11.2.15

NI GUERRES NI PAUS SINÓ TOT EL CONTRARI




Ahir el senyor Cuní va fer una breu entrevista a Mireille al-Farah, una siriana cristiana, exiliada del  seu país per raons òbvies. En el transcurs de l'entrevista Cuní va explicar que l'any 2010 va ser a Síria i devia tenir molt poca vista periodística pel fet que no va ni arribar a pensar que hi pogués haver, pocs anys després, una situació com l'actual. La situació dels cristians en els països de majoria musulmana en guerra sembla no preocupar gaire per aquests verals i encara he llegit disbarats com ara que els cristians, en el passat, van fer molt de mal. Cada dia sóc menys creient de res, la veritat, però resulta una mica preocupant llegir com sovint es despatxen els temes relacionats amb les religions quan sovint les doctrines polítiques també  han esdevingut, pràcticament, religions dogmàtiques.

Pel que fa a la seva manca de visió, no cal que s'estranyi, el senyor Cuní. En general els grans desastres bèl·lics no s'han vist venir. Jo coneixia gent que havia fet càmping per l'antiga Iugoslàvia quatre dies abans de la guerra. Un mateix exiliat d'aquelles terres, periodista, explicava que treballava a la ràdio i que no va creure en el desastre fins que no va veure els tanc a la plaça de sota l'emisora.

Una mestra que treballava amb mi havia fer cooperació a Ruanda i em va manifestar una cosa semblant, que es veia una certa antipatia entre hutus i tutsis però poca cosa més. Hi ha molts testimonis escrits de periodistes i personatges diversos que, per exemple, veien impossible el conflicte europeu de 1914, quatre dies abans de Sarajevo. El mateix pel que fa a la segona gran guerra, la mateixa Simone de Beauvoir creia que s'aconseguiria un acord amb els alemanys i que la sang no arribaria al riu. Un meu oncle capellà recordava amb enyorament uns viatges a Terra Santa durant els quals havia fet uns dies d'estada al Líban, aleshores la Suïssa d'orient, en deien, i s'havia meravellat amb la tolerància, la pau i la bona convivència entre persones de diferents idees i religions.

Aquí va passar més o menys el mateix a tocar del 36. La gent normaleta patia algun atemptat, revoltes, violències puntuals que semblaven controlables. El pitjor és que sovint les guerres no s'acaben amb el cessament de les lluites sinó que les seves seqüel·les duren anys i panys. En ocasions, de bona fe i a la  recerca de més democràcia, s'ha contribuït a augmentar la inestabilitat. Només cal veure de quina forma badoca es van acollir les revoltes recents del nord d'Africa per part de certs progres de pa sucat amb oli.

Una dona amb criatures, ucraïnesa, preguntava fa poc davant d'uns periodistes, on era la comunitat internacional. La comunitat internacional encara és força inoperant i sovint va lligada a interessos, dèries i misèries de tot tipus. No s'escarmenta i encara es fan lectures glorioses dels conflictes bèl·lics, sobretot si se suposa que els van guanyar aquells que ens queien més simpàtics. L'esquerranisme babau de vegades m'inquieta força perquè és poc dialogant, es mou entre consignes i refusa admetre qualsevol informació que no respongui a les creences ortodoxes. 

Quan tot ha passat es busquen explicacions lligades a ideologies, patrioterismes, a politiqueries de tot tipus. Les celebracions del 1714 m'han acabat fent molta angúnia, la veritat. Per sort, quan les coses són tan llunyanes, no hi ha testimonis que contradiguin les lectures oficials, que no sempre les fan els vencedors, també els vençuts revanxistes inventen teories diverses. Encara es poden llegir moltes interpretacions surrealistes lligades a una guerra civil que els de la meva edat vam arribar a conèixer per testimonis directes que la van patir, per cert. 

És clar que tampoc no ens podem refiar dels testimonis, la gent s'espanta de l'horror viscut o protagonitzat i intenta cercar justificacions, explicacions, sentit a tot plegat. I també s'ignora o es vol ignorar la contribució personal al desastre, de forma voluntària o obligada. Llegia fa temps el testimoni d'un descendent d'un nazi que no feia res més que preguntar-se si ell hauria fet el que va fer els seu avantpassat i creia que no. La nostra ingenuïtat és remarcable, no podem saber mai el que faríem en determinades circumstàncies ben diferents, amb una educació diferent i poc accés a la diversitat d'opinions. 

Les revolucions contenen una estranya èpica que ni tan sols la informació actual sobre els fets ha aconseguit abaltir. Però aquest tipus de situacions, quan es viuen en directe, són molt diferents de quan es llegeixen en la distància, temporal o geogràfica. Durant els anys seixanta, encara en ple franquisme, corria una mena d'eslogan, una cosa així com que no era el mateix la pau que l'absència de guerra. Potser aquella pau, efectivament, era més aviat una absència de guerra, però crec que una gran majoria de persones corrents s'estima més una absència de guerra que una guerra oberta pura i dura.

Encara hi ha qui pensa que el món segueix una mena de línia recta en la seva evolució, pel que fa a les relacions humanes. Això, és clar, ho pensem ara i aquí i cadascú segons li ha anat a la fira de la vida. Al menys, això sí, les idees pacifistes semblen tenir més èxit que en èpoques passades però fa quatre dies, en una exposició sobre cartells de la guerra civil encara vaig poder llegir sota d'un d'ells una condemna recent als emboscats pel fet que eren uns covards o uns feixistes. Potser n'hi havia de feixistes, no dic que no. Pel que fa a la covardia, em sembla gairebé una virtut, hores d'ara. Però potser també n'hi havia que, senzillament, no volien anar a matar ni a què els matessin.

L'altre dia parlava del documental sobre Salgado i la seva obra gràfica. El periodisme actual, una part, s'ha compromès força amb la denúncia de determinades situacions però els resultats han estat molt relatius. Ens hem de conformar amb viure com ens toqui i pensar que potser tindrem sort i continuarem amb les nostres preocupacions de societat ben peixada, malgrat crisis i situacions difícils que ja sabem que n'hi ha moltes però que no tenen res a veure amb d'altres que podem trobar per aquest món de mones.

De vegades, per fortuna, les previsions de guerra no es fan reals, al menys de forma general. Durant la meva infantesa vaig sentir dir sempre coses com ara que érem a tocar de la tercera guerra mundial i que cada generació havia de viure la seva guerra. Hi va haver moltes guerres sangnants, locals, revoltes diverses a tot el món, però al menys a mi no em van tocar de forma directa, com als meus pares.

En acabar d'entrevistar Mireille Al Farah, sense solució de continuïtat ni un minut de silenci en senyal de respecte, al programa del senyor Cuní es van posar a parlar de futbol, al capdavall la vida continua i potser fins i tot, ai, millor que sigui així. Quan s'hi pot fer poca cosa la tàctica de l'estruç em sembla hores d'ara d'allò més intel·ligent.


5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tinc uns amics que varen estar de turisme a l'antiga Iugoslàvia, una setmana abans que esclatés el conflicte amb Bosnia i tampoc varen notar res.
Té la seva lògica, els bombers que eren al hall de les torres bessones, estàven al rovell de l'ou, però no sabien res del que estaba passant, ni tan sols que els hi cauria l'edifici al damunt al cap d'uns minuts, i en canvi qualsevol person a des de la distància veient la tele n'era conscient.
Al Cuni (tot ell engolada superficialitat de pao emmirallat) ja vaig deixar d'escoltar-lo quan encara estaba a CATRADIO, Després va anar als EUA a paerendre sobre la comunicació, però devia fer moltes faltes a classe. És antic, física i verbalment, molt antic.
La persecució dels cristrians a Siria no semb las preocupar as ningú, com el drama dels Ucraïnesos tampoc, som aixi de rars i indiferents amb segons que com a societat, o bé ens n'anem a l'altre extrem com el cas de Charlie HEBDO.

Tot Barcelona ha dit...

"....Després va anar als EUA a paerendre sobre la comunicació, però devia fer moltes faltes a classe. És antic, física i verbalment, molt antic...."

Que cabrón ¡¡¡ jajajajajajajajaj
es que el capullo del Francesc...les encerta...
Dice lo que a veces yo no gozo, y eso que me gusta gozar...
Pero hoy la acierta y hace diana...
jajajajaja
Salut ...Estoy hasta el moño del proceloso del Cunit...burguesillo adecentado y pluscuamperfecto del diagrama catalán.
Salut

Júlia ha dit...

Francesc i Miquel, en Cuní serà com sigui però encara porta gent interessant de tant en tant, com en el cas d'aquesta noia.

Un altre tema és que,en general, la majoria de periodistes quan agafen fama es tornen així.

N'hi ha alguns i algunes als quals encara els tinc més mania, la veritat.

En general res no es veu venir, 'a toro pasado' sempre surten els experts

Unknown ha dit...

En Cuní és un pèl o, potser molt, envarat però és molt bon professional i ni perd el temps ni el fa perdre.
T'he deixat un comentari en el teu apunt sobre els cinema i les galeries Maldà.
Salut!

Júlia ha dit...

Bon dia, Glòria, estic d'acord amb la valoració professional que fas del senyor Cuní, de vegades, com sol passar a aquests tipus de comunicadors, s'enrotlla un pèl massa i pontifica, però això no li passa tan sols a ell, contemplant el panorama actual el seu programa encara es pot veure, al menys durant una estoneta. I porta veus diverses, cosa que és d'agrair.