PLATERO (I JO)

Yo nunca he escrito ni escribiré nada para niños, porque creo que el niño puede leer los libros que lee el hombre, con determinadas excepciones que a todos se le ocurren (Juan Ramón JIménez)

M'he assabentat per la ràdio i després pel dudel del guguel del centenari de la publicació del llibre Platero y yo. Quan tenia deu anys vaig tenir la gran sort d'ensopegar-me a l'escola amb una mestra jove, bonica, brillant i culta, tot i que del seu temps i de la seva joventut, com és lògic. Era castellana i es deia María de los Ángeles Ruiz Veintemilla, sempre me n'he recordat pel fet que va ser com una llumeta en la foscor, el seu pas per la meva vida. La recordo amb adoració pedagògica retrospectiva.

La meva escola era de monges però  hi havia algunes senyoretes que donaven classe. Encara que pugui semblar estrany hores d'ara, molta gent donava classe sense cap títol acadèmic, fins i tot els títols es llogaven en les petites acadèmies, de cara a les inspeccions administratives i els diaris incloïen anuncis demanant o oferint títols. Els mestres guanyaven molt poc, tant és així que molta gent amb magisteri, si podia, anava a treballar en alguna altra cosa, les noies de secretàries o telefonistes, en general. Això, fins que es casaven ja que poques dones, si no era per necessitat econòmica absoluta (cosa que també era habitual), treballaven després de casar-se. A l'ensenyament estatal, del govern, sí que s'hi accedia amb títol i oposicions, però a Catalunya era molt escassa l'oferta, cosa que va contribuir a la gran proliferació d'escoles religioses i d'escoles precàries, tuguris polsosos, acadèmies de pis, lamentables però necessàries. 

Aquella mestra devia haver acabat la carrera feia poc, m'imagino que no devia tenir ni divuit anys. Magisteri s'estudiava després del batxillerat elemental. Durava tres anys, amb disset o divuit anys ja es podia ser mestre. Era una de les poques carreres que estudiaven les noies de casa arregladeta que podien i volien estudiar. Els nois que anaven a parar a magisteri, en general, eren una altra història. Durant any estudiar magisteri, per a un home (i més endavant per a les dones de sectors desafavorits), era el primer grau de promoció social i cultural. A més a més en algunes províncies i regions no tenien cap universitat a prop i això va fer que hi hagués molts mestres, per exemple, extremenys, o de la província de Lleida. He recordat això aquests dies, a causa d'una gran i repugnant tragèdia, l'assassinat d'aquests nois de procedència humil, estudiants de magisteri,  a Mèxic. 

Durant la nostra guerra civil els mestres van rebre per totes bandes, per uns motius o uns altres, no sé si s'ha arribat a comptabilitzar mai el nombre de mestres assassinats. En tot cas s'ha escrit força sobre mestres republicans però els mestres amb creences religioses van estar molt tocats durant la guerra i és aquesta una història encara per acabar d'escriure. Després de la guerra es va depurar el cos, com és sabut. Tot i que no podien treballar a les escoles estatals alguns mestres depurats es van anar col·locant en escoles privades o es van dedicar a sobreviure com podien. Fa anys fent broma vaig escriure en algun lloc que els mestres érem el lumpen dels intel·lectuals. Avui les coses han canviat, tal i com està la feina, però no sé si tant com sembla.

Quan jo vaig tenir aquesta professora feia poc que Juan Ramón Jiménez havia rebut el Nobel i se'n parlava força. Com que de la guerra i de l'exili i de moltes altres coses no se'n parlava gens tot plegat quedava embolcallat d'una mena de boira etèria literària i poètica. La senyoreta Maria Àngels a nosaltres ens recordava a l'actriu admirada de moda, Romy Schneider, que devia ser si fa o no fa de l'edat de la meva mestra. La professora ens explicava coses una mica alternatives, ens comentava pel·lícules i vam saber gràcies a ella que la dona de Juan Ramón Jiménez era catalana, una dona molt intel·ligent que havia traduït Tagore que era un altre Nobel i de qui ens va llegir algun text més d'una vegada.

En aspectes religiosos i morals era filla del seu temps i ens comentava coses que recordades avui semblen una mica surrealistes, com ara la perversió dels maçons i els seus suposats pactes amb el dimoni, però era molt joveneta i era el que li havien ensenyat. O que les dones espanyoles no podrien dur pantalons a causa de les seves formes arrodonides. L'escola de magisteri de Barcelona, l'oficial, que em sembla que es trobava a la Rambla de Catalunya, tenia fama de ser d'allò més carca, tant és així que hi havia famílies que s'estimaven més portar les noies a estudiar la carrera amb la secció femenina, que ocupava aleshores la seu de l'Escola de la Dona i que rumbejava de ser més moderna. Les noies estudiaven separades dels nois, quan jo vaig anar a fer magisteri als vespres, a la flamant i nova Normal de Sants, tot just s'acabaven de fer mixtes algunes aules. Era a finals dels seixanta.

La meva mestra va insistir en què havíem de llegir Platero y yo i recordo que a casa me'n van comprar una edició barata, amb uns dibuixos molt bonics. Em vaig avorrir una mica llegint el llibre i això que  jo era una gran lectora aleshores de llibres de col·leccions com Historias i Cadete, de tebeos de tota mena i de tot el que em queia a les mans. La mestra va tenir un cert desengany en veure que no acabàvem d'entendre les metàfores i referències del llibre. Platero y yo es va convertir en una mena de llibre per a criatures una mica grandetes. 

Tot i la frase amb la qual he encapçalat l'entrada i que certament, la literatura de qualitat no té fronteres generacionals, la qüestió és molt matisable i opinable. En el fons, tot és qüestió de qualitat. El mercat infantil i juvenil ha estat un modus vivendi per molts autors i per a molts grups editorials, cosa que ha fet que es publiqués un gran nombre de  palla alimenticia promocionada a través de les escoles i les lectures obligatòries, però també en el camp dels adults es publica molta palla promocionada a bastament per motius comercials en mitjans diversos, entre els quals la televisió però també a través de clubs de lectura, tot s'ha de dir.

Platero y yo va ser un llibre emblemàtic, que demana diferents lectures i relectures. Juan Ramón Jiménez va ser un gran poeta però com a home té moltes ombres. La seva dona era molt més brillant, treballadora i intel·ligent i feia bullir l'olla, com ha passat amb tantes dones d'homes diversos, admirats, premiats i famosos. Així, d'entrada, em vénen al cap les nostrades Clementina Arderiu i Anna Murià. Juan Ramón tenia una tendència depressiva des de la joventut i això compta, és aquest un mal dolent i poc entès, encara. Va ser un home molt atractiu per a les senyores i amb molts embolics abans de casar-se amb Zenòbia. El seu atractiu indiscutible, acompanyat de la seva brillantor intel·lectual, va provocar fins i tot un suïcidi, el de l'escultora i escriptora Margarida Gil Roësset, germana de Consuelo Gil Roësset. L'escultora era també una persona hipersensible, complexa, una noia d'una gran bellesa, la família va culpar l'escriptor però ell hi tenia poca cosa a veure més  enllà d'haver desvetllat aquella passió i, potser, d'haver fet una mica de broma imprudent amb la noia. A tothom li agrada que el festegin.

Zenobia Camprubí havia d'espavilar sovint el seu marit, que tenia certa tendència a la galvana i li recordava de tant en tant de forma contundent que en el món hi havia molta gent que les passava magres, molt més magres que no pas ells. Juan Ramón havia marxat d'Espanya amenaçat per sectors republicans arrauxats i després va saber que els franquistes li havien destrossat la casa i saquejat la documentació i la biblioteca. El matrimoni ja no va tornar a Espanya. En l'època del Nobel se suposava de forma oficial que eren a l'estranger a causa de la feina. A Juan Ramón se'l va culpar de no haver volgut tornar als Estats Units amb la seva dona quan aquesta va emmalaltir, ja que allà haurien tractat la malaltia de forma més eficient. Però això és relatiu, en aquella època hi havia pocs tractaments per al càncer i encara que l'home, com tants senyors de l'època, fos un egoista en molts aspectes no es pot dir pas que no estimés la senyora, a la qual va sobreviure tot just un parell d'anys. Ja no va poder anar a recollir el Nobel, vivien a Puerto Rico aleshores i Zenobia s'estava morint.

Juan Ramón Jiménez em cau simpàtic a més a més perquè va tenir la gosadia d'utilitzar l'ortografia a la seva manera. Sovint s'oblida que l'ortografia és arbitrària i que pot variar i de fet varia i no sempre en la direcció més adient sinó que els canvis i els dogmes ortogràfics responen a circumstàncies lligades a la política, als poders acadèmics i fins i tot a les modes. Recordo, ja quan estudiava batxillerat, com un professor ens va advertir que aquelles llibertats amb les jotes se les podia prendre un senyor com Juan Ramón Jiménez però que s'havia de fer amb uns objectius i una lògica. Si Juan Ramón hagués estat català em temo que li haurien acabat per normalitzar la rebel·lia. 

Va ser un home del seu temps i en el seu temps s'han de situar ell i Zenobia Camprubí, tots tenim i patim les nostres servituds generacionals. Tot i que la insistència de la meva mestra sobre les excel·lències de Platero van fer que agafés una mica de mania a aquell llibre i al seu autor, potser de forma inconscient, recordo, ja quan anava a l'institut, a una professora molt ensopida però que llegia la poesia de forma excel·lent i l'emoció que em van provocar alguns poemes de Juan Ramón llegits per ella, ja que era un dels seus autors preferits. En concret recordo aquella que comença així:

Ya están ahí las carretas...
-Lo han dicho el pinar y el viento,
lo ha dicho la luna de oro,
lo han dicho el humo y el eco...-

Juan Ramón Jiménez, com a poeta, és immens i pot agradar tothom, no fa falta ser lletraferit ni llicenciat en filologia per tal d'entendre segons quins poemes. Per fortuna i per sort per a tothom.

El viaje definitivo

… Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará nostáljico…

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido…
Y se quedarán los pájaros cantando