verdon com a protagonista, l'únic que es va recuperar va ser John McMartin. A Londres es va estrenar aviat, amb Juliet Prowse fent de Charity.

La direcció i la coreografia van ser de Bob Fosse, la música de Coleman, amb lletres de Dorothy Fields i llibret de Neil Simon. El repartiment és excel·lent, amb tot un planter de ballarins i cantants de categoria i amb una Shirley MacLaine en estat de gràcia. Entre els actors més coneguts hi trobem John McMartin, Sammy Davis Jr,  Ricardo Montalbán, Chita Rivera, Paula Kelly i Stubby Kaye, entre d'altres. I l'aparició resplendent i breu de la guapa Barbara Bouchet, a qui van encasellar en papers de noia florero eròtic fins que li van fer avorrir una mica la professió. 

La història beu a fons de les Nits de Cabiria fellinianes. El nom de Cabíria el va manllevar el director italià d'un popular i delirant pèplum italià de 1914, inspirat, més o menys, en el Salambó de Flaubert, i en el guió del qual hi va col·laborar D'Annunzio. I el personatge de la prostituta bonhomiosa el va prendre el director italià d'una seva pel·lícula primerenca, El jeque blanco. 

Recordo que Giulietta Massina feia broma i comentava que va dir al seu marit que si ella fos prostituta no tindria clients, cosa que Fellini li va rebatre, animant-la a fer aquell paper inoblidable. La prostituta bonhomiosa i innocent ha esdevingut ja una mena de tòpic recurrent, en la ficció literària i cinematogràfica. Massina, gran actriu, va fer coses molt diferents, però la seva mirada desvetllava tendresa i melangia, fes el que fes.

El musical i la pel·lícula van reconvertir la feina de la protagonista de Fellini en noia de balls de lloguer, allò dels balls-taxi, tan popular en temps dels nostres pares i avis. Tot i que també hi ha prostitució pel mig, de tant en tant, la cosa no sembla tan greu i tot queda més difús.

Al musical original el frustrat possible marit de la protagonista acaba per tirar-la del pont, com el pinxo del principi, tot i que sense ànim de robar-li la bossa, sinó per desesperació. Fosse va filmar un final feliç en el qual el xicot tornava i era ell qui queia a l'aigua i es casaven i menjaven anissos, temia que la productora exigís un desenllaç d'aquest tipus, que hauria resultat una mica ximplet. Però he de dir que a mi m'hauria agradat, m'agraden els finals feliços i m'agradaven, encara més, fa cinquanta anys. I, al capdavall, aquell xicot necessitava una mica de marxeta, en la seva ensopida vida de venedor d'assegurances. 

Els números musicals son ben coneguts. De vegades hi ha cançons que et sonen i no saps d'on han sortit fins que no se t'encén la llumeta del connector. Un dels més populars, Big Spender, va comptar amb una versió força reeixida de Núria Feliu, que m'agradava molt i que he cantant sovint per casa, traient la pols i fent broma: tant poc temps que fa que anem junts i ja he vist que ets diferent, ets un home esplèndid, un dandi i elegant...

Tot i que no hi puc anar tant com voldria agraeixo a l'atzar urbanístic això d'haver-me muntat la Filmoteca tan a prop de casa, de vegades passen coses bones, fins i tot... a Barcelona, he, he. La prevenció de determinats sectors de gent temorenca, en el sentit de què la ubicació actual de la Filmoteca faria que la gent no hi anés, per por a la suposada inseguretat de la zona, s'han esberlat. La Filmoteca sempre té molt de públic i aquell indret s'ha dinamitzat i ha millorat força, des que hi fan cinema a dojo. Intentarem fer nostra la frase final de la pel·lícula, allò de : i va viure amb esperança per sempre més.

MITOLOGIES PERSONALS, SET NÚVIES, SET GERMANS I MOLTA MÚSICA

Ahir passaven a la Filmoteca Siete novias para siete hermanos ja que han endegat un petit cicle dedicat al número set. Tots els números tenen la seva llegenda però el set té molta mitologia. Durant uns anys vaig anar sovint a Rosa Sensat, ja que participava en un grup dedicat a les Ciències Socials. La gent del grup de matemàtiques, menats pel Jordi Quintana, que es un d'aquests personatges que fan un munt de coses i totes les fan bé, recordo que va endegar un Museu del Set, molt divertit, amb retalls de diaris i de revistes.

No vaig poder anar ahir a la Filmoteca. M'hauria agradat ja que, tot i que he vist un munt de vegades aquesta pel·lícula, en les darreres dècades n'he gaudit gràcies a la televisió, i no és ben bé el mateix. És una d'aquelles pel·lícules que et regalaven en vídeo, quan regalar pelis en vídeo era una novetat original. Avui he llegit la referència sobre el passi d'ahir, a l'indispensable blog Cinefília Sant Miquel. 

Quan jo era petita no anàvem mai als cinemes d'estrena, que eren cars i minoritaris, i les pelis arribaven amb un cert endarreriment als del barri. Diria que la primera vegada que vaig anar a veure aquesta va ser amb una meva cosina més gran i el seu nòvio d'aleshores, a mi em devien enviar a fer de carrabina infantil, un costum habitual a l'època. No cal dir que en vaig sortir embadalida. La meva il·lusió hauria estat tenir un d'aquells bonics vestits de quadrets de colors, que porten les noies en el ball del graner. 

En aquells anys del passat remot, durant l'estiu, als cinemes de barri feien allò que en deien reprises i recuperaven títols que ja semblaven antics, així que vaig tornar a gaudir en algun avorrit estiu d'aquesta història romàntica i acolorida, dels seus balls i la seva música. Uns anys després, quan jo ja era una joveneta amb aspiracions, es va fer una reestrena molt promocionada i vaig tenir una mena de decepció. Em vaig adonar de què els decorats eren de cartró, l'estètica femenina havia canviat molt i tot em va semblar ranci, a banda de què ja covava jo un incipient feminisme que no veia clar allò del romàntic rapte de les noietes, coses de l'edat.

Però la música continuava tenint tot el seu encant. Aleshores feia el batxillerat als vespres, cal recordar que els instituts eren femenins i masculins, encara. Hi havia a classe una noia molt maca que sabia tocar la guitarra i cantava molt bé, Maria Pilar. Un dia vam anar a casa seva i ens va explicar que havia sortit del cinema cantant, després de veure aquesta peli, i amb la guitarra ens en va tocar alguns fragments emblemàtics. Una companya de classe més gran la va animar a anar a la ràdio, al programa del Salvador Escamilla. va gravar algun disc i va fer una carrera relativament breu, en allò de la Nova Cançó. Una companya de la feina que ballava en el grup d'una casa regional va participar, en una ocasió, molt entusiasmada, en una coreografia amb un ball inspirat en el de la festa del graner.

Després, tot allò que de jove em semblaven mancances m'han semblat virtuts. La pel·lícula s'ha de prendre com un conte musical, molt ben fet, malgrat el poc pressupost amb el qual va comptar. El tema feminista ens fa veure les coses d'una altra manera, evidentment, però cal dir que els senyors també se'ns mostren com uns brètols bruts, grollers i absolutament domesticables. Tot s'ha de situar en el seu context. I, per cert, els decorats pintats son una meravella, obra d'un gran professional del tema que es deia Frank Wesselhoff.

Hi ha pel·lícules rellevants de les quals s'ha dit que tenen una mena de maledicció al damunt, actors i actrius morts de forma violenta o prematura, coses així. Però, en canvi, aquesta devia tenir una benedicció, ja que un gran nombre dels qui sortien a  la pel·lícula son vius, tot i que molt grans, com la mateixa Jane Powell, que va fer moltes més coses però a qui recordaré, sobretot, per aquell paper de noia treballadora i decidida, manaia i matriarcal.

D'altres han mort molt grans, com Howard Keel, qui va tenir una segona vida amb allò de Dallas i que va ser un senyor de molt bon veure durant anys i panys. Russ Tamblyn, que ens agradava molt a les adolescents del passat, ha anat treballant i ha fet coses diverses. Va formar part, uns anys després, del repartiment de West Side Story, una altra d'aquestes pel·lícules de les quals et regalaven el disc i, més endavant, el vídeo. I que també va lligada a l'imaginari sentimental de tanta gent de la meva generació.  

Però West Side Story acabava malament i això de les set nòvies i els set germans, molt bé. És agradable imaginar que les set parelles devien tenir descendència a dojo i que potser avui conformen una mena d'aristocracia americana pionera. Amb tota la seva ingenuïtat, la pel·lícula aconsegueix que surtis del cinema -o apaguis la tele- contenta, cantant i ballant. Molts dels actors i actrius menys coneguts eren, més aviat, ballarins, i al ball es van dedicar, més que no pas al cinema. Per cert, sempre que estic en un prat muntanyenc florit i assolellat em ve al cap allò del wonderful, wonderful, day... malgrat que ja sé que després venen els plats bruts i els interiors per escombrar.

Stanley Donen, que havia estat ballarí, va viure molts anys i es va casar un munt de vegades. Considero que viure molts anys vol dir, actualment, depassar els noranta i tenir una vida activa interessant, activa i llargueta. Donen compta amb un munt de títols inoblidables, però jo, a banda d'aquesta pel·lícula, em quedo amb una altra, molt més realista, que també em torna a agradar sempre que la veig, Dos en la carretera. 

Quan era relativament petita i em preguntaven pel·lícules preferides mencionava sempre les Siete novias però després, quan ja era una mica més grandeta, em semblava que quedava poc intel·lectual i amollava algun altre títol més pretensiós i suposadament intel·lectual, ja que allò de l'art i assaig també va marcar la meva generació. Tot i que això de pelis preferides es complex i nosaltres canviem de gustos, avui la tornaria a afegir a la llista, sense reserves ni manies, una llista en la qual també hi hauria West Side Story i Dos en la carretera, ep. En tot plegat hi té un pes més rellevant la història personal que no pas el tema estrictament cinematogràfic, ho admeto. 

EN DEFENSA DEL RETORN DE LA MAINADERA

Per tradició familiar, gairebé cada Nadal, després de dinar, anem al cinema o al teatre. No som gaire exigents, en tan assenyalada data. És un d'aquells dies en els quals surts perquè ve de gust i com es diu de forma col·loquial castellana a lo que me echen. 

La nostra intenció era anar a l'Apolo, a veure allò del Sherlock Homes, per motius de proximitat geogràfica, però el Reguant i els de la casa s'han barallat i ho vam deixar córrer. Així que vam optar pel Renoir i la Mary Poppins, el retorn, en versió original, que tampoc no ens queda massa lluny.

Tot i que els fantasmes dels nadals passats em recorden que en tal data hem vist coses les quals, en un altre moment no-nadalenc serien rebutjables, des d'un punt de vista qualitatiu, sense que ningú de l'entorn proper s'hi posés pedres al fetge, en aquesta ocasió vam rebre molts consells ben intencionats, de parents i coneguts (que no havien vist la pel·lícula, tot s'ha de dir) sobre el fet que aquesta nova versió de la mainadera màgica, segons sàvies opinions llegides al diari, era una birria. 

I és que pels mitjans especialitzats s'han escampat unes crítiques absolutament piconadores de l'invent, algunes amb força verí. Les comparacions són odioses i la Poppins de la Julie Andrews és el passat, l'hem vista un munt de vegades, va lligada a la nostra joventut i ens en sabíem totes les cançons, fins i tot en versió catalana, gràcies al Salvador Escamilla. I en versió castellana, gràcies també a Escamilla i a Teresa Maria, un molt bona cantant de l'època. Per tant, fa de mal comparar una cosa amb tant de pes sentimental al damunt i una producció contemporània acabada de sortir de l'olla.

Per sort vaig escoltar per la ràdio alguns crítics que em mereixen cert respecte i que en lloaven valors diversos. Una de les valoracions més ponderades deia que era una pel·lícula més aviat dirigida als nostàlgics que no pas als infants d'avui, cosa que està pendent de comprovació, car els infants, en general, no escriuen als diaris. Fa pocs dies algú em va criticar el pessebre -o el que sigui- de la Plaça de Sant Jaume dient que no agradava a la mainada i tan sols cal donar un volt per allà per veure com xalen les criatures amb aquella estranya escenografia nadalenca, a la qual es poden enfilar sense problemes. Bé, sense problemes tampoc, ja que es veu que el forat de la cadira del caganer ha donat algun ensurt als pares amatents, en escolar-se algun infant per aquell pou negre.

Doncs a mi la Nova Mary Poppins em va agradar, la veritat. Em va agradar la protagonista i la resta del repartiment, em va agradar la música, les coloraines, i fins i tot li perdono l'excessiva dependència de l'original antic el qual, com sol passar, tenia poc a veure amb els llibres d'on va sortir el personatge. L'autora, com és sabut, no veia gens clar allò del cinema i no va estar gens d'acord amb el resultat. I de tot això de l'autora i el Disney, ves, també en van fer una pel·lícula. Tot és cinema o ho pot ser.

Disney, quan era viu i no estava congelat, -segons diu la seva llegenda pòstuma-, va rebre moltes crítiques i fins i tot una gran part de la progressia d'aleshores el desaconsellava, des d'un punt de vista educatiu. Els progres el trobaven filoamericà i pastós i les monges de la meva escola hi veien aspectes moralment rebutjables, com ara allò de que la parella de gossets de La dama y el vagabundo passés la nit fora de casa, fent aneu a saber quins pecats sexuals. 

Així com de Mujercitas, o d'allò  del Míster Scrooge o de tantes altres històries tendres n'hem vist versions per a tots els gustos i disgustos, la Poppins no havia tornat encara a les nostres sales convencionals de cinema. És una pel·lícula, ho admeto, feta a l'estil antic. Crec que guanyarà pes amb els anys i potser algun dia tindrà el seu culte particular, ha passat sovint, això. A mi, la veritat, aquella del La, la, land no em va agradar gens i, en canvi, va ser prou ben rebuda. 

L'antiga va comptar amb bons actors i va ser també una mena de desgreuge a l'Andrews per allò de no haver-la triat per a My Fair Lady. Però qui va pagar el pato va ser la Hepburn, a qui a sobre, van voler doblar, tot i que cantava bé, ja que l'Andrews li va arrabassar l'óscar. Un óscar el qual, recordem-ho tot, va tenir els seus detractors que deien, potser amb raó, que no n'hi havia per tant. A l'actriu li va costar desprendre's d'aquell personatge ja que va ser coneguda gràcies a la mainadera màgica. La Blunt ja ens es molt coneguda i no corre aquest risc.

Mary Poppins, la primera, o sigui Julie Andrews, sembla que no ha volgut sortir d'artista convidada en aquest retorn, tot i que sí que ho ha fet l'escura-xemeneies, i fins i tot la incombustible Landsbury ens ofereix un agradable cameo. De fet és aquest un conte adient per a aquests dies, amb una trama que potser mereixia una mica més d'esforç creatiu, no diré que no, i amb una música i unes coreografies les quals, a mi, m'han fet el pes, precisament pel seu regust clàssic,  tant és així que d'un moment a l'altre m'esperava veure ballar per Londres Leslie Caron o Gene Kelly. Tot són gustos. 

De vegades no entenc com es piconen determinades coses mentre d'altres es lloen a desdir. Recordo, per exemple, la darrera versió del Gatsby, que a mi em va agradar molt i que va rebre patacades d'experts, a dojo. Recordo que en el programa de tarda del Cuní, que feien aleshores, el crític Toni Vall va gosar dir que no estava malament i el senyor Cuní gairebé el va renyar. El pitjor es que quan un crític suposadament de culte condemna alguna cosa sembla que la resta, públic inclòs, no gosi contradir-lo. 

Cada vegada faig menys cas de recomanacions i tampoc no m'agrada recomanar. Per tant, encara que escrigui sobre llibres i pel·lícules, de tant en tant, insisteixo en què no es tracta de recomanacions. Encara més, trobo que el millor és acostar-se al que sigui, llibre, peli, concert, obra de teatre, una mica en estat virginal, sense haver-nos deixat influenciar pels suposats experts de torn. La història del cinema i de tantes altres coses és plena de fracassos que després han estat pelis de culte. I a l'inrevés. I és que tots som diferents i també el moment vital, històric i polític compta, en la percepció del que sigui.

Continuant amb la programació nadalenca és possible que avui vagi a veure el Súper López. També vola, crec. Ja us diré el què, subjectivament parlant.

EL PARAL·LEL EXISTEIX: FUN HOME, AL CONDAL

Més d'una vegada he perdut temps i esforços en explicar que el Paral·lel, que no pot ser el que havia estat, encara menys quan allò que havia estat compta amb una mitificació intensiva i recurrent, és avui un indret a tenir molt en compte, pel que fa a l'oferta teatral que aplega. És l'únic lloc de la ciutat on, en molt poc espai, s'apleguen uns quants teatres en actiu, que malden per oferir propostes diverses i actuals. Potser per a valorar el present haurem d'esperar al futur, si es que encara som vius, vaja.

Aquests dies, en un intent de renovació de repertori, el Condal inicia una nova etapa com Onyric, de la mà del polifacètic Daniel Anglès. I ho fa amb un musical diferent, Fun Home, una obra que ha tingut un gran èxit a Londres i Broadway, per la posada en escena de la qual s'ha comptat amb un equip de gran categoria. A més a més, la proposta s'arrodoneix amb un munt d'activitats paral·leles, molt interessants.

Més enllà del tema escènic, l'estrena de Fun Home potser contribuirà a difondre la gran personalitat de l'autora del còmic en el qual es basa aquest musical, Alison Bechdel. Bechdel ha basat les seves tires còmiques i els seus llibres en la seva vida i la seva experiència personal. Aquí, amb això del còmic, hem patit, com amb gairebé tot, alts i baixos. Molts bons dibuixants i creadors d'historietes han hagut de guillar o de dedicar-se a un munt de coses diverses, per fer calaix. Però això passa amb moltes professions, què hi farem.

Alison Bechdel, lesbiana, és una dona intel·ligent i conscient d'un món en el qual la política incideix molt a fons en la vida quotidiana. L'homosexualitat, afortunadament, es contempla avui amb una altra mirada però diria que en el cas de les lesbianes els tòpics són encara més recurrents i resistents que no pas en el món masculí. Com en tants casos, el cinema té la seva part de culpa. 

El lesbianisme es contemplava amb una mena de perversió des del món heterosexual i en la majoria de les pelis agosarades que anàvem a veure a Perpinyà, dedicades, sobre tot, als senyors, solien sortir suposades lesbianes de bandera, tirant a Loni Anderson, res a veure amb l'austera Bechdel, fent numerets per tal d'animar els cavallers reprimits i heterosexuals.

Bechdel ha anat conformant una obra amb un gran component autobiogràfic, inspirat en a seva família. Les famílies no són felices o infelices, en general, en això Tolstoi va anar errat, tot i que la seva frase brillant ha fet fortuna i ja és aquesta una mena de frase habitual en les citacions que volen semblar cultes. Les families són de tot una mica, depèn del moment i de les circumstàncies. 

El còmic de Bechdel que és al darrere del musical porta per títol Fun Home. Una família tragicòmica. I es que els Bechdel, malgrat els seus secrets, els seus mals rotllos i la resta, s'estimen i viuen moments tendres i amables. L'evocació d'aquest pare de final tràgic, turmentat per la seva doble vida, sembla haver passat a la història. Però... és així? 

Bechdel ha criticat el masclisme, en general, i va dedicar un volum a la seva soferta i intel·ligent mare. El contingut d'una de les seves tires còmiques va inspirar el Test de Bechdel, ja que un dels personatges femenins explica que tan sols accedeix a veure una peli si aquesta compleix les següents condicions:

1) A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
2) Aquests personatges han de parlar l'una amb l'altra en algun moment.

3) La seva conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (per exemple, dues germanes parlen sobre el seu pare). Una variant del test exigeix que, a més a més, ambdues dones siguin personatges amb nom.

Pot semblar una cosa senzilla o banal, aquest test, però resulta sorprenent comprovar com moltes pel·lícules actuals no passen la prova. I cal tenir en compte que si s'aplica el test als personatges masculins es compleixen les exigències en gairebé tots els films del passat i del present. Ai, les dones de totes les tendències sexuals encara hem de patir força, em temo. 

Ressenya a Llegir en cas d'incendi.

PRIMAVERES DIFÍCILS I MUSICALS ENTUSIASTES

Fa anys, molts, quan Flotats era polèmic, ens va oferir una versió magnífica de El despertar de la primavera. L'obra original és del dramaturg alemany Frank Wedekind. Avui la història que explica ens pot semblar superada, al menys pels nostres verals, però no és gens estrany que quan es va estrenar, en aquella època remota de principis del segle XX, provoqués escàndol. Si nosaltres, els vells d'avui, l'haguéssim pogut veure o llegir durant els seixanta també ens hauria trasbalsat, aquí les coses van trigar molt a canviar. Aquí i potser a molts més països propers.

L'obra de teatre es va convertir en musical, un musical que ha tingut un èxit remarcable, Spring Awakening, amb música de Duncan Sheik. En el musical, al menys en moltes de les versions, s'han suavitzat alguns aspectes de l'original i queda en suspens si el tema de la relació entre els dos joves protagonistes és consentida o una violació. Avui ens costa d'entendre que un noi tan saberut en el tema com Melchior no prengui mides a l'hora de sucar el melindro, i perdoneu la grolleria.

Un grup de gent coratjosa i arriscada va portar fa un parell d'anys una versió en català del musical al Teatre Gaudí. Van rebre molts reconeixements i ara s'han instal·lat durant un mes al Victòria. Un dels valors més evidents del musical, que el fa totalment recomanable és l'entusiasme de tots els que hi participen i això compta molt. Jo tinc poca tirada als musicals, amb algunes excepcions i encara. I és que si el cinema destraleja com li sembla els textos originals, amb resultats diversos, segons la grapa del responsable, els documentals converteixen Guimerà, Víctor Hugo i, en aquest cas, l'inquietant Wedekind en tota una altra cosa.

Un tema a considerar són les versions en català que es mostren en el teatre. Mentre en els llibres de narrativa trobem traduccions molt bones en el cas del teatre contemporani gairebé sempre em grinyolen. M'ha passat amb les darreres obres representades a La Villarroel i també en el cas d'aquest musical. Això de L'has ben cagat, convertit en tornada d'un dels números més emblemàtics del muntatge crec que treu dramatisme al conjunt. En la versió original el número musical es diu Totally fucking, més contundent i menys escatològicament català. Crec que pagaria la pena que els adaptadors s'assessoressin amb gent de lletres, del seu gust estètic però una mica saberuda, a l'hora de les adaptacions. Consultar algun poeta de culte no els aniria malament.

Aquí podeu llegir una ressenya que Joan de Sagarra va fer de la versió dirigida per Flotats, en aquell llunyà 1986, abans de les Olimpíades i tot. Hi van participar grans actors que aleshores eren joves i que fins ara no han tingut el ressò que mereixien, Àlex Casanovas, Núria Cano... En la versió actual del musical hi col·labora una altra gran actriu de mitjana edat també poc aprofitada en els nostres escenaris i les nostres pantalles, Roser Batalla. 

En moltes coses hem evolucionat. És fàcil inferir que aquella educació abusiva va generar el nazisme, ja que l'autor és alemany. Però el capteniment d'aquells adults era força general, en aquells anys. Aquests adolescents que exigeixen llibertat i pateixen tant, els supervivents, van continuar patint després, i potser repetint esquemes educatius i flagel·lacions perverses. Qui sap. Aquest Despertar de la Primavera és, de fet, una gran tragèdia inquietant, encara que se'ns presenti amanida amb musica moderna i al final ens amollin una mena de cant optimista, gairebé imprescindible després de tantes desgràcies.

ANAR AL TEATRE DESPRÉS DE L'ESCUDELLA, EL CAPÓ I ELS TORRONS

Fa uns dies, per la ràdio, comentaven les obres de teatre que es representen actualment a Barcelona, moltes i per a tots els gustos, i es constatava que aquests dies de festes nadalenques la gent va molt al teatre, després de dinar. Una persona jove va fer un comentari desafortunat però comprensible, ja que tots els qui peinamos canas em temo que hem passat en algun moment pel rebuig que provoquen determinats aspectes dels costums nadalencs intensius. Va dir, literalment, que com que la gent de la família està tipa de veure's i no se suporta potser opta per anar-se'n al teatre, vaja.

No és el meu cas, al menys en el present, això de sentir-me saturada pel que fa a les relacions familiars imprescindibles, però des de fa alguns anys tenim el costum, amb la meva cunyada i els meus nebots, en ocasions també amb els meus fills, d'anar al teatre després del dinar de Nadal per veure alguna cosa que potser no aniríem a veure si no fos Nadal. Una oferta habitual és la de musicals, en cinema o en teatre. La sortida teatrera ja s'ha convertit en tradicional, de fet.

Ahir vam anar a veure La Cubana. El grup, renovat, és clar, ha fet coses molt interessants i d'altres que ho han estat menys. Amb el pas del temps s'ha perdut, de forma inevitable, la frescor dels inicis, que jo crec que va arribar al seu punt àlgid amb l'únic programa televisiu de Cap d'Any que m'ha agradat, aquell de TV3 no fa res. Sovint m'he trobat amb què en els seus espectacles més actuals allarga massa situacions i gracietes, cosa que fa que el conjunt perdi pistonada. 

Ara, com tothom sap, ha adaptat la Gente bien de Rusiñol, tot un clàssic, representat, com s'esmenta en la funció, per la gran majoria dels grups de teatre aficionat del país. Llàstima que no se n'hagi acabat de sortit. I això que es respecta el text de Rusiñol però passa que els gags i els acudits rusiñolescos queden diluïts amb la música i, sobretot, amb les digressions excessives que tallen el text, simulant que no funciona això o allò. Comptat i debatut que he rigut molt més amb l'obra original representada per aficionats que no pas amb el muntatge actual el qual tenia grans possibilitats que no han estat prou aprofitades.

Els fragments que intenten reflectir la societat franquista i la dels vuitanta, així com l'actual, queden en res o en quatre tòpics, i això que la cosa donaria per molt, sobretot pel que fa als vuitanta i la progressia esquerranosa i fatxenda. O, per exemple, fent referències a l'estètica estripada dels fills i néts d'aquells senyorassos carregats de pretensions. He donat un cop d'ull per la xarxa, a veure què n'havien dit els comentaristes i trobo que avui es fa una crítica teatral excessivament complaent, en general. Tots ens coneixem, potser tots tenim un conegut que, en algun moment, va fer una cosa o una altra amb La Cubana, i crec que això també compta, pel que fa a la benvolença amb la qual s'entomen els seus muntatges, la veritat. Tampoc no m'agraden aquestes crítiques que tot ho estripen, ep, però un esforç d'objectivitat lliure de lligams externs seria molt desitjable.

Hi ha al muntatge un excés de repetició de brometes, com ara aquelles que ens recorden, un munt de vegades, que estem veient un assaig i que l'obra de veritat es farà al Tívoli, o la menció d'altres musicals, com Scaramouche, musical, que per cert, no he vist encara i no sento una gran motivació per anar-hi. No ho sóc gaire, jo, de musicals, però, és clar, n'he vist pocs de reeixits, és un gènere car i arriscat, a no ser que s'assumeixi la modèstia amb enginy, cosa que s'havia fet  fa anys, amb els de la Gonyalons, per exemple.  Per cert, mirant comentaris sobre l'obra m'he ensopegat amb un article de l'inefable País en el qual m'han canviat això de Gente bien per Gente de bien, que ja és gros.

Gente bien, tot i que és posterior, té punts de contacte evidents amb La febre d'or. I també compta amb una iaia lúcida i emblemàtica. L'àvia de l'obra és el gran personatge del text i aquí, tot i estar molt ben interpretada per Mercè Comes, sembla un personatge més, immergit en la coralitat imprescindible d'aquests muntatges cubaneros. Hi ha intuicions divertides, la gent que es va passar al castellà es passarà al català quan toqui, és clar, però el nostre temps està molt poc treballat a l'obra i potser faria falta que ressuscités Rusiñol per tal que algú amb prou grapa ens mostrés, en el seu mirall estrafet, de quin peu calcen o calcem, cosa gens fàcil. Les noves tecnologies amb les seves llumetes han omplert de possibilitats les escenografies i espero que amb el temps hi hagi un retorn al classicisme del cartró pintat de forma realista i artesanal. 

L'època nadalenca, amb la multiplicació de regals i regalets, tions i tionets, gairebé demana anar acompanyada de teatre d'aquest tipus, festiu i distret. Un altre variant del gènere són els espectacles, molts dels quals també musicals, dirigits als infants i sobre els quals es podria escriure a fons si avui s'escrivís a fons amb més freqüència, ja que es fan coses molt mediocres amb l'excusa d'anar dirigides a les famílies amb criatures. 

En tot cas el Nadal, al menys a mi, em torna poc exigent amb el teatre ocasional. El que em sap greu és que el potencial de l'obra és bo, la musica no està malament, els actors són brillants i una mica més de profunditat i grapa en el treball del guió hauria pogut aconseguir uns resultats molt més interessants sense trair, ni Rusiñol, ni l'esperit de La Cubana original. 

Pel que fa a don Santiago, qualsevol aproximació a la seva figura sempre queda curta, malgrat els esforços que s'han fet en aquests darrers temps, sobretot per part de gent com Vinyet Panyella, per tal d'acostar-nos a un personatge tan polièdric, polifacètic, lúcid, divertit i tràgic a la vegada, com ell. Fa anys algunes elits universitàries opinaven que Rusiñol havia fet tantes coses que no n'havia fet cap de bé i avui, per sort, s'està demostrant just el contrari, que gairebé tot ho va fer bé o molt bé, al menys molt millor que d'altres, més mitificats per les posteritats acadèmiques.

L'ingent projecte de digitalitzar-ne l'obra literària sencera veig que encara no està acabat i no sé com van les coses, em temo que una mica lentes. Tot i que una tasca així demana públic lector fidel i constant, ja que fer un esforç tan gran per tenir-ho tot penjat i no consultat seria una llàstima, i això de la lectura dels clàssics encara va més lent. Rusiñol és tan inclassificable que incomoda els amics dels etiquetatges rancis i ell mateix, és clar, va contribuir a la difusió d'un anecdotari que ens n'ha mostrat una imatge gairebé pintoresca i frívola.

L'ATRACTIU PERVERS DELS FANTASMES

Una bona amiga, també escriptora, Montserrat Galícia, s'ha avingut a fer-me un curset accelerat a l'entorn de l'òpera. En sap força i des de petita que hi anava, amb el seu pare. La meva educació, en canvi, com la de tanta gent, es troba amb un gran for negreat pel que fa als temes musicals. Bé, no tan sols als musicals, però crec que és en aquest camp on les meves mancances són més gruixudes. 

Per sort avui comptem amb molts recursos, entre els quals l'inefable youtube. L'altre dia llegia una entrevista amb el premiat senyor Mendoza en la qual aquest admetia que avui el més ruc sap moltes més coses que un savi d'anys antics, gràcies al volum d'informació a l'abast. Era una afirmació que crec irònica, però no anava desencaminada.

Entre els fragments que la meva amiga m'aconsella escoltar i que vaig penjant al facebook ara me'n tocava un de l'òpera Faust, de Gounod, inspirada en l'obra de Goethe, aquella ària tan famosa en la qual Margarida riu en veure's tan bonica, gràcies, això sí, a les males arts mefistofèliques. El cas és que aquest fragment i aquesta òpera han inspirat moltes coses, fins i tot la Castafiore tintinenca la té en el primer lloc del seu repertori. També és l'òpera emblemàtica en moltes de les versions que s'han fet i refet sobre el llibre de Gaston Leroux, Le Fantôme de l'Opéra. 

Hi ha històries literàries diverses que han generat un munt de seqüel·les, aquesta n'és una. La narració, canviada i tergiversada segons convé en moltes ocasions, és, en el fons, una recreació d'un altre mite, el de la bella i la bèstia. Però també Faust, segons com es miri, és una recreació d'aquest antic conte popular tot i que en l'obra de Goethe hi convergeixen un munt de temes. Hi ha una constant habitual en aquests contes i narracions, les noies sempre són boniques. 

Fa anys, al Romea, en aquelles inoblidables sessions de teatre infantil matinals dels diumenges, que van morir de forma trista amb la democràcia, vaig poder veure una versió alternativa en la qual en lloc de què la bèstia es tornés un home ben plantat era la noia qui es tornava com la bèstia i eren igualment feliços. En el fons és una mica el que es va fer amb Schreck. A tot se li pot donar la volta, si cal i toca.

No és estrany que la història del fantasma reclòs en un teatre, el Garnier de París, hagi tingut tant d'èxit. De fet el llibre es considera una novel·la gòtica, tot i que l'escenari sigui neobarroc. Va ser, per cert, un encàrrec de Napoleó III, a qui es deu una gran part del París actual però que ha estat molt maltractat per la posteritat mítica. 

Els teatres són, com les esglésies, llocs misteriosos, amb soterranis, passadissos i indrets on no hi toca el sol. Hi ha en l'obra original música, noia innocent i bonica que acabarà rebent el premi a la seva qualitat professional i a la seva bondat, redempció per al pobre fantasma, amor pur i un munt d'elements diversos. Com passa amb tots els llibres, les versions en cinema, televisió o musicals a l'americana s'han permès moltes llibertats amb el text original.

Leroux, l'autor de la novel·la El fantasma de l'òpera va ser un periodista actiu, militant en contra de la pena de mort, una persona interessant i implicada en el seu temps. Té d'altres llibres també de por, com ara El misteri de la cambra groga però el que ha passat a la posteritat, ni que sigui reinventat, ha estat el del fantasma melòman. Va crear un personatge recurrent, un periodista investigador, Rouletabille, que surt en molts dels seus llibres. Una seva filla, Madeleine Aile, va ser cantant i va fer una breu carrera en el cinema, Leroux també era molt afeccionat al cinema i va col·laborar en iniciatives interessants a l'entorn del setè art.

Un dels primers fantasmes operístics en el cinema va ser el gran Lon Chaney. El seu fantasma és dolentot i acaba malament i sense redempció. Aquest tipus de personatges creen tensió ja que el seu aspectes horrible se'ns sol amagar fins gairebé el final i estàs patint pensant en quina fila farà el  pobre home. En televisió es va fer, el 1990, una versió molt interessant, amb Charles Dance, a qui vam poder veure fa poc per la televisió en una pel·lícula de Gerardo Herrero, poc coneguda, Desvío al paraíso, fent de personatge tèrbol, inquietant i pervers. Dance, quan vol, fa molta por i era un fantasma molt convincent. 

Aquesta versió en minisèrie ha esta l'única filmada al mateix teatre parisenc, crec. El senyor bo era ni més ni menys que Burt Lancaster i la noia, Teri Polo, que aleshores era molt joveneta, i que va manllevar la veu musical de Michèle Lagrange. Esbrinar les veus autèntiques de les cantants, en les versions en cinema del que sigui, no sempre és fàcil, sembla que l'estratègia dels estudis ja procura que no se'n parli gaire, per absurds motius promocionals. Per al personatge de la noia es diu que Leroux es va inspirar en una cantant sueca d'òpera de l'època, molt maca, que no va deixar gravacions, Christina Nilsson.

Aquí ens esforcem molt per crear mites tètrics, però no ens n'hem sortit. Malgrat els esforços per tergiversar una realitat poc atractiva, fins i tot esforços musicals que no calien, Elsa Plaza va desmuntar fa poc tot allò de la suposada vampira del Raval. Així mateix s'ha intentat incidir en la possible presència de la Xirgu enfantasmada pel Romea, quan la Xirgu va treballar poc al Romea i va acabar per anar a Madrid a fer lorques. 

Em temo que els fantasmes catalans encara no han inspirat una obra literària de prou gruix o amb prou atractiu com per esdevenir un mite seriós, persistent i nostrat. De fet els fantasmes, com en el cas del del llibre de Leroux, són persones reals i tenen explicacions racionals. Pel que fa al nom de Mefistòfil, el diable que vol abduir Faust, l'origen del seu nom és incert però avui ens evoca, més que res, una marca de sabates. Molt cares, per cert.

Pel que fa a la Castafiore, un estudi dels personatges femenins als llibres de Tintín donaria molt de material per als pocs crítics amb uns còmics tan mitificats i dels quals em quedo, sobretot, amb els dibuixos, ja que els arguments em resulten delirants. És curiós que hi hagi tants tintinòfils i tan poques tintinòfiles, però aquest és tot un altre tema i avui ja me n'he trobat amb un excés, a partir de la vanitat de la Margarida operística.

PIRATES AMB COR TENDRE I AMORS IMPOSSIBLES

Ahir al vespre vaig anar amb la meva cunyada i els meus nebots a veure la nova versió del musical Mar i Cel, adient per arrodonir els tecs nadalencs de forma excel·lent i tradicional. La meva neboda, segon curs de periodisme, i el meu nebot, inicis del batxillerat, tenen l'edat adient en la qual aquests muntatges i aquestes històries d'amor impossible t'entusiasmen. La meva neboda era ja la segona vegada que hi anava. Per a més mitologia familiar, la primera vegada va coincidir al teatre amb el president Mas i ella i unes companyes d'estudi s'hi van retratar i tot.

És un bon muntatge, amb actors excel·lents, música en directe, acrobàcies diverses de la tripulació, crítica amable vers la història del passat i la història eterna de Romeu i Julieta amb final tràgic inevitable. El vaixell és ara una mica més petit, o a mi així m'ho va semblar, potser per combinar-lo de forma adient amb els efectes especials del nostre temps que acosten aquestes produccions al món del cinema. 

Com que de tot fa més de vint anys, del primer muntatge del musical ja en fa vint-i-cinc. Pel mig se'n va fer un altre. D'aquí vint o més anys segur que es torna a estrenar, amb nous efectes, i aleshores la meva jove neboda hi tornarà, per comparar-lo amb el de la seva primera joventut i perquè ja haurà passat a formar part del seu imaginari sentimental. Jo també hi tornaré, si encara sóc viva i puc caminar encara, és clar. 

A la meva neboda fa un temps, en algun treball en els estudis, li van fer llegir també el text original de Guimerà i ahir vam comentar alguns aspectes de les diferències argumentals, diferències que es poden trobar a la xarxa. Són dues coses diferents i així s'han d'entomar, en el fons tenen poc a veure més enllà del fil conductor i del nom dels personatges.

Com és ben sabut, la Blanca primera del musical va ser Àngels Gonyalons, que avui és una mare superiora moderna en un altre musical i es troba en una esplèndida maduresa. Durant un temps la vèiem sempre a tot arreu, com a Mari Pau Huguet, i després va desaparèixer durant un temps. Gonyalons és una gran actriu, tot terreny, que et pot fer plorar i et pot fer riure sense dificultat. Com tantes altres, ha estat poc o mal aprofitada en ocasions, això és habitual en el món del teatre, del cinema, de la televisió. També els passa als homes però jo diria que a les dones, més.

La primera vegada que vaig veure aquest muntatge, però, no feia Gonyalons el paper principal, sinó que la substituïa Roser Batalla, una altra gran actriu. Hi havia al teatre molts grups escolars, feien gresca i recordo que va sortir el senyor Bozzo al escenari molt enfadat, dient que si no es comportaven aturarien la representació. Aquells renys emprenyats em van fer riure, la veritat. Això d'omplir els teatres i museus amb grups de gent, siguin estudiants o jubilats del casal, té aquestes servituds i els actors i directors haurien de tenir més corretja. Diria que el comportament escolar ha millorat amb els anys, potser pel costum i l'educació, no ho sé, però he viscut situacions d'aquest tipus més d'una vegada àdhuc quan era jo qui acompanyava gent de la segona etapa d'EGB. 

Recordo un escrit magnífic de Fernado Fernán Gómez ironitzant sobre això dels grups escolars portats en ramat al teatre i fins i tot es mostrava comprensiu amb el fet que en aquelles edats tendres tens més interès per lligar amb la companya o company de curs que no pas per copsar el missatge de La vida es sueño, per exemple. El professorat que conec sempre m'explica que a ell o a ella se li comporten la mar de bé però em temo que això és el que es diu i no pas el que passa, en general, ja que quan he anat al teatre en horaris d'aquest tipus, com a feliç espectadora alliberada de servituds professorals, i en els quals de vegades les entrades per al públic, en general, són més barates, cosa que ja vol dir alguna cosa, m'he trobat amb situacions d'aquesta mena manta vegades.

Mercè Abella i Teodor Bonaplata

Mar i cel, l'obra original de Guimerà, una de les primeres, es va estrenar a l'entranyable Romea, que pel meu gust hauria de ser el temple del teatre clàssic català, l'any 1888, en una època d'entusiasmes catalanistes, creixement de la ciutat en pla fatxenda i immenses misèries polítiques, socials i econòmiques. Hi havia una certa estabilitat perquè la regència de Maria Cristina va ser intel·ligent i pràctica i la dama es va saber envoltar de consellers amb una mica de seny. Malauradament la disciplina germànica i l'eficàcia no les va heretar el seu fill, com és sabut. Va ser una reina poc apreciada en un context en el qual es valorava més la campetxania que no pas la política eficaç i realista d'una persona a qui deien, en guasa, Doña Virtudes. Les virtuts sembla que resulten fins i tot un llast. És curiós, perquè també es critica molt la promiscuïtat sexual monàrquica borbònica. La vida privada, però, té poc a veure amb el rendiment professional dels afectats i s'hauria de bandejar en les valoracions serioses.

Màrius Cabré, pirata morisc turmentat, enamorat i de bon veure

L'obra la van estrenar, en els primers papers, Teodor Bonaplata i Mercè Abella. Al meu barri hi ha un carrer dedicat a Teodor Bonaplata, durant molt de temps vaig pensar que feia referència als fabricants però no és així, sinó que porta el nom de l'actor. No sé com és que li van dedicar aquell carrer en aquell lloc però està molt bé que ho fessin. Vull pensar que potser l'actor tenia alguna relació amb el Poble-sec. Mercè Abella va ser una grandíssima actriu que va morir gairebé en la indigència i si no hi va morir del tot, com li va passar a una altra de les grans, Concepció Pallardó, va ser perquè un altre actor i i director, Ermengol Goula,  va demanar que en morir ell l'ajuntament passés una pensió que cobrava a Abella. Les actrius encara han estat més oblidades que els actors, de vegades sembla ben bé que només existís la Xirgu. De vegades l'ajuntament va de cul buscant dones per posar noms a carrers i en el camp del teatre en trobaria una pila i seria la manera de reivindicar-ne la memòria. Alguna cosa s'ha fet però poqueta. 

L'obra va ser acollida amb entusiasme, llevat d'unes crítiques molt agres de Valentí Almirall, una mica inexplicables, la veritat. Es va traduir a un munt de llengües, com va passar amb d'altres obres de Guimerà, un senyor seriós i enigmàtic de qui les grans actrius n'esperaven passió i es trobaven amb ensopiment. Les grans obres de Guimerà sempre funcionen quan es tornen a estrenar amb bons actors i bons muntatges. En té d'altres més de compromís i fluixetes que han restat oblidades. El musical és tota una altra cosa, com en el cas dels Miserables i tants d'altres, això també passa amb les adaptacions al cinema de les novel·les. 

Coralina Colom, sempre impressionant, ara i de jove, aquí a la pel·lícula, poc coneguda 'El castigador'.

En el meu temps jove es va fer una versió inoblidable de Mar i Cel, també al Romea, amb Màrius/ Mario Cabré, que estava guapíssim, i Coralina Colom, que també ho estava. Si Blanca i Saïd no fossin joves i de bon veure la història seria molt diferent o no existiria, és clar. Cabré ha estat mol mal tractat per la posteritat, no té cap indret dedicat a Barcelona, que jo sàpiga, mentre que a Rubianes li dedicaran una placeta del Paral·lel quan la seva relació amb el Paral·lel va ser pràcticament inexistent. Però així és la vida, injusta i val més caure en gràcia que ser graciós i també depèn de qui et vol i pot reivindicar i dels coneguts que té. Fa alguns anys a l'excel·lent blog El tranvía 48 es feia una evocació de Cabré molt emotiva amb un plany sobre l'oblit en el qual se'l té, més enllà de comentar de tant en tant els seus amors amb Ava Gardner i d'altres anècdotes d'estar per casa. 

Escenografia del Mar i cel del Romea, amb Colom i Cabré, mitjans dels seixanta

Cabré va ser de tot una mica i això sempre és mal mirat en un món en el qual sembla que t'hagis d'especialitzar de forma gasiva. Va ser torero català, -avui això és un greuge-, actor de teatre en català i castellà, poeta en català i castellà, actor de cinema, presentador de televisió. Era un personatge molt popular, present sovint a la ràdio, a la televisió dels inicis. Va emmalaltir encara relativament jove i aviat va passar a l'oblit, en alguna ocasió l'havia vist, ja amb poca salut, amb un gos, passejant per la Gran Via i parlant amb la gent. Tenia fama de ser molt bona persona. Els seus amors amb la Gardner s'han ridiculitzat sovint i de fet quan veus aquella pel·lícula estranya, la de Pandora, el paper de Cabré fa riure, encara més quan el sents parlar en un anglès d'aleshores i dir frases d'allò més ràncies sobre les dones i l'amor. Cabré va ser admirat i envejat per moltes raons i això explica certs oblits inexplicables.

Sobre Coralina Colom, es troba en actiu com a professora i està guapíssima encara. A la viquipèdia hi ha una entrada estranya, on es parla d'ella en passat, però vaja, tot es pot arranjar, a la xarxa. Segur que d'aquí un temps algú ha completat aquesta entrada de forma adient, fa un parell d'anys li van una entrevista els del diari ARA. Cabré va treballar també en algunes ocasions amb Maria Matilde Almendros, una gran actriu que també va fer de tot a més a més de ser l'esposa del doctor Caparrós. La Grace Kelly catalana, li deien. Almendros sí que té uns jardinets dedicats a l'Eixample, per cert. 

Els amors impossibles, encara més entre persones de cultures i societats molt diferents, han fornit un gran material literari i acostumen a acabar de forma tràgica en la ficció. En la realitat també existeixen ja que sovint les diferències resulten atractives en l'època juvenil i adolescent, de vegades funcionen, no diré que no, però sovint la vida quotidiana i l'abaltiment de la passió primerenca evidencien els problemes que comporten aquests tipus de diferències en la vida real. Però això és un altre tema. En tot cas tenim mars i cels i amors tràgics, musicats o no, per a molts anys i moltes generacions.

Els encuriosits a l'entorn de la vida i destí de Teodor Bonaplata, el primer Saïd de la història teatral, podeu ampliar la informació al meu blog sobre el Poble-sec.