Vaig anar a veure al Círcol Maldà una obreta encisadora, El llarg dinar de Nadal. Com que ja he escrit sobre el tema per a un blog literari, us enllaço el comentari aquí.
Moltes obres literàries i teatrals giren a l'entorn de la família. La família, moderna, tradicional, nuclear o extensa, feliç o desgraciada, és un doll d'inspiració constant. La frase, tan repetida i citada, de Tolstoi a l'inici d'Anna Karènina, és brillant però poc real pel fet que la felicitat no és un estat permanent, ni a nivell individual ni col·lectiu ni familiar.
De tants textos sobre famílies uns quants, sobretot teatrals, situen aquesta família de ficció al volt d'una taula, durant una celebració i els primers exemples que em vénen al cap són, precisament, la Celebració de Pinter o l'aspre Festen, de Vinterberg, que va passar del cinema al teatre, un fet que avui és força habitual. Obres més mediterrànies també giren sovint al volt d'un àpat festiu.
Hi ha encara un gènere dins del gènere, el de les celebracions nadalenques. Nadal és un dia estrany en el qual s'ha de ser feliç gairebé per força, els parents que es veuen poc de vegades es retroben i a mida que passen els anys la festa s'omple de nostàlgia malatissa i recurrent. Els sopas i dinars nadalencs són una mica o molt catàrquics i potser si no hi fossin els hauríem d'inventar.
De tema nadalenc un dels textos més brillants és la narració breu Els morts, de Joyce. Més amable i propera és el Nadal a Casa Cupiello, d'Eduardo de Filippo. Un text ben de casa és el dinar de Nadal de Calders, inclòs en el muntatge Antaviana, en el qual el bon pare Noel s'escola per una finestra d'una llar catalana on se celebren, ai, els reis.
En cinema el Nadal també ha estat font d'inspiració i motiu per activar la crítica social, com en aquell sopar de Plàcido, una pel·lícula per la qual no passa el temps o, si passa, és per millorar-la. Recordo una obreta de teatre que vaig veure fa anys amb un títol ben explícit, Al menos no es Navidad, d'Alberola.
El Nadal del Círcol Maldà ens explica, en una hora, la història d'una família americana al llarg de noranta anys. Les seves alegries i penes són les habituals, més enllà de la situació social i les circumstàncies personals, esbrinades a còpia de petites pinzellades. Ens hi podem identificar amb certa facilitat. És una obra breu, molt ben interpretada i dirigida i crec que per la companyia La Ruta 40, que l'ha posat en escena, hi haurà, a partir de l'èxit obtingut, un abans i un després.
El text és de Thorton Wilder, un autor molt interessant que també va col·laborar en el món del cinema. Wilder va guanyar tres vegades el Pulitzer, la seva obra més coneguda, que també es va dur al cinema, opino que amb poca grapa, va ser El pont de Sant Lluís Rei. Tot i que a mi l'autor m'agrada més quan, com en el cas d'aquesta obreta, incideix en unes vides provincianes i aparentment mediocres, en unes situacions en les quals sembla passar poca cosa o gairebé res. Però sí que passa, passa la vida, que ja és prou important.
Aquestes textos i obres de teatre amb rerefons nadalenc potser és millor gaudir-los fora de temporada, la perspectiva és més lliure i la contaminació sentimental menys aclaparadora. La temàtica continuarà inspirant molta gent ja que els mateixos temes, com la vida, es repeteixen de forma semblant tot i que mai de forma ben igual, car tots som diferents. Els àpats familiars de celebració esdevenen de forma espontània petites obres de teatre viscut i em penso que tots ells podrien esdevenir teatre de ficció, amb una certa elaboració literària. Si ja ho diu, el bolero, que tot és teatre. Les reunions familiars o d'amics i coneguts sovint són un àmbit on resulta freqüent, en el sentit més casolà, fer comèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada